Enrique Iglesia

Senyor Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València i autoritats polítiques i acadèmiques, membres del Claustre de la Universitat d'aquest centre d'excel·lència docent, col·legues de l'Institut de Tecnologia Química i del Departament d'Enginyeria Química, amics i companys de la comunitat de catàlisi d'Espanya, senyores i senyors,

És una honra i un privilegi presentar-me avui ací i ser objecte d'aquest acte públic de generositat. Accepte el que no meresc: aquest nomenament de doctor honoris causa atorgat per aquest centre universitari d'excel·lència en ciències, tecnologia i docència, un centre universitari i tecnològic que, a més, brilla específicament en la meua àrea de treball i estudi: la catàlisi i l'enginyeria química. Els agraïsc profundament que m'afigen amb els seus vots a aquesta llista il·lustre dels qui han rebut prèviament aquest reconeixement.

Em presente avui com la veu agraïda d'una família i d'una comunitat científica, a les quals pertany i les quals m'han acceptat i m'han donat suport. Tractaré d'expressar les meues emocions i el meu agraïment sense maltractar l'idioma castellà, idioma que la meua vida diària va abandonar fa més de trenta anys.

Esmente, per a establir la meua credibilitat per endavant, que els elogis expressats pels professors Avelino Corma i Juan Jaime Cano reflecteixen més la seua generositat que els meus mèrits o assoliments. Agraïsc a tots també aquesta generositat i l'acolliment calorós que he rebut.

Descric breument una vida complicada, potser imaginada; una trajectòria impredictible que no vaig somiar mai, ni que tampoc hauria sabut planejar. Han sigut sendes plenes de revoltes per la història però m'he trobat sempre guiat per l'ajut i l'afecte d'amics i col·legues, i pel suport i l'amor de la família. Els seus exemples i les seues accions m'han fet qui sóc i m'han fet trobar-me en els moments en què em vaig perdre. El futur és indubtablement incert, però el meu passat em pareix encara més incert. No sé com hi he arribat ni puc descriure-ho. Té tota la boira d'un somni. Si és un somni, que continue sent-ho doncs; per favor, deixen-me dormir.

Els meus pares, i mon pare específicament, un emigrant de la guerra que va destrossar Espanya, em van mostrar el valor de l'esforç, la responsabilitat econòmica i moral, el respecte envers els altres i un mateix, i l'anhel d'aprendre i de saber. El missatge dels meus pares va ser sempre subliminal i sense paraules. Ho vaig llegir més tard en les escriptures d'altri: "Sábete Sancho, que no es un hombre más que otro, si no hace más que otro". Vaig heretar un optimisme quasi il·lògic i el vaig usar com a armadura per a protegir-me de realitats difícils i a les batalles contra els molins de vent.

La família, i els fills en particular, em van mostrar què significa ensenyar i esperar que s'aprenga, amb una paciència que encara em falta però que he après a fingir. Em van demostrar la necessitat i la recompensa d'invertir en un futur incert. Em mantenen avui ben plantat en una realitat que requereix aquest balanç precari però estable entre família i professió. És difícil prendre's molt seriosament quan arribes a casa i els xiquets exigeixen: "és hora de jugar, pare, tingues tots els premis que tingues i, per cert, recorda i recorda'm que em vols molt". No descuidem el que és important, precisament en moments com aquests, quan situacions i reconeixements insinuen com d'importants ens podríem creure ser.

Recordaré sempre aquesta cerimònia i el reconeixement i la generositat que impliquen. Quan s'esborren els detalls, recordaré el component humà i la rebuda acollidora d'aquesta comunitat universitària.

Encara després, recordaré aquests dies com els que em van portar a visitar la branca paterna de la meua família a Galícia, que no coneixia fins ara. Envoltat de desconeguts barrejats per sang i història passem, de ser estranys, a ser família en un instant. Era a ma casa i em vaig sentir com a casa. Vaig visitar la casa on va nàixer mon pare, ja en ruïnes, l'església on el van batejar, la tomba dels avis, en què vaig veure una inscripció que abasta les restes de tots els meus avantpassats: "Casa Maeso", i vaig demanar què significava i la resposta va ser "la Casa del Maestro". Abans que hi haguera una aula, el meu besavi era el mestre del llogaret i sa casa l'aula. Vaig comprendre llavors que l'atracció al magisteri era un pla evolucionari gravat en els meus gens a través d'una història que jo desconeixia. Vaig començar a comprendre qui era i com hi havia arribat. Em vaig convèncer, per un moment, que aquesta trajectòria complicada era massa lògica per a ser un somni.

Enguany, la meua muller i jo hem recorregut el món en un d'aquests beneficis medievals dels acadèmics: un sabàtic. Michel Boudart, un dels meus mestres, descriu els sabàtics com l'equivalent modern de les peregrinacions de monjos en l'edat mitjana. De poble a poble, ens allotgen i comparteixen els seus menjars, i en agraïment presentem un sermó. Em trobe en presència d'una audiència, en la qual per cert predominen les togues medievals, amb un micròfon disponible i en el context de tals analogies, em sent inclinat a predicar.

Són comentaris breus i personals sobre ciència, tecnologia i, amb menys dret, sobre sociologia, filosofia i psicologia. Esmente, sense proveir solucions, alguns dels reptes, riscos i realitats als quals ens afrontem. Són comentaris optimistes però centrats dins d'aquestes realitats. Estan basats en les meues "creences", en la meua convicció sobre la supremacia del coneixement, de la ciència i la tecnologia i de la raó com el camí més directe cap a una qualitat de vida i un benestar social que ens pertanyen com a civilització avançada.

El meu sermó de poble conté una sèrie de missatges no lineals i també més preguntes que respostes. Argumentaré que la tecnologia és neutra i imprescindible, que el mètode científic és imperfecte però irreemplaçable, que aprendre per aprendre és indispensable i representa el paper essencial i primordial de l'acadèmia. Propose que la inversió en el desenvolupament intel·lectual de conceptes i de recursos humans és el deure sense retorn de l'ésser humà civilitzat. Més prop de casa, esmente la catàlisi i l'enginyeria química, i el gran paper material i intel·lectual que juguen en el desenvolupament sostenible, en l'ús responsable d'energia i en la prevenció de danys ambientals.

Afrontem en aquest moment una era "postmoderna" la qual el meu col·lega John Prausnitz defineix com una era en què la relativitat dels judicis i la subjugació de veritat i realitat a ideologia representen obstruccions notables a l'assimilació i dispersió de conceptes científics i d'avenços tecnològics. Persisteixen tendències retrògrades a perseguir idees quan contradiuen el dogma o la ideologia vigent, siguen dictades per portaveus pseudocientífics o per entitats governamentals o eclesiàstiques. Són dogmes i ideologies que es posicionen sobre la lògica i la raó, que converteixen la veritat en un concepte relatiu que s'acomoda a temps o espai i a una cultura o una opinió.

El mètode científic, imperfecte com la democràcia però igualment irreemplaçable, no admet la relativitat del postmodernitat. La ciència no pretén tramitar amb certeses; relega les veritats absolutes a creences o religió. El mètode científic proposa i dissenya estratègies i protocols per a contradir les seues veritats. Progressa desmentint l'anterior en recerca d'una hipòtesi pròxima, encara més verdadera, només per a tractar, en cicles interminables, de desmentir-la. Es requereix d'una hipòtesi solament que es puga contradir, que es puga refutar. Éssers estranys els científics. I ens preguntem per què no ens entenen? Actuem com a intel·lectes superiors i arrogants. Usem símbols i protocols heretats de llibres misteriosos. Les nostres tragèdies i comèdies no es graven a l'òpera o la literatura. Les cançons populars no ens lloen. Apareixem en novel·les només com a caricatures poc atractives en caràcter físic o moral. Els diaris ens ignoren quan un polímer salva el pacient, però ens exposen quan l'ús de tecnologia causa algun dany.

Com hem d'educar aquesta societat postmoderna que, com li pertoca dins de la democràcia, prendrà decisions més i més definides per ciència i tecnologia? En algun moment en la història, aquestes decisions van tenir conseqüències directes, quasi immediates, i fàcils d'atribuir. Situacions noves, com ara el canvi climàtic, requereixen decisions de les potències econòmiques amb impacte per segles en grups i països amb menys capacitat per a afrontar i respondre a les conseqüències d'aquestes decisions.

Com interactuem amb filòsofs i sociòlegs, que no tenen entrenament formal en matemàtiques i ciències, perquè aquestes decisions siguen dignes d'una humanitat moral i civilitzada? Com filtrem, amb la selectivitat requerida per a inhabilitar el dogma i les creences, aquests coneixements i aquestes llegendes que es difonen a través de mitjans cada vegada més eficients? Són preguntes que requereixen respostes d'un nivell de complexitat fora del meu abast. Però necessitarem indubtablement les contribucions i la bona fe d'un públic educat. Ens pertany com a acadèmics el deure d'educar, no solament en l'àmbit formal dels claustres acadèmics, sinó també en els púlpits que ens presenten els fòrums més amplis de la premsa i la política.

Prediquem. Per descomptat, sense oblidar-nos qui som, per a què hi som i a quines deïtats servim. Com a membre de la humanitat retinc la responsabilitat d'entendre i de fer-me entendre, d'educar científics i predicadors de ciència, d'informar i convèncer els no científics, els qui tenen fe en la tecnologia i els qui la temen sense conèixer-ne els detalls.

Les ciències i l'enginyeria formen la maquinària fonamental del desenvolupament tecnològic. Dins d'aquesta maquinària, la catàlisi s'ha destacat i la usaré per a il·lustrar la neutralitat moral de la tecnologia i el paper essencial que juguen les decisions sociològiques en els beneficis i danys que són les conseqüències inevitables de la tecnologia. Després de tot som ens catalítics, no en professió sinó perquè corren per cadascun de nosaltres en aquest moment centenars d'enzims. Som una sopa de catalitzadors biològics. Som catàlisi.

L'àrea de la catàlisi química i dels catalitzadors heterogenis compleix un segle de coneixements fonamentals i quasi dos segles de la primera aplicació tecnològica. Aquesta darrera va ser l'aparell de Döbereiner, en el qual un filament de platí causa la ignició d'una barreja d'hidrogen i aire per a formar una flama. La flama es pot usar per a encendre un cigar o l'estufa de la llar, una decisió amb conseqüències molt diferents i que deixem a la persona usuària, potser no sempre d'una manera totalment apropiada.

Un altre exemple és la fixació de nitrogen mitjançant la síntesi catalítica d'amoníac per reaccions de nitrogen amb hidrogen. Ocorre això al començament del segle XX en el llindar de la Gran Guerra, en una Alemanya que necessita nitrats per a mantenir el desenvolupament agrícola i la superioritat militar. S'uneixen en temps i espai conceptes emergents de termodinàmica i cinètica amb la metal·lúrgia de reactors d'alta pressió per a desenvolupar una tecnologia. Una tecnologia que perllonga una guerra que destrueix països i milions de persones. Avui, la mateixa tecnologia amb modificacions modernes facilita el desenvolupament agrícola i el benestar social i econòmic del món sencer. Els pregunte si la síntesi d'amoníac ha causat beneficis o danys, si estaríem més bé si la síntesi d'amoníac no s'haguera desenvolupat mai. No crec que aquestes preguntes necessiten resposta o en meresquen.

Seria monòton allargar-ne els exemples o els detalls. Però, considerem el desenvolupament de catalitzadors de control d'emissions o d'eliminació de plom durant la refinació. Això va permetre el creixement de zones urbanes amb alta densitat de població sense danys greus a l'ambient però va portar els desavantatges socials d'aquesta densitat alta i també l'ús ineficient d'automòbils i d'electricitat. Com usem la tecnologia en determina les conseqüències.

Avui, la catàlisi és la disciplina clau en la producció i ús de combustibles que provenen de fonts renovables, en l'ús eficient d'energia, en la síntesi responsable i sostenible de compostos petroquímics, en la prevenció i eliminació de danys ambientals i en el desenvolupament de productes amb efectes medicinals.

La catàlisi i la ciència i enginyeria en general continuen presentant opcions de caràcter moral neutre. Aquestes opcions representen els reptes sociològics i filosòfics de la tecnologia. Com assegurar el desenvolupament sostenible i el benestar social a través d'usos responsables de ciència i tecnologia, de química i enginyeria, de processos catalítics? Les decisions que pren una societat que té en general coneixements limitats de ciència i tecnologia determinen quan i com les opcions que proveeixen comporten beneficis o causen danys.

Eduquem els qui han de prendre aquestes decisions, el públic en general, però especialment la xicalla que seran els líders que han de guiar aquest demà incert. Comuniquem clarament que la tecnologia proveeix opcions però també que la possibilitat de les aplicacions irresponsables no justifica que es prohibisca el desenvolupament de les idees i conceptes que formen la base del progrés tecnològic i del desenvolupament humà. Prediquem.

Això em mena als xiquets, al futur incert i als riscs d'una societat hipnotitzada pels retorns immediats. Correm el risc d'inferir que els coneixements només contribuïsquen a través de l'impacte directe i immediat que tenen en el nostre benestar. En aquest procés, podríem frenar la indagació lliure i la llibertat de pensament i d'acció en el desenvolupament de la ciència i l'enginyeria, i no valorar els coneixements per si mateixos, saber per saber.

En realitat, la investigació científica no comença necessàriament amb una observació o un mesurament sinó amb la recerca i la ubicació d'un problema dins d'un context humà. Per descomptat, el científic aïllat de la realitat és un anacronisme romàntic. Les llavors de la ciència germinen amb més freqüència dins de les necessitats humanes. Això interfereix, d'una manera natural i sense malícia, amb la recerca lliure de coneixements, amb les observacions no premeditades i sense ubicació precisa o immediata.

Com protegim el pensament lliure, el desenvolupament de problemes conceptuals sense aplicacions previstes, el coneixement per raó de ser, l'afany de saber per saber? Després de tot, ens hem beneficiat de tot això a través de la història. Com se satisfan les exigències del present sense sacrificar en aquest altar dels retorns immediats les inversions en un futur incert? Les ciències planificades entorn de problemes específics i immediats perden l'eficàcia i l'impacte si no generen en trànsit coneixements reciclables i fonamentals, si no multipliquen les idees i els conceptes.

La ciència després de tot, com va escriure Samuel Taylor Coleridge, és "la recerca d'unitat dins de l'àmplia varietat de la natura" i no difereix de "la poesia, la pintura i les arts que representen la mateixa recerca...". La ciència requereix consistència, elegància i coherència, i una apreciació de la bellesa intrínseca de conceptes, equacions i molècules. L'emoció que sentim quan observem per primera vegada alguna cosa que ningú ha vist o que ningú ha explicat, no és quelcom que relacionem més amb l'art que amb les equacions i les molècules?

"Per a què serveix un xiquet acabat de nàixer?" comença una anècdota sobre la resposta de Michael Faraday al primer ministre Peel, el qual li va preguntar, referint-se a la llei d'inducció: "Per a què serveix el descobriment que heu fet?". La resposta, per descomptat, la proveeix la història d'una manera retrospectiva i no predictible per endavant. Però Faraday ho va predir i va respondre a un altre funcionari incrèdul: "No us preocupeu que prompte estareu cobrant imposats per açò".

Tots els científics, polítics i empresaris, tots els qui dia a dia canvien al món amb les contribucions i accions menys reconegudes de la vida quotidiana i sí, també aquests monstres que cometen atrocitats incomprensibles, tots van ser xiquets de bolquerets. Tots vam ser xiquets de bolquerets. Com en el cas de la tecnologia neutra, vam ser i som les pàgines en què s'escriu la història. Som opcions que proveeix la natura per a beneficis o perjudicis. Rescatem la responsabilitat social d'educar les generacions que prendran les decisions morals i científiques que guiaran el curs de la humanitat. Assignem-hi la prioritat que hi correspon. Prediquem.

Idees, coneixements, xiquets, requereixen paciència i continuïtat. Demanen fe en absència d'evidència immediata i directa perquè aquestes inversions retornen guanys molt després, tant després que no hi serem presents per a comprovar-ho.

Concloc on vaig començar en un d'aquests cicles semiinfinits de Borges. Concloc, commogut pel reconeixement i agraït per l'acolliment. Estem participant en uns ritus de temps immemorials en el context d'una vida moderna. El contrast és palpable i la vestimenta encara ho accentua més. Som part d'una civilització moderna que, malgrat reptes i obstacles, continua avançant i millorant per a benefici de tots. Si em permeten ser romàntic, avançant amb la ciència i la tecnologia al servei de tots.

Aquest acte públic de generositat em reitera que sóc ací, que sóc jo i que no pareix que aquesta siga una vida imaginada o un somni.

Senyor rector, distingits col·legues, amics i família presents, i també mestres, amics i família solament presents en qui sóc i perquè sóc, senyores i senyors, rep aquest reconeixement inoblidable en el nom i la memòria de tots els qui m'han fet qui sóc. La part de mi que avui reconeixen és testimoniatge de l'exemple i suport de pares i mestres, del suport d'amics i col·legues, dels esforços i assoliments de la meua família i del meu grup acadèmic, i del suport i l'amor de la meua muller i companya i dels meus fills. A tots vostès i a ells, presents o absents, els agraïsc que hagen compartit amb mi aquest moment i la resta d'aquesta travessa, d'aquest somni.

Els demane només un favor. Si el protocol indica aplaudiments o càntics en aquest moment, per favor, no gaire forts, a veure si després de tot aquesta és una vida imaginada i em desperten.

He dit.