Jacques Diouf

Senyor Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Senyor President del Consell Social
Senyors claustrals
Senyores i senyors

Em correspon el plaent privilegi d'apadrinar, en aquest solemne acte acadèmic, el doctor Jacques Diouf, director general de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO). Els objectius d'aquesta organització són diversos, però, actualment, es poden resumir en un: eradicar la fam i la pobresa a escala global. Va ser creada a la ciutat de Quebec l'any 1954 per a aconseguir aquest objectiu, entre altres raons. De totes les activitats possibles de l'ésser humà, pot ser que -o més aïna diria que estic segur- les que estan dirigides a ajudar les persones més desfavorides siguen les causes mes nobles.

Però, quin és en essència el problema? El problema es pot resumir, d'acord amb les dades de la mateixa FAO, en el fet que 36 països del món viuen una crisi alimentària i l'any 2008 hi havia 963 milions de persones que patien desnutrició, 40 milions més que el 2007, a causa de la pujada dels preus dels aliments. D'altra banda, es calcula que l'any 2050 al planeta Terra hi haurà una població d'uns 9.000 milions de persones i que, si es volen cobrir les necessitats bàsiques globals en calories alimentoses, per a aquest darrer any, s'hauria de duplicar la producció actual d'aliment. A tot això s'afig l'existència, a escala mundial, d'un nombre més gran de persones amb un poder adquisitiu elevat que volen canviar els hàbits alimentaris que tenen, i fer-los més semblants als occidentals, sobretot a països com ara la Xina i l'Índia, els quals tenen un pes poblacional enorme (entre tots dos sumen 2.450 milions d'habitants, un 37% del total del planeta). Els habitants d'aquests països volen alimentar-se d'una manera similar i passar de les dietes de 1.500 calories a les 3.000 del món occidental, i hi tenen el mateix dret que nosaltres. Si avui, amb els plantejaments actuals, ja tenim un problema de fam greu, d'on ha d'eixir l'aliment per a tantes persones? És realment un problema de recursos o d'insolidaritat?

La veritat és que, encara que ara es produeix prou aliment per a nodrir tota la població, el món encara no s'ha lliurat de la fam en uns quants territoris i del risc per a la salut que representa l'excés de consum d'aliments, en uns altres. Aquest fet posa de manifest l'error de moltes iniciatives per a manejar el problema amb el màxim profit per a l'ésser humà. Tot això passa, ineludiblement, per l'esforç solidari dels governs, encara que no sembla que hi haja una voluntat política suficient.

Això, tristament, és una realitat. La persistència de la fam en un món en el qual els recursos abunden és un fet senzillament inacceptable. L'ajuda mundial que finançava els programes agrícoles de la FAO als països en desenvolupament va passar de 8.000 milions de dòlars americans l'any 1984 a 3.400 milions el 2004, és a dir, s'ha reduït en més de la meitat en aquests vint anys.

D'altra banda, les estadístiques de la FAO revelen que el 40% de la població mundial depèn de l'agricultura, la caça, la pesca o la silvicultura per a subsistir. Per a aquesta població l'agricultura té valor tangible, és la manera de viure que tenen. Els països tenen una relació carnal amb la agricultura que fan, amb la seua terra; l'agricultura hi ha modelat els paisatges, li deuen part de la seua ànima. Però, pot ser que l'aportació més significativa de l'agricultura siga que, per a més de 900 milions de persones que pateixen desnutrició, l'agricultura és l'únic mitjà per a eixir d'aquesta situació. Pareix que hi haja un cert consens en aquest punt. Així, el primer ministre de l'Índia va arribar a afirmar que "tota la resta pot esperar, però no l'agricultura", o el president del Banc Mundial va manifestar que "és hora de tornar a posar l'agricultura al centre del programa de desenvolupament".

D'una altra manera, moltes persones més seran espentejades a abandonar la seua terra i tocar a la porta dels països occidentals. Cal evitar aquests èxodes massius amb el creixement econòmic i, sobretot el desenvolupament agrícola, ja que el 70% de les persones pobres viuen en zones rurals.

Amb vista al futur immediat, hem de ser conscients que el nostre planeta té uns límits. Uns quants problemes que cal afrontar es centren en la dificultat d'augmentar la superfície de conreu i la gran falta d'aigua, a més de l'espasa de Dàmocles del canvi climàtic. Canvi que podria afectar seriosament els rendiments dels conreus, sobretot a les zones tropicals i subtropicals, entre els paral·lels de 35º latitud nord i sud. Els rendiments productius podrien retallar-se en un 30% o inclús més. Caldrà adaptar l'agricultura a un nou escenari més calorós.

Un dels problemes que cal afrontar és el sòl agrícola disponible per a conreu, o, més ben dit, l'escassetat de terra per a conreu sense desforestació. Aquesta és una de les causes principals de fam i pobresa al món.

En determinades zones com ara poden ser la península del Sinaí, Àsia meridional o el nord d'Àfrica, s'ha esgotat el potencial de terres de secà, excepte el que la biotecnologia puga aportar, i hi ha una minva de recursos hídrics renovables. Hi depenen de les importacions. Fins ara, en situacions de falta d'aliments es recorria als països graner de blat, com ara la Xina, Rússia, l'Argentina o Ucraïna, que avui paren les exportacions, o dels països graner d'arròs, com ara el Vietnam, l'Índia o el Japó, que fan el mateix. Les reserves mundials estan en mínims; els productes bàsics no són al mercat, i molts països africans en depenen. Avui, d'una manera paradoxal, hi ha països molt desenvolupats i amb una població enorme, com pot ser el cas del Japó, que estan adquirint grans superfícies de terreny a l'Àfrica Subsahariana, per a obtenir-hi aliments per als seus ciutadans, per prevenir-ne una possible falta. La qüestió és que, efectivament, a l'Àfrica i Àsia centrals i a Amèrica Llatina es pot augmentar la superfície de conreu, però amb la prevenció deguda i la mesura dels riscos ambientals.

D'altra banda, hi ha l'escassetat i el repartiment desigual de l'aigua. L'aigua és un bé limitat. No obstant això, el regadiu és un instrument poderós al servei de l'eradicació de la fam, i podria ser l'única manera d'evitar la desforestació. A Espanya, només el 15% de la superfície conreada és de regadiu, però suposa el 55% de la producció final agrària (PFA). A escala global, en reg hi ha, aproximadament, vora 2.500 milions d'hectàrees, que representen un 20% del total d'hectàrees conreades, les quals, però, aporten el 40% de la PFA. Cal trobar maneres de produir més aliments amb una quantitat proporcionalment menor d'aigua.

Un altre factor incident és la competència entre la producció d'aliments i la de biocombustible. La Unió Europea es va plantejar, pel març del 2007, l'objectiu vinculant que les fonts renovables cobrisquen el 20% del consum total de l'energia el 2020 i que el biocombustible represente el 10%, el 5,75% l'any 2010, del consum de gasolina i gasoil utilitzat en el transport.

El problema és que si el preu del petroli apuja, el biocombustible pot interessar més i el gra es faria servir per a biocombustible i no per a alimentació. En aquest escenari, el preu dels cereals va experimentar el 2008 la pujada més gran registrada a la història en un any, i cal recordar que els cereals constitueixen la base principal de l'alimentació de la humanitat. Qualsevol moviment directe al mercat d'aquests productes té una repercussió immediata i profunda en l'alimentació humana i en el sistema alimentari.

D'altra banda, la creació d'un mercat bioenergètic podria permetre la mobilització de les inversions cap al sector rural, per a establir noves indústries i introduir-hi tecnologia. Això contribuiria al desenvolupament rural, a generar llocs de treball i a millorar els salaris que hi ha ara. També, l'ampliació de l'ús de recursos naturals obri l'oportunitat a millorar la gestió del territori. No obstant això, aquesta meta no s'aconseguirà sense les decisions adequades i les polítiques correctes, i podria generar més pobresa i dany al medi ambient. Aquests riscos han quedat patents en els darrers anys, atès que el conreu de soia ja ha causat la desforestació de 21 milions d'hectàrees de bosc al Brasil, 14 milions d'hectàrees a l'Argentina, 2 milions al Paraguai i 600.000 hectàrees a Bolívia.

Els governs democràtics haurien de ser conscients que derivar productes alimentosos a combustibles pot tenir efectes catastròfics als països en vies de desenvolupament, i comprometre la sobirania alimentària de milions de persones. Fins i tot, si no es tracta de conreus d'aliments, el resultat és el mateix, ja que es desplacen parcel·les inicialment destinades a l'alimentació local.

En resum, el subdesenvolupament és la conseqüència d'una mal ús dels recursos naturals i humans. La solució hauria de venir a través d'una estratègia global de desenvolupament, que fóra capaç de provocar els països desenvolupats i els que hi ha en vies de desenvolupament, capaç de mobilitzar tots els factors de producció en favor de la col·lectivitat.

Així, la nova PAC s'ha de sotmetre a principis de solidaritat global, premiar una agricultura que faça aportacions positives a la societat, models productius compatibles amb l'escassetat de terres aptes per a conrear i, per tant, evitar la desforestació i aprofitar l'aigua d'una manera eficient.

Cal una nova manera de desenvolupament que comporte un maneig adequat de la seguretat alimentària i el comerç agrícola, amb una política agrària imbricada en la seua cadena de valor. Unes noves maneres que asseguren als agricultors, en general, una vida digna amb un comerç global establit en termes de justícia econòmica.

Tenim per davant un repte sense precedents. Cal actuar i cal fer-ho ara mateix.

El doctor Jacques Diouf va nàixer a Saint-Louis (Senegal). Va aconseguir el certificat d'estudis primaris i va fer el batxillerat en Ciències Experimentals en aquella mateixa ciutat. Més tard, se'n va anar becat a cursar la titulació d'Enginyeria en Agronomia a l'Escola Nacional d'Agricultura de Grignon, a París, va fer el màster en Agronomia Tropical a la Universitat de París (al centre de Nogent-sur-Marne) i el doctorat en Ciències Socials del Món Rural a la Facultat Panthéon-Sorbonne, també a París. Va obtenir diversos certificats en gestió per l'American Management Association de Nova York. Té, per tant, una formació tècnica i de gestió ben sòlida.

Encara que la part del seu currículum que, d'alguna manera, justifica la proposta com a doctor honoris causa per Universitat Politècnica de València comença el 8 de novembre de 1993, quan el doctor Jacques Diouf fou elegit director general de la FAO, càrrec per al qual ha sigut reelegit diverses vegades, fins a l'actualitat.

Durant aquests 26 anys, ha lluitat d'una manera infatigable per la causa, adreçada, en primer lloc, a l'objectiu que tota la població mundial puga cobrir les necessitats de supervivència mínimes i, en segon lloc, i molt lligat al primer objectiu, a aconseguir que les poblacions mes desfavorides del planeta puguen valer-se soles, sense necessitat d'ajuda externa. És allò de donar peixos, però també d'ensenyar a pescar.

Per a assolir aquests objectius, la FAO, i esmente textualment, "du a terme projectes que van des de la producció agrícola fins a la producció de peix i la cria de petits animals, inclòs el suport a iniciatives com els horts escolars o l'apicultura. La recollida d'aigües i reg a llogarets, petites sitges metàl·liques per a mantenir les collites, recursos moderns (llavors, fertilitzants...)". El president de la FAO visita constantment diferents països, amb la finalitat de cercar els recursos i l'ajuda tècnica i humana necessària per a dur-los a terme, és a dir, per a sacsejar les nostres consciències de ciutadania occidental acomodada. En definitiva, lluita per a aconseguir, entre altres, l'objectiu que Muhammad Yunus, famós banquer de Bangla Desh i creador del microcrèdit, definia com "el que els infants de demà vegen la pobresa només als museus".

Tota aquesta activitat ha sigut reconeguda per molts països, per les organitzacions i les universitats de tot el món, a través de nombroses medalles, condecoracions i doctorats per causa d'honor.

Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licitem amb tota consideració i demanem encaridament que s'atorgue i conferisca al doctor Jacques Diouf el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.