Michael López-Alegría

Gràcies Pedro. Els teus èxits, no sols en els vols tripulats, sinó també en l'àmbit de satèl·lits comercials, són ben coneguts i ets mereixedor del reconeixement que has rebut d'aquesta universitat i en altres llocs. I, a més, ser apadrinat per un col·lega tan expert i respectat és un honor.

Voldria començar agraint a la Universitat Politècnica de València que m'atorgue aquesta gran distinció. A través del meu treball a la NASA he tingut l'oportunitat d'interactuar amb algunes de les millors i més brillants persones dels Estats Units, i inclús del món sencer. Al capdavant de la llista hi ha molts doctors que, o bé fan les preguntes difícils que ens encabotem a respondre, o bé creen els mètodes o les màquines que ajuden a respondre-hi. Entenc bé la gran diferència entre l'esforç necessari per a guanyar-se un doctorat de veritat i rebre un honoris causa, i la idea que se m'haja considerat digne d'aquest títol és un gran orgull per a mi.

També m'agradaria esmentar unes quantes persones que han tingut un paper clau a fer que aquest dia siga possible. En primer lloc, Eva Rodríguez-Braña, a qui vaig conèixer quan ella era assessora d'Educació al Consolat General d'Espanya a Houston. Va ser qui, fa tres anys, va tenir l'audàcia de proposar la idea d'atorgar-me aquest honor al seu contacte a la Universitat Politècnica, el vicerector primer i professor d'Enginyeria Electrònica, Francisco Mora Mas. Hi ha una història famosa, almenys a Houston, d'un astronauta que en tancar l'escotilla de la nau espacial i estar a punt de descendir per l'escala cap a la superfície lunar s'adona que les claus de la nau s'han quedat a dins. Trobe que el professor Mora coneix massa bé aquest escenari. Fa uns quants anys, durant una visita a la Universitat Politècnica de València organitzada per ell, vaig tancar un cotxe de lloguer amb les claus dins. Pense que recuperar les claus de la nau és més fàcil que les del cotxe. Tot i aquest fet lamentable, el professor va promoure la meua candidatura al director de l'Escola Tècnica d'Enginyeria del Disseny, Enrique Ballester Sàrries, qui, al seu torn, la va presentar al rector i al Consell de Govern. A causa d'aquest trio em presente davant de vostès, i els estic molt agraït. Finalment, el diable sempre té en compte els detalls, i inclús idees meravelloses cauen en sac foradat si no hi ha algú per a posar-les en pràctica. La directora de l'Àrea de Protocol, María Cristina Blasco Solsona, ha sigut aquesta persona, i per això hi estic també en deute.

Diuen que avui tota bona investigació moderna comença en Internet. Així, cercant en la xarxa em vaig trobar la pàgina d'aquesta universitat. Entre la informació que hi ha en relació amb els doctors honoris causa cal destacar unes quantes frases clau:

1. El doctor és qui ensenya, és paraula que defineix el mestre, el professor; és el major rang acadèmic.

2. El doctor honoris causa és només atribuïble a mèrits acadèmics rellevants.

3. El doctorat honoris causa és la màxima distinció acadèmica que confereix la Universitat Politècnica de València.

4. Cada doctor representa la continuïtat del saber, la cerca de la veritat i un sentit de servei clar i d'utilitat a la societat.

Per a algú amb una formació acadèmica poc convencional, aquestes paraules són, com a mínim, intimidadores i quasibé terrorífiques. Una revisió ràpida de la meua vida posa de manifest tres casos que es podrien interpretar com a ensenyança: a 17 anys vaig fer de professor particular de matemàtiques a uns quants xiquets, al cap de sis anys era instructor de pilots a la Marina americana i fa 11 anys vaig començar la funció docent més important de la meua vida, la de pare. Per nobles i importants que siguen aquests papers, trobe que no n'hi ha cap que s'acoste a l'alta designació de doctor, i encara menys a honoris causa.

Evidentment, el meu bagatge acadèmic no és la raó per la qual em presente davant de vostès. No obstant això, aquest procés d'introspecció em va inspirar per a reflexionar sobre les experiències de la meua vida fora de l'aula i seleccionar algunes lliçons que serien dignes de compartir.

Les primeres lliçons de la vida -com moltes de les que es reben després- s'aprenen d'una manera inconscient, sovint sense que el professor tinga tan sols la intenció d'ensenyar-les. A vegades, només estar prop d'un professor fa que u n'aprenga. En cap cas és això més cert que l'ensenyança de pares a fills.

La família de ma mare va emigrar d'Itàlia als Estats Units poc abans que ella nasquera. Eren pobres i sense educació. Els meus avis no van aprendre a parlar anglès mai. Molts dels germans majors de ma mare no van acabar l'ensenyament secundari. Res en la seua vida assenyalava poc més que un horitzó molt limitat. No obstant això, ella va decidir amb vint i escaig anys deixar la família a Boston per a viatjar pel món. Va trobar faena com a funcionària en una illa del Pacífic, al Japó, al Marroc i, finalment, a Madrid, on va conèixer mon pare. Encara que sense intenció, ella em va infondre l'esperit d'aventura.

La família de mon pare, encara que tampoc no era rica, era d'una posició social més alta. Son pare era advocat i va ser alcalde de Badajoz. Mon pare va estudiar a l'Acadèmia Militar de Saragossa i estava enmig del que supose que era una carrera estàndard per a un oficial de l'exèrcit espanyol. Però, al cap de dos anys de matrimoni i un fill, va decidir abandonar la carrera militar per a cercar oportunitats als Estats Units. No hi havia estat mai, no parlava l'idioma, i la seua única formació després de secundària era la d'un militar. A 40 anys va començar a aprendre anglès, es va matricular en un institut tècnic i després va acceptar una faena de remuneració baixa en la companyia telefònica. Mentre treballava es va inscriure a classes nocturnes en una universitat. Després de molts anys, es va graduar en una llicenciatura i al final es va jubilar d'una empresa important de fabricació d'avions com a enginyer elèctric. La seua és una història d'èxit clàssica d'algú que no té temor dels desafiaments i que està disposat a trobar oportunitats malgrat els obstacles enormes. Aquesta lliçó va ser el regal més important que em va fer.

En eixir de l'escola secundària, amb una combinació de l'esperit d'aventura de ma mare i la cerca de l'oportunitat de mon pare, em vaig traslladar a l'altra banda del país i a l'altre extrem de la, fins llavors, còmoda manera de viure que tenia. L'Acadèmia Naval dels Estats Units té com a missió desenvolupar moralment, mentalment i físicament els guardiamarines i infondre'ls els ideals més alts del deure, l'honor i la lleialtat. Entre la riquesa de l'experiència adquirida durant els meus quatre anys allà, una lliçó que recorde bé és el treball en equip. Com és ben sabut, el concepte de "treball en equip" s'ha convertit en la frase de moda omnipresent en totes les escoles de negocis i en el món empresarial. I els avantatges que comporta els utilitzen des de la NASA fins a Nestlé.

L'Acadèmia Naval no és una universitat típica. Cada any, 1.200 persones hi comencen la carrera. Quatre anys després, al voltant de 800 es graduen i es converteixen en oficials de la Marina o de la Infanteria de Marina americana. El primer any suposa una prova d'idoneïtat per a servir com a oficial moralment, mentalment i físicament esgotadora. Els guardiamarines del primer curs són coneguts com a plebs. Al principi, els lleven quasi tots els drets que tenen i més tard se'ls van concedint u per u com a privilegis.

El primer dia d'aquest any ben dur -el Dia de la Iniciació- comença innocentment. Membres del quart curs acompanyen els nous en una visita a l'Acadèmia, els ajuden amb el lliurament dels llibres i els uniformes, els mostren les habitacions a l'enorme col·legi major, i inclús mantenen una conversa agradable a l'hora de dinar. De vesprada, després de jurar bandera al pati, se sent un timbre estrident i la plebs abarrota les entrades més pròximes a les habitacions. Tot seguit, es desferma la fúria de l'infern.

Els mateixos del quart curs que havien sigut tan amables un parell d'hores abans criden a tot pulmó a la plebs acabats de jurar. Sota aquest atac verbal fulminant, la plebs frenèticament segueix el camí cap al santuari de les habitacions. Hi troben el company d'habitació que està igualment aterrit. I aquest és el començament de la lliçó de treballar en equip. En ajuntar-se, els membres del grup tenen més possibilitat de sobreviure de les que tindrien separadament. El que comença com un grup d'individus altament competitius es converteix en un equip en què els punts forts -i les debilitats- són compartits. Des de l'aula fins a la pista, els forts ajuden els dèbils. Els qui acaben les tasques enjorn passen temps en grups d'estudi ajudant els qui no entenen la matèria tan bé. El capità de l'equip de natació de l'institut actua com a entrenador del company de classe que encara nada com un gosset. Treballar en equip no és una frase de moda, és una necessitat.

Després de quatre anys amb el meu equip de companys de classe a l'Acadèmia Naval, em vaig enfrontar a una sèrie de reptes nous i, per tant, tenir més oportunitats d'aprenentatge. Després de l'entrenament de pilot inicial i de dos anys com a instructor de vol em van assignar al meu primer esquadró d'aviació operatiu. Va ser on em vaig assabentar del que cal per a ser un bon líder. Vaig tenir dos comandants diferents durant els tres anys en què hi vaig servir. Així vaig tenir l'oportunitat d'observar els estils de lideratge que tenien. No podien haver sigut més diferents. El primer era recte, seriós i, a vegades, intimidador. Era socialment distant i rares vegades es va detenir a conversar amb els altres pilots. A la cabina era molt disciplinat i exigent. El temor més gran que jo tenia era que el seu nom apareguera en els horaris de vol com a pilot instructor d'un examen. Va manar amb mà ferma i la seua partida es va rebre amb entusiasme.

El seu successor va ser tot el contrari. Era amable i obert. Anomenava els subordinats pels noms i es deixava veure ben sovint al Club d'Oficials amb altres membres de l'esquadró. Tenia fama de ser divertit volar amb ell, i agradava tenir-lo com a examinador. El seu pas per l'esquadró va estar marcat per una sensació de relaxació; ningú no volia que se n'anara.

Al cap de poc de temps de deixar el comandament, un dels nostres avions intentava aterrar a la nit en un portaavions. El jove pilot era considerat com un dels menys capaços de l'esquadró i alguna vegada li havien prohibit fer operacions nocturnes. Aquella nit el pilot va intentar aterrar unes quantes vegades; no va aconseguir enganxar el cable de detenció i l'avió tocava la coberta breument i tornava a l'aire. Com que es quedava sense carburant, el pilot va tractar de rebre combustible d'un altre avió en vol, però per una fallada mecànica no se'n va sortir. Amb el temps esgotant-se, es va prendre la decisió d'alçar la barricada al portaavions. Un dels components crítics d'aquest sistema havia desaparegut i la part superior de la barricada va acabar estant quasi tres metres per davall del que ha d'estar. En l'aproximació final, el pilot portava l'avió un poc per damunt de la senda de planatge apropiat i quan aquest no va respondre a les crides de tallar gasos, l'avió va sobrevolar la barricada i el tren d'aterratge davanter es va enganxar a la part superior d'aquesta. L'avió es va estavellar contra la coberta i va lliscar per la borda. Set persones hi van morir.

La causa d'aquest accident -com la de molts altres- va ser una cadena d'errors humans. No se sabrà mai del cert, però u ha de preguntar-se fins a quin punt l'actitud relaxada del comandant simpàtic va impregnar el personal de l'esquadró i va contribuir a la sèrie d'esdeveniments. No tinc cap mena de dubte que sota el comandament del comandant exigent a aquest pilot en particular no se li hauria permès fer operacions nocturnes al portaavions.

Retrospectivament, vaig arribar a valorar els trets del primer comandant -objectivitat, integritat, fermesa i, sobretot, competència tècnica impecable. L'oficial al comandament d'un esquadró ha de ser el millor pilot, no el més agradable. El líder de qualsevol grup, abans que res, ha de conèixer profundament la missió de l'organització, i ha de donar-ne exemple. Ha de deixar ben clares les normes de rendiment que espera i les conseqüències de no complir-les.

Després de deixar l'esquadró, vaig fer un any d'estudis de postgrau i un altre any a l'Escola de Pilots de Proves. Un pilot de proves es dedica més a la gestió que al vol pròpiament dit, i la meua darrera destinació abans de ser seleccionat per la NASA va ser de director de proves i avaluació d'un nou avió. Encara que el disseny d'avions varia molt depenent de la funció que tinga -caça, atac, reconeixement, càrrega, etc.-, moltes de les proves que s'han de dur a terme no són específiques de cada un. Per exemple, tots els avions han de ser avaluats en comportament, rendiment, compatibilitat electromagnètica, factors humans, acústica i molts altres aspectes. Per aquesta raó, el Centre Naval de Proves d'Aviació utilitza una estructura de matriu en què la mateixa organització d'un tipus de proves pot treballar en diversos programes d'avions diferents. Això permet que els coneixements de les tècniques i els procediments puguen conservar-se dins de l'organització, mentre que el "client" pot canviar d'un dia per altre. Com a exemple, el laboratori que avui fa proves de compatibilitat electromagnètica en un caça F-18 en la seua càmera anecoica demà pot fer-ho en un helicòpter de transport.

Encara que el Centre Naval de Proves d'Aviació és una entitat militar, com la major part de les organitzacions matricials té una plantilla de funcionaris en què resideix el solatge de la saviesa. Aquest personal representa una riquesa de coneixements i experiències. Abans d'entrar en aquest món jo havia estat immers en la cultura militar durant deu anys i la transició a una organització mixta em va costar una mica. La lliçó més important que hi vaig aprendre va ser la humilitat. Malgrat la confiança que tenia com a bon pilot i oficial en alça, l'enfocament d'un problema, o la solució, va ser sovint corregit per un enginyer civil experimentat. Encara que jo era qui prenia les decisions, vaig aprendre a consultar els experts sempre. Això també és una manifestació més de treball en equip. Un gerent d'un sistema de gran complexitat tècnica quasi sempre té gent que sap més que ell sobre algun matís particular. El truc és trobar-los, obtenir de cada un el matís que es necessita, i incorporar tota la informació al projecte global. Cada peça de l'engranatge és fonamental; en cada una resideix part de la saviesa.

Quan vaig ser seleccionat com a astronauta vaig arribar a la NASA amb el bagatge de tot el que s'ha après a l'aula i a la cabina, a més de les lliçons de l'aventura, l'oportunitat, el treball en equip, el lideratge i la humilitat. Totes han sigut útils al llarg de la meua carrera a la NASA. Els astronautes són tinguts en molta estima. Som menats a una posició de lideratge com la cara visible dels vols tripulats, que són una gran aventura i una oportunitat encara més gran. Representem desenes de milers de tècnics, enginyers i gerents brillants i dedicats en una iniciativa d'una gran repercussió i d'alt risc. Però, l'astronauta savi sap que el que realment el separa d'aquestes desenes de milers de persones és menys del que pareix. Els vehicles espacials, braços robòtics i vestits extravehiculars són tan complexos que l'astronauta no pot ser l'expert en tot. Sempre hi ha un especialista que coneix el detall més petit del motor d'un transbordador espacial o del ventilador de la càpsula Soyuz. Som un equip que aprèn i que es desenvolupa en conjunt tant a través dels revessos com dels èxits, tots darrere d'un objectiu comú que no es podria aconseguir individualment.

Avui, que rep l'estimat títol de doctor honoris causa, em sent com un professor, responsable de compartir les lliçons del passat, tant amb persones de procedències i interessos semblants als meus com amb altres que fan un altre camí per la vida. No tinc cap mena de dubte que a canvi encara aprendré molt més. Espere poder complir amb la meua nova obligació de representar la continuïtat del saber, la cerca de la veritat i un sentit de servei clar i d'utilitat a la societat. Gràcies.