Adolfo Suarez González

Vull que les meues primeres paraules siguen per a lloar el creditor de la medalla de la Universitat que avui hem entregat: el general Gutiérrez Mellado, a qui se li ha reconegut la seua lluita per la llibertat i per la defensa de l'estat de dret. Tanmateix, al general Gutiérrez Mellado l'adornaven mil virtuts i mil actes concrets, i qualsevol d'aquests seria creditor del més alt honor. No eren menors el seu valor, la seua prudència, la seua saviesa, el seu sentit d'estat, el seu amor a Espanya, el seu esperit democràtic, la seua ètica personal. Tingueu, senyora, la seguretat que per a molts de nosaltres no desapareixerà la memòria d'aquest home eixut i auster, amb un cor que no li cabia al pit.

Adolfo Suárez ocupa ja un lloc preeminent en la història contemporània d'Espanya. Una part d'aquesta història, incloent-hi les línies, la va escriure ell. I la nostra realitat avui és directa i inexorable conseqüència de la música que ell va compondre i de com va dirigir aquelles partitures. No cal ser molt savi per a imaginar que podia haver-hi hagut altres escenaris finals, ni per a suposar que molts dels dits escenaris no haurien sigut gens desitjables. Els espanyols vam tenir molta sort amb Adolfo Suárez. Va tenir l'encert d'usar l'autoritat i la tolerància, la perspectiva del futur i la visió del quotidià, la joventut i la maduresa, la saviesa i l'esperit del risc, el joc, deixar jugar i donar joc, va tenir l'encert, dic, d'usar-los en els justos termes, en la seua justa mesura. I encara li va quedar talent per a introduir un sentit estètic i transcendent als seus actes. Vam tenir molta sort llavors i tenim molta sort avui. Adolfo Suárezompli un acte d'inauguració de curs, ompli un curs sencer, ompli una Universitat, ompli tota una història d'un poble.

En un país que durant més d'un segle i mig no ha pogut tancar el seu procés de constitucionalització, en un país que des de 1808, any de la constitució de Cadis, fins a 1978, entre colps d'estat i motins, n'hi ha fins a 102, la transició, la primera transició cap a la democràcia va ser, si no amb cap defecte sí, n'estic segur, la millor possible, com molt encertada ha sigut, a proposta de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials, la decisió d'aquesta Universitat d'investir Adolfo Suárez com a doctor honoris causa . Ell va ser l'artífex que va liderar la transició cap a la democràcia que vam fer entre tots els espanyols. Ell va ser el qui va sofrir en la seua carn en aquest procés els majors i més injustos colps. No obstant això, és a la democràcia a qui correspon materialitzar cada dia, l'eficaç i subtil ajust fi, que alimenta el savi i arriscat funcionament de les institucions. Ajust fi, que fa fer i existir la cultura cívica, delicat i meritori exercici de drets i deures. Meritori perquè no es tracta únicament de l'exercici democràtic d'aquests drets i deures, sinó dels que corresponen fer en cada lloc i, fonamentalment i sobretot, en cada temps.

Les meues felicitacions també als nous doctors. Representeu ser la recerca del coneixement, allò que dóna sentit a una universitat. Com dóna sentit a una universitat, a aquesta Universitat, que el discurs inaugural l'haja fet el nostre president del Consell Social i president, al seu torn, dels empresaris valencians, Rafael Ferrando, i li dóna sentit perquè la funció objectiu d'una universitat és ajudar en temps real la societat real, no molestar en temps passat una societat inexistent.

La societat ens envia els seus fills, els que té, els millors dels que té, perquè els iniciem en aquest últim acte, quasi irreversible, de començar a jugar a la vida. Això significa tres coses: primer que la formació que els impartim ací ha de ser tal que, després de cursats els seus estudis, el jove ha de poder integrar-se activament en la societat. La formació, doncs, ha d'anar molt d'acord amb les necessitats d'ocupació i amb la generació d'ocupació, En segon lloc, significa també que aquesta integració ha de mostrar-se i notar-se positivament, és a dir, ha d'incorporar valor afegit al lloc on està, al seu entorn, i, finalment, també significa que la formació que el jove reba li ha de permetre entendre el món en què viu, un món en què no existeix terra incògnita, terra impenetrable, i on tots estem legitimats per a usar aquest espai, un món on no hi ha coartada per a ignorar, perquè avui la informació és, després de l'aire que es respira, el valor global més democràtic que existeix.

Aquesta i no una altra és la funció objectiu. I a aquest repte, a aquesta exigència de la societat s'han de supeditar tots els nostres esforços, tots. El contrari és una traïció cap a la societat, de tots, també de nosaltres. Aquesta Universitat és, segurament, un dels pocs llocs on diem coses complexes amb paraules senzilles, amb les paraules justes, per incòmodes que aquestes siguen. Per això podem dir i diem que, per a complir adequadament aquesta funció objectiu, volem i necessitem recursos, recursos convinguts, conveniats, als resultats que s'establisquen, amb contractes programa, amb pactes de cavallers, si és necessari, però també els recursos que en dret, i sobretot en dret comparat fan funcionar un sistema públic universitari modern.

Volem com a institució que es legitime i es dignifique la nostra tasca. Això significa ser actors coresponsables en la definició del model, ser creditors de la confiança per a l'execució del treball i fer-ho amb els instruments necessaris.

"Llàtzer, m'enganyes -va dir el cec al pigall de Tormes- perquè, tot i haver acordat menjar-nos un gra de raïm tu i un altre jo, jo me'n menjava dos i tu callaves".

És una societat de cecs aquella en què que tothom enganya a tothom, perquè tothom creu menjar grans de raïm de dos en dos i tothom calla.

Menja grans de raïm de dos en dos qui creu que la formació prèvia a la Universitat ha de ser manualitats, timó i romeret i ambrosia. Menja grans de raïm de dos en dos qui creu que al cap d'un alumne universitari d'avui cap qualsevol cosa, siga obsoleta, inútil, artidista o juràssica. Menja grans de raïm de dos en dos qui creu que la formació dels joves és essencialment obtenir el títol universitari i esperen que la realitat s'adapte a aquest model, i si no és així, doncs ja s'ho farà la realitat. Menja grans de raïm de dos en dos qui creu que únicament amb salaris, electricitat i llàgrimes es pot finançar una universitat moderna perquè complisca la tasca que ha de fer.

Algú ens hauria de dir a tots els cecs: que hi haja llum. Adolfo Suárez torna.

Senyor President de la Generalitat, distingides autoritats, benvolguts membres de la comunitat universitària, la nostra és una universitat acostumada, des de sempre, al treball silenciós i responsable, acostumada a guanyar-se l'afecte diari i solidari de la societat real, acostumada a obrir nous camins i a conviure amb l'escàndol que produeix la nostra forma de ser, la nostra heterodòxia, a aquells a qui un bon dia se'ls va parar el rellotge de sol.

Us demane que continuem així, no hi ha pau gratuïta, però tampoc guerres rendibles. Fem amb la nostra tasca un curs de pau.

Moltes gràcies