Amparo Rivelles Ladrón de Guevara

Excel·lentíssim Senyor rector Magnífic
Excel·lentíssims Srs.
Senyora Amparo Rivelles i El senyor Luis Blanes
Dignísimes autoritats
Senyores i Senyors membres de la comunitat universitària
Senyores i Senyors

És un immens honor el que la Universitat Politècnica de València em conferix a l'invitar-me a pronunciar aquestes paraules a manera de Laudatio de l'excel·lentíssima Senyora Amparo Rivelles Ladrón de Guevara amb motiu de la seua investidura com a Doctora Honoris Causa. A través d'este acte esta Universitat atorga a Amparo Rivelles el major dels seus honors acadèmics, fent-se eco així del sentir que va manifestar en el seu dia l'Escola Tècnica Superior de Gestió en l'Edificació.

Esta Escola apadrina per primera vegada, en la seua breu història com a Escola Superior, el nomenament d'un Doctor Honoris Causa per esta Universitat. De breu història com a Escola Superior però de dilatada i rica història en la tradició de l'Arquitectura Tècnica, esta Escola proposa ara reconéixer amb tan alta distinció acadèmica la trajectòria personal i professional, artística, en definitiva, de la senyora Amparo Rivelles. En esta Escola s'ha viscut sempre prop del teatre. Professors, alumnes, treballadors de l'Escola han mantingut viva la tradició escènica per mitjà del seu treball en un grup estable de teatre. Moltes de les persones que han participat en la història d'esta Escola, de la d'abans i de l'ara, es troben hui ací presents, compartint amb tots nosaltres el plaer d'haver contribuït al reconeixement que esta Universitat fa d'una personalitat amb tan marcada i profunda repercussió en les arts escèniques, ací, en les nostres terres i, en la mateixa mesura, fora d'elles.

Des d'esta Escola, des de la tecnologia, des de l'Arquitectura, des de la construcció, la tècnica i la ciència, des d'esta Universitat Politècnica, es proposa novament un Doctorat Honoris Causa en el camp de l'Art i, esta vegada, en una de les seues més antigues manifestacions, en el Teatre. Tècnica i Art, dos mons que han corregut paral·lels durant gran part de la seua història, i que possiblement es van diferenciar en l'últim segle més d'allò que s'ha degut, es troben de nou en este moment, en este acte d'investidura. I es troben a través del seu protagonista, Amparo Rivelles, molt pròxima a nosaltres, a esta terra i molt pròxima també en la nostra memòria i en els nostres records.

I és esta proximitat la que estarà molt present en estes línies, perquè és molt possible que Amparo Rivelles ja ostente tots els reconeixements a la seua trajectòria artística en l'escena. Valga una mostra. Li han sigut atorgats el Premi Nacional de Teatre, el Premi GOYA i el María Guerrer, entre altres molts i li van ser concedides les medalles d'Or de les Belles Arts i al Mèrit en el Treball. Tots estos premis i distincions testimonien amb absoluta evidència la dimensió, l'abast i la magnitud, de la figura artística i professional d'Amparo Rivelles. Però ara m'interessa destacar eixa proximitat amb què la sentim tots els que ara ens trobem participant en este acte. Per això, vaig tan sols a esbossar alguns retalls de la seua trajectòria artística i de la seua dimensió humana.

Si un primer tret de la seua personalitat artística haguera de ser destacat, ho seria probablement la seua permanent busca de nous horitzons interpretatius, el seu constant i vigilant evolució artística des de les fortes arrels que li han lligat al món del teatre. No ha sigut alié a esta vocació el seu clar llinatge escènic; els avis d'Amparo van ser Jaime Rivelles i Amparo Guillén, i els seus pares, Rafael Rivelles i María Fernanda Ladrón de Guevara. Sabem que, des de molt xicoteta, acompanyava la seua família en els seus gires teatrals i també sabem que va debutar en l'escena quan només comptava tretze anys. Des de llavors, des de sempre, per tant, ha treballat en l'escena i ha treballat a més donant a l'escena una dimensió pròpia, una forma exclusiva, permanent, i en tots els seus àmbits, en el teatre i en el cine i, últimament, en la televisió.

Recordem a Amparo Rivelles com l'actriu que, des del seu debut cinematogràfic en 1940, amb Mari Juana, va marcar una decisiva etapa en el cine espanyol de la postguerra immediata. Va ser l'època de CIFESA, d'eixes grans produccions, espectaculars èxits de taquilla, l'època de La llave, d'Eloísa está bajo un almendro i de Calle sin sol, sota la direcció de Rafael Gil o de pel·lícules com Los ladrones somos gente honrada, amb Ignacio Iquino com a director, o d'Alba de América, de Juan d'Orduña, i El indiano, de Fernando Soler, l'època d'eixes pel·lícules en blanc i negre que contribuïen a donar un poc de llum a l'entristit moment en gris pel que travessava este país. Amparo Rivelles va saber fer-se llavors amb el públic de l'època; la seua imatge, elegant, de serena bellesa, d'evident força dramàtica, podria considerar-se com un de les icones culturals d'eixe moment. Culturals, en el seu més noble accepció, perquè Amparo va saber també, en totes les seues obres, traslladar a este moment tot el valor de la representació teatral en el seu sentit més clàssic, en el seu sentit històric, en el sentit que la seua formació teatral li demandava.

Esta permanent inquietud, esta vocació dramàtica en contínua evolució només pot ser possible, només pot ser entesa, des d'una profunda coherència i honestedat personal i professional. A Amparo Rivelles, com a alguns altres actors i actrius, li devem el reconeixement pel rigor i la serietat amb què, insistentment, han abordat la tasca de fer present la força de la representació teatral, la força del símbol, de la imatge, la força comunicativa del gest, la força del llenguatge, de les paraules i dels silencis. Esta tradició teatral clàssica, molt fort a Espanya, ha pogut així mantindre's viva fins a l'actualitat.

Esta mateixa honestedat personal, la seua valentia en l'assumpció de nous àmbits i exigències va conduir a Amparo Rivelles a prolongar una breu estada a Mèxic al llarg de, aproximadament, vint-i-quatre anys. En eixe temps va continuar amb la seua activitat cinematogràfica treballant amb directors com Luis Alcoriza o Roberto Gavaldón en pel·lícules com a Presagio, La Madrastra o La playa vacía. La seua filmografia en esta època és molt extensa i potser serà també la menys coneguda pel públic a Espanya. A Mèxic va desenvolupar igualment una important activitat teatral, amb muntatges d'autors espanyols, com és el cas de La Casa de Bernarda Alba, sota la direcció de Gustavo Alatristre. Però, a més, en esta època Amparo va ampliar el seu llenguatge escènic amb el seu treball en diverses sèries escrites per a televisió, mostrant així novament la potència i versatilitat de la seua presència interpretativa.

La seua mestria en este mitjà es va plasmar en la gran acollida que va obtindre amb la seua participació en la sèrie de Televisió Espanyola Los gozos y las sombras, adaptació de la trilogia de Gonzalo Torrent Ballester, allà per 1981. Diuen els seus biògrafs que este èxit va impulsar, almenys professionalment, el seu tornada a Espanya. Siga així o no, o siga potser pel seu èxit en la representació teatral de l'obra Hay que deshacer la casa, de Sebastián Junyent i la seua posterior adaptació cinematogràfica a càrrec de José Lluïu García Sánchez, per la que se li va concedir el premi Goya, l'important és que Amparo Rivelles va decidir llavors continuar treballant entre nosaltres.

I ho va seguir continuar fent en tots els mitjans. Recordarem ací el seu treball en televisió, en inoblidables obres com El caso de la mujer asesinadita, de Mihura, o la seua interpretació de la senyora Paula, en La Regenta, de Clarí, dirigida per Méndez Leyte, en 1.994. Va seguir també treballant en cine, amb directors com José Sagristà, en Soldados de plomo, Josefina Molina, en Esquilache o Gerardo Vera en Una mujer bajo la lluvia. Però ha sigut en el teatre on Amparo Rivelles ha exercit el seu principal treball en l'escena en estos últims anys. Des d'obres tan clàssiques del repertori espanyol com poden ser Fuenteovejuna, El alcalde de Zalamea o La Celestina, fins a peces tan representatives del teatre modern, com són La loca de Chaillot, de Jean Giradoux, o Passeando a 'Miss' Daisy, d'Alfred Uhry, per citar tan sols dos dels seus treballs més recents, Amparo ha abordat en este temps tot tipus d'obres i treballat amb directors teatrals de l'envergadura d'Adolfo Marsillach, Luis Olmos o Juan Carlos Pérez de la Font.

En definitiva, i este esta ha sigut la intenció amb què he exposat estes limitades notes biogràfiques, estem davant de tota una vida dedicada al Teatre. Una vida difícil, la d'Amparo, perquè difícils van ser els temps en què va haver de viure-la, i difícil era mantindre viva la tradició escènica que va conéixer des de la seua infància. La coherència, el rigor interpretatiu, la serietat en la transmissió del teatre clàssic han sigut una constant en l'evolució artística d'Amparo Rivelles. Ha sigut esta una evolució valenta, decidida i audaç, que li ha permés, en suma, deixar l'empremta del seu talent interpretatiu en múltiples escenes, circumstàncies, temps i llocs. Esta empremta serà, ja ho és, indeleble.

I, per això mateix, la Universitat obri amb este acte les seues portes a Amparo Rivelles. Vol testimoniar amb això que coneix i valora el seu esforç per mantindre viva la tradició escènica al nostre país en esta la nostra història recent. Al distingir-la amb esta investidura estem honrant al Teatre en si mateix, en les seues més clares essències i tradicions, a l'Art escènic, en definitiva. I també, està afermant la Universitat el seu compromís, el de sempre, amb un dels més importants valors sobre els quals es fonamenta la nostra cultura contemporània. Que servisca llavors este acte perquè la presència viva del Teatre se'ns mostre cada vegada més pròxima.

Així, considerats i exposats tots estos fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament prec que s'atorgue i conferisca a l'Excma. Sra. Senyora Amparo Rivelles el suprem grau de Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València.