Jacques-Yves Cousteau

Sr. President de la Generalitat Valenciana,
Senyor Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València,
Senyor Professor Marcelino Conesa Lucerna,
Senyors membres del Claustre de la Universitat Politècnica de València,
Senyores i senyors:

Des que em vaig llançar, prompte farà quasi 50 anys, al descobriment d'un món submarí, res no podria haver suggerit que jo mereixeria un dia l'honor que m'heu fet avui, i us estic profundament reconegut.

Voldria pensar, però, que a través meu heu recompensat l'equip que jo dirigisc, equip que, des del principi dels meus treballs, m'ha sigut fidel deixeble sense faltar mai al seu deure.

Durant tots aquests anys, els meus amics i jo, d'exploradors hem arribat a ser especialistes del comportament per a convertir-nos després en ecologistes en mesurar el dany fet al món submarí per la incúria, la falta de comprensió i, sobretot, la ignorància de la població.

Al cap de 35 anys d'exploració a bord del Calypso per tots els mars del món, fa cinc anys amb dos navilis d'investigació el Calypso i el navili de propulsió mixta (és a dir equipat de turboveles) Alcyon (Alcyon significa filla del vent), ens vam llançar a un viatge al voltant del món amb dos mars -l'un a l'hemisferi nord, l'altre al sud -i hem arribat a aquesta empresa considerable del segon descobriment del món.

Per què segon descobriment?

El món ja estava cartografiat, els fons submarins sondats i la biologia marina degudament repertoriada, però un element nou va influir considerablement: la presència humana.

En conseqüència, durant aquests cinc anys ens hem detingut en 40 localitats: illes, caps, continents, llocs en què les poblacions gaudeixen de diversitat considerable de cultura, de religió, de manera de pensar, de modes d'explicitació, de modes de vida.

Hem estudiat la interacció d'aquestes poblacions sobre el sistema aquàtic en general i, inversament, la influència que aquest món aquàtic (la pluja, la neu, el gel) exercia sobre aquestes poblacions.

En 1993, quan hàgem conclòs aquesta exploració, quan tornem després de més de set anys de viatge de circumnavegació, haurem enriquit el nostre saber, haurem acumulat documents i esperem poder fer una síntesi d'aquests treballs que potser esdevinguen, pense jo, els fonaments d'una ciència nova que denominem entre nosaltres l' ecosociologia .

Perquè, finalment, l'ecologia sola no és prou: no es tracta únicament de protegir les espècies animals, protegir-les per a què?, sinó és per a l'home, no es tracta sols de millorar les comoditats de la nostra vida, això és egoista i no condueix a gran cosa sinó a l'exacerbació dels mals instints. Es tracta de participar en una millora de la integració de l'home en una natura que ens va ser donada; natura que és molt limitada perquè fa 20 anys, recordeu, quan els primers astronautes van trepitjar la Lluna i van prendre, fa 20 anys, aquesta fotografia extraordinària que representava per primera vegada la nostra Terra, aquest planeta blau, rodejat de núvols, aquest planeta dotat d'aigua líquida i d'aigua de vapor, aquest planeta, l'únic del sistema solar que podia engendrar la vida, i sobretot, la diversitat de vida que coneixem. Doncs bé, aquesta fotografia assenyalava fa vint anys la unitat del nostre planeta, el fet que fóra limitat, el fet que érem els amos, i que, per tant, teníem la feixuga tasca de mantenir-lo i millorar-lo. En lloc de mantenir-lo i millorar-lo, només hem aconseguit, fins ara, danyar-lo i posar-lo en perill.

Aquesta gran empresa posada en obra del planeta, aquest deure que hem heretat va ser posat en perill per una sèrie de factors. Mentre navegàvem, el món anava caminant ràpidament i cada vegada més de pressa, la població del món es disparava. Això constitueix, i insistisc constantment sobre aquest factor, un fet de considerable gravetat. Penseu que durant la meua vida la població del món s'ha triplicat i ha arribat a ser exponencial. Penseu que cada sis mesos hi ha una França nova, 50 milions de nous individus, quan ens és costosíssim administrar el nostre petit país, cada sis mesos n'hi ha un de nou que naix, cada deu anys una nova Xina per mantenir, administrar i satisfer les seues necessitats. Hem assolit un punt en què això resulta insuportable. Ja hi ha en la nostra població de 5.000.000.000 d'individus (5.400.000.000) uns 3.000.000.000 d'individus que no tenen accés a l'aigua potable. Tenim una responsabilitat tremenda en continuar aprofitant-nos egoistament dels pocs recursos disponibles sobre la Terra i privant-los a les 3/5 parts de la població.

Així mateix, el destí polític d'alguns països ha canviat radicalment. Europa es va desenvolupant i va adquirint personalitat, l'Antàrtida està amenaçada i exigeix tractaments totalment nous perquè allí, a l'Antàrtida, és on es forma el clima mundial.

Hem hagut de preocupar-nos amb urgència de l'Antàrtida -la sort de l'Antàrtida és actualment debatuda a Xile amb llargues discussions- i naturalment la nostra fundació té representants actius per a participar-hi amb l'esperança de convéncer els països encara refractaris a una protecció de l'Antàrtida absolutament indispensable.

Any rere any ens hem adonat que les causes d'aquesta destrucció del planeta, d'aquesta destrucció de recursos, provenia sobretot del fet que la nostra civilització és una civilització curta de vista. Els polítics, que són en teoria els qui prenen les decisions més importants, són miops perquè l'únic període de temps que els és perceptible és el que inclou fins a les pròximes eleccions. Els industrials tenen també, i encara més diria jo, tanta curtedat quan només pensen en el pròxim balanç i en la pròxima reunió dels accionistes. El món és miop quan el que necessitem són decisions a llarg termini, decisions per a les generacions futures.

La segona causa, ja l'he esmentada, és la proliferació salvatge de la població. Potser és la més important.

Finalment hi ha el fet que avui en dia tot és valorat pels diners. És el regne del Vedell d'Or descrit en la Bíblia i desgraciadament ja no tenim un Moisés que descendisca de nou per destruir aquella estàtua del Vedell d'Or.

Aquests tres factors han ocasionat, des de fa quasi un segle, l'eliminació dels valors morals. I aquesta eliminació ha tingut l'efecte d'un bumerang en augmentar més encara l'eficàcia de la proliferació salvatge, del regne del Vedell d'Or, i de la deterioració de la natura.

La religió, el concepte de família, l'amor per la pàtria, eren el fonament de totes les societats durant milions d'anys. Aquests valors destruïts o menyspreats no han sigut reemplaçats. No cal reemplaçar, sinó restablir, algun dels aspectes d'aquests valors fonamentals. Cal ensenyar als xiquets la solidaritat de tots els éssers vius, no sols en l'espai (és a dir no sols cal lluitar contra el racisme), sinó també en el temps (és a dir que els xiquets han de sentir-se solidaris dels qui no han nascut encara). És necessari que els futurs individus capacitats de decisió, els qui es formen a les universitats i ací mateix naturalment, aprenguen i prenguen per model la saviesa d'algunes societats primitives com la dels papús o la dels jívaros, que no fan cap pas sense pensar en els néts o en els besnéts.

Els referiré una anècdota significativa:

Un dia, el consell dels savis de la tribu va decidir que necessitaven un vaixell nou. Es van encaminar cap a un arbre gran, el van elegir perquè els semblava idoni per a construir una canoa meravellosa. Llavors van fer una cerimònia al voltant de l'arbre per demanar-li perdó:

- "Arbre, et tallarem perquè et necessitem i et demanem perdó per això".

Van tallar l'arbre i van construir el seu vaixell. L'endemà ben de matí, el meu fill va observar el cap de la tribu molt enfaenat a cavar diversos buits i plantar-hi uns arbrets, així de grans, i el va preguntar:

- "Què fa?". I aquest li va contestar:

- "Ahir vam tallar un arbre, estic plantant-ne d'altres. Ja sé que no els he de veure, tampoc els meus fills, ni els meus besnéts, però potser arribaran a ser algun vaixell per als fills d'aquests últims".

Heus ací les lliçons que hem de guardar en el nostre cor. Als qui són formats en les universitats, se'ls ha d'ensenyar, i s'ha d'insistir a ensenyar-los que mai no han de contribuir a decisions que puguen suprimir per a les generacions futures les opcions que necessitaran.