Luis Giménez Lorente

Excel·lentíssim Rector Magnífic.
Excel·lentíssims i il·lustríssims Senyors.
Claustrals d'aquesta Universitat.
Senyores i Senyors

Doble és l'agraïment que he de manifestar a la UNIVERSITAT POLITÈCNICA DE VALÈNCIA en les meues primeres paraules: pel meu nomenament de Doctor Honoris Causa, alta distinció a què tant ha contribuït l'afecte rebut per tots els membres d'esta Universitat, des dels estudiants i professors, fins al rector i també per la gran satisfacció que em produïx tindre la seguretat que els meus xicotets trossos d'història cartogràfica, que durant més de mig segle he anat recuperant, estudiant i identificant, seran coneguts per les noves generacions d'estudiants i tal vegada alguns s'animen a aprofundir en l'apassionant món de la cartografia antiga.

Apassionant món, que durant tants anys m'ha proporcionat moltes satisfaccions, i allò que va començar sent curiositat per voler conéixer més coses d'aquell xicotet mapa de València que un dia em va regalar el meu bon amic i company mallorquí el Dr. Luis Alemany Vich, historiador, bibliòfil i col·leccionista, es va transformar amb el temps en la meua gran passió, a la que he dedicat en la meua vida, moltes hores d'il·lusió i de treball.

Si al principi vaig ser un autodidacta, només orientat per Luis Alemany, l'ingrés en la Societat Espanyola de Cartografia i en INCOS (Societat Internacional de Col·leccionistes de Mapes), i més tard, la participació en simposiuns i congressos, em va permetre conéixer i relacionar-me amb personalitats de la categoria de Ángel Paladini, director llavors de la Cartoteca de l'Exèrcit, gran investigador a qui tant dec; Carmen Litter de la Biblioteca Nacional, Montserrat Galera del I. C. de Catalunya o Catedràtics com Agustín Hernando o José María Sanz, (ja difunt) tots ells, els meus mestres i sobretot els meus amics.

Vaig iniciar la meua col·lecció amb mapes dels segles XVI al XVIII, especialment de València, -lògica preferència, perquè no puc oblidar que vaig nàixer a cent metres del Miquelet-, i a ells vaig dedicar la meua atenció, aconseguint reunir, estudiar i catalogar fins a trenta-tres mapes d'impressió original que sota la denominació de "Col·lecció València" constituïxen una part important dels meus fons. Però un dia, vaig visitar la Biblioteca de la Fundació Bartolomé March a Palma de Mallorca i el contemplar la bellesa d'aquells mapes anomenats portolans em va despertar l'interés per les cartes de marejar. Estos mapes marins sobrepassaven en exactitud a tots els anteriors i els primers exemplars daten del segle XIII. Naixien de l'experiència i estaven destinats a la pràctica. Però a partir del segle XVI els cartògrafs van ser enriquint-los amb belles roses dels vents, navilis amb les veles desplegades i precioses miniatures transformant-los en verdaderes obres d'art.

Vaig començar a adquirir llibres i facsímils de mapes i atles de cartes portulanes, vaig reunir un important nombre de dades dels autors més importants i vaig fer una relació dels portolans datats, firmats i localitzats que existixen a Espanya i que per desgràcia no arriben a setanta.

Els magnífics estudis sobre Cartografia Mallorquina del matemàtic Julio Rei Pastor gran investigador de la cartografia portulana, -treballs realitzats a extramurs de la seua professió, segons ell mateix comentava-, em van ajudar a conéixer esta parcel·la tan important de la cartografia.

Mai vaig pensar que algun dia un original d'estos bells portolans arribaria a formar part dels meus fons, però en la vida de tot col·leccionista sempre hi ha peces que pareixen mogudes per la casualitat, la màgia o el destí. En el meu cas, va ser un gran troballa i la seua història es va iniciar en la meua pròpia ciutat de València.

Un bon dia un amic va vindre a veure'm amb una carpeta que, segons ell, contenia uns mapes de 1870 heretats d'un familiar i que calculava que havien estat més de cent anys en el fons d'una caixa forta. A penes ho vaig tindre en les meues mans emvaig adonar que es tractava d'un còdex del Segle XVI, que el huit dels huit-cents era un cinc de cinc-cents, que els mapes eren una meravella i que la firma era de Joan Martínez, el millor Cartògraf del seu temps i Cosmògraf de Felip II. Li vaig dir al meu amic que allò era, segons la meua opinió, una peça valuosa.

Anys més tard, un acord entre cavallers, quelcom que ja quasi no s'estila, em proporciona la gran satisfacció d'incorporar-ho als meus fons. Després de realitzar diversos estudis, publicacions i ponències, amb la inestimable col·laboració del professor Paladini va quedar comprovada la seua autenticitat i llavors vaig realitzar un atenció facsímil, perquè el meu desig de sempre ha sigut donar a conéixer tot el que crec pot ser d'interés per als altres. L'original, ho vaig depositar en el Museu Naval a fi de posar-ho a l'abast dels especialistes on va estar exposat en la "Sala dels Descobriments" junt amb el de Juan de la Cosa. Declarat Bé d'Interés Cultural l'any 2002, es va interessar per ell el Patrimoni Bibliogràfic Nacional i tinc l'honor que hui figure entre els béns de la Biblioteca Nacional, junt amb l'atles que el mateix autor va realitzar anys després per a Felip II.

Si observem els mapes arribats a nosaltres, s'aprecia que procedixen de la traducció de la geografia de Ptolemeu o de les cartes nàutiques.

A principis del Segle XIV, quan el Renaixement desperta al món l'interés per la cultura clàssica, Emanuel CHRISOLORAS va traduir del grec al llatí la GEOGRAFIA de PTOLEMEU. Basant-se en esta traducció, el seu deixeble JACOBUS ANGELICUS, amb la col·laboració de NICOLAU GERMÀNIC, va realitzar el bellíssim còdex que va dedicar al papa Pius II. D'esta obra es van fer diverses còpies manuscrites, conservant-se un d'estos bellíssims exemplars en la biblioteca de la nostra Universitat Valenciana procedent de la del Duc de Calàbria.

La invenció de la impremta va suposar un gran fita en la difusió de la geografia. En 1475 apareix la primera Geografia de Ptolemeu impresa i abans de finalitzar el segle ja s'havien realitzat tretze edicions. Molts erudits de l'època van publicar la Geografia de Ptolemeu amb les seues pròpies interpretacions. I com a anècdota recordaré que en 1533, l'espanyol Miguel Servet va publicar i va comentar una edició de Ptolemeu a Lió. En contra de la creença establida, no va ser la descripció de la circulació menor de la sang, que tres anys abans havia publicat en la seua obra Christianismi Restitucio, per la qual cosa van sentenciar a morir en la foguera, van ser els comentaris sobre un passatge de Terra Santa de la seua Geografia un dels càrrecs que van aportar els partidaris de Calví al tribunal perquè ho condemnara, però curiosament uns anys més tard, es va poder comprovar que els dits comentaris no eren de Servet, ja que ell s'havia limitat a copiar-los d'una edició de la Geografia editada per un altre autor en Strasburgo en 1525. Coses que succeïen en la incomprensible Europa del XVI.

Un segle més tard, en 1570, l'aparició del Theatrum Orbis Terrarum d'Abraham Ortelius, amb mapes molt més precisos i perfeccionats, va fer perdre interés històric a les edicions del Ptolemeu

És important per a mi fer justícia i ressaltar la figura d'Abraham Ortelius. Nascut en Anvers, no va ser un innovador científic (com el seu bon amic Mercator). La seua professió va ser la de comerciant que entelava i venia en els mercats de Frankfurt mapes i làmines. Dotat de gran intel·ligència i vasta cultura, dominant el grec i el llatí i bon coneixedor de la cartografia del seu temps; va tindre la genial idea de reunir en un llibre els mapes que va considerar més interessants, però abans va seleccionar als millors gravadors, geògrafs i els més famosos impressors, per a realitzar la seua obra el més perfecta possible. En el revers de cada mapa afegia una reduïda informació sobre les terres representades. L'èxit va ser espectacular al posar a l'abast de la societat del seu temps, la possibilitat de conéixer el món en què vivia.

La inclusió, fa ara 420 anys, quan València començava a decaure del seu màxima esplendor del segle XV, del primer mapa del Regne en l'Atles més important de la Cartografia de tots els temps, el "Teatrum Orbis Terrarum" d'Abraham Ortelius, del que en trenta anys es van fer 42 edicions, va trencar les barreres que limitaven el coneixement del nostre Regne, projectant-ho al món civilitzat d'aquells temps. I és ell que inicia la meua col·lecció. Este magnífic mapa, datat en 1584, és tot un homenatge al Regne de València. En el text en llatí, al dors del mateix, es llig una curiosa descripció del nostre Regne indicant que comprén els antics Edetanos, Contestans i part dels Ilecabones, aconseguint el títol de regne en a l'any 788, segons les cròniques de Pedro Antonio Beuter. Comenta que està regat pel riu Turium, segons Plini, i que criden amb vocable aràbic "Guetalaviar", que en romanç vol dir "aigües clares i netes". Descriu la frondositat de les seues riberes esguitades de roses i altres flors i cita al riu anomenat Sucro i que "ara s'anomena Xucar". Parla el text de dos muntanyes, Sierra Mariola i Peña Llépola, amb les seues plantes rares i medicinals que recol·lecten herbaris i metges vinguts d'altres terres. Continua informant de l'existència de mines de ferro, plata i or. I fa referència a les seues porcellanes que es poden comparar les italianes, considerades les millors del món. Recorda que Plini flama a València,de la que diu que dista del mar 3000 passos "ciutat bella", i que per als romans era la colònia "Iulia València" i després d'eixamplar-la i embellir-la la van cridar València. I acaba dient que té entés per Federico Furió Cariol, valencià, home claríssim, que les terres són llaurades per gents nascudes dels moros que hui tenen llengua i maneres de viure dels seus pares i iaios, amb el consentiment del Rei i de la Inquisició.

Després del Theatrum Orbis Terrarum i fins ben entrat el segle XVIII, van seguir editant-se Atles, per flamencs, francesos i italians i en quasi tots ells s'incloïen mapes del Regne de València.

L'espanyol Tomás López Vargas va realitzar diversos mapes de València, el jesuïta Pare Casaus, que va viure quasi tota la seua vida en la nostra ciutat va dibuixar un interessant mapa per orde del Virrei de València, que Juan Bautista França va gravar, Tomás Vilanova va projectar i Hipólito Ricarte va realitzar un preciós mapa de l'Arquebisbat, amb una bellíssima cartel·la barroca, però sens dubte és el valencià Cavanilles l'autor del millor mapa del Regne, dels realitzats amb anterioritat a 1800.

I acabe.

Com a més de voler conéixer el passat, m'ha interessat el present, fa més d'una dècada vaig decidir posar-me al dia informatitzant els meus fons. Després, els progressos de la reprografia i la inestimable ajuda de Juan Antonio López Peñarrubia, em van permetre escanejar i reproduir les cinc-centes peces més interessants dels meus fons, bé sobre paper o suport magnètic CD-ROM, aconseguint donar un impuls important a la difusió de les meues col·leccions.

Ara, des de ja els meus molts anys (quasi 84) al repassar les hores de la meua vida dedicades als mapes, les cartes nàutiques, el seu estudi i fins a la seua contemplació, m'alegra veure que han ocupat moments molt feliços de la meua vida, i he d'agrair a Juliana, la meua esposa i als meus germans i nebots que hagen suportat les rareses d'este vell col·leccionista, que li han ajudat sempre que els ha necessitat i s'hagen complagut amb el destí dels meus fons a esta Universitat. Estic segur que sense la seua ajuda, els meus treballs haurien fracassat.

Un dia el professor Gaja, coneixedor de la meua col·lecció, li va fer arribar al rector el catàleg dels meus fons i la meua preocupació per trobar-li un destí digne. Poc de temps després vaig rebre del rector una amable carta interessant-se per les meues col·leccions indicant-me que em posara en contacte amb el director de l'Escola Superior de Geodèsia, Professor El senyor Manuel Chueca Cases pairals.

Als pocs dies vaig conéixer el professor Chueca, home intel·ligent de forta personalitat, que no venia a convéncer-me; venia a entusiasmar-me en un projecte estudiat fil per randa. Unes reunions de treball amb el dinamisme que caracteritza al hui el meu padrí i amic que, per les paraules que acaba de pronunciar, ha deixat clar l'apreci feia la meua persona, van aconseguir que en el mes de juny estiguera conclòs el document regulador de donació dels meus Fons Cartobibliográficos a la Universitat Politècnica de València.

El nostre principal desig és que la Universitat, en el desenvolupament de la seua funció d'ensenyança, investigació i divulgació, siga nexe d'unió amb tots els que per interés científic o simple curiositat, estiguen interessats a conéixer la història de la cartografia valenciana. I estic segur que la llavor que el vell mapista deposita en la jove Universitat, davall l'exquisida atenció del Professor Chueca, fructificarà i València podrà disfrutar prompte d'una Cartobilioteca orgull de la Universitat Politècnica i de tots els valencians.

Moltes gràcies.