Miquel Batllori Munné

SANT FRANCESC DE BORJA I LA FUNDACIÓ DEL COL·LEGI ROMÀ - ARA, UNIVERSITAT GREGORIANA

Solen ésser una mica falsos els mots protocol·laris amb què acostumen a començar els discursos de regraciament per un doctorat honoris causa , referents a la sorpresa pel màxim guardó acadèmic i a la manca de mèrits per a tal honor. En canvi ara, en el meu cas, la sorpresa i el regraciament no poden deixar d'ésser sinceríssims, car en els meus vint volums d'història de la cultura he hagut de tractar de moltes ciències humanes, però clares vegades de les ciències pures - no m'agrada apel·lar-les dures. Tot al màxim, qualque vegada he hagut d'entrar en el camp de l'ensenyament de les matemàtiques en els col·legis secundaris i en les universitats els segles XVI a XVIII, i en el de la conflictiva superació de la física de tradició hel·lènica per la nova física, la que s'inicia amb Galileu i Descartes i es consolida amb Isaac Newton.
Això em fa veure que, si m'heu cridat avui ací, és només pels meus estudis borgians, que van des del segle XII fins al XVIII, i que ocupen tot el volum IV de la meva Obra Completa , publicat a València ja fa set anys quan jo ja en tenia vuitanta-cinc.

Havent de parlar, doncs, en públic, ara i ací, havia de triar un dels molts aspectes històrics que la gran família Borja sempre planteja i replanteja. Si ens trobéssim en qualsevol altre lloc d'aquesta bella ciutat, podria escollir entre els Borja valencians de la baixa edat mitjana i els Borja de la branca ducal de Gandia. Però, en aquest Saló de Corones del Palau del Duc Sant, no puc parlar sinó de sant Francesc de Borja, tot recordant el dia 16 d'octubre de 1928, fa quasi setanta-tres anys, en què vaig començar-hi una vida nova, sota la seva guia. Ella m'ha ajudat sempre a superar els contrastos entre la cultura universitària que jo hi portava, i la subcultura clerical que tant em pesarà durant els tretze anys que en deien de formació.
Aquesta lluita constant m'ha portat un bé preciós, des del punt de vista de la història: el rebuig del tòpic i la recerca de la veritat -perquè també en el camp històric només la veritat ens farà lliures. Aquesta actitud em suggerí, tot d'un cop, de parlar-vos ara dels tòpics pseudohistòrics referents a sant Francesc de Borja. Però no vull fer un discurs tot negatiu. Com a simple introducció, bastarà d'enumerar-los ací succintament.

El primer, la conversió del marqués de Llombai a Granada, el 1539, en haver de certificar que el cadàver descompost que hi duia era el de la bellíssima emperadriu Isabel de Portugal, que el Ticià ha immortalitzat. El fet suposat d'aquella conversió de no voler servir cap més senyor que se li pogués morir -com han repetit els hagiògrafs, tot seguint-ne el primer, Pedro de Ribadeneyra- s'ha volgut corroborar amb l'emocionant prèdica que en aquell esdeveniment pronuncià a Granada sant Joan d'Àvila. Només que en el seu Diari espiritual , conservat solament per als darrers anys de la seva vida, 1564-1570, el duc sant no recorda mai ni la data del traspàs de la seva pròpia muller ni la del sebolliment de la bellíssima emperadriu Isabel a Granada, sinó el dia de la seva mort a Toledo, l'1 de maig.
En tal dia del 1564, escrivia; "1º de mayo. Ut fieri solet [com s'acostuma]. E[mperatriz]. 1º actión de gracias por agora 25 años etc.". Però aquest enigmàtic et cetera ens l'esmicola i ens el fa participar emocionalment dos anys més tard: "1º idem [val a dir, de maig]. E[mperatriz], [segueixen dos signes, com per a remarcar la importància del que s'hi expressa] consolatión con la E[mperatriz], gozando de lo que el Señor obró en ella y en mí por su muerte", clara manifestació del seu íntim sotrac espiritual. I continua: "item [a més a més], spes ben. [és a dir: esperança de la seva benaurança], renovatión de gracias et alia " [i altres coses].
Aquest estat de consolació espiritual no durà només un dia. Malgrat que la repetició de la majúscula E, en el Diari espiritual del sant, ens impedeix de considerar-la sempre com a una abreviació d'emperadriu, la relació d'aquesta abreviatura amb l'experiència d'una extraordinària consolació espiritual durant tot aquell mes de maig de 1566 ens permet de conjecturar, amb força probabilitat, que continua referint-se a la impressió que li causava encara, passat ja un quart de segle, el record del traspàs de la seva emperadriu.
Un record espiritual i puríssim que basta per a ensorrar definitivament i documental una altra llegenda, aquesta, romàntica, popularitzada pel duc de Rivas: la de les veritables amors entre l'aleshores només marqués de Llombai i l'emperadriu Isabel, també reina de València, entre molts altres títols reials.
Els propagadors d'aquest altre tòpic llegendari podien saber ja, i ho haurien hagut de recordar, que Isabel i Francesc eren parents propers, ella com a néta de Ferran II a través de Maria d'Aragó, reina de Portugal, i ell com a besnét del mateix rei d'Aragó i de València per les línies il·legítimes de Joan i de Joana d'Aragó, mare del sant, i això bastava per a explicar-se l'especial relació amical entre l'emperadriu i el seu noble servent.
El que els poetes romàntics encara no podien saber, perquè la documentació de Simancas ho ha revelat ja molt entrat el segle XX, a la historiografia peninsular, és que la muller -i també parenta llunyana- del duc sant, Leonor de Castro, no fou la duquessa idealitzada de Gandia que ens proposava l'hagiografia borgiana, sinó una dona més egocèntrica que egoista, que tot ho volia per a ella i els seus, prop de la qual "no es podia ésser feliç", com deia textualment la reina Caterina de Portugal, germana de Carles V i muller del rei Joan III; per això s'oposà de totes totes al nomenament (ja decidit per l'emperador) del marqués de Llombai com a majordom dels prínceps d'Astúries: Felip (el futur Felip II de Castella i I d'Aragó i València) i la seva núvia Maria de Portugal (filla de la ja esmentada Caterina d'Àustria i de Joan III, rei portugués). La mare de la núvia deia explícitament que no tenia res contra el marqués de Llombai, però que no volia que la seva filla hagués de conviure, a Espanya, amb la marquesa Leonor de Castro, per les raons que acabo d'assenyalar.
Aquells trets psicològics tan negatius ens expliquen que el seu marit, sant Francesc de Borja, es refugiés, a Toledo, en l'amistat femenina de la seva parenta l'emperadriu, constantment allunyada del seu marit emperador, sempre resseguint les ciutats i els camps de batalla de tot Europa. A les amors adulterines -fantàstiques- dels romàntics, s'hi ha sobreposat una íntima amistat femenina del jove marqués de Llombai, que el seu Diari espiritual ens permet -ja ho heu vist- d'anomenar espiritual i àdhuc espiritualíssima. Aqueix text, a més a més, ens fa veure que el tòpic de la superació de la típica amoralitat de molts dels Borja quatrecentistes per les virtuts de Francesc de Borja i d'Aragó, en el palau del qual ara ens trobem, no va començar amb la seva renúncia al ducat i amb el fet que un gran d'Espanya abracés la vida religiosa, sinó ja els seus anys de servei al palau de Toledo.

Però els tòpics borgians del nostre sant Borja, com l'anomeneu ací, a Gandia, no s'acaben amb l'atorgament del ducat al seu hereu, don Carles de Borja i de Castro. Hom ha relacionat sovint l'íntima amistat entre Francesc, encara duc de Gandia, i l'arrauxat franciscà espiritualista i apocalíptic fray Juan Texeda, fugit -segons que sembla- de Castella per fets de sang, amb l'esperit intimista del nostre sant. Texeda somniava que Francesc seria el papa angèlic que Joaquim de Fiore i el nostre Arnau de Vilanova havien anunciat com a restaurador de l'Església tota. Aquest ambient, més espiritualista que espiritual, fou característic d'alguns jesuïtes del col·legi de Gandia els primers anys de la seva història. I com que l'un d'ells, el pare Andreu Capella, valencià, abandonà l'ensenyament per fer-se cartoixà, hom començà a anomenar esperit de cartoixa el que regnava a Gandia, i que hom eixamplà, una mica abusivament, a tota la província jesuítica d'Aragó, estesa als quatre territoris hispànics de l'antiga Corona aragonesa. Paradoxalment cal remarcar que l'exjesuïta i després cartoixà Joan Capella, essent bisbe de la Seu d'Urgell, emmenà vers la pedagogia cristiana un jove beneficiat d'aquella Seu, Josep de Calassanç, aragonés de la Franja de llengua catalana, destinat a fundar l'orde de l'Escola Pia, quasi exclusivament destinat a l'ensenyament cristià que el mateix Capella havia defugit per tal de consagrar-se més a la contemplació i a la penitència.
Aquesta era també una pràctica doble que caracteritzà sant Francesc de Borja, i que donarà pas a dues llegendes més, igualment pseudoborgianes i persistents.
Malgrat que coneixem, per la història autèntica i documentada, la penitència del nostre duc pels seus propis pecats, i la consegüent humilitat, que el duia a signar-se, immediatament després d'haver passat a una vida més perfecta, "Francisco pecador", alguns hagiògrafs, més pseudomístics que historiadors, han assegurat que Francesc feia penitència més aviat pels pecats de la seva nissaga que no pas pels seus pecats personals. Sembla impossible que aquests pseudomístics no sàpiguen que ha estat sempre propi dels sants un pregon sentiment de culpa. I això val no solament per a sant Ignasi, de qui coneixem documentalment la seva vida "desgarrada y vana", sinó adhuc per a santa Teresa de Jesús, de la qual només sabem petites entremaliadures d'adolescent.

A més a més, en tenim dues contraproves contundents: en el seu Diari espiritual , que he citat ja tantes vegades, hom troba molts passatges referents a la penitència pels seus mancaments, i, en canvi, ni la més petita i llunyana al·lusió als pecats dels seus avantpassats i familiars. A més a més, no podem judicar les reaccions de les persones dels segles passats amb la mentalitat actual: el mateix Borja sant, tot just arribat a Roma com a profés jesuïta clandestí, es posa en contacte amb la família Mattei com a parents seus, quan, estrictament, només era parent seu, i encara per afinitat, Ciriaco Mattei, casat amb una filla natural i de mare inconeguda (quasi no caldria remarcar-ho tractant-se d'un Borja errant, bé que ja a mitjan segle XVI) de Joan de Borja, un temps duc de Nepi i de Camerino, precisament el Borja que representa el graó més baix, en l'ordre moral, de tota la nissaga.
Més encara, ja en ple segle XVIII, quan la branca ducal construí ací mateix el saló daurat d'aquest palau, a llaor i glòria del seu sant avantpassat, abans beatificat per un papa, Innocenci X, que era nét d'una Mattei, prengueren per lema aquell verset del salteri que feia així: Quae utilitas in sanguine meo dum descendo in corruptionem? , de què em serveix la meva sang mentre davallo vers la corrupció? - ací, ja s'entén, la corrupció de la mort. I és que, àdhuc en el set-cents, dur sang dels Borja i de la casa reial d'Aragó, baldament fos per línies il·legítimes i àdhuc sacrílegues, era més un motiu de vanaglòria que d'humilitat i penitència.

Aquesta, en sant Francesc de Borja, anava unida a la contemplació en Déu, i una altra llegenda borgiana del sant és que la seva pregona vida contemplativa, iniciada ja ací a Gandia, féu canviar profundament la història de tota la Companyia essent-ne ell prepòsit general de 1565 a 1572. Res de més exagerat: Borja insistí en la lletra de les Constitucions ignasianes fins en les coses més petites -si a l'Índia la calor obligava a fer una hora de migdiada, a la nit calia dormir-ne només sis, per tal d'atenir-se a la prescripció ignasiana de no dormir més de set hores; si del de Loiola els seus contemporanis deien que era contemplatiu en l'acció i actiu en la contemplació, igual se'ns presenta Borja com a general, tant a Roma, com els dos darrers anys de vida al servei de la diplomàcia pontifícia, tal com ens ho han revelat d'una manera plena i indubtable les recerques d'Enrique García Hernán, publicades fa ben poc per la Generalitat Valenciana; i, per no allargassar-me massa, talment com sant Ignasi, a partir de 1548, data de fundació del col·legi-universitat de Messina, donà més importància a la pedagogia cristiana que a la predicació catòlica en clau antiprotestant, Francesc de Borja no s'acontentà de crear, com a duc, el primer col·legi-universitat dels jesuïtes ací a Gandia, ans com a prepòsit general no parà de fundar nous col·legis arreu del món, de vegades no massa ben fundats econòmicament, la qual cosa durà força maldecaps als seus successors a Roma, i sobretot als provincials d'Espanya.

Calia recordar ací, avui, d'una manera molt especial la creació i la fundació econòmica del col·legi i universitat de Gandia. Perquè, quan tan maldestrament s'ha oposat el Particularisme (amb majúscula) al Globalisme i l'Universalisme (naturalment, també amb majúscules, i encara més grans), cal pensar que el quart duc borgià de Gandia, des d'ací, i sant Ignasi, des de Roma, li donaren uns estatuts tan ponderats i exportables, que foren la base i la pauta de la Universitat de Messina i de totes les altres universitats jesuítiques d'Europa i Amèrica que no fossin només universitats menors, amb les facultats d'Humanitats, Filosofia i Teologia, sinó veres universitats completes, amb les facultats també de Dret i de Medicina. Cal fer notar, també ara i ací, que la seriosa commemoració dels cinc segles de la Universitat de València, en 1999-2001, ha ampliat l'interés històric a totes les altres del regne, i ens ha palesat que tot sovint la Facultat de Medicina de Gandia tenia prou més audiència que la del cap i casal del regne valencià.

En aquesta mateixa línia de la convivència, i no pas de la sublimació, del particular per l'universal es troba l'actuació del nostre duc sant en passar de la fundació i dotació de la seva Universitat de Gandia, a la primera dotació seriosa per a la fundació econòmica del Col·legi Romà, nomenat a la primeria Col·legi Borja del Gesù, i actualment Pontifícia Universitat Gregoriana, on he estat professor i catedràtic del 1952 al 1981: trenta anys.
I així entrem, després d'una potser massa llarga introducció -però em penso que prou interessant- a la segona part, més breu, d'aquest discurs d'acció de gràcies.

* * *

Em limitaré a recordar i a glossar-ne els documents més cabdals, tot i ésser ja publicats, i ben coneguts dels especialistes. Però hi ha coses que em sembla que tots els valencians cultes han de saber, siguin o no especialistes.
Rere les experiències colpidores dels fruits culturals i religiosos dels col·legis-universitats de Gandia i de Messina -per obra sobretot del valencià Francesc de Borja i del mallorquí Jeroni Nadal respectivament-, sant Ignasi plantejà la creació d'un altre col·legi a Roma. Tots tres havien d'aconseguir alhora la formació cultural i científica dels nous jesuïtes, i la instrucció i educació cristiana dels estudiants externs. El Col·legi Romà, a més a més, s'encaminava a oferir un ensenyament catòlic, en filosofia i teologia ensems, a nois i joves del centre i del nord d'Europa, perquè després hi poguessin ensenyar les veres doctrines catòliques. Paral·lelament Ignasi duia de cap la fundació, també a Roma, del Col·legi Germànic, destinat no tant a l'ensenyament, com perquè servís bàsicament de residència als joves d'aquelles regions que assistissin a les classes del Col·legi Romà, i tinguessin en llur col·legi mateix les lliçons que completessin l'ensenyança general del Col·legi Romà -sempre en llatí, com es feia en totes les universitats europees en l'època del Renaixement.
Havent estat el duc de Gandia tan amatent i generós en la institució jurídica i en la dotació econòmica del seu col·legi-universitat en aquesta ciutat que ara ens ha aplegat, Ignasi encarregà al secretari general de la Companyia, Juan Alfonso de Polanco, que li insinués tots aquests plans. No escrivint-li el mateix Ignasi, fóra més fàcil al duc de Gandia d'excusar-se'n, tant més que la insinuació no fou feta directament al duc, sinó al pare Antonio de Araoz, entreparent del de Loiola i resident llavors ací.
La insinuació era doble: l'una, de contribuir a l'erecció d'una nova església del Gesù; l'altra, a favor del col·legi.
Quant a la primera, de fet Francesc hi contribuí primer, com a duc, i més tard, com a general de la Companyia, amb la magnànima generositat del cardenal Farnese, nebot del papa Pau III, creat cardenal per Alexandre VI Borja, i creador, com a papa, del nou orde d'Ignasi de Loiola. Del fet que en les visites que Francesc, amb l'arquitecte Vignola, féu al cardenal en la seva esplèndida vil·la de Caprarola, per a parlar de la nova església del Gesù, el Borja, ja prepòsit general, insistí que el temple fos d'una sola nau. Joseph Braun, en el seu important llibre de 1913 sobre els orígens de l'arquitectura jesuítica a Espanya -més exactament, sobre les antigues esglésies dels jesuïtes a Espanya ( Spaniens alte Jesuitenkirche )- llançà la bella hipòtesi que el nostre Borja tenia present en la seva ment, com a model del Gesù, l'església col·legial gòtica de Gandia, bell exemplar d'un tipus d'arquitectura que va des de la catedral de Sant Joan a Perpinyà fins al sud del regne de València.

Però els estudis posteriors al del pare Braun, sobretot els de Pirri i de Vallery-Radot, ens han fet veure que d'un tipus semblant, però ja renaixentista, era el temple de Montserrat a Roma, on Ignasi havia exercit els ministeris sacerdotals just a la seva arribada a Roma el 1538; que, fora de la Corona d'Aragó, ja els ordes mendicants de l'edat mitjana, dominics i franciscans, havien preferit els temples gòtics d'una sola nau, com a més aptes per a la predicació, que no pas els de tres naus, amb columnes pertorbadores; i que el mestre d'obres del Vignola al Gesù provenia de Ferrara, on ja hi havia altres temples semblants al de Montserrat de Roma. La llaminera hipòtesi de Braun, doncs, ja només la poden defensar alguns ultranacionalistes espanyols, en defensa de l'universalisme antipeculiarista, que ara en dirien globalisme.

La participació de sant Francesc de Borja en la creació del Col·legi Romà és més provada i fou més eficaç.
En aquest punt, la lletra ja esmentada de Polanco a Araoz, amb data de 27 de juliol del 1549, feia així: La segunda obra es de comezar un collegio aquí en Roma, que se tiene, sin dudar de ello, por singularmente buena obra y de grande servicio de Dios por muchas razones, que sería cosa larga scrivirlas. Y con aver quien por algún año para la fábrica o primer entretenimiento ayudase con alguna quantidad, como serían otros 500 ducados, pienso que en brevísimo tiempo se hará collegio muy caudaloso, como ay aquí tanta facilidad de augmentar las obras pías y útiles al próximo. Y aunque el cardenal Farnesio dize que en todas maneras quiere hazer este tal collegio, y otras personas potentes, quien comenzase haría más que nadie. Y es verdad que, como veo que somos tan deudores, en el Señor nuestro, todos al [señor duque], que le deseo ver principio tanbién de estas obras, para serle en mayor obligatión.
Francesc, de moment, acceptà tots dos convits, i ja a Roma passava aquesta nota a sant Ignasi el 3 de febrer de 1551, just abans de retornar a Espanya: Mi reverendo mi Padre: Para que se dé algún principio a las dos obras santas de la yglesia y collegio, yo dexo aquí en Roma algún recado de dineros, de los míos y de mis hijos, y tanbién quedan algunas personas dispuestas para ayudarlas. Y porque vuestra paternidad tenga informatión alguna desto, lo que yo dexo es:
En primer lloc no 500 ducats, com Polanco li havia demanat per al col·legi, sinó 3.000 ducats d'or (amb la moneda assenyalada amb el signe d'un triangle, que a Roma significava escuts, i a Espanya, ducats, dues monedes de vàlua equivalent, gairebé sempre): aquests ducats, en moneda comptant, sabem que es dedicaren en part al col·legi i en una altra part a la construcció de la nova església.
A ambdues obres, el sant Borja destinava 1.500 ducats d'or més, que lliuraria Benet Llimona; el primogènit Carles de Borja hi aportaria altres 500 ducats l'any, mentre visqués, com ho farà també el fill segon don Joan, el futur autor de las Empresas morales , i comte de Mayalde i de Ficalho, però només durant sis anys.

Ultra això, el bisbe de Squil·lace (feu dels prínceps Borja d'Aragó), s'ha compromés a aportar-ne mil més; i Messer Tommaso Giglio, gran amic dels jesuïtes, n'ha ofert altres 2.000 per al col·legi i el temple. Per tal d'assegurar-ho més tot, deixa a Roma com a procuradors seus el sacerdot Luis de Mendoza, esdevingut després jesuïta, i els gentilhomes romans Savo Mattei (ja hem parlat de la seva família) i Camillo Stalla.
Tot amb tot, aquests foren els comptes de la lletera. Carles i Joan de Borja i de Castro no pogueren satisfer molt temps els desigs de llur pare, i els cinc primers anys aquest col·legi Borja del Gesù tingué com a entrada més segura els 1.200 ducats anuals que Carles V acabava d'atorgar, per cinc anys, pels serveis retuts per Francesc a la cort toledana de l'emperadriu Isabel, i a Barcelona, com a marqués de Llombai, en el càrrec de lloctinent general de Catalunya. Tal concessió fou datada a Augsburg el 10 de març de 1551.
Aquell projecte -més que no pas estat- de comptes duu la data de Roma, 3 de febrer del mateix any; el diumenge dia 23 s'inaugurava el Col·legi Borgià, anomenat Romà més endavant, no havent bastat les rendes ducals per a la seva pervivència; l'endemà, hom començava ja de dictar lliçons de lletres humanes. Just dos anys més tard, el curs 1553-54, ja s'iniciava l'ensenyament del trienni d'Arts o Filosofia, amb la qual cosa esdevenia un col·legi d'estudis superiors; amb el privilegi del papa Pau IV del 17 de gener de 1556 (últim any de la vida de sant Ignasi), el papa Carafa, no gaire amic dels jesuïtes, convertia en universitari el Col·legi Romà. No emprà el títol d'universitat per a no topar amb La Sapienza, la tradicional Universitat de Roma.

Prou més tard, quan el 1582 Gregori XIII Boncompagni fundà d'una manera més estable el Col·legi tan desitjat pels sants Loiola i Borja, hom començà d'anomenar-lo Col·legi Romà amb l'annexa Universitat Gregoriana. Però fou la primera d'aquestes dues titulacions la que prevalgué fins a la unitat italiana el 1870. Tres anys després, la seva seu, erigida pel papa Boncompagni, passà al nou regne d'Itàlia. Llavors Pius IX volgué que l'històric Col·legi Romà, just reinstal·lat al veí palau Borromeo, prengués com a nom oficial el que encara dura: Pontifícia Universitat Gregoriana.
En aquest breu discurs només he pogut assenyalar les dates i els documents que m'han semblat més remarcables. Però a posta n'he deixat un dels més importants, perquè em semblava molt adient al marc d'aquest Saló de Corones.

Dictat ací el seu darrer i definitiu testament el 26 d'agost de 1550, poc abans de partir cap a Roma, el duc Francesc de Borja, dos dies després, el 28, dictà dos codicils, el segon dels quals acabava així: Vull, ordén y man que per lo marqués de Lombay, fill y hereu meu en dit testament instituït, sien donades mil y cinc-centes lliures al col·legi que de proximo entench edificar en Roma per a estudiants de la Compañia de Jesús, a obs de l'edifici de dit col·legi...
Com acabem de dir, aquest Col·legi, primer Borgià i després Romà, fou inaugurat abans de mig any, pel febrer de 1551. Enguany, doncs, fa exactament quatre segles i mig. Però no ha estat pas tal escaiença que m'ha mogut a triar aquest tema per a la segona part del meu discurs d'avui. Crec que hi ha una altra raó de més gran pes històric: fundant aqueix Col·legi a Roma, després d'haver fundat el Col·legi de Sant Sebastià i Universitat a Gandia per al bé espiritual dels seus vassalls, tant els cristians com els moriscs, que en rebrien un nou clergat de llengua aràbiga, i per a la instrucció intel·lectual dels adolescents en general, volgué expandir la seva acció a Roma i des de Roma. I talment com els dos papes Borja, Calixt i Alexandre, des de Roma restaren vinculats a Xàtiva i a la ciutat de València, el nom de Francesc restarà vinculat tant a la història de Gandia i de Llombai, com a la Roma cristiana i europea.