Nicolás Redondo Urbieta

Excm. Senyor Justo Nieto, Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Autoritats de la Universitat
Amigues, amics
Senyores, senyors:

Voldria en primer lloc agrair a la Universitat Politècnica de València, al seu Rector Magnífic, la distinció amb què m'han honrat, el mereixement de la qual, si m'ho permeten, no és tant personal com del sindicat UGT.

Un sindicat constituït fa més de cent anys, la història del qual es confon amb la del moviment sindical, amb els seus afanys i èxits, amb el seu desenvolupament econòmic i social a Espanya, i el fundador del qual, Pablo Iglesias, no sols va marcar l'anomenat moviment socialista, sinó el conjunt del moviment obrer.

La seua fe indestructible en els principis de la justícia social i la seua lluita a favor dels oprimits el van dur a preocupar-se substancialment per l'estat moral i l'educació de la classe treballadora. Tasca a la qual va lliurar-se ferventment durant tota sa vida i que va prolongar-se en les Cases del Poble, escoles de civisme per on van desfilar personalitats del món acadèmic i científic. S'hi fomentaven els coneixements culturals amb cicles de conferències, d'obertures de biblioteques i tota classe d'activitats artístiques que connectaven i servien de suport a les inquietuds socials i a la lluita dels treballadors per la llibertat i la democràcia.

S'ha aconseguit, al llarg de la nostra recent història, la conquesta de l'estat del benestar i amb això implantar els sistemes públics de seguretat social que protegeixen els ciutadans; una distribució més equitativa de la riquesa, que permet avui l'accés a aquests béns i servicis que fins llavors quedaven reservats a les minories.

A mesura que el segle XX avança, els sindicats històrics de classe, entre els quals hi ha la UGT, van perfilant noves propostes, amb un projecte històric per tal d'assolir la justícia social, la igualtat, la solidaritat i la llibertat. Antic i nou projecte, que té fonamentalment dos vessants: primer, un fort sector socialitzat; segon, una política fiscal de caràcter altament progressiu.

És, en certa manera, entre aquests dos vessants que s'alça l'estat providència, en el qual les conquestes socials que pareixien quimèriques, inassolibles, avui són una realitat basades en el salari social, que garantia la satisfacció de les necessitats com ara jubilació, sanitat, educació, treball, jornada laboral digna, prestacions per desocupació, etc.

Conquestes socials i econòmiques inimaginables a la primeria del moviment obrer, objectius que en aquell temps pareixien utòpics, que avui són una realitat i que fan bona l'asserció que diu que la utopia és una veritat prematura.

En tot aquest procés de transformacions socials, UGT no sols ha sigut subjecte impulsor, sinó que al mateix temps ha permés canviar el sindicat mateix d'acord amb les noves exigències i ha esdevingut receptor viu de nous canvis que progressivament obliguen a reformular el paper dels ugetistes en cada nova situació.

Els grans canvis tecnològics i polítics esdevinguts en les darreres dècades, juntament amb les millores socials assolides, han sigut fruit de l'afany democràtic de la immensa majoria de la societat, amb l'activa contribució d'UGT, en totes les cruïlles històriques del nostre país.

Així i tot, hem de ser conscients que el camí recorregut, per important que ens semble, i sens dubte ho és, és insignificant comparat amb el camí tan llarg que ens queda per recórrer, en vista de les innumerables desigualtats, injustícies i abusos que s'esdevenen en les nostres societats contemporànies.

En aquesta marxa cap a la igualtat i la democràcia, la història acaba de començar, però convé no equivocar-se: no existeix la certesa que hom arribe a recórrer el camí.

La història no està escrita. Si hi ha res que ens han ensenyat aquestes últimes dècades, és que en democràcia ens debatem permanentment entre avançar i retrocedir, es construeix o es destrueix, es lluita contra seu o a favor seu, però, en ella, no s'hi està. És, com deia Kant de la moral, "una tasca infinita en què si no es progressa, es retrocedeix, ja que fins i tot el que ja s'ha guanyat cal reconquerir-ho cada dia".

En aquest sentit, els objectius dels partits i sindicats democràtics, interpretant la voluntat del poble espanyol, van anar substancialment dirigits a defensar la democràcia davant dels intents involucionistes com ara els del 23 de febrer del 1981.

Voldria ressaltar que quan es tracta de la transició democràtica, es parla exclusivament de la transició política sense esmentar la sindical, que tenia la seua pròpia lògica.

Encara que en les cròniques que es fan de la transició política no es reculla suficientment, al meu parer, el paper que va exercir la UGT, i el sindicalisme en general, en la recuperació i consolidació de la democràcia a Espanya, crec que ha sigut, sense exagerar gens, essencial.

Els sindicats van ser elements crucials de la transició democràtica en el camp econòmic, social i polític; els acords: ABI, juliol del 1979 (CEOE-UGT); AMI, gener del 1980 (CEOE-UGT); Estatut dels Treballadors, març del 1980 (CEOE-UGT), emmarcat en un text legal que significava la substitució de les ordenances franquistes per un marc laboral democràtic. ANE, juny del 1981 (govern-UGT-CCOO-CEOE); AES, octubre del 1984 (govern-UGT-CEOE).

A part de l'ampli marge que la Constitució Espanyola de 1978 va establir per a l'actuació sindical, molts dels altres progressos no han sigut fruit de la iniciativa política, sinó de la negociació dels agents socials.

Trenta anys de polítiques, bàsicament de diàleg, de consens, han facilitat un augment del desenvolupament, i amb això un país més lliure, més culte i més tolerant.

Un país que, al marge de la lamentable excepció de la tara del terrorisme, té problemes comuns amb els altres països de la Unió Europea, malgrat que alguns, com ara els de la precarietat laboral i l'atur, continuen sent molt més colpidors.

La nostra cultura es basa encara en la cultura del treball sense que al nostre horitzó generacional pugam albirar alternatives a aquest inexorable bastiment social. Per això és lògic pensar que el creixement econòmic sols troba legitimitat en la creació d'ocupació i amb això en la prosperitat de la població. L'economia no inclou una finalitat pròpia; es dirigeix a satisfer necessitats i objectius socials, i és ací on la societat necessita debatre les seues finalitats. Per a UGT, els objectius més importants de l'actuació econòmica són la plena ocupació, la distribució justa de la riquesa i la millora de la qualitat de vida.

Un increment de l'ocupació que dependrà, en gran part, d'una política industrial sòlida, tecnològicament avançada, que serà un dels suports de l'anomenada nova economia i dels jaciments de llocs de treball que aquesta produïsca.

La nova economia no és pròpiament industrial però sí el seu suport tecnològic, cosa per la qual els esforços en investigació i desenvolupament (I+D) i en educació hauran de ser fortament potenciats si és que volem una convergència real amb els països que componen la UE.

Plenament convençuts d'això, hem sigut ardents defensors de la integració d'Espanya en la que és avui la Unió Europea. La permanent vinculació que la UGT va tenir a l'exili amb el moviment obrer democràtic, fonamentalment d'Europa, és pròpia del caràcter internacionalista que el sindicat va tenir des que es va crear. Va participar en la CIOSL (Confederació Internacional d'Organitzacions Sindicals Lliures), actualmente la confederació sindical més gran del món, i també amb la Confederació Europea de Sindicats.

L'estreta vinculació amb ambdues organitzacions i els lligams fraternals històrics amb el moviment sindical de les nacions democràtiques va ser de gran utilitat quan Espanya va sol·licitar l'ingrés a les comunitats europees. Tant la CIOSL com la CES van manifestar-s'hi explícitament a favor i van donar suport a aquesta incorporació.

La nostra legislació laboral ha experimentat profundes modificacions d'acord amb les exigències que es deriven de la nostra incorporació a l'actual Unió Europea i de les transformacions que ha experimentat l'economia mundial. El procés d'incorporació al bagatge comunitari i la voluntat d'homologar les nostres normes a les que són comunes als altres països del nostre entorn, han conduït a una modernització de les nostres lleis on, ara, la negociació col·lectiva i el pacte social substituixen la intervenció de l'estat.

La nostra dimensió europea significa un repte per a tota la societat espanyola i també per al moviment sindical. En el context d'un gran mercat en què les economies cerquen àmbits cada vegada més grans de coordinació i les empreses actuen amb estratègies continentals, l'acció sindical té una dimensió necessàriament internacional. Hi ha ja experiències d'acords d'àmbit europeu entre les patronals i els sindicats i això marca una tendència que s'accentuarà en el futur. L'existència d'accions concertades dels sindicats per tal d'aconseguir convenis col·lectius i fer mobilitzacions, fins i tot vagues d'àmbit europeu, serà una pròxima i necessària etapa.

La moneda comuna, que algú ha considerat com el fet més important que ens passarà a la nostra vida en matèria econòmica, canvia completament les regles del joc i els efectes d'aquesta situació es posen de manifest ja en la negociació col·lectiva.

La convergència en taxes d'inflació i tipus d'interés entre els diferents països de la Unió Europea permeten pensar que les reivindicacions sindicals comunes en matèria de negociació col·lectiva no són utòpiques.

La política educativa del sindicat ha sigut sempre partidària d'un sistema públic garantit per l'estat, defensora d'un ensenyament públic, de qualitat, gratuït, laic i racional, a tots els nivells educatius del sistema espanyol. És per això que la UGT està en contra de la LOU (Llei Orgànica Universitària), perquè, entre altres raons, és una llei que naix sense el finaçament necessari per a garantir que es puga posar en funcionament i que tampoc no preveu un sistema de finançament suficient per a les universitats públiques, indispensable davant dels reptes econòmics i socials del segle XXI.

Des de la dècada dels setanta, els fonaments dels sindicats s'han vist somoguts pels canvis tecnològics, econòmics, socioculturals, etc.

La nova realitat social, amb la seua pluralitat de formes i la irrupció de grups emergents, defineix un panorama diametralment allunyat d'algunes tradicions que pretenen reduir la categoria dels treballadors a una classe social homogènia, receptora de respostes uniformes. Per contra, s'ha produït una diversificació, fins i tot disgregació d'interessos, que dota d'una enorme complexitat el panorama sindical del nostre entorn.

Els treballadors actualment, menys encara al futur, ja no responen a un prototipus, com en el passat va ser l'obrer -masculí- industrial, amb qui nuclear el gruix de l'acció sindical. Ben al contrari, en l'actualitat la pluralitat de perfils laborals és tan variada que sols recorrent a la intel·ligència es pot evitar la temptació d'una resposta basada en el corporativisme o en l'atomització sindical. A això s'afegeix, fent la situació encara més complexa i difusos els perfils de classe, el fet que els partits d'esquerra, socialistes, socialdemòcrates, comunistes, han deixat de ser partits de classe per a ser interclassistes.

Ja no es tracta de fer cap revolució, sinó de la profundització de la democràcia. Avui la diferència entre la dreta i l'esquerra s'estableix en qüestions més concretes, no menys importants, com ara la distribució de la riquesa, les condicions de treball, la dimensió política i la regulació del mercat per l'estat.

Un repte no solament dels sindicats, sinó del conjunt de les societats, és l'anomenada globalització, que ha passat a un primer pla i ha donat lloc a multitud de llibres, seminaris, conferències, articles, massives mobilitzacions de protestes, no sols dels grups alternatius sinó dels sindicats mateixos que, incorporant-se a aquestes manifestacions de protestes, s'enfronten a una economia liberal que origina un contrast brutal entre l'opulència d'uns pocs i la més miserable pobresa de milions de persones.

El seu model actual no és el d'una força ingovernable, de la natura, ni la plasmació del triomf de la raó universal, sinó la lògica del més fort, cosa que exigeix la profunda modificació del seu procés actual per un altre d'acceptable que signifique la internacionalització de la justícia social.

L'any passat al congrés de la CIOSL, organització sindical internacional amb més de cent cinquanta milions d'afiliats de cent vint-i-tres països, s'exigia enfront de la globalització econòmica, globalització social; enfront d'un procés governat per un grup reduït d'empreses, plantejar la necessitat de la mundialització política en què l'essència no pot ser cap més alternativa que la regulació democràtica.

Tal com està plantejat, el procés de globalització econòmica amenaça l'estat del benestar, soscava els drets dels treballadors, fins i tot en les nacions desenvolupades, i constitueix un perill per al medi ambient. Això explica el creixent rebuig que suscita. Les organitzacions defensores dels drets dels treballadors tenen una gran tasca per davant per aconseguir que el comerç internacional, les inversions, la circulació de capitals, la integració d'empreses, tot això imprescindible per al desenvolupament econòmic i la creació d'ocupació, es realitze dins d'un marc fixat pels poders democràtics, amb el respecte dels drets dels treballadors i amb una especial cura en la preservació de la natura, que sofreix una degradació progressiva.

Estic convençut que la UGT afrontarà les grans tasques que té per davant amb el mateix entusiasme i determinació amb què va emprendre, fa més d'un segle, la gran aventura de la conquesta de l'estat del benestar de què avui gaudim.

Moltes gràcies.

Nicolás Redondo Urbieta