Ferran Adrià

Professor Juan Juliá Igual, Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València; Sr. President del Consell Social; Sr. Defensor de la Comunitat Universitària; Claustre de la Universitat; Membres de la Comunitat: professores i professors, estudiants; Sr. Ferran Adrià: L'humil discurs de laudatio que estic a punt d'encetar vol fer-se ressò del sentiment del Vicerector de Cultura, Comunicació i Imatge Institucional, professor Joan Peiró, i dels professors de Tecnologia dels Aliments que han promogut la investidura, un sentiment fet d'admiració intel·lectual i d'afecte personal cap a la seva figura, i que, des de fa molt de temps, jo també comparteixo.

Senyores i senyors; amics i amigues: Aquest estiu de 2010 farà vint-i-set anys que Ferran Adrià va posar per primer cop els peus en un restaurant de nom estrany situat en una cala del nord de la costa catalana. Hi va anar d'estatger durant un mes i, com diu la llegenda, una llegenda certa, en va sortir amb un contracte de cap de partida per a la temporada següent, i quan es va tancar aquesta segona temporada (1984) assumia el càrrec, compartit, de cap de cuina. Ja no es mouria mai més d'aquell lloc, que ell, amb el seu talent, aconseguiria de fer conèixer a tota persona del planeta interessada en la cuina de primer nivell. El Bulli, aquell nom estrany, és conegut als cinc continents. La cuina, l'alta cuina, és una disciplina del coneixement humà que conjuga art i ciència. Ho hem comprovat any rere any tots els que hem tingut la sort de viure amb relativa proximitat la carrera del cuiner de Cala Montjoi, i per a mi aquest seguiment de vint-i-cinc anys ha significat una experiència fascinant. L'opinió està expressada en un moment en què tot pren l'aire d'un final de cicle per la decisió anunciada de tancar les portes d'El Bulli, com a restaurant convencional, l'estiu de 2011. S'ha adonat, ell que sempre s'avança a tot, que el model actual s'ha esgotat i que cal regenerar-lo i reorientar-lo sense deixar de respirar, que per a ell vol dir sense deixar d'investigar. Ja veurem com es materialitza el nou projecte.

La cuina és un art comestible, un art fungible, i es valora en directe, a taula, menjant, opinant, dialogant. Un art materialitzat en successió ordenada de plats, plats que, un cop consumits, desapareixen com un estel fugaç, i són irrepetibles. En queda el record, la foto, la recepta. Una recepta pot ser un pur criptograma si algú no l'executa. I el resultat d'executar una recepta antiga, d'un Carême, d'un Escoffier, seria divers de com ells la devien executar. Si la realitzéssim ara, el gust de la nostra època, el gust de l'intèrpret, hi tindria un paper decisiu, com també hi tindria un paper determinant la informació suficient o insuficient del text, de la partitura. Tots sabem que la música renaixentista o barroca, L'Orfeo de Monteverdi, posem per cas, depèn en gran part de la lectura filològica i de la interpretació de cada músic, perquè la partitura és més aproximativa que precisa. Adrià traslladarà al futur una documentació infinitament més completa que la que trobem al Sentsoví, però una cosa és l'execució controlada pel mateix autor i una altra de ben diversa la que podrà fer un intèrpret en el futur. Malgrat tot, la valoració en profunditat del conjunt de la cuina d'Adrià necessita temps, entre altres coses perquè ell encara és un cuiner en actiu, i també perquè, al cap i a la fi, serà un autor de dues mil receptes, un nombre que pot treure la gana a l'estudiós més afamat. Dues mil receptes, moltes de les quals ja han anat apareixent i d'altres ho aniran fent en la mola de paper que ha anat generant la pulcra catalogació de l'obra completa publicada pel mateix restuarant. Com qui no vol la cosa, tot és en ell obra de titans.

De moment és possible constatar que es faria difícil trobar en el món de l'alta cuina un cuiner de menys de quaranta-cinc anys que no utilitzi habitualment conceptes o tècniques seves. I això vol dir que el missatge ha calat, que un cop el jove cuiner coneix les beceroles de l'ofici la proposta d'Adrià li obre el cel de bat a bat, perquè representa repensar i reformular la cuina professional en un nou llenguatge fet de propostes avantguardistes no fundades en plats singulars sinó en conceptes i en tècniques que es poden desplegar en receptes atractives i variades. Alguna vegada he sentit explicar al mateix cuiner el símil següent: El que va tenir la idea (cercada o trobada) de coure un ou en forma de truita va descobrir una tècnica que feia possible el concepte i obria la porta a una plèiade de receptes. Aquesta és la veritable diferència entre el model que ell representa i el d'altres cuiners.

¿Quines són les aportacions del cuiner de Montjoi que han tingut repercussió mundial? Segurament que la tria hauria de recaure en les escumes, la gelatina calenta, l'aire, la liofilització. Són les quatre més reconegudes, no les úniques, i no necessàriament les millors. Per situar-les en un context adequat, a grans trets, de manera esquemàtica, genèrica, es podria perioditzar la carrera del cuiner en tres etapes de nou anys, i en cadascuna anar-hi esmentant les fites més destacables.

Primera etapa: 1985-1993. De la imitació de la cuina francesa als procediments propis de creació

El Bulli havia estat des dels inicis professionals, primer amb Neichel, després amb Vinay, un restaurant de cultura francesa per exprés desig del fundador. Adrià va créixer sota aquest estigma, que en el fons va ser una sort perquè li va permetre apamar la solidesa de la cultura culinària de referència. El gener i el febrer de 1985, feia una estada a dues grans cases de França, Blanc i Pic, abans de començar el primer any de cap de cuina, al costat de Kristian Lutaud, cuiner de formació lionesa. Adrià va ser un intèrpret excel·lent de la nouvelle cuisine: Tian d'agneau, de Maximin, Loup à la marinière, de Blanc, etc. S'havia instal·lat en una fase imitativa. Com el pintor en formació que planta el cavallet en un museu i fa una còpia perfecta d'un quadre famós, ell tenia al costat dels fogons un faristol amb el receptari de Guérard, de Blanc o de Chapel. Hi ha un principi fonamental: sense saber dibuixar una poma no es pot ser un bon pintor abstracte. El 1987, Lutaud, que anava veient com al seu costat es formava l'ull de l'huracà, va decidir fer les maletes. Adrià queda com a cap de cuina únic. És un curs difícil. A final d'any assisteix a un seminari organitzat per la Fondation Auguste Escoffier. L'estrella invitada era un dels artífexs de la cuina dels anys vuitanta, Jacques Maximin, aleshores a la cúspide de la seva fama. En un dels debats de les sessions, Adrià va sentir com un dels cuiners preguntava a Maximin: «¿Què és crear?». «No copiar», va respondre. «¿I això com es fa?», va continuar preguntant el cuiner. «El primer que s'ha de fer és no llegir llibres de cuiners coetanis i no anar a menjar a cap gran restaurant». Adrià, que ho havia escoltat en silenci, ho va complir tot al peu de la lletra, i es va esculpir a la memòria la frase de Maximin «No copiar. Crear és no copiar», una frase determinant a l'hora d'abandonar la imitació de la cuina de tradició francesa. La transició va ser lenta, però aleshores, en un adéu simbòlic a la cuina de base de mantega, va començar a explorar el terreny de la cuina de l'entorn. El gir es pot exemplificar amb un plat que ell ha de recordar amb afecte perquè és el seu primer plat, un Escabetx de colomí, inspirat per una Perdiu escabetxada d'un restaurant popular madrileny, El Currito, on el plat tenia un aspecte més aviat groller: la fortor de vinagre era intensa i la perdiu, servida sense desossar, era de granja. Com si s'hagués descorregut el vel d'una nova cuina, Adrià hi va entreveure les possibilitats que oferia: transformar la perdiu en un colomí salvatge, presentar-lo desossat, sense tant de vinagre, amb verdures cruetes, tallades fines i ben disposades en el plat. En resultava un escabetx adaptat a un gran restaurant, paradigma del trasllat dels gustos de sempre a l'espai de la interpretació, de l'adaptació creativa. S'havia adonat, potser intuïtivament, que havia de partir de la realitat de l'entorn. Era el primer pas. A partir d'aquest moment, Ferran Adrià comença a forjar-se un estil, el seu primer estil. De fet, en aquests anys, 1988-1989, explora sobretot el receptari de la cuina catalana tradicional, en particular l'empordanesa, i també d'altres tradicions culinàries peninsulars, desplegades en gaspatxos, ajoblancos, ganyes de llucets (kokotxas).

Però, fetes totes aquestes incursions en el terreny de la tradició, les tecles del piano de la cuina popular comencen a presentar signes inequívocs d'esgotament en un esperit inquiet i creatiu com el seu, i Adrià, que és un cuiner que no ha tingut mai ganes d'avorrir ningú, s'adona que fa mesos que està tocant la mateixa cançó. El 1990 visita Bras, a Laguiola, i Gagnaire, a Saint-Etienne, i torna impressionat de la llibertat amb la qual s'expressen aquests dos cuiners. Això el porta a reflexionar sobre la cuina que està fent, que no el satisfà gens. El dilema es presenta de forma contundent: o continuar avorrint-se o fer un canvi de rumb diametral. Es decideix per mirar endavant, per avançar sense saber gaire cap on ni de quina manera arribar-hi. S'interroga sobre la cuina que li agradaria de fer, que no sap quina és. I, per començar d'explicar-se, s'adona que a l'hora de crear hi ha tres procediments que s'interrelacionen: adaptació, inspiració, associació. El mètode de treball donarà resultats immediats. 1. Adaptació de plats populars: Graellada de verdures (ara esclar sense mantega) amb tòfona i pernil; Suquets, on aflora la idea de substituir el fumet, excessivament potent, per l'aigua de mar, neutra, saborosa, iodada, una idea treta potser de la cuina de les barques, però absent de la cuina professional. 2. Inspiració, que es busca, per exemple, en creadors d'altres àmbits: Molls Gaudí, on el trencadís gaudinià s'expressa amb una diminuta brunesa de verdures multicolor sobre la pell d'un moll de roca filetejat. 3. Associació d'ingredients, fundada en el paladar intuïtiu: Escamarlans amb carpaccio de ceps, Granissat de tomàquet amb menjar blanc. Els tres procediments apareixen reflectits a El sabor del Mediterrani (1993), un referent gairebé de culte, que arriba el mateix any de la inauguació de la nova cuina d'El Bulli, una necessitat imperiosa per seguir evolucionant. Al llibre s'hi cola algun plat més propi d'anys posteriors, com la copa de Granissat o com el Moll de l'os al caviar, un dels emblemes de la seva cuina, però sobretot hi abunda el plat que representa un aprofundiment en conceptes de cuina popular, com el mar i muntanya empordanès; o idees tan noves i senzilles com la d'esprémer el cap dels crustacis, dels escamarlans, per obtenir una salsa natural; una altra aportació seria l'ús de la graella en peixos, en uns temps en què als restaurants d'un cert to el peix es feia al vapor, al forn, escumat, mentre que a llocs més populars es continuaven fent sardines o verats a la brasa. Justament, la més alta lliçó del llibre és la de valorar tots els productes de manera semblant (caviar i sardina), al marge del preu de mercat. És tota una declaració d'intencions, i sembla com si un vers del gran Ausiàs March hagués estat escrit per a l'ocasió: E dolsa'l par una amarguant sardina. La dignificació d'aquest peix humil en la cuina adriànica es produeix en la Sopa de coco amb sardines, un plat que s'hauria pogut dir Sardines amb salsa de coco, de tan ambigua com és la definició, en sopa o salsa, del suc que acompanya el peix.

Segona etapa: 1994-2002. De la creació conceptual a la temporada retrospectiva

Ara veig que tothom recorda els vells temps en què havia sopat a El Bulli amb totes les taules buides. La nit a la qual faig referència, no n'hi devia haver més de dues. Sopàvem pacíficament. De sobte, vaig sentir una corredissa que venia de la banda de la cuina i una veu nasal inconfusible, jovial, alterada, que em deia: «Ei, ja ho tinc, ja està!», mentre agitava una mena de coctelera (després vaig veure que era un sifó) i m'abocava al marge del plat que m'estava acabant una muntanyola d'una massa esponjosa de color blanc trencat. El soroll de l'artefacte era semblant al ruflet d'un gat emprenyat. «Que ja ho tinc, que ja està. Prova-ho». Me'l vaig mirar. Suava. «Ei, prova-ho». Reia i tenia els ulls petits, comprimits, encesos d'alegria. Me'n vaig posar una cullerada a la boca. La flàccida textura, lleugera com la nata muntada, tenia un gust, increïble, de mongetes seques (que devien muntar gràcies a la fècula). Era el prototip de la primera escuma de Ferran Adrià. La vaig tornar a tastar feta de remolatxa, integrada en un plat referencial, d'exuberant cromatisme: Minestra en textures: gelea d'alfàbrega, mousse de blat de moro, puré de tomata, escuma de remolatxa, alvocat al natural, sorbet d'ametlles tendres, granissat de préssec. Set textures diferents. El referent, llunyà, és un plat naturalista, la minestra de Michel Bras, el Gargouillou, una simfonia campestre de la terra roerguesa feta amb molta saviesa culinària.

En l'univers d'Adrià, la minestra és un planeta que acabaria criant uns quants satèl·lits. De fet, és un plat hermafrodita, dolç i salat, simbiòtic, veritablement adriànic. Tampoc no es pot oblidar, d'aquest curs, la fita del gelat salat. 1995 és l'any d'un concepte quasi pictòric (batejat per la casa amb el nom de deconstrucció) que desestructura els ingredients d'una recepta tradicional i els reestructura en formes noves. Semblaven plats de la carta d'un restaurant popular: Arròs a la cubana, Pollastre al curri («¿Què prefereix, pit o cuixa?», demanava el servei. I si deies: «Doncs, jo una aleta», et convidaven a sopar perquè havies endevinat de què estava feta la cullerada de suc de pollastre que acompanyava el gelat de curri). L'any següent, en un moment d'estudi sobre la grandària que havia de tenir cada elaboració, apareix l'ou caramel·litzat, un ou petit, de guatlla, escumat i posat a la salamandra amb una làmina de caramel. L'ou, amb el nou vestit, esclovellat i reesclovellat, representa també la simbiosi del món salat i del dolç, un dels capítols més apassionants del món adriànic, el d'ell i el del germà, Albert, que s'ha ocupat durant més de vint anys de l'espai de cuina dolça, una partida gloriosa de la casa, sempre mirant d'establir complicitats amb la cuina salada. El 1998 arriba una de les aportacions majors d'El Bulli, la gelatina calenta: fonent en un líquid pols d'alga, agar-agar, se li fa arrencar el bull i queda presa. S'aplica tot seguit a molts plats: Sorbet de roquefort amb gelatina calenta de poma. El gran cicle creatiu d'aquesta etapa es tanca el 1999 amb la pols gelada (pols en el sentit de textura d'aparença sorrenca que es fon a la boca), pols que desplega plats com la inoblidable Quinoa gelada de fuagràs amb consomé. El 2002 Adrià decideix fer una recapitulació general després de tantes temporades de creació ininterrompuda. Volia rellegir els divuit que s'havien escolat, passar comptes amb el passat i valorar el camí recorregut. Tota la cuina elaborada a El Bulli és posada a examen, per ser ponderada pels comensals i servir al cuiner d'inflexió per a una nova etapa.

Tercera etapa: 2003-2009... La maduresa creativa. Cap a un nou model de Bulli

El viatge al Japó de 2003 marca un tombant clau en la seva evolució. La descoberta de la cuina japonesa impacta en la seva vida de cuiner. Com qualsevol creador, Adrià és una esponja que s'impregna de tot el que és interessant i ho passa pel sedàs del seu estil, dels seus estils. «La còpia és vàlida si assassina l'obra copiada», venia a dir Picasso. Si no, és una còpia innoble. És també l'any d'un nou concepte, l'aire, aconseguit amb lecitina de soja, i en un primer moment per mitjà d'un simple túrmix. La presència de proteïnes emulsionants fa possible l'etèria textura de l'Aire, de pastanaga o de remolatxa. Un trobador provençal, Arnaut Daniel, un dels grans artistes medievals, descriu, a la tornada d'un poema, coses impossibles, i comença dient: Ieu sui Arnautz qu'amas l'aura (Jo sóc Arnau, que aplego l'aura, que aplego aire). Aire, és a dir no res, una lleugeresa que es fon a la boca, un anhel de poetes. Aplegar aire és com aplegar fum, com en una elaboració irònica i divertida que es deia Mousse de fum i que no va ser gaire ben rebuda, potser perquè solem anar als restaurants amb posat d'examinadors o perquè la gana se'ns menja el sentit de l'humor. L'esferificació és del mateix 2003 i les Olives esferificades són l'esnac més conegut d'aquest nou concepte: forma d'oliva i explosió líquida en boca. A la cuina adriànica un no es pot fiar mai de l'aparença de les coses, per això el servei està sempre atent per explicar la millor manera de tastar el que t'acaben de posar a taula. I arribem a la liofilització (2005), la tècnica de més dificultat a l'hora de ser desplegada per altres cuines pel cost elevat de la maquinària exigible. El darrer curs va fer la seva aparició solemne un paper que ells anomenen obulato (en anglès, wafer paper, en alemany blate) i es tracta d'una làmina finíssima, com un paper de fumar però comestible, de fècula de patata. La infinita curiositat que alimenta la cultura adriànica va localitzar el paper a la parada d'un apotecari d'un mercat del Japó. Allí és un simple paper on es diposita el medicament que es pren algú, amb embolcall i tot. Aquí, després d'haver-hi introduït el farciment, es tanca per mitjà d'una segelladora, és un embolcall transparent i comestible, el més fi que es pugui imaginar. Raviolo de parmesà, etc. El paper havia aparegut tímidament el 2003, com embolcall d'una Cresta transparent de grosella i eucaliptus, tancat per les puntes amb una gota d'oli. No és un fet nou a la casa que un determinat ingredient sigui utilitzat una sola vegada i que al cap d'un temps es redescobreixi i desvetlli un interès major. Aquesta etapa, no finalitzada encara, ens haurà de conduir fins al final d'El Bulli com a restaurant convencional. Restem a l'espera de notícies...

La cuina adriànica és una cuina que impressiona, una cuina cerebral. Proposa un exercici intel·lectual més enllà de tota emoció. No és una cuina emotiva (terme que prové de emotu, remogut). És una cuina emocionant (de emotione, acte de remoure), en la qual el lector, més que en cap altre lloc, està expectant per veure arribar sorpreses a taula, i s'ho passa bé o es decep, entra en el joc o no hi entra. Tot és nou per a ell. Davant d'una cuina que alimenta aquestes expectatives, un pot sentir il·lusió, decepció, felicitat, però davant d'una novetat un no es posa a plorar. L'emoció en cuina es dispara quan retrobem sabors i aromes perduts, guardats secretament en una capseta de la memòria gustativa. La cuina adriànica no activa aquest tipus de mecanismes interiors, perquè, després de la sorpresa, ens indueix a pensar, ens empeny a pensar: el cuiner truca a la porta de la intel·ligència del comensal per proposar-li complicitats, discurs, discussió. La capacitat principal d'Adrià és la de suggerir mons a partir d'unes dades mínimes, metamorfositzades, metaforitzades. Ars est celare artem, deien les velles retòriques. L'art consisteix a amagar l'artifici. No hi ha una excessiva corporeïtzació tradicional dels aliments, més aviat hi ha una abstracció, i el comensal desenvolupa una operació tan simple com és la de llegir el significat per mitjà de les dades del significant (desestructurades si se li ofereixen així). Que jo conegui, és l'única cuina de gran nivell, al món, on el producte, la qualitat del producte, que és alta, té una importància relativa, menor en relació a d'altres aspectes del plat. Importa la sorpresa, el joc, el concepte culinari que el plat suggereix i desplega, la tècnica, sempre enlluernadora; importa la construcció del menú; importa el ritme de servei, però el producte, que, en alta gastronomia, a qualsevol banda, s'exigeix que atenyi l'excel·lència, aquí passa a un segon terme, arrossegat per la força de la màquina imaginativa d'Adrià. Ningú com ell no és capaç de poetitzar els aliments amb tanta bellesa, en una copa o en un recipient nou. Ni de convertir en palau núvols de fum, com volia un altre poeta, Josep Carner. Ningú com ell no és capaç de fer possible que la manipulació, l'art, amb l'ajut de la ciència, competeixi a un nivell altíssim en el camp tan sembrat de mines de la creació d'avantguarda. És probable que en tota la història de la gastronomia no hi hagi hagut cap cuiner amb tanta capacitat per dir tantes coses en el minúscul món d'una bocada, d'una cullerada. Adrià omple d'imaginació el reduït espai d'una cullera i obre la capacitat imaginativa del lector. L'imagination, deia Hugo, c'est l'intelligence en érection.

La part més secreta de l'artista és el seu paladar intuïtiu (ell en diu psicològic). És la pulsió secreta del seu art. Sap què sí i què no, molt abans de tastar-ho. Fent una broma a mitges, es podria dir que Adrià és gran perquè sabria fer el que fan els altres cuiners i els altres no sabrien fer el que fa ell. El seu únic referent és ell mateix. És gran perque no mira mai enrere. Sap que mirar enrere, repetir-se, copiar-se, el convertiria en una estàtua de sal, com el personatge de la Bíblia. Avança sense pausa en la investigació i en la creació per al plaer del comensal. Durant els sis mesos que el restaurant roman tancat, el taller de Barcelona fundat el 2000 compleix la funció de laboratori d'investigació, de germinació de noves idees per al nou curs, de biblioteca, d'arxiu. Adrià sempre ha tingut al seu entorn un equip excepcional, començant pel seu soci, el senyor Juli Soler, la persona que, al cap i a la fi, va apostar per ell quan era un principiant.

La proposta d'El Bulli es concreta en un menú, i la composició del menú, l'arquitectura de l'àpat, l'ordenació dels plats, és fonamental en la manera adriànica d'entendre l'acte de menjar, és un aspecte clau de la seva aportació, fruit de la maduració de molts anys, construït al llarg de tota la carrera: tothom sap que els seus menús són llargs, però no importa el nombre, importa l'estructura del discurs, pensada per a la culinària que proposa. L'ordre des mets és qüestió que ha preocupat els cuiners i els gastrònoms almenys des del segle XVIII. Fa molts anys que va decidir que a la seva festa gastronòmica el carro de formatges no hi estava convidat (perquè els formatges, ells sols, ja formen un menú), també va desterrar el pa (a un gastronòmic no s'hi va a menjar el nostre pa de cada dia) i també va bandejar el carro de postres (substituïdes per les postres emplatades). Tot tendia a imaginar una llarga festa, una de sola al dia. Estic segur que hi ha elaboracions pensades exclusivament per ocupar una determinada posició en el menú. El nombre de les elaboracions es modifica d'acord amb la resistència de cadascú, fins a quaranta-vuit, però l'estructura no s'altera mai: còctels, esnacs, tapes, primers, segons, avantpostres, postres, entreteniments finals. Tot servit amb vaixella pròpia, dissenyada a la casa, d'acord amb les característiques de cada elaboració. En la llarga desfilada creativa hi ha dos elements d'especial rellevància. Primer, la simbiosi dolç-salat, plats salats lleument ensucrats, plats dolços fortament desendolcits, i que podrien pertànyer a qualsevol dels dos àmbits. El resultat és un discurs únic, un contínuum on dolç i salat es complementen. És una de les belleses del restaurant. I després hi ha el ritme de servei. Tothom sap que, asseguts a taula, una sola espera no volguda de més de deu minuts entre un plat i un altre destrossa un àpat. Adrià proposa un ritme amb corbes d'intensitat: frenètic a l'inici en còctels i esnacs (passatges en els quals ell és en absolut el més gran del seu temps i, pel que jo sé dels temps passats, el més gran de la història), el ritme decreix lleument en les tapes, s'impulsa de nou en els primers plats, es redueix als segons, s'accelera a les avantpostres i postres, i finalment es torna a desaccelerar amb els entreteniments finals. Al llarg del menú hi ha crides, senyals de la llunyana o pròxima arribada d'un canvi de salat a dolç. En aquest punt cal esmentar una elaboració presentada el 18 d'abril de 1996, el dia que la Tatin de fuagràs va fer la primera entrada a la sala, en un dinar solemne. El plat encarnava el paper d'avantpostres, per la seva característica simbiòtica, i va contribuir en gran mesura a desplegar les corbes d'intensitat tan admirablement ben controlades del menú bullinià, on el ritme de la festa està mil·limetrat, com el tempo d'un concert. O com una gran novel·la. En el món on vivim, un cuiner passa a la història per un sol plat. Adrià hi passarà per tot el que he exposat i per moltes coses més que el temps de què disposo no em permeten de tractar. Com tots els grans creadors de qualsevol camp artístic (pintura, escultura, arquitectura, escriptura, música) deixa una empremta indeleble per als cuiners actuals i previsiblement per als del futur, perquè ha assentat les bases de la cuina del segle XXI.

Així doncs, havent considerat i havent exposat tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i pregue encaridament que la Universitat Politècnica de València atorgue i conferisca al Sr. Ferran Adrià i Acosta el grau suprem de Doctor Honoris Causa.