Alvaro Siza Vieira

Honorable Sr. Conseller,
Excmes. autoritats,
Excms. Srs. Rectors Magnífics,
Excms. Srs. Doctors,
Senyores i senyors, amics.

Vaig visitar per primera vegada la ciutat de València a final dels anys quaranta. Havia travessat els vells carrers d'un país devastat. Recorde sentir a mon pare dir, no sé des de quina finestra, o muralla, en els nítids confins de la ciutat: ací hi ha els tarongerars, els famosos tarongerars de València. Recorde detenir-me en un carrer estret, de cases igualment antigues, davant del meravellós relleu barroc d'una església. Recorde menjar en una platja on s'estenien grans coberts de lona. I altres coses.

Molt més tard, tornant a visitar València, vaig constatar que havia desaparegut aquella decadència, però també gran part de la bellesa extraordinària de la ciutat. És un gran desafiament per als arquitectes d'Espanya, i també per als altres, trencades les fronteres i les muralles, retrobar un equilibri entre desenvolupament i consolidació que regenere una ciutat en poc acurada transformació.

Els mites de la ruptura total, de la benevolència del llanguir de la història, per a materialitzar la nova ciutat d'un món de progrés i igualtat, ja no il·luminen el nostre treball. I així teixeixen les més dures crítiques les generacions que immediatament ens precediren; o, a vegades, es repeteixen en context molt diferent, buides i sense densitat, les formes que de nou ens atrauen.

Amb tot, aquesta no és una actitud generalitzada dels arquitectes. La generació i els personatges que admiràvem als anys quaranta i als anys de la postguerra van cisellar en la ciutat un gest d'entusiasme, l'alegria de la creació. En la revisió prudent que avui se'n fa, tendeix a estar absent aquesta alegria, l'entusiasme i la integritat de les conviccions profundes i compartides.

Probablement, un renovat vincle amb el passat no està tan assimilat perquè alimente el nostre projecte. Necessitem reconquistar l'espontaneïtat: una visió sintètica que és el renaixement de l'arquitectura.

A l'entorn d'aquesta i d'altres indecisions treballe des de fa quaranta anys; i és per aquest treball que aquesta prestigiosa universitat ha decidit nomenar-me doctor honoris causa a proposta del Departament de Projectes Arquitectònics i de l'Escola Superior d'Arquitectura. Visc en aquest moment i de forma simultània sentiments de torbació, esperança i gratitud.

Torbació i desassossec, atés que, molt sincerament considere immerescuda, inevitablement immerescut, l'honor que em concedeix la Universitat Politècnica de València i les, d'altra banda, generoses paraules que em dirigeix el professor José María Lozano. La meua vida professional és, en certa manera, una història de fracassos i d'oportunitats perdudes. Quan pretenc justificar aquesta història evoque les condicions difícils, els obstacles, les incomprensions. Però és aquesta, actualment, la condició de l'arquitecte i de l'arquitectura; i també és aquesta la seua oportunitat. Res no disculpa els intervals de flaquesa, la fallida de l'energia i del projecte que anul·len el somni.

Esperança perquè les rivalitats professionals, les lluites de competència i l'esperit corporativista, tot i que encara existents, es contraposen actualment, i cada dia més, a conseqüència de la complementarietat de les competències i de la interdisciplinarietat, i partint d'aquí, també el públic reconeixement del paper de l'arquitecte entre altres professionals, de la funció social de l'arquitecte, per consegüent desmuntant d'aquesta manera el pretext elitista, el de la submissió o el del silenci.

Esperança, de nou, més enllà de la gratitud personal, pel significat de l'honor concedit.

Cal reconéixer que les relacions culturals i d'altres, entre Portugal i Espanya, sempre han sigut necessàriament fortes, encara que estigueren també històricament marcades per profundes contradiccions, per una tensió mai resolta entre fraternitat i distanciament. Amor i odi.

Pressent que aquestes contradiccions conscients i inconscients es troben en estat de superació. El món s'ha obert, s'ha convertit en evident la universalitat dels problemes i la complementarietat de les evolucions històriques; i per això mateix, una vocació específica de les regions i de grups humans autònoms.

Les relacions entre els nostres dos països reflecteixen, de forma molt concreta, l'increment de la solidaritat i de la comprensió sobre la simple competitivitat, o sobre el poder de la dimensió. I això és fecund per a una Europa de la comprensió i la solidaritat, de nou i simultàniament contaminada, per sentiments de privilegi o de racisme.

Jo mateix he trobat latents o actius, al llarg del procés d'alguns projectes per als quals vaig ser convocat; d'una banda, la vitalitat i l'alé transformador que l'encreuament de cultures promou; d'altra banda, el reaccionarisme de les segregacions, de la incomprensió i de l'esclerosi.

Em referisc en concret a projectes de vivenda social en ciutats on les comunitats d'emigrants tenen una indubtable influència en la vida urbana i en l'evolució de l'espai de la cultura.

Tornant a les relacions entre els nostres països, pel que fa a l'arquitectura i als temps moderns, recorde que els contactes entre els seus professionals són molt continus.

D'aquells en què vaig participar, i que més em van influir, recorde en particular els informals i fraternals Petits Congressos, realitzats en successius anys de la dècada dels seixanta a l'entorn d'un grup molt actiu de Barcelona, però on eren presents, encara joves, molts dels més notables arquitectes de l'Espanya d'avui en dia.

La seua militància era forta com la nostra, i comuna la nostra dificultat de trobar encàrrecs que respongueren al desig de canvi dels arquitectes i d'altres ciutadans dels dos països.

És una gran alegria comprovar que aquests i altres companys, que tant admire, estan avui cridats a participar en aquesta transformació, sense sectarismes, i donar lloc a un fet avui reconegut: Espanya és un dels països d'Europa on la mitjana del que s'ha construït és de més qualitat, i és nombrosa la millora de la seua arquitectura.

Em plau verificar que la companyonia i l'amistat, els objectius que amb entusiasme ens vinculaven, es mantenen, passats tants anys. En gran manera, per tot això he sigut cridat a projectar a Espanya i també a València. Les trobades que he esmentat, i d'altres, m'han permés mantenir l'intercanvi d'experiències i el debat amb aquella generació i amb d'altres de més joves.

Conscient com sóc de les meues mancances i pel simple fet de trobar-me activament implicat en el treball professional i en els seus dubtes i perplexitats, sense que això meresca cap distinció, considere i encare aquest nomenament com un generós estímul.

És com un avís per a navegants que m'aplique a mi mateix, fet amb la saviesa que es deriva de l'antiguitat i de la capacitat de renovació d'aquesta institució. Un avís contra el conformisme o el sectarisme latents en cadascun de nosaltres; contra l'envelliment de l'esperit.