Alvaro Siza Vieira

Molt Honorable President,
Excma. Sra. Alcaldessa,
Excms. Srs. Rectors Magnífics,
Excms. Srs. Doctors,
Senyores i senyors, amics.

Quan l'any 1985 escrivia jo amb autèntica devoció a la revista d'arquitectura del Col·legi Oficial d'Arquitectes d'Andalusia Oriental sobre la Casa Beires d'Álvaro Siza, en un article titulat "La casa com a ideari arquitectònic" en què aquesta, la Casa Beires, es posava en relació amb les conegudíssimes i mestres cases Robie de Frank Lloyd Wright i Mairea d'Alvar Aalto, i això a resultes d'un exercici realitzat pels meus estudiants de Projectes, mai no m'hauria imaginat que a penes set anys més tard tindria el digníssim honor d'apadrinar l'arquitecte Álvaro Siza Vieira en aquesta cerimònia solemne de la seua investidura com a doctor honoris causa de la nostra Universitat Politècnica. Són, per tant, les meues primeres paraules d'agraïment a la Universitat Politècnica de València per la distinció immerescuda de què em fa creditor.

Quan l'any 1988 assistia encara com a professor associat d'aquesta Universitat a l'acte d'investidura del mestre Rodrigo, primer doctor honoris causa de la nostra Universitat i sentia l'enorme satisfacció que la nostra Politècnica iniciara el camí d'ampliació del seu Claustre de doctors amb figura tan rellevant, dipositària de la sensibilitat suma com la seua música s'encarrega de demostrar, al mateix temps que envejava la brillantor de les paraules de qui va ser-ne el padrí, molt admirat col·lega professor Arnau, tampoc no em podia imaginar que algun dia jo podria ocupar el seu lloc.

I quan vaig escoltar emocionat les paraules del nostre rector en què feia constar l'aprovació unànime de la nostra Junta de Govern la proposta del Departament de Projectes Arquitectònics i de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de nomenament de doctor honoris causa de l'Arquitecte Álvaro Siza Vieira, vaig començar a covar -no sense temor i tot el respecte- l'esperança d'ocupar el lloc honrosíssim en què avui em trobe entre tots vostés.

Torna avui la música i la poesia a la nostra Universitat de la mà delicadíssima d'un arquitecte. Ve avui l'arquitectura, amb lletres majúscules una a una, a omplir aquesta sala i a protagonitzar aquest acte solemne a fi d'enriquir el nostre camp científic (docent i investigador) i omplir els nostres cors amb la màgia d'aquest difícil equilibri entre la raó i la passió que la bona arquitectura, l'arquitectura, sempre representa. Ve avui l'arquitectura d'Álvaro Siza, l'arquitectura, a continuar la trajectòria de la nostra primera investidura, aportant una altra vegada aquesta incommensurable dosi de sensibilitat, aliment de l'esperit, de la qual la nostra societat actual està tan necessitada.

Són, per tant, les meues segones paraules d'agraïment a l'arquitecte Álvaro Siza per la generositat de què fa gala en acceptar formar part del nostre claustre de doctors. Robaré paraules al nostre rector per afirmar que avui la nostra Universitat és més Universitat que mai per la presència de l'arquitecte Álvaro Siza entre nosaltres.

L'excepcional vinculació d'Álvaro Siza a la nostra terra fa especialment oportú aquest acte ja que la seua permanència entre nosaltres no acaba avui, ni quedarà limitada als papers que donen fe de la seua pertinença al nostre claustre de doctors; amb nosaltres queda per sempre de la forma més viva i més rica que correspon a un arquitecte, perquè ací quedarà la seua obra. És ja una realitat el seu exquisit projecte per al portal de Riquer a Alcoi, realitzat per al nostre orgull amb la col·laboració dels professors del Departament de Projectes d'aquesta Universitat Íñigo Magro i Miguel del Rey i serà una realitat pròxima l'inici de les obres de l'Edifici de Rectorat de la Universitat de València, Estudi General, al seu nou i veí campus universitari, per a les quals des d'ara desitge i espere èxit absolut.

Descriure ací la personalitat i l'obra d'Álvaro Siza és tasca molt difícil que vostés m'excusaran de saber fer amb la deguda precisió i la mancança de la qual quedarà remeiada amb les paraules amb què el mateix arquitecte ens honrarà a continuació. poeta portugués de l'arquitectura li deia un prestigiós periodista local amb motiu d'una de les seues últimes visites a València, uns pocs dies després d'haver sigut distingit per la Comissió de les Comunitats Europees amb el merescudíssim i important guardó que és el Premi Mies van der Rohe. Álvaro Siza. Professió poètica titulen les editorials Electa i Gustavo Gili una de les antologies parcials de la seua obra arquitectònica. I ben cert és que resulta inevitable la referència poètica per a referir-se a l'arquitectura d'Álvaro. És la poesia del vers ben mesurat, rigorós, excel·lentment construït, breu i concís; és la poesia de la raó. I és la poesia també del vers agut, carregat d'emocions, de significat social, d'il·lusió i de vida; és la poesia de la passió també.

Aquesta poesia existia ja en els seus primers projectes dels anys 50 com les Quatre Cases o el centre parroquial de Motosinhos, com existia també en les seues classes de modest professor de Construcció en l'Escola Superior de Belles Arts de Porto entre 1966 i 1969 de la mà de qui va ser el seu mestre Fernando Távora. Aquesta poesia es mantenia en els durs treballs, a penes sense mitjans, lluitant contra la incomprensió administrativa, contra la desídia i contra la incultura, com és el cas de la Quinta Malagueira a Évora i Bouça i Sao Víctor a Porto. Aquesta poesia era evident en els acurats projectes de les piscines o del restaurant Boa Nova a Leça de Palmeira en què la natura s'enriqueix amb la delicadesa de la intervenció de l'arquitecte, o en aquells de vivenda unifamiliar com les cases Rocha Ribeiro, Alves Costa, Alves Santos, Beires, Antonio Carlos Siza, etc., o de les entitats bancàries com el Banc Pinto i Sotto Mayor o Borges i Irmao en què l'estricta funcionalitat es vesteix de festa per a procurar emocions diverses.

I no ha cessat la poesia per a acompanyar la magnitud, a la intervenció complexa, de gran dimensió, de difícil resolució funcional, d'important envergadura econòmica, de repercussió social certa, de delicat entorn, com demostren tan bé els seus projectes per a Edifici d'Oficines a Porto, les vivendes a Kreuzberg-Berlín, l'Escola Superior d'Educació de Setúbal, la Facultat d'Arquitectura de Porto, la Biblioteca de la Universitat d'Aveiro, el Centre Cultural de la Defensa a Madrid, el Centre Gallego d'Art Contemporani de Santiago de Compostel·la, la Biblioteca General de França o el Servei Meteorològic de Catalunya.

Són, com hem vist, plurals les seues intervencions al nostre país, i també en terres estrangeres. Àustria, Holanda, Alemanya, el Japó fins i tot, són països que acullen ja o acolliran com uns béns preciosos les obres d'Álvaro. I en totes aquestes hi ha una altra constant, la sensibilíssma lectura del territori, el coneixement del poble i de la seua història, de manera que els projectes d'Álvaro Siza pareixen sempre ocupar amb tot dret un lloc que els esperava. Arquitecte, en fi, que fa tangible la vella aspiració comuna a tots els qui dediquem el nostre esforç a tan noble ofici: la construcció d'espais útils per a l'home .

Qui millor que ell per a la dificilíssima tasca de reconstrucció del malaguanyat barri del Chiado lisboeta? Qui millor per a citar de nou a la vida on la destrucció i el foc s'han ensenyorit? Tal vegada el projecte per a l'Institut Meteorològic de Catalunya, amb motiu de la gran operació urbana de la Barcelona del 1992 podria servir com a recent al·legoria d'aquest arquitecte que ha demostrat àmpliament la seua capacitat per a atrapar el temps.

La tasca d'Álvaro Siza ha sigut dignament valorada pels qui el coneixen i l'aprecien, i d'això deixen constància invitacions, convocatòries, premis i distincions. La seua obra ha sigut exposada a Copenhaguen, Venècia, Milà, Hèlsinki, París, Londres, Amsterdam, Delft, Berlín, Cambridge, Nova York, Madrid i Barcelona, i en llocs tan prestigiosos com el Museu Alvar Aalto, el Centre Georges Pompidou, La Columbia University i la Sala d'Exposicions del MOPU. Són innumerables els congressos, seminaris i tallers internacionals en què ha participat i moltes més les conferències dictades, i molt rellevants els concursos restringits de caràcter internacional a què ha sigut invitat. La seua docència encara avui vigent a la Facultat d'Arquitectura de Porto, s'ha vist generosament complementada amb les seues classes com a professor visitant a Lausanne, Pennsilvània, Bogotà i Harvard.

Álvaro Siza és Premi Nacional d'Arquitectura de Portugal de l'any 1982 i de l'Associació d'Arquitectes Portuguesos el 1987. El 1988 va rebre la Medalla d'Or d'Arquitectura del Consell Superior d'Arquitectes d'Espanya, la Medalla d'Or de la Fundació Alvar Aalto, el Premi Príncep de Gal·les de la Universitat de Harvard, i -com ja he dit- el Premi Europeu d'Arquitectura de la Comissió de les Comunitats Europees\Fundació Mies van der Rohe.

Avui és dia de festa per a la Universitat Politècnica, és dia de festa per a l'Escola d'Arquitectura i és dia de festa per a l'arquitectura valenciana, perquè aquesta serà segurament la més beneficiada d'aquesta lliçó d'arquitectura que la figura de l'arquitecte Álvaro Siza representa. Jo, honrat, primer deixeble, atent em dispose a aprendre-la.