Belisario Betancur

Paraules per a agrair el Doctorat Honoris Causa, atorgat per la Universitat Politècnica de València, Biblioteca Virgili Barco, Bogotà, octubre 28 de 2005.

Hui és dia de felicitat i honor per a la meua família i per a mi: ho és per sentir-me destinatari d'un acte que excedix els meus mereixements i que accepte commogut perquè ho interprete com a homenatge a la meua pàtria i als meus compatriotes. Ho és per permetre'm evocar la categoria intel·lectual sobreïxent dels anteriors guardonats. Ho és per rebre esta investidura al temps amb un centenar de professionals que, amb dos-cents més, han discorregut per les aules de la Universitat, el teló de fons de les quals és la ciutat de València, amb resplendors d'innovació que són èxtasi de propis i estranys.

Per tant, gràcies siguen donades al Senyor rector Juan Juliá, per desplaçar-se des del Mediterrani amb el claustre il·lustre, per primera vegada, a fi de doctorar als que van aconseguir amb disciplina el saber tècnic; i a este mestre que es marcida entre llibres, alimentat només amb arrels gregues i llatines. Gràcies, en fi, al professor Justo Nieto, Conseller d'universitats de la Comunitat Valenciana, per la seua bella però excessiva Laudatio, explicable per la seua advertència de la desmesura que encoratja en la gent d'Antiòquia, la meua terra.

Escric estes reflexions en Barichara, xicoteta ciutat dormida des de començaments del segle XVIII en els contraforts del nord-est de la Serralada dels Andes. La meua taula de treball es nodrix del taller de paper fet a mà a partir de la fibra regional de la pita, per llauradors, alguns d'origen guane, que, a la usança antiga, piquen el vegetal amb robustes manolls de fusta fins a arrancar-li el secret del full de paper, sobre la qual es van escriure en l'antiga Grècia les epopeies homèriques i en l'Espanya del segle XVII els recorreguts Gentilhòmens del senyor Quixot i Sancho pels camins de La Manxa.

Els carrers estan empedrats de silenci i grans blocs rosats eixits d'una inesgotable planter; i emmarcades per murs blancs i rogencs de tàpia xafada a base de terra, aigua i múscul. En la fondalada s'albira el riu Suárez que després formarà l'impressionant Canó del Chicamocha. Al front, les muntanyes sembrades de pinya, tabac, fesol, pita i café; i en elles la misteriosa Muntanya dels Covards. Però allí tot el món és valent, valents els pacífics teixidors dels somnis, la pedra i la pita; valents els llauradors; valents els parroquians que resen al toc de les campanes i els encensos del temple de pedra.

En aquella evocació de la colònia que és Barichara, forest de palmeres en llenguatge guane, quatre universitats? privades, dos organitzacions mixtes, una empresa tabaquera, una cooperativa llauradora i una fundació cívica, protagonitzen la simbiosi de la cultura científica, l'empresarial i la del treball, per a crear biblioteca i ludoteca on aprendre, a partir de la saviesa de gents que beuen la seua versió llunyana en fonts brollades d'aljubs de vell enteniment. Pintors i ceramistes arriben a inspirar-se en ells. Poetes a cantar-los. I prosistes a llegir-los. Fotògrafs a retindre. Arquitectes a repetir-los. Universitaris a entendre'ls.

Els apremis que acompanyen la vida universitària canvien segons les mutacions de temps i lloc. Hui és evident que des de la creació de la Universitat de Santo Domingo que va antecedir per prop d'un segle a la fundació de la Universitat de Harvard, les institucions universitàries saben que elles cristal·litzen una parcel·la inavaluable de la cultura, i de la seua recreació i difusió. En tot Amèrica les universitats desxifren des de si mateixes els temes de la vida diària, per exemple els que van apassionar els teòlegs de Salamanca sobre la racionalitat dels aborígens americans; i els temes que van preocupar els científics nord-americans sobre la racionalitat de la guerra del Vietnam, primer, i ara sobre la racionalitat de la guerra d'Iraq.

La immanència de la Universitat residix que el seu honrat discerniment sobre qualssevol conflictes, deixa lliçons i certeses sobre un esperit ètic, sense el qual els sers humans i la societat serien nàufrags en un oceà de contradiccions que els portarien a la seua destrucció.

Vaig dir abans que la busca de la veritat, el mètode rigorós d'eixa busca i l'honorabilitat de qui mamprén tal quefer, en alguns trajectes històrics han tingut conflictivitat amb el poder, però també han aconseguit la plenitud dels valors que capturen a la persona humana.

Per exemple, des del naixement de la nacionalitat colombiana, quan de la mà de Feijóo, Jovellanos i el Pare Mutis arribara La Il·lustració al Virregnat de la Nova Granada amb la Reial Expedició Botànica de fins del Segle XVIII i començaments del XIX, ella va ensenyar ciència i llibertat als jóvens científics, sacrificats després en el cadafal. I sense anar a molt lluny, quan entre el 5 i el 15 de maig de 1957, de comú acord els rectors de les universitats privades de Bogotà - el mestre Ricardo Hinestroza Melca, de l'Externat de Colòmbia; el jesuïta Gabriel Ortiz Restrepo, de la Javeriana; Monsenyor José Vicente Castro Silva, del Rosario; i el Professor Jaime Posada de la Universitat d'Amèrica-, van suspendre tasques en les raneres del govern militar, quan un coronel fóra nomenat rector de la Universitat Nacional. El saber desinteressat s'erigia en el gabier de la realitat aguda! Un mes més tard per iniciativa del rector Posada, naixia a Medellín l'Associació Colombiana d'universitats, ASCUN, amb la mateixa vocació. Gràcies siguen donades a la visió del fundador, el rector Posada, i als rectors il·lustrats que el van acompanyar: amb alguns d'ells créiem tindre llavors diferències ideològiques; però descobrim que existien més aproximacions en la plenitud de la raó que llunyanies en el deliri de l'abús.

Per tant tota vida universitària descansa en l'essencialitat de la llibertat de pensament i d'expressió; tota existència humana es fonamenta en el principi irrevocable i irrenunciable que les creences, les idees i les opinions, constituïxen territori infranquejable perquè són el santuari del saber desinteressat.

Este principi que es pensara herència del segle de les llums, prové en realitat del floriment intel·lectual del segle XII que va donar impuls germinal a les universitats. I presenta testimonis tan honrosos com els que s'atribuïxen a la Universitat de Cambridge, fundada per a donar refugi a alumnes i professors expulsats d'Oxford per tindre idees i actituds que allí no s'acceptaven.

Vull expressar una vegada més a La seua Excel·lència el rector Juliá, el meu agraïment ple de sorpresa, perquè la Universitat que m'enaltix té abans que res filiació tècnica, i la meua vida ha discorregut de manera principal en el quefer de les humanitats i de les ciències socials. Pense que potser es festeja en mi en compte d'al científic que no sóc, a algú que ha exercit la càtedra des dels seus temps d'estudiant; a un mestre que, eixit de l'entranya llauradora de la seua pàtria, ha buscat el coneixement i la veritat a través del saber desinteressat de la Universitat, per a transmetre-ho als seus compatriotes. Sí, potser amb generositat copiosa s'exalta a algú que va canviar els oripells de la política de la qual honors excessius va rebre, pel birret i la Toga de la Universitat, que hui Luce amb escrúpol visible però amb satisfacció inocultable.

Per cert, un de què m'han precedit en este honor, el francés Jean Dausset, Premi Nobel de Medicina, en el seu discurs d'agraïment en 2002, prevenia enfront de les amenaces de la humanitat contra la seua pròpia existència. Estes amenaces són enormes, Deia: desforestació, desertització, esterilització de les terres, canvi climàtic, penúria d'aigua dolça, taxa terrible d'extinció d'espècies vives, esgotaments dels recursos fòssils d'energia, petroli i gas, i això sense comptar amb la bogeria dels hòmens com les guerres atòmiques o biològiques".

Excel·lentíssim rector, distingits doctorats, amigues, amics:

És a dir, donant forma al futur, segons la bella expressió de la princesa Muna al Hussein de Jordània al rebre esta mateixa investidura.

Exaltats per l'honor que ens atorga la Universitat, que des d'ara ho és la nostra, cantem agraïts com ho feien els estudiants en l'Edat Mitjana:

Gaudeamus ígitur...
Vivat Academia,
Vivant profesores.

Alegrem-nos perquè...
Visca la Universitat,
Visquen els professors.