Belisario Betancur

No va poder haver triat la Universitat Politècnica de València millor orla per a investir amb el més alt honor que una Universitat pot atorgar, el de Dr. Honoris Causa, o Dr. per causa d'honor, a l'Excm. Sr. D. Belisario Betancur, que un acte difícilment repetible com el que està tenint lloc en estes pedres seculars de la Biblioteca Virgili Barco.

Mai havia passat gens igual. Mai abans una Universitat espanyola havia traslladat el seu claustre a un altre país para en un acte acadèmic i solemne realitzar la investidura d'un centenar de doctors. Ni d'Espanya, ni des d'una altra part. Ni d'una altra Universitat, ni cap a un altre país. Toges, birrets, mussetes i punyetes. Guants de la puresa i medalla de la llum interior.

Mai fins ara havia tingut lloc res semblant. Irrepetit i possiblement irrepetible. Per això, abans de començar la meua intervenció laudatòria, apadrinat i padrí, hem decidit en virtut d'acord de pensament, que és acord de sentiments a diferència dels acords de paraula i d'ofici que són acords de sentits, que volem unir la nostra felicitació a tots els que han protagonitzat i han fet possible este ritual.

Diuen els llibres vells que als Doctors Honoris Causa els fan les laudatios per a dir allò que per sabut ja ni es diu. No és este el cas del Dr. D. Belisario Betancur. Tots els que ací estem i tot aquell que tinga accés a alguna font d'informació acumulada del segle XX, ja siguen annals, enciclopèdies o xarxes, sap, perquè així figura en lletres indelebles, de l'existència, obra, valor moral i valor de l'altre, capacitat política, talent, honestedat, visió, humilitat, ambició de i per Colòmbia, prestigi..., entre altres molts mèrits, de D. Belisario Betancur. I encara que poguera paréixer que la laudatio seria per tal motiu, innecessària per redundant, jo reclame la pertinència de la merescuda laudatio, perquè tinc la pretensió que les meues paraules puguen arribar a tot l'univers, a qualsevol amagat racó de més humil galàxia, perquè qualsevol forma de vida intel·ligent, perquè qualsevol forma de bellesa l'ànima de les quals siga la bondat, sàpia que hui, ací a Colòmbia, seu de coses divines, possiblement el lloc més bell de la terra; seu de casa divina, perquè la dignitat del domicili, per pobre que esta siga, la plena la bondat de la dona colombiana. Una bondat que és l'ànima de la seua bellesa. Bellesa i bondat i responsabilitat de la dona colombiana, en especial com a mare.

Diuen que com més sabem, més òrfens de comprendre estem òrfens de comprensió i d'altres coses perquè només es posseïx el que es comprén. Una de les coses que comprenem els que som majors és el goig que representa nàixer de dona. Diuen que els hòmens riuen perquè van aprendre a riure de xiquets i diuen que els xiquets riuen, perquè els bergants, encara ja abans de nàixer; ja saben el gust que dóna, la tranquil·litat que dóna, la comoditat que dóna, el ser fill de dona. Sentir-se gestat, alimentat, acariciat, calfat, besat, protegit, llavat, vestit, sentit, perfumat, ensenyat per una dona. I precisament per la mare! Fins a Déu va voler nàixer de dona, ser fill de dona!

Volguera amb estes paraules retre homenatge els pares del Dr. Betancur, llauradors i pobres, D. Rosendo Betancur i Sra. Ana Otilia Quartes, ells, sens dubte, van visionar i van estimular el futur d'aquell xiquet, Belisario, cap a l'alt destí que li ha tocat protagonitzar. Ells, sens dubte, són l'espill de molts altres pares que no vacil·len és autoexigir-se, a immolar-se, en un sacrifici heroic i generós perquè els seus fills puguen arribar a ser i a tindre les oportunitats que a ells els van ser negades.

Ja comence, volgut rector, volgut apadrinat, senyores i senyors, ja comence, perquè com Vds. Estan veient hi ha risc raonable de què no deixe la paraula i no puga acabar-se l'acte, perquè és sabut que quan els exRectors (i inclús els rectors) prenen la paraula no acaben de parlar. Ja comence com solen començar estos actes dient que... així va ser com la Mare Terra que fins llavors havia gestat, pels segles dels segles, sants, savis, poetes, òrfens de justícia i esperança, sers anònims del treball i de la pena, arreplega en si mateixa i temorosa que l'home universal i harmònic desapareguera, el quatre de febrer de 1923, en el Morro de la Paella, Amagá, Antioquia, Colòmbia, va concebre un home sensible i bo, intel·ligent i cavaller. Va triar el lloc oportú. El país més bell del món i els millors aliats per a tal fi: El senyor Rosendo i la senyora Ana, i l'home es va dir i s'anomena, Excm. Sr. El senyor Belisario Betancur. Nascut en el si d'una família humil i nombrosa, Belisario Betancur va iniciar els seus estudis en la sendera El Morro de la Paella, on va nàixer, i després els va continuar, becat, en el Seminari de Missions de Yarumal. Es va graduar de batxiller en 1941 i de doctor en Dret i Economia en 1947, amb la tesi "L'orde públic econòmic", de la Universitat Pontifícia Bolivariana de Medellín. També va rebre el grau de Doctor Honoris Causa en Humanitats de les universitats de Roig (1989) i Georgetown (Washington 1984) i de la Universitat Autònoma de Manizales 1995.

Va ser diputat a l'Assemblea d'Antioquia (1945-1947); representant a la Cambra per Cundinamarca en 1950, i després per Antioquia; membre de l'Assemblea Nacional Constituent entre 1953 i 1957, on va proclamar que el president constitucional era Laureano Gómez i no Gustavo Rojas Pinilla; ministre de Treball en 1963, durant el govern de Guillermo Lleó València; i creador de l'Associació Nacional d'Instituts Financers (ANIF), de la que va ser primer president, càrrec que va exercir durant un any. Va romandre a Espanya durant dos anys com a ambaixador de Colòmbia, i allí va tindre també la representació diplomàtica davant dels països àrabs. Va ser candidat a la Presidència en 1970 i en 1978.

Finalment, el 30 de maig de 1982 va ser triat president de la República, amb 3,168,592 vots, fins llavors la major votació en la història del país. Sent president, va impulsar el Grup de Comptadora per la pau a Amèrica central, labor que li va valdre el Premi de la Paz príncep d'Astúries a Espanya. Betancur va iniciar l'obertura democràtica en el país, amb la incorporació dels principals grups i moviments armats a la vida civil; va promoure la vivenda "sense quota inicial", la universitat "oberta i a distància", la campanya Camina, orientada a l'alfabetització massiva, i que va reduir dramàticament l' i l'amnistia tributària. Durant el seu govern es va aprovar la llei sobre elecció popular d'alcaldes; reformes als règims departamental i municipal, al Congrés i a la justícia; l'estatut de televisió; la llei dels dies festius suprimits o traslladats a dilluns; i el nou Codi Contenciós Administratiu. Es va promulgar l'estatut bàsic dels partits i va començar l'exploració i exportació de carbó d'El Serradell Nord, i l'emissió dels canals regionals de televisió com Teleantioquia i Telecaribe.

Paral·lelament a la seua carrera política, Betancur ha exercit el periodisme i la docència. Quan va acabar la seua carrera d'advocat va escriure en El Colombià, La Defensa, Jerarquia, Setmana, i va arribar a ser director d'El Segle. En associe amb Luis Carlos Ibáñez i Fabio Saludable Simonelli, va fundar l'editorial Tercer món. Autor de nombrosos llibres sobre educació, economia, política i sociologia, es destaquen: Base per a un govern nacional, Colòmbia cara a cara (1961), L'encreuament de tots els camins (1963), El viatger sobre la terra (1963), El rostre anhelós (1966), Imatge del canvi social a Colòmbia (1966), A pesar de la pobresa (1967), de la misèria a l'esperança, L'ajuda externa (1970), Des de l'ànima del bedoll, Desperta Colòmbia (1970), Populisme (1970), Des d'un altre punt de vista (1975), L'altra Colòmbia (1975), Diners, preus, salaris (1975), Crist del desenvolupament, El mur abans cegat, Canvi, plans i propostes del Moviment Nacional, Canvi, canvi, Sí es pot (1982), El compromís de la pau: informe el Congrés de Colòmbia 1982-1986 (1986), L'homo sapiens es va extraviar a Amèrica Llatina (1990) i El llenguatge com a expressió de la història d'Antioquia (1991), entre altres. També ha escrit contes com a Agua bonita, Media vuelta a la derecha, i El viajero sobre la tierra, en prosa i vers.

Després d'abandonar la Presidència s'ha mantingut allunyat de l'escena política. És membre del Consell Pontifici de Justícia i Paz, de les Acadèmies Colombianes d'Història, de Jurisprudència i de la Llengua, i de la Comissió Sud-americana de Paz, coordinador de les edicions emblemàtiques del V Centenari; s'ha exercit com a president de la Fundació Santillana per a Iberoamèrica, amb seu a Bogotà; de la Comissió de la Veritat en el procés de pau de E1 Salvador; del grup ministerial "1992", any de la Salut dels Treballadors d'Amèrica Llatina i el Carib; i de l'oficina Panamericana de la Salut a Washington; com a vicepresident del Club de Roma per a Amèrica Llatina; president en 1998 de la missió IDEA (Suècia) per a recolzar el procés de pau de Guatemala i col·labora amb institucions culturals com el Museu dels Xiquets, la Casa de Poesia Silva i el Museu d'Art Modern.

Amb els presidents Carter i Sanguinetti, va participar en el Grup de Bambito en Panamà, per a preparar eixe país per a la reversió del Canal. En 1983 va rebre el Premi príncep d'Astúries de Cooperació Internacional; i l'any 2003 va rebre el Premi Gabarrón de Valladolid, per la seua promoció de la pau i la seua defensa de la llengua espanyola. És membre de l'Acadèmia Pontifica de Ciències Socials creada en 1994 pel papa Joan Pau II, amb seu a Roma. Membre del Circule de Montevideo (1996) liderat per l'expresident d'Uruguai, Julio María Sanguinetti. Pertany al Grup d'expresidents que treballa per la pau en el món en el Centre Jimmy Carter (Atlanta, E.U.)

És membre del Club de Madrid, d'expresidents per la pau del món. Té nombroses condecoracions, entre elles la Gran Creu d'Isabel La Catòlica i l'Orde de Carles III, d'Espanya; la Gran Àguila Asteca de Mèxic; la Legió d'Honor, de França; i altres d'uns quants països llatinoamericans.

El senyor Belisario Betancur ha donat a la seua Pàtria tot el que un humanista generós, plurifacétic i sòlidament culte, pot donar, i el perfil del qual desborda, naturalment, les fronteres de la seua Pàtria.

En El senyor Belisario es reconeix a un savi antic, deixeble d'Aristòtil, en una contínua ensenyança de la politeia aristotèlica, en un continu aprenentatge de l'esdevenidor, en una contínua excursió al futur, al futur, que és un encàrrec que li fem al pensament.

D. Belisario, nom capadocio que es diria eixit d'El Quixot. Amb els llibres de D. Belisario es podia fer una ruta espiritual des del "Colòmbia cara a cara", on es dóna "l'encreuament de tots els camins" fins al "Desperta Colòmbia" per a, "A pesar de la pobresa", convertir-se en "viatger sobre la Terra".

Pobresa. Maleïda pobresa que només té de bo l'haver-nos donat a provar com no ha de ser aquest món. Ho ha el dit El senyor Belisario i, com a bon colombià, molt ho ha dit ja en forma de conte.

Que jove és Colòmbia, quantes pàgines del Quixot ha escrit, quanta saviesa ha acumulat, i que segurs estem molts que eixa saviesa es convertirà en tot el bo i millor que l'home necessita! Perquè mai en la Història Universal va haver-hi un poble que, amb una descomunal expressió literària de la seua ànima (com és paradigmàticament el cas de Colòmbia i dels seus hòmens), no haja aconseguit els béns de la politeia aristotèlica.

El llibre de Germà Arciniegas eixe colombià que va veure omplint exactament el segle passat de punta a cap amb els seus 99 anys de sembra i elegància, el seu llibre Biografia del Carib, porta un pròleg que titula l'autor "pròleg de la vida" i que col·loca al final, no sense intenció. Després de contar quatre segles de vida querubínica i pirata del Carib, supose que perquè no s'espante el lector europeu, advertix: "davall d'eixa multitud que porta quatre segles d'estar movent-se en el subterrani de la vida americana, ha corregut la saba d'aspiracions més altes" ... ho creiem, només de mirar l'home en qui honrem a la seua pàtria hui. Ho creiem. I ens associem a José Enrique Va rodar allà on pronostica que "quan es realitze la futura unitat de la gran família ibèrica, ha de paréixer error inexplicable el que no s'haja realitzat abans". Però, de moment, el Dr. Belisario Betancur ja és el nostre, i els 104 doctors investits són els nostres i l'emoció brollada a Colòmbia, les llàgrimes vessades a Colòmbia, l'amistat compartida des de Colòmbia i l'amor nascut des de Colòmbia, són els nostres.

Moltes gràcies

Justo Nieto Nieto ,Conseller Empresa, Universitat i Ciència

Així, considerats i exposats tots estos fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament pregue que s'atorgue i conferisca a l'Excm. Sr. D. Belisario Betancur el suprem grau de Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València