Quan ja quasi no queden frases noves perquè s'han construït totes les combinacions de paraules, quan imaginar formes pot paréixer estèril, perquè tots els dissenys han sigut parits. Quan ja tots els camins tenen els seus censos de viatgers, quan no queden pedres sense sobresalts, quan l'ésser humà ha acceptat que la seua condició no evolucione, quan la llibertat viu amb el subsidi de desocupació, quan l'única cosa important pareix que és introduir en el gen humà un pilot automàtic perquè alleuge i guie el pes del seu pas. Quan el que diem cultura ja no angoixa els sentits i quan només pareix que queda esperança en la capacitat de sorpresa dels més orfes d'esperança, ens hem aliat per acompanyar Emilio Attard en la seua investidura del més alt honor universitari.
Emilio té les mans plenes d'estat i d'amor a València. Si només es miraren els seus ulls i s'escoltaren les seues paraules no sabríem molt bé si ens trobem davant d'un faraó valencià, davant d'un patriarca, o davant d'un arbre savi o, potser, davant d'una síntesi de tots això.
N'Emilio porta dins de la seua butxaca de patrici valencià crits de concòrdia i paraules de poble. Si únicament escoltàrem els seus passos segurament imaginaríem camins d'esperança de bona gent i sons de rius de coses ben fetes.
Aquest temple de saviesa en acció que és la Universitat Politècnica de València ha tornat a pagar els interessos del seu deute a la societat que ens sustenta. Avui tots nosaltres tenim aquest somriure de poble vell, entre còmplice i enigmàtica, per haver guanyat una partida al desagraïment.
