Francisco Brines

Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat Politècnica de València, digníssimes autoritats, senyors claustrals, senyores i senyors:

Avui em correspon l'honor de ser assenyalat amb el més alt reconeixement que pot atorgar aquesta Universitat, tan jove i ja amb tanta història, i omplida d'útil saviesa. El rep amb sincera humilitat perquè no em considere personalment amb tan assenyalats mèrits, encara que sí em sent un lleial servidor emocionat de qui sí que ingressa en aquest claustre universitari amb peu ferm i agraït somriure, la vella i sempre jove matrona, la poesia. Ella ha acompanyat el transcurs de la humanitat, a través de la història, amb les més clares paraules, i ho ha fet en totes les llengües sense excepció, vives i ja mortes, per a dipositar consol i coneixement en el silenci emocionat dels homes.

He parlat d'humilitat en aquesta recepció, i he d'afegir-hi immediatament la paraula sorpresa, perquè no és aquesta una universitat humanística, més idònia per a assenyalar entre els seus un escriptor, sinó tècnica. I és aquesta última consideració la que més m'ha animat a véncer els meus dubitatius escrúpols per a acceptar l'alt honor que se'm concedeix.

Amb una visió de gran calat i clarividència hi ha en aquesta Universitat, i juntament amb els departaments més estrictament científics i tecnològics, un de Belles Arts, de la mà amiga del qual han ingressat ja en aquest variat i digníssim claustre compositors i grans cantants, artistes plàstics, crítics i escriptors. I també, com se'n podia esperar, restauradors de l'art; és a dir, els seus guaridors. I tinc molt presents els grans arquitectes que el seu propi departament ha portat al seu si. M'aclapara i em gratifica tan alta companyia. Gràcies.

La inserció d'aquesta Universitat en la societat valenciana és profunda i àmplia, tant des del vessant teòric com pràctic, i oberta a un eixamplament d'interessos conjunts. S'ha pensat en mi, vull sospitar, perquè s'ha cregut en la significació que pot tenir la poesia en la sana respiració d'aquesta societat, a la qual pertanc per naixement i voluntat. Les manifestacions de l'esperit, es pensa des d'ací, i es pensa bé, han d'acompanyar la vida més plena dels ciutadans, almenys del nombre més gran possible de ciutadans.

Visc, a Oliva, davant d'un bell paisatge que sempre he estimat i que ha anat canviant amb el meu propi esdevenir. La vall que s'estén amb permanència davant dels meus ulls era, de menut, secà d'oliverars, ametlers i garroferes i després ho va ser de tarongers, de tarongina. He de dir que no hi ha mirada tan fascinant i seduïda com la del xiquet. Aquest canvi ha portat, entre altres coses, a una variació dels meus recorreguts, perquè ningú creua passejant per mig d'un hort de mandariners, però sí que es deté a gaudir d'un espai i un àmbit de llum distint dins d'un hort d'ametlers, i una vesprada de vent assisteix màgicament a la variació del color del paisatge, perquè els oliverars agrupats transformen la seua verdor en una onada de plata. Amb l'absència d'aquella llum arrecerada i seca s'ha perdut també, en bona part, la fauna pròpia d'aquell vell paisatge, i no ha sigut reemplaçada. O potser la que no ha sigut reemplaçada ha sigut la mirada inauguradora del xiquet?

Aquests canvis, en una geografia idèntica en les seues nues serralades i els seus mutables cels, els han ocasionat, en la major part, els avanços en l'àrea dels estudis agronòmics, l'aparició de nous agrupaments urbans, el progrés de l'enginyeria en la construcció d'autopistes, o aquell enllumenat feraç en la costa que s'allarga fins a la llunyana Dénia, una costa que, a arran de terra i al costat de la fosquedat anul·lada del mar, competeix fascinant amb les llums eternes del firmament, que tant van saber emocionar la mirada tremolosa del xiquet, corprés davant del misteri. Canvis que s'originen, per a bé o per a mal, en els avanços del coneixement científic i tecnològic, que tenen lloc sovint en centres com el que avui ens arrecera, i que en la contemplació del ciutadà s'haurà d'acompanyar, donant-los nova bellesa i a vegades redempció, uns sons musicals referits a ell, d'una interpretació plàstica i personal que es farà de tots o d'unes paraules, en prosa o ritmades , que s'uniran indelebles, omplint-les d'alé espiritual, a les transformacions succeïdes. La tècnica ha d'avançar vigilada per una amorosa i educada sensibilitat, que al mateix temps es transforma en una ètica salvadora. Tècnica i estètica que donen robusta fermesa a una sempre necessària ètica. I que sobre aquest nou paisatge es passege la mirada dels nous xiquets d'avui, i que així el facen feliç i llegendari i que, des de l'amor, perduda ja la seua natura divina, assistisquen vigilants als nous canvis que s'hi puguen esdevenir.

Tothom sap que els guardons, per desgràcia, no milloren gens els textos escrits, però també sabem que l'escriptor viu en la incertesa del valor de la seua tasca, i només l'assentiment alié és la feble prova del seu desitjat encert, i és aquest l'estímul del qual fretura. Així ha actuat en mi aquesta concessió, confirmant-me en una cosa que fa ja un temps m'acompanya: el meu destí l'he xifrat en la meua condició de poeta.

L'experiència de la creació la vaig tenir molt prompte, en la iniciació de l'adolescència, i va ocasionar en mi la sorpresa d'una cosa completament inusitada. Acostumava a respondre, des de l'estudi, a les preguntes que se'm formulaven a les aules, o a definir el que sabia no per estudiat sinó per viscut: per exemple, què diferenciava el sentiment de l'amistat i el familiar, o quines preferències ocasionava la vida al costat del mar o a la muntanya. Ambdues comunes experiències m'ensenyaven a exercitar la memòria i l'enteniment, el que és el mateix, el pensament. L'experiència de la creació escrita se'm va presentar absolutament diferent i vaig percebre que em sobrepassava: el resultat d'aquelles paraules, no importa que foren maldestres, va ser per a mi enlluernador, perquè em va fer l'efecte d'haver creat una nova realitat que des de la inexistència adquiria presència i que em pertanyia tant com desconeixia. I vaig guardar el secret no com una vergonya sinó com un plaer tan intens que per a algun sever censor hauria merescut ser prohibit. Tanmateix, aquells textos mancaven de veu pròpia, els mancava precisament realitat . Pertanyien a altres, els meus poetes estimats, els meus poetes traïts. Mai, com en aquells llargs anys d'aprenentatge, no vaig viure aquella fascinació, i només perquè, tot i que atenuadament, encara perdura, continue escrivint poesia. Jo havia sigut un xiquet instal·lat amb felicitat en la vida, i d'aquesta manera contemplava la realitat del món; i des de llavors vaig començar a estimar també la meua pròpia i desconeguda realitat.

Així m'he situat sempre davant del paper en blanc, amb desvalguda ignorància, i amb el desig que, en desvelar en paraules el volum emocional que impulsava a l'escriptura, se'm revelara alguna cosa que, sent ignorat, em pertanguera amb claredat en donar-se a conéixer. He anat descobrint en tan nombrosos espills el meu propi rostre, mai igual, i distint sempre del que es reflectia en l'espill quotidià de la meua habitació. Vaig desxifrar allí el centre del meu ésser, l'ocult, i vaig arribar a descobrir en aquelles paraules la meua pròpia desorientada moral amb insòlita fermesa. El més sorprenent, però, era que molts lectors miraven aquests espills fragmentaris i hi veien el seu propi rostre, o no ocorria així, però assentien amb la mateixa emoció a qui ells no eren. I és que, al marge dels estrictes continguts morals que puguen habitar els textos, sempre funciona la fascinant i piadosa moral de l'art, que és la que importa més, ja que està inserida en la seua pròpia naturalesa. En ell, i succeeix amb especial força en la poesia, l'home assisteix a una experiència verbal que el sobrepassa, i no demana, com succeeix en l'assaig o en la filosofia, que el convença, sinó que sols desitja ser seduït. Les limitacions de l'home estan llavors disposades a esborrar-se, i aquesta petita porció d'humanitat que ens correspon i en què estem instal·lats, es fa més vasta, i ens enriquim en identificar-nos, per mitjà de l'emoció estètica que immediatament es transforma en emoció vital, amb qui no som ni serem mai, però a qui hem assentit amb plenitud emocional.

Per un temps curt, que es repeteix en les distintes lectures, ens hem identificat màgicament amb l'altre, i no és gratuït pensar que d'aquell gustós trànsit hàgem tornat almenys amb més tolerància. I així l'ateu assenteix al trànsit místic, o el fervorós creient a la inquietud de l'agnòstic, el sobri a l'ebri, l'heterosexual a l'homosexual de la mateixa manera que aquest ho va fer durant segles amb aquell, el jove a l'ancià, El satisfet al desvalgut. No una altra ha sigut la meua experiència de lector, i no hem d'oblidar que tot bon lector construeix el poema, el refà a partir del text amb sols el seu ésser complet, el seu, i a la manera de l'intèrpret d'una pàgina musical, amb el mateix dret que aquest que se'l considere per això artista. La diferència és que en un és perceptible i en els altres és invisible. Però el fet està aquí. M'interessava ressaltar que l'exercici de la poesia és sempre actiu, siga en l'escriptura o en la lectura, que actuem com a poetes en ambdues accions, i que el bàlsam amb què ens ungeix la seua misericòrdia és el gaudi estètic, que no per això desterra el coneixement intens del dolor, i també aquesta millor instal·lació de la nostra personal i parcial naturalesa en la tolerància. Continuem celebrant la vida, des del càntic o des de l'elegia, perquè és el do que se'ns ha atorgat i al qual estem obligats, no importa que a vegades amb esforç, a continuar estimant mentre la vida no ens vulga abandonar.

Francisco Brines

LA FABULOSA ETERNIDAD

Es rosa el monte tras el mudo huerto
del otoño. Los pájaros confunden
ramas, vuelos y trinos; y en el mar
se adormecen las velas solitarias.
Cuelgan de las palmeras los dorados
racimos, y los aires vienen breves
a golpear las ramas del naranjo.
Un aroma de tardíos jazmines
da a mi carne vigor, y juventud.
Los rosales son zarzas y son fuego:
se desnudan de olor. Y son sus flores
sangrientas, blancas, rosas, amarillas.
La casa esplende bajo el sol tardío;
el tiempo es una luz ya muy cansada.

Puntean las estrellas, y algún frío
baja el azul; es hosca la llegada
de los cuervos que baten el pinar.
Aquí, en este lugar, supo mi infancia
que era eterna la vida, y el engaño
da a mis ojos amor. Hoy miro el mundo
como el amante sabe, abandonado,
que quien le desdeñó le merecía.

ALOCUCIÓN PAGANA
A Fernando Ortiz

¿Es que, acaso, estimáis que por creer
en la inmortalidad,
os tendrá que ser dada?
Es obra de la fe, del egoísmo
o la desolación.
Y si existe, no importa no haber creído en ella:
respuestas ignorantes son todas las humanas
si a la muerte interroga.

Seguid con vuestros ritos fastuosos, ofrendas a los dioses,
o grandes monumentos funerarios,
las cálidas plegarias, vuestra esperanza ciega.
O aceptad el vacío que vendrá,
en donde ni siquiera soplará un viento estéril.
Lo que habrá de venir será de todos,
pues no hay merecimiento en el nacer
y nada justifica nuestra muerte.

DESDE BASSAI Y EL MAR DE OLIVA
A José Manuel Blecua

Era en aquel viaje por las tierras dormidas de la Arcadia,
para encontrar el templo en donde floreciera la primera
sonrisa del capitel de acantos (o de rosas),
allí donde la ausencia adusta del cestillo era un canto de
fuego y de cigarras.
Las columnas de piedra sostenían el pájaro y el cielo.
Los pájaros azules, el cielo derribado.
El féretro estival del tiempo destruido. Y todo se perdía y era
eterno.
Yo miraba en tus ojos el mundo que era estable y muy viejo,
y tú sonabas sólo como la juventud.

Y antes vi el mar, en esas horas solas de la siesta,
cuando el sol enloquece su extensa superficie, y brilla en el aire de oro suspendido
esa frescura eterna que hace dioses muy niños los ojos del que mira,
cuando llegan veloces y pausadas las velas lejanísimas,
y sólo existe el mar, el cuerpo de una gloria azul e inacabable,
y aquel que lo contempla con ojos escondidos, y la mirada
ardiente:
el muchacho, con un secreto amor también inacabable
de mismo.

LA ÚLTIMA COSTA

Había una barcaza, con personajes torvos,
en la orilla dispuesta. La noche de la tierra,
sepultada.

Y más allá aquel barco, de luces mortecinas,
en donde se apiñaba, con fervor, aunque triste,
un gentío enlutado.

Enfrente, aquella bruma
cerrada bajo un cielo sin firmamento ya.
Y una barca esperando, y otras varadas.

Llegábamos exhaustos, con la carne tirante, algo seca.
Un aire inmóvil, con flecos de humedad,
flotaba en el lugar.

Todo estaba dispuesto.
La niebla, aún más cerrada,
exigía partir. Yo tenía los ojos velados por las lágrimas.
Dispusimos los remos desgastados
y como esclavos, mudos,
empujamos aquellas aguas negras.

Mi madre me miraba, muy fija, desde el barco,
en el viaje aquel de todos a la niebla.