Francisco Fernández Ordóñez va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València el dia 16 de juliol de 1992, un mes abans de la seua mort i quan ningú no es podia imaginar que no anara a viure cent anys més, treballant incansablement com ho feia. Aquesta va ser una decisió pensada, meditada, però fàcil de prendre. La raó va ser que Francisco Fernández Ordóñez ens pertanyia; era ja part de la història d'Espanya i per tant ens pertanyia a tots els espanyols. Era patrimoni nostre i érem tributaris, d'ell i amb ell, del mateix rierol. Poques decisions tan lúcides com la seua nominació s'han pres en aquesta Universitat. La decisió va ser adoptada, pel seu discurs i la seua praxi permanent a favor de la pau. Treballar per la pau és l'acte de cultura per antonomàsia. No hi ha confrontació rendible. Francisco Fernández Ordóñez va ser un infatigable i realista treballador de la pau entre els homes i entre els pobles. Aquesta és la raó per la qual la nostra universitat el va distingir amb el seu més alt honor.
En aquesta Universitat, senyora, solem dir que la vida d'un xiquet val més que el Quixot i que la Novena simfonia junts, però com un milió de milions de vegades més. Això també ho sabia Francisco Fernández Ordóñez, sabia que la guerra és el summe acte d'incultura. I sabia que el diàleg era el millor aliat dels dèbils, dels innocents.
Francisco Fernández Ordóñez no va poder rebre en vida la investidura, probablement perquè feia més falta en les estreles. Però avui, vosté, senyora, pot donar fe que la seua obra i la seua memòria han sigut reconegudes. Reconegudes a la Universitat. A la Casa de la Cultura per excel·lència. Com altres honoris causa , també un carrer d'aquesta Universitat perpetuarà el seu nom.
