Francisco Fernández Ordoñez

Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana.
Excm. i Magnífic Senyor Rector de la Universitat Politècnica de València.
Excel·lentíssims senyors,
Senyores i senyors:

És per a mi un gran honor, que assumisc amb sincera emoció i una profunda satisfacció personal, apadrinar en aquest acte solemne d'investidura a títol pòstum com a doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València aquesta excepcional personalitat humana i política de l'Espanya contemporània que va ser Francisco Fernández Ordóñez.

El Rector Magnífic de la Universitat acaba d'entregar a la viuda del nou doctor, María Paz García Mayo, el títol i els símbols que corresponen a tan alta distinció. A tu, Mari Paz, voldria dirigir fonamentalment les meues paraules i personificar en tu el just homenatge a l'inoblidable Paco que aquesta Universitat -i jo diria que, amb ella, tota la classe intel·lectual espanyola- vol avui retre-li. Al costat teu va transitar pel món fent coses grans per al seu país i el nostre, Espanya, i juntament amb tu -en tu, en realitat- és avui present entre nosaltres. Perquè tu, Mari Paz, vas ser, com ell mateix Deia, "la seua única certesa".

Francisco Fernández Ordoñez va ser, ho he dit fa un moment, una personalitat humana excepcional. Pertanyia al gènere dels intel·ligents creadors, aquells que saben usar els seus dots intel·lectuals per a compartir, per a construir, per a obrir camins, per a crear.

Era, en aquest sentit, un home essencialment generós. Generós amb ell mateix, en la mesura que mai no va deixar d'exercir plenament totes les seues facultats, fins al límit del sacrifici. Generós amb el seu entorn perquè va viure sempre desbordat, alterat -en el més genuí sentit orteguià-, transportat cap a l'acció i la creació. Generós amb Espanya, que va portar tots els minuts de la seua vida al cap i al cor i a qui va servir -i en sóc testimoni d'excepció per a dir-ho- fins que l'alé vital el va abandonar definitivament.

Francisco Fernández Ordoñez va combinar d'una manera inusual l'entusiasme per l'acció i la passió per les idees. La seua biografia oficial és una successió d'activitats creadores, però darrere d'aquest brillant currículum hi ha una altra biografia apassionant, més intimista, més interioritzada, més humana diria jo.

És la imatge de l'home sensible, de l'ànima inquieta, de l'intel·lectual tolerant, de l'esperit curiós, del cor tendre, del lector voraç, del conversador brillant, de l'ésser humà simpàtic i encisador. En la seua vida de treball i servei va trobar sempre temps per a cultivar aquest altre costat de la vida que tant va apreciar. Recorde que alguna vegada em va dir -ell, que amava la música amb passió- que procurava sempre que podia acudir setmanalment als concerts perquè feia molts anys que no podia sentir a sa casa amb assossec cap música que durara més dels breus minuts que li quedaven lliures entre telefonada i telefonada.

Estimava la música i, encara més que la música, la poesia. Juan Ramón Jiménez, Machado, Gil de Biedma, Neruda, Octavio Paz, Edmond Jabès vivien mesclats diàriament entre els seus papers de treball. De Jabès és aquest bell pensament: "Gita't un moment. Si no, com sabries que camines?". Ell, que va ser un caminant incansable, va saber sempre trobar aquesta parada en el camí, aquest necessari repòs que l'esperit reclama perquè el cos puga seguir la seua marxa.

Però més que la música, més que la poesia, Francisco Fernández Ordoñez va estimar desmesuradament Espanya. El seu germà, en la commovedora oració que li va dedicar en la missa que va oferir en la memòria seua, va recordar un bellíssim vers de Neruda que resumeix admirablement la vocació de Francisco Fernández Ordoñez:

"Tinc un pacte d'amor amb la bellesa, tinc un pacte de sang amb el meu poble".

En la seua persona, l'home enamorat de la bellesa va conviure sempre amb l'home enamorat de la política. La coexistència d'aquestes dues passions és sempre font de riquesa. John Kennedy va sintetitzar admirablement aquesta idea en un dels seus discursos quan era president dels Estats Units: "Quan el poder arrossega l'home a l'arrogància, la poesia li recorda les seues limitacions. Quan el poder redueix les seues àrees d'interés, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seua existència. Així, l'art estableix les veritats humanes fonamentals que han de servir com a pedra de toc dels nostres judicis".

La trajectòria pública de Francisco Fernández Ordoñez és la d'una persona obsessionada per la modernització i l'engrandiment de la seua pàtria. La seua activitat a les acaballes del franquisme i en l'etapa de transició democràtica i el seu exercici en les diferents carteres ministerials que va ocupar en els governs democràtics des del 1977 van estar inequívocament orientats cap aquests dos fins. Els resultats que va deixar són la prova més eloqüent de l'èxit del seu esforç.

Francisco Fernández Ordoñez va créixer i va madurar en una Espanya trista, intolerant i endarrerida. Des de la lucidesa de les seues lectures i de la seua intel·ligència va patir en el seu interior el dolor per aquesta Espanya esquerpa i dura, aquesta Espanya machadiana que, embolicada en els seus parracs, menysprea tot el que ignora. Des d'aquesta mateixa lucidesa va consagrar els seus millors esforços a canviar aquesta foto fixa de l'Espanya impossible per a fer, no ja l'Espanya possible, sinó, com va titular un dels seus llibres d'assaig polític, l'Espanya necessària.

Enfront del castissisme salvatge que enarbora com a lema el tossut sostenella y no enmendalla , Francisco Fernández Ordóñez solia dir, citant Claudio Sánchez Albornoz, que Espanya calia sostenir-la i esmenar-la . Quin magnífic programa que reuneix i concilia patriotisme i progrés, orgull i modèstia, certesa i tolerància!

Va ser un home que va fer del diàleg un instrument bàsic del seu comportament i va ser un mestre del compromís polític perquè era un coneixedor profund de la història d'Espanya i un intèrpret lúcid de les seues grandeses i de les seues misèries.

Sabia que massa vegades en el nostre agitat viure hem lliurat batalles que hem cregut victorioses sense comprendre que, indefectiblement, la llum radiant de la victòria projecta sempre una negra ombra darrere de la qual s'oculta, rancorós i revengista, el rostre amarg del derrotat.

Sabia també que el vertader heroisme no està en l'acte aïllat, per gran que siga, sinó en el continuat viure buscant la grandesa i que, com deia André Gide, "alliberar-se és fàcil; el difícil és saber ser lliure".

Sabia, en fi, que aquesta vida en llibertat, tan difícil però tan possible, no s'assoleix mai al preu de la submissió de l'altre, sinó mitjançant la comprensió de l'altre, mitjançant l'acceptació de l'alié, mitjançant el respecte i la convivència amb els altres.

Francisco Fernández Ordóñez va ser un exemple d'aquest saber -i d'aquest voler- viure en llibertat. Llibertat per a si mateix però sobretot llibertat per als altres, encara al preu que la primera es vera disminuïda per tal de defensar la segona. A això em referia quan ha dit que el vertader heroisme no està en el fet aïllat gran, sinó en el continuat viure buscant la grandesa.

Francisco Fernández Ordóñez va ser ministre d'Assumptes Exteriors d'Espanya durant set anys. Jo he tingut l'honor de succeir-lo en aquesta responsabilitat. Voldria referir-me breument a la fecunda herència que hem rebut d'ell, no sols jo, sinó tots els espanyols.

La política exterior de l'Espanya actual -ho he dit moltes vegades- té dues característiques que considere extraordinàriament positives: està assentada sobre bases sòlides i té un rumb clar. N'hi afegiré una tercera: aquestes bases i aquest rumb tenen el suport generalitzat de les forces polítiques espanyoles i també, crec jo, gaudeixen de la comprensió i del suport de la societat espanyola en general. Tot això val tant com dir que la política exterior d'Espanya és una política d'estat. És una política que ha sabut identificar el comú denominador de cap a on han d'orientar-se els interessos d'Espanya en la projecció exterior, de quins són els eixos fonamentals a l'entorn dels quals hem de concentrar la nostra acció i d'on es troben les nostres prioritats.

Les línies mestres de la política exterior no són, com és lògic, el fruit de l'activitat d'una sola persona, sinó el resultat de l'elecció d'un govern, amb el seu president al capdavant. Però també és evident que el ministre responsable de la política exterior és una peça fonamental en la formulació d'aquestes orientacions bàsiques i, sobretot, en l'execució i el desenvolupament d'aquestes línies.

Francisco Fernández Ordóñez va marcar amb la seua empremta personal l'acció exterior d'Espanya. La política internacional requereix convicció, prudència, tenacitat, visió a llarg termini, sentit de l'oportunitat, capacitat de compromís; qualitats que mai no li van faltar. Com no li van faltar l'audàcia, quan va caldre ser audaç per a avançar, i la modèstia, quan va caldre ser humil per a retrocedir.

Va saber traure, en benefici d'Espanya, enorme partit al seu gran encant personal, a la seua indiscutible capacitat de seducció. Va travar en la comunitat internacional una xarxa de contactes que van anar molt més enllà de la usual cortesia per a desbordar-se, en molts casos, en l'amistat personal. Jo he rebut aquests últims mesos testimonis directes o epistolars de personalitats rellevants del món sencer que són molt reveladors de la intensitat d'aquesta relació d'afecte genuí.

La política exterior acuradament formulada i executada aquests últims anys ha sigut sotmesa recentment a una prova de credibilitat important per la mateixa comunitat internacional. Fa poc més d'un mes, l'Assemblea General de les Nacions Unides va votar les candidatures per a ocupar les vacants de membres no permanents del Consell de Seguretat per als pròxims dos anys. En aquesta ocasió, 118 estats -més de dos terços del total de membres de les Nacions Unides- han atorgat la seua confiança a Espanya en la primera votació i li han assignat una de les vacants. Un vot amb aquest marge, en primera volta, per a cobrir un lloc en l'òrgan encarregat del manteniment de la pau i la seguretat internacionals, no és un vot usual. És un vot que reflecteix un amplíssim marge de confiança en un país i en la solidesa de la seua política exterior. Permeteu-me que diga que jo considere aquest vot també, d'alguna manera, un homenatge pòstum de la comunitat internacional a la tasca sostinguda i pacient de Francisco Fernández Ordóñez.

Sr. President de la Generalitat Valenciana, Sr. Rector de la Universitat, senyores i senyors.

Concloc recordant unes paraules del nou doctor: "No m'importaria que, quan moriré, digueren de mi que he sigut un mal polític, ni em preocuparia que digueren que he sigut un mal ministre. Però em doldria molt que digueren que he sigut un mal espanyol". Voldria acabar com he començat, dirigint-me a la viuda, Mari Paz, i, amb ella, a Paco, per dir-li: vas ser, per a tots, un gran polític, un gran ministre i un gran espanyol.