Francisco Lozano Sanchís

Molt Honorable Senyor,
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat Politècnica,
Excel·lentíssims i il·lustríssims senyors,
Senyors claustrals,
Senyores i senyors:

Vull agrair, en primer lloc, al professor Baños l'evocació apassionada que ha fet del meu pas per la Facultat de Belles Arts de València com a professor del Curs Preparatori de Colorit. Van ser anys per a la meua vida personal molt enriquidors.

Torna a la memòria amb emoció el record d'alumnes de rara intel·ligència que avui són ja pintors de prestigi. La proximitat dels joves renova sempre la nostra actitud vital; i va ser precisament en la valoració personal d'una joventut que va fer del seu lliurament a la pintura raó de ser de la seua vida on vaig centrar jo el sentit de les meues classes, i ho vaig fer d'una manera que s'aproximava a l'heterodòxia, al marge dels cànons tradicionals de les escoles superiors de belles arts de l'època. Vaig procurar infondre en els meus alumnes, per damunt de tot, la idea que pintar és una activitat al mateix temps bella i heroica; així mateix els vaig demanar que tingueren present al llarg de la seua existència que en pintura, com va dir Eugeni d'Ors, "no hi ha més que aprenents o farsants".

Vull també dedicar un record als meus companys de claustre, els quals van entendre esplèndidament la necessitat de l'esforç i l'entusiasmada dedicació en un temps en què la pobresa de l'ambient pictòric oferia poc més que soledat. A tots ells, alumnes i professors, el meu record entranyable.

Van ser anys en què per primera vegada vaig entendre que la vida era tècnicament curta per a un destí fonamental de pintor. Vaig demanar en conseqüència l'excedència de la càtedra, resoludament i fermament, a fi de consagrar-me de ple a la meua pintura, tot lamentant, però, haver de deixar aquell bell casal del Carme que tan bellament dibuixa el paisatge urbà de la zona i el seu grapat d'il·lusionats joves. Aquests records que avui evoque en veu alta davant de tots vostés em porten inevitablement a rememorar aquell altre moment de la meua vida, més llunyà, en què vaig ser alumne de la Reial Acadèmia de Sant Carles. Eren temps de grans il·lusions, quan el foc de la vocació forjava ja en aquella joventut els motles del meu destí.

De tota vocació servida amb entrega com cal va emergint, al llarg de la vida, un món estremit de laberints emocionals. Així va nàixer el meu desig de ser pintor i de ser-ho de veritat. Intuïa que la pintura s'alça sempre de la mediocritat i de la mort per obra d'una entrega dramàtica: ha de nàixer cada matí a partir d'un torrent de dubtes, d'abstraccions, d'equivocades passions, i, si és necessari, perquè siga més pura, fins d'una bella destrucció. Aquells anys tornen amb la persistència més obedient entre totes les llunyanies de la meua joventut.

Avui els ensenyaments en l'actual Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica, tan contemporànies en el sentit de la sensibilitat, s'allunyen de qualsevol ritme pesat i persegueixen una actitud progressista i renovadora enfront del buit de la reiteració. Ara bé, voldria manifestar als seus alumnes, una vegada més, que no han d'oblidar que tota creació és un procés interior de caràcter dramàtic i lent, perquè, com ho defineix Julián Gallego, "el geni és una llarga paciència".

Pretenc desenvolupar en aquesta lliçó, la meua lliçó d'investidura com a doctor honoris causa, de la Universitat Politècnica de València, breument i senzillament, com correspon a un pintor, el tema que em preocupa i m'ha preocupat al llarg de tota la vida: el paisatge mediterrani. Dirigisc aquestes paraules, una vegada més, als joves pintors actuals.

Transcendint la trampa del simple mirar , vaig descobrir molt prompte la bellesa pròpia d'aquest paisatge mediterrani, que és un paisatge poètic, ocult, fascinant i secret.

He dit, en efecte, secret . I és que no hi ha res que enganye tant com l'esplendor visual de la nostra geografia. Els horitzons assedegats d'aquest arenal destruït van dibuixant a la llunyania del mar màgics i canviants miratges; la llum es precipita en la seua caiguda, immisericorde i encegadora, i la vegetació assotada per vents de suïcidi es retorç en les revoltes del seu propi laberint. El color, cremat per un implacable trepant solar, estremeix violentament aquest vell paisatge, que amaga en el seu aparent lirisme la més feroç presència d'uns ritmes vegetals que són pura soledat en la seua fragància. Aquest paisatge tan poc espectacular, tan íntim, tan intens, la llum del qual "no ve de dalt" (perquè la llum sempre ve de les tenebres), provoca una inquietud, una estranya angoixa que es fa dramàticament present en l'ànima de l'espectador.

La meua preocupació personal i la de tota la meua generació de poetes i pintors paisatgistes que van sentir el paisatge amb una actitud essencialitzadora, va significar per a tots nosaltres la possibilitat i el naixement d'una nova pintura. Pintar va ser per a tota la meua generació una mística; i amb l'equipatge d'aquesta nova mística ens vam llançar a la renovació del paisatgisme i a entendre les terres d'Espanya amb una passió d'intensitat vertaderament tel·lúrica. Per a mi pintar significa, amb paraules d'Aguilera Cerni, "buscar en cada cosa, en cada lloc, en cada horitzó, la trobada amb l'absolut... -formes, pigments, atmosferes- darrere de les quals es troba, no altra cosa i ni més ni menys que l'eternitat inconcebible".

Heus ací la raó per la qual em referisc tantes vegades a aquest paisatge mediterrani amb el títol de paisatge de la Creació , perquè encara avui, en tantes de les seues franges més ocultes, encarna una geologia sense deterioració des de la Creació; terra virginal i enigmàticament tutelada des de dalt en el seu silenci i en els seus segles, terra per a ser penetrada, terra de grans soledats, bellament habitada per homes amb una filosofia estricta de l'ordre i la mesura, terra que es resisteix a ser un paisatge de propietaris i que en la duresa de la seua costa, en la seua pertorbadora magnitud, pot rendir-nos o anul·lar-nos, terra entranyablement vella i no obstant això puntualment renovada cada matí.

Sempre, el meu problema pictòric davant d'aquest paisatge, ha sigut i continua sent la seua intensa i brillant llum; com es pot construir una escala rigorosa i expressiva de la seua claredat, com s'ordena la presència d'aquesta llum en la seua simplicitat centellejant perquè les llums particulars continuen sent llum particular i concretíssima, i al mateix temps s'integren totes en el misteri de la llum única. L'artista ha d'alliberar-se d'aquestes urpades ofuscadores, d'aquestes feroces mossegades, d'aquestes reverberants fogueres que són l'esbarzerar de les flors cremants, aquesta cendra que és l'arena com un núvol abrasit que es dissol en pols.

M'interessa fins a tal punt l'enigma de la llum que la meua pintura s'institueix en la contesa per transformar aquesta lluminositat que tendeix al nirvana disgregador en una encesa vigília d'èxtasi reflexiu; d'aquesta contesa atroç ha de resultar una gradual ontologia del mirar i del veure, com si la llum parlara dins dels éssers naturals, siguen arrels o flors, vistes des de la mirada de la metàfora muntada sobre una realitat nua. La llum, tal com jo la concep, és un misteri, tant per als sentits com per a la intel·ligència; la llum és més que sensació, percepció, premi immaterial per a una imaginació que subjecta les brides a fi de pensar i sentir més fondament, cap endins. Recordem sobre això per un moment les paraules mitificadores del vell Sòcrates, quan davall l'ombra d'un platanar a la vora del riu Ilios indaga al costat del seu amic Fedro per l'essència de la bellesa. En un moment de la conversació, el mestre de la ironia afirma que només si la intel·ligència, que és la implacable auriga de l'ànima, es mostra capaç de dominar els cavalls del seu carro alat, cavalls mortals que tendeixen a la terra amb la seua afecció a l'òbvia sensibilitat, podrà esequinçar la volta dels cels i contemplar la vall de la Veritat, més enllà de la cúpula dels cels; les rutes d'aquesta vall, afirma Plató per boca del seu mestre, contenen divins espectacles que només poden ser contemplats per la intel·ligència ordenadora.

Doncs bé, la meua actitud com a pintor, enfront de la bogeria carnavalesca de fulgències i cridòries lumíniques de què parle, va ser des del primer moment una decidida reacció cap a l'ordre i la claredat; un rigor quaresmal, que em portaria a una apassionada recerca que fera possible el rescat d'aquesta bella franja de l'horitzó mediterrani. De manera definitiva crec que la genialitat per a treballar en aquestes terres només pot partir de l'essencialització davant de la inevitable fúria del seu color. El meu permanent envit, tant vital com intel·lectual, a aquesta encegadora geografia em va portar a experimentar primer i a concebre després una pintura en què la mesura i la veritat foren valors essencials, una pintura que eliminara del paisatge innecessàries empremtes figuratives i que unira passió i exigència. Com bé diu Corredor-Matheos, "pintar amb entusiasme és sempre un sentiment sagrat, pintar també amb auster rigor, despullant-lo tot al màxim, perquè tot art vertader és, en un primer pla, una pintura sonora, en un segon pla, més profund, silenciosa".

El que puc assegurar és que la pintura, tal com jo l'entenc, no demana una actitud d'habilitat. El que demana és, al contrari, quasi la mirada escrutadora i delinqüent del corsari , aquesta mirada implacable que despulla, desvela, sedueix i captura. La pintura exigeix una resolta actitud d'aprenent, una enfebrida vocació que faculte l'artista per a solcar mars tan procel·losos; perquè quedar-se al port, còmodament encallat, és precaució sense riscos que generalment comporta beneficis, però que des de la perspectiva nua de la missió pictòrica no pot qualificar-se sinó d'immoral. L'obra del pintor ha de dipositar tota la seua confiança en la mai detinguda renovació de la sorpresa davant del treball de cada matí, davant de la terra de la qual s'ha apropiat. L'important és disposar-se a veure sempre el món com si fóra una cosa nova, com si el descobrírem per primera vegada. En algun moment he dit que per a mi l'aventura de pintar significa no rendir-se mai; mantenir fins a l'últim moment una actitud alerta i sorpresa davant de la vida i agraïda davant de Déu.

Gerardo Diego diu: "Tots els bons pintors de paisatges posseeixen una terra que és exclusivament seua, pròpia; la seua terra de ningú. De ningú excepte del seu descobridor i passejant solitari i absolut". I Román de la Calle hi afegeix glossant aquesta mateixa idea: "Sens dubte mirem amb ulls ensenyats, ja que en certa manera també heretem el pes històric que comporta la mirada... aquests ulls ensenyats han d'esforçar-se, en igual mesura per oblidar bona part del que hereta i per aprendre dels consells que la mirada és capaç de descobrir en aquesta oblidada terra de ningú".

Crec, en efecte, que aquesta anàlisi de Román concorda plenament amb el que va ser la meua postura quan vaig mamprendre el meu camí d'artista. Vaig ser hereu d'una època que va reiterar fins a la sacietat fórmules pictòriques de luminisme: "Els colors (conta Laín Entralgo) s'estremien vitalment en la superfície del quadre. Tot era vida, però la vida en aquesta pintura era una desbordant exteriorització".

Vaig haver de començar per refugiar-me en la meua pròpia Altamira i davant de tanta esplendor ambiental fer una pintura interior hermèticament ordenada i delicadament monocromàtica a fi d'aconseguir els ritmes i el rigor d'un paisatge tan tòpic i tan típicamentvist.

Ivars, en el seu text Espacio de signos , descobreix la meua admiració per Eugeni d'Ors i per Azorín amb aquestes paraules: "No hi ha dubte que la prosa aspra i precisa d'Azorín significava per al jove artista un contrapunt raonable als excessos de virtuosisme superficial del sorollisme de precepte que inundava el paisatge valencià".

Efectivament, aquesta pintura dels meus principis era al mateix temps una reacció i una invenció, un acte de protecció reactiva del jo i al mateix temps l'acte de la seua libèrrima fundació: paisatge com a ésser, en paraules d'Aranguren. En aquesta pintura tot hi era ja en embrió, en la immaculada precisió del naixement que el temps ha anat madurant.

Perquè la creació és un procés interior i necessita temps més que cap altra cosa. Temps per a una elaboració prèvia; temps perquè vaja formant-se el diàleg creador, aquesta relació entusiasmada que es produeix entre la creació i l'artífex que recrea, relació que té en el seu interior tant de drama com de joc, tant de transcendència com de maldat.

No fan falta grans escenografies ni desordenades peripècies. Valen en canvi les situacions més senzilles, les imatges més simples, totes aquelles impressions en què un ha viscut l'amplitud que constitueix la complexió del món, sempre que ho haja fet al nivell de la profunditat: totes aquelles coses que un ha experimentat abstret, centrat en si mateix, en si mateix reconciliat. Dit per Corredor-Matheos amb altres paraules, "tot artista vertader procedeix d'aquesta manera. Una vegada ha aconseguit descobrir, a descobrir-se, percep que la realitat es concentra, simbòlicament i realment, en el més petit dels racons, i que tot és imago del cosmos".

Des d'aquests principis jo he recorregut i continue recorrent a poc a poc totes aquestes belles -i a vegades patètiques- terres que dibuixen la ribera interminable del nostre mar. A fi de vetlar la seua ombrívola intimitat, he viscut el seu silenci i he contemplat aquest espectacle amb una mirada pròpia, i per tant, diferent sense remissió. La dificultat del seu desvetlament artístic és al mateix temps delícia i punyent sensació d'enfrontar-se a un repte sempre renovat. La mateixa terra, el mateix mar, i tanmateix per a mi recreats de nou des de les seues arrels; naturalesa que es fa paisatge construït des de la síntesi d'emoció i raó.

Em vénen a la memòria algunes de les paraules amb què he descrit moltes vegades l'essència de molts noms mítics per a la meua pintura: el Saler, Xàbia, Altea, Ifac, Antella, Xàtiva, Bétera... velles rutes, velles terres; terres antigues, blanques i calcinades; el notori pressentiment del mar des dels secans alts i pedregosos, secans d'on sorgeix una solució de malves, grocs i verds; les terres roges de l'interior que asserenen la foscor dels grisos; els fistons blaus de les muntanyes; la franja desèrtica dels arenals esguitada de floracions insòlites; les barques destrossades per la implacable erosió dels vents; un mar que desplega els més increïbles blaus del seu repertori; els canyars de puresa oriental; el llom metàl·lic de l'aigua en les hores d'hivern; la serenitat i l'assossec dels pobles presidits per la cúpula blava de les seues esglésies; el cel admirable...

El meu entranyable amic Pedro Laín Entralgo afirma: "El primer manament que el pintor ha de complir consisteix, així ho va ensenyar Leonardo, a saper vedere , a saber mirar". I continua dient: "Al meu entendre, el nervi més essencial de la missió del pintor en el curs de la història no és altre queensenyar a mirar". En la seua memorable anàlisi de la Generació del 98 trobem aquest bell passatge: "Un tros de naturalesa s'ha fet paisatge per la virtut d'una mirada humana, la nostra, que li dóna ordre, figura i sentit. Sense ulls contemplatius no hi ha paisatge".

Saber mirar, ensenyar a mirar, trobar el llenguatge del gest, transmetre la passió i l'exigència; tot això és el resultat d'una lluita angoixosa i extenuadora s'esdevé en el fons de l'ànima de l'artista. Aquesta lluita constituirà sempre un intens i solitari drama per a les limitacions de la capacitat creadora. Serà també el més suggestiu i obsessionant quefer, perquè constitutivament no hi ha per a ella un sol moment que es puga considerar definitiu. Serà, així ho espere en el que em resta d'aquesta àrdua i apassionant empresa, l'alta raó d'una vida de pintor.

Vull acomiadar-me amb unes paraules de fondo agraïment per l'honor que m'ha sigut concedit; el de pertànyer a partir d'aquest moment a l'elegit Claustre de la Universitat Politècnica. Gràcies, senyor rector, senyors professors de la Universitat Politècnica, per haver-me proposat per a aquesta distinció.