Ha sigut inevitable. Quan parlem al mestre Lozano d'amor d'universitat, ja ens havia sigut infidel amb el Mediterrani. Quan vam anar a explicar-li el perquè de la bogeria dels colors, ell ja havia tingut set romanços complets, set, amb la llum. Un amb cada color verge, de l'arc iris.
Quan li vam contar els nostres dubtes que el verd fóra un color innocent, les plantes ambigües que, com és sabut, viuen sempre a les dunes, ja l'havien nomenat defensor seu.
Quan li vam dir: "mestre, la universitat veu causa d'honor en la teua cultura, en el teu art, en el teu magisteri", ens vam adonar que Francisco Lozano era ja perit en arenes amb matolls humils, que són aquells que no són en cap cens. Ja era perit en racons juràssics.
Per tot això ha sigut inevitable que la Universitat Politècnica de València el reconeguera amb el seu més alt honor. En canvi, el mestre Lozano ens ha regalat un quadre de secrets de riberes i boires, de matoll i arenals. I, al seu torn, el quadre ens regala la presència del mestre Lozano a aquesta Universitat. Per a sempre.
Ha sigut, afortunadament, inevitable.
