Francisco Lozano Sanchís

Molt Honorable Senyor,
Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat Politècnica,
Excel·lentíssims i il·lustríssims Senyors,
Senyors Claustrals,
Senyores i Senyors:

A banda de l'enorme transcendència que tenen les comeses ordinàries de la Universitat, com ara la recerca i la formació intel·lectual, tècnica i artística dels qui en el futur hauran de continuar impulsant la societat cap a metes de pensament més elevat i que facen possible la continuïtat del desenvolupament d'aquesta, cal recordar a més que la vertadera grandesa d'aquesta institució radica precisament en el seu esperit obert .

Aquest esperit obert és el que permet integrar en el seu patrimoni científic, cultural i artístic les línies superiors del pensament, tant per les vies de la investigació pròpia com per la transformació en pensament de tota l'experiència fonamental que flueix al si de la societat com a ens dinàmic. Però no sols això: la universitat arreplega, distingeix i fa seus els valors i les aportacions dels individus concrets que amb el seu esforç i talent creatiu contribueixen a l'enriquiment del coneixement i, en conseqüència, a l'elevació de la dignitat humana.

La Universitat Politècnica és paradigma del que hem dit. Així, identificat amb l'actuació de la nostra Universitat, he de deixar constància de la meua personal satisfacció per l'acte d'investidura de l'Excm. Sr. Francisco Lozano Sanchis com a doctor honoris causa per aquesta Universitat. I això per dues raons: la primera, perquè com a simple membre d'aquesta Universitat, m'enalteix el nomenament d'una personalitat tan preeminent en el camp artístic; la segona, per com em sent d'honrat en presentar un rellevant mestre .

Hi ha a més un altre motiu pel qual em sent molt complagut i satisfet amb aquesta sessió d'investidura acadèmica. Consisteix en el fet que aquest moment constitueix la culminació d'un procés que va començar al Departament de Dibuix -al qual pertanc- i d'on emana originàriament la proposta de nomenament. Com que aquesta proposta va ser acollida des del primer instant de l'elevació amb tot interés per l'Excm. Sr. Rector, desitge deixar constància de la meua gratitud, i també a la Junta de Govern pel seu reconeixement unànime en la sessió corresponent.

Sens dubte, la investidura de doctor honoris causa de l'Excm. Sr. Francisco Lozano Sanchis és un esdeveniment acadèmic que ens honra a tots per tot el que significa aquest extraordinari pintor. Quan escaigué vaig adduir que els mèrits que concorrien en aquest insigne artista fonamentaven la proposta de nomenament per considerar que les seues aportacions artístiques a la creació paisatgística, com a descobriment transcendent de la realitat, gaudien d'un reconeixement nacional i internacional. Servisquen ara aquestes paraules, a manera de proposició, com a pòrtic per a glossar la personalitat pictòrica que ens ocupa.

La meua relació amb Lozano prové d'haver sigut company seu com a catedràtic de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles durant molts anys. Així va ser com el vaig conéixer personalment. Però com a pintor ja tenia notícia del seu prestigi des de feia temps i havia vist les dues obres que va presentar a l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1950, a Madrid, el títol de les quals eren Benidorm i Pedra blava . A partir d'aquest moment vaig poder seguir la seua trajectòria ascendent. Però tracem ara el seu esbós biogràfic.

Francisco Lozano naix per al món de l'art a Antella (València) l'any 1912. La seua vocació i aptituds per a la pintura es manifesten des de molt jove; una ferma voluntat per a assolir els seus ideals artístics l'ajudarà al llarg de la seua vida.

Des del punt de vista formal, la seua educació artística va ser molt sòlida. Els estudis fets a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, institució de proverbial tradició; l'ingrés al famós Col·legi Sant Joan de Ribera de Burjassot mitjançant una beca guanyada per oposició; i la pensió obtinguda del govern per a la Residència de Pintors a l'Alhambra de Granada van constituir, sens dubte, els fonaments d'una formació sistemàtica i rigorosa, tant intel·lectual com artística, que sempre ha caracteritzat l'empremta personal del nostre pintor.

Després del seu matrimoni amb la senyora Antonia Mompó Donat (1941), mamprén una intensa activitat professional mogut per la imperiosa necessitat d'obrir-se camí, de trobar el seu propi llenguatge expressiu i també pel legítim desig d'aconseguir el triomf somiat. Aquesta activitat ja no declinarà en el temps; es modularà i es reorientarà cap a nous aspectes del seu problema artístic, però l'artista sempre estarà alerta, escoltant les veus de les seues pròpies inquietuds i actuant amb els colors, la seua sensibilitat i les seues idees.

El resultat de tot això va comportar la realització d'una sèrie d'exposicions successives de les seues obres a les principals capitals d'Espanya; residir a Madrid durant temporades de màxim ambient artístic; viatjar per Europa amb propòsits d'estudi i professionals; aïllar-se durant períodes llargs en diferents pobles mediterranis la plasticitat dels quals, sens dubte, era font de la seua inspiració pictòrica; participar en les exposicions nacionals de belles arts, en la I Biennal Hispanoamericana d'Art i en les exposicions de l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art, dirigida per Eugeni d'Ors, i a la qual Lozano pertanyia. Aquesta acadèmia representava el pensament plàstic més avançat, per la qual cosa s'hi s'agrupaven els artistes més innovadors del seu temps. Cal ressaltar fins i tot la beca que li concedeix el govern francés per a ampliació d'estudis a París.

Mentrestant el seu marc de relacions amb intel·lectuals, poetes, artistes i grans personalitats s'amplia. Coneix Azorín i s'inicia un intercanvi d'idees amb Luis Rosales, Vivanco, Dionisio Ridruejo, Aranguren, Laín Entralgo, Rodrigo Uría i Juana Mordó, amb els quals arribarà a mantenir una entranyable amistat.

Aquesta dinàmica etapa està representada per una dècada llarga, és a dir, fins al 1952. No és, per descomptat, una etapa tancada, ja que la seua línia de continuïtat lògica es manté. Però és evident que durant aquesta es produeixen esdeveniments i èxits que amplien el concepte del seu món, entenent per món el conjunt d'experiències que han dimensionat la seua pròpia vida personal i artística. Així resulta que l'artista s'obstina ara en altres qüestions que afecten més essencialment al seu art, però que, tanmateix, remeten a altres concloents reconeixements pels molts mèrits que continuarà assolint.

Efectivament, l'any 1952 aconsegueix un importantíssim guardó, especialment cobejat pels grans artistes d'aquella època i d'altres: la Primera Medalla en l'Exposició Nacional de Belles Arts, en la Secció de Pintura, l'èxit de la qual va tenir gran ressonància en l'ambient artístic madrileny; a més, és seleccionat per a participar en la Biennal de Venècia; i així mateix figura en la XIII Exposició de l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art, el títol de la qual era: Les onze millors obres d'art contemporani. En veritat va ser un any decisiu.

El fet és que altres distincions artístiques i acadèmiques arriben des de llavors fins avui de forma imparable. Referir-nos a totes seria una tasca molt llarga. Ressaltem, doncs, els aspectes més significatius.

En la seua trajectòria com a pintor observem que al llarg d'aquesta segona etapa (de més de quaranta anys), la seua obra, en representació de la pintura espanyola, ha sigut exposada a les capitals més importants del món com ara Nova York, Stuttgart, Ginebra, Londres, Atenes, Beirut, l'Havana, el Caire, París, Venècia, Buenos Aires, Brussel·les, Roma, Tòquio, Brasília, etc. És a dir, el paisatge, el seu introspectiu paisatge mediterrani ha circulat per tots els àmbits més internacionals de la cultura. I per si això fóra poc, no sols està present en totes les exposicions que es fan a Madrid en homenatge a personalitats de màxim relleu intel·lectual i artístic com ara Eugeni d'Ors, Camón Aznar, Gerardo Diego, Ramón Faraldo, Vázquez Díaz, Cela i d'altres, sinó que també continua exposant en diferents galeries de ciutats espanyoles.

La mateixa Direcció General de Belles Arts fa el 1974 una magnífica "Exposició Antològica" a les sales de la Biblioteca Nacional que és un autèntic èxit. Sobre l'artista escriuen els més significatius crítics, intel·lectuals i poetes, entre els quals trobem les firmes d'Arean, Andrés Estellés, Campoy, Chueca Goitia, Gerardo Diego, Hierro, Fernández Braso, Janés, Luis Rosales, etc., que reinterpreten en profunditat el sentit i la força del seu paisatge.

Una de les seues últimes aparicions a Madrid (1990) és l'exposició titulada "L'escola de Vallecas i la renovació del paisatge", però la més recent, que arreplega obres de l'any 1957 al 1990, és la grandiosa exposició que l'IVAM va fer el 1993 amb el títol "Lozano. La invenció d'un paisatge". De fet, l'exposició va ser impressionant des del punt de vista artisticocultural. L'expectació visual que generava la qualitat i la fondària de tanta obra reunida, com si es tractara d'una gran orquestració de colors, tons, matisos i formes, creaven un clima realment fascinant. I quan l'espectador replegava la seua contemplació i s'endinsava en la vivència del món propi de cada obra en particular, connectava directament amb l'emoció i el misteri; perquè l'art constitueix això: una realitat nova, transcendent, que la realitat natural oculta, com ja pensava Heràclit.

Sobre aquest extraordinari esdeveniment han escrit, amb l'autoritat que els correspon, J. F. Yvars, José L. Aranguren, Pedro Laín Entralgo, Vicente Aguilera Cerni i José Corredor-Matheos.

Però la biografia del mestre Lozano no acaba ací. A banda de concedir-li el Premi Ciutat de Salamanca (1957) per a Primeres Medalles, amb motiu del centenari de les Exposicions Nacionals de Belles Arts, obté el 1955 la Càtedra de Colorit de l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, la qual regenta durant molts anys amb un sentit eficient del magisteri artístic i un profund coneixement pictòric, fins que el 1977 sol·licita l'excedència en el servei, amb un objectiu únic: dedicar-se per complet a la creació artística.

Entre tots els mèrits esmentats més amunt tenim finalment els acadèmics, que són la confirmació categòrica, en diferents moments de la seua història personal, d'un gran mestre de la pintura. En efecte, Francisco Lozano és Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València (1955) i Acadèmic d'Honor d'aquesta mateixa institució en 1985. Així mateix és Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid (1976), membre del Consell de Cultura de la Generalitat (1985) i Acadèmic de Número de la Reial Acadèmia de Cultura de València (1987). Altres honors que figuren en el seu impressionant currículum són: la Medalla d'Or del Cercle de Belles Arts de València, la Medalla d'Or de la Facultat de Belles Arts de València (1984) i la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, concedida per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.

Com a pintor, Francisco Lozano sorgeix en un àmbit artístic dominat, d'alguna manera, pel que s'ha denominat sorollisme (que no té res a veure amb l'esplèndida pintura de Sorolla). Naturalment, el problema que això plantejava es reduïa a una qüestió de talent i personalitat. Així, des del moment en què Lozano pren consciència clara del seu entorn cultural i pressent la seua capacitat per a assumir interpretativament la realitat des de les seues pròpies estructures internes -sensibles i mentals-, mamprén el seu personal camí mogut tal vegada més per la necessitat de ser-ell-mateix , que per la d'anar deliberadament contra el que institueix. La qual cosa no significa en absolut que no tinguera una visió crítica sobre la situació de la pintura en l'entorn de la seua joventut, que sí que en tenia una. Però és evident que a través del seu exercici artístic prompte es va afirmar en el seu propi concepte, molt diferent, per descomptat, dels models que més imperaven durant l'inici de la seua primera etapa, tal com hem establit més amunt respecte a altres consideracions, que no tenen res a veure amb l'evolució intrínseca de la seua obra.

Naturalment, no pretenc entrar en aquest aspecte, ja que sobrepassaria la meua comesa, però sí que desitge observar que tota la seua obra té una radical coherència amb si mateix i, per tant, és expressió sobirana de la seua personalitat. En aquest sentit la seua fidelitat a la pròpia visió de la naturalesa, del paisatge, és permanent i consubstancial. Per això el caràcter de la seua pintura constitueix la força mateixa del seu estil.

Francisco Lozano és un pelegrí que, incansable, recorre l'espai de la seua estimada geografia, que transita d'ací cap allà, que sentidament va trepitjant les terres o els arenals que pinta; a vegades assolellant-se i sempre meditant sobre les qualitats i els valors que intueix en la realitat del paisatge que el circumda i el corprén. Ell és el creador del que Camón Aznar denominarà "un altre paisatge " ; el paisatge d'"un llevant abrupte, pedregós, de feroces soledats" o, podem afegir-hi, de barrancs plens d'atzavares, canyars i baladres, sempre dramàtic pels seus tons; o la franja del mar, de la platja, de la costa, amb les seues claredats cromàtiques enardides. És l'univers perceptual del nostre artista, que després transfigura i recrea en la seua obra. S'enfronta a aquest univers amb un sentiment quasi litúrgic i a través del qual viu en la pròpia experiència contemplativa la grandesa mateixa de la llibertat interior, la llibertat del seu pensament i de la seua sensibilitat per a indagar, avaluar i revelar amb el seu art el secret de la realitat de les coses més senzilles i humils; la llibertat per a formalitzar i redimir estèticament un paisatge, un nou paisatge que ell investeix d'"un altre sentit", i els valors i el simbolisme del qual encara eren inexistents.

El contrapunt del color i el grafisme com a gest es combinen en l'estructura pictòrica dels seus paisatges amb una gran saviesa, que no sols tendeix a potenciar les tensions i els ritmes de l'ordre expressiu i de tota la seua trama formal i significativa, sinó que, a més, determina de manera categòrica la mateixa entitat del paisatge, és a dir, el seu ésser mateix, com diria Aranguren.

En definitiva, aquesta és la seua obra, una creació singular i profunda, plena sempre d'una densa bellesa plàstica i d'un irreductible amor al paisatge.

Però, per damunt de tot, Francisco Lozano és un humanista del paisatge, un humanista que ens descobreix en la seua obra noves valoracions del color i de les formes, en les quals es refonen, en unitat purificadora, les idees i les emocions que les substantiven i que donen sentit existencial al seu paisatge.