Gianluigi Colalucci

Excm. Sr. Rector Magnífic,
Digníssimes autoritats,
Excms. Srs. Drs. Gianluigi Colalucci i Salvatore Misseri,
Srs. claustrals,
Senyores i senyors.

Siguen les meues primeres paraules de reconeixement de l'excelsa obra realitzada per l'honorable doctor Gianluigi Colalucci i d'agraïment a la seua persona per distingir-nos avui amb la seua presència.

La lliçó magistral que ens impartirà a continuació m'allibera d'una extensa introducció, amb l'avantatge complementari per als presents d'abreujar l'espera de la seua interessant intervenció.

El currículum del Dr. Colalucci l'acredita com a figura capdavantera en l'àmbit de la restauració artística. Es va diplomar per l'Institut Central de Restauració de Roma sota la direcció de Cesare Brandi, de qui arribà a ser el deixeble més destacat, i va portar a la pràctica vencent les dificultats, el treball en equip, la interdisciplinaritat i el rigor científic.

Va desenvolupar el seu treball professional al Laboratori de Restauració de la Galeria Nacional de Sicília, on va restaurar una gran quantitat d'obres d'art. Al principi dels anys 60 la Direcció General de Monuments, Museus i Galeries Pontifícies va sol·licitar la seua col·laboració i des de l'any 1979 ha sigut cap dels Laboratoris Vaticans fins al maig de 1995, data de la seua jubilació.

La seua traça i la seua professionalitat han deixat la més reconeguda empremta en la restauració portada a terme des del 1980 fins al 1994 a la Capella Sixtina. Gràcies a això els frescos de Miquel Àngel han recuperat el colorit i la vitalitat originals.

Ha publicat diversos llibres sobre restauració, articles en revistes especialitzades i volums monogràfics.

Ha impartit docència en universitats, instituts i museus d'Itàlia, França, Anglaterra, Espanya, Grècia, Suïssa, Alemanya, Rússia, Estats Units, Austràlia i Japó.

Ha col·laborat i encara col·labora amb diverses direccions generals de patrimoni italianes, en restauracions de pintura mural, obres sobre tela, taula, bronze i materials lapidaris.

Està en possessió de diverses condecoracions vaticanes i d'altres estats. És soci honorari de l'Associació Cultural Art Educatrice Museum de Roma, és soci actiu del Rotary Club de Roma sud-oest, Fellow Member de l'International Institute of Conservation.

Posseeix el distintiu per excel·lència en el treball concedit pel Consell de Ministres de la República Popular d'Hongria.

És cavaller de l'Orde Eqüestre de Sant Gregori Magne concedida pel papa Pau VI.

És comanador de l'Orde Eqüestre de Sant Gregori Magne concedida el 1994 pel papa Joan Pau II.

El 1991 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Nova York.

Assumim el magisteri de l'honorable Colalucci des de la nostra recent, encara que ja extensa tasca, centrada essencialment en restauracions efectuades en pintures de diverses esglésies, monuments i palaus de la Comunitat Valenciana, entre els quals cal ressaltar les pintures murals de la Reial Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i de la Reial Parròquia dels Sants Joans de València, totes dues pintades al fresc pel gran pintor Antonio Palomino.

La docència i investigació que desenvolupem dins de l'especialitat a la Facultat de Belles Arts té l'antecedent de l'antiga càtedra de Restauració, regida pel professor Luis Roig d'Alós fins al 1968, data de la seua mort, i des de llavors els estudis van quedar desemparats fins a l'aparició de l'actual Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals el 1990. Des de llavors intentem demostrar que la professió de restaurador ha deixat de ser una tasca abnegada i solitària per a convertir-se en una acció de grup, com qualsevol altra activitat investigadora en els albors del s. XXI. Tanmateix, la història demostra com ha sigut d'escassa i d'infreqüent l'atenció a la conservació i recuperació dels nostres tresors artístics. Ja al segle XIII Gonzalo de Berceo es lamentava d'aquesta manera:

"El pueblo destruido, los muros trastornados: nunquea jamás non fueron fechos ni restaurados".

Com es llig en la Historia del Señor San Millán , en la primera castellanització coneguda del terme llatí restaurare , amb els seus matisats significats de renovar i de restaurar.

Al llarg de la Reconquista les referències restauradores es limiten a l'ambient eclesiàstic. A final del s. XV (el 1440), Alonso Fernández de Palencia, a l' Universal vocabulario en llatí i en romanç ens en dóna una pista ideològica en la definició de "reintegrare: por entero restaurar y llanamente restituir". El Diccionario de autoridades (RAE, s. XVIII) porta diversos exemples del s. XVI, en què el caràcter laic del verb restaurar és ja evident. La veritat és que l'extensió de l'art fora dels reductes eclesiàstics ha implicat una transformació semàntica d'aquest i d'altres vocables.

Per la inexorable dualitat generació-disgregació que presideix tant la biologia com el quefer humà, l'obra d'art està condemnada a la ruïna des del mateix instant en què es crea. La restauració és un impuls inconformista, bell com tota utopia i d'efectes provisionals com tota medicina. És, també, com aquesta, art curativa, encara que el seu objecte no siga l'ésser humà, sinó certs productes de l'activitat d'aquest.

La restauració és una rebel·lió solidària, perquè pretén prolongar l'existència d'una obra i negar-se a la inevitable desaparició última. Aquest intent tradueix, conscientment o inconscientment, el nostre desig de supervivència, d'eternitat, que intentem concretar en un objecte artificial, en una creació humana, que no és altra cosa que una emanació de la nostra essència, per la qual cosa es converteix en idea del subjecte.

Si "l'art és l'home afegit a la natura", com ens va dir Verulamio, la restauració artística és l'home afegit a l'art, és a dir, la presència humana vigilant sobre aquella primera edició.

L'enyorança del passat impresa en el nostre desig de restaurar, aquesta malenconia recreadora, amb la seua elevada dosi d'amor, és així equivalent de la nostra ànsia personal d'eternitat, de desesperat desig de pervivència.

Aquest innat impuls humà implica l'agònica necessitat de conservació del patrimoni cultural dels avantpassats, com una desesperada necessitat de materialitzar i fixar la història, en un intent va i bell de negar-se al flux inexorable de la vida que acaba com "els rius que al final van a la mar, que és el morir", tan ben precisat per Jorge Manrique.

En l'essència de l'activitat restauradora s'evidencia la condició antinatural de tota acció humana amb més claredat, segurament, que en qualsevol altre àmbit del nostre quefer. Vivim per a transformar l'entorn, per a modificar la nostra pròpia condició, sense punt final ni meta preconcebuda. I com que mantenim una aspiració permanent a fer aquelles mutacions, la restauració, atés que s'oposa al curs natural del corrent que intenta detenir, és una paradoxa de l'activitat humana. No ens ha de peocupar aquesta contradicció, perquè sabem des de Hegel que la contradicció és la racionalitat mateixa, i que aquesta oposició dialèctica és essencial.

Si mitjançant la restauració recuperem tant com puguem el passat per al present, els aspectes tècnics d'aquest art, materials i instrumentals, han de servir a la finalitat social perseguida.

Es restaura el que avui queda, no el que hi havia ahir, i amb els materials físics i amb els criteris estètics i ètics actuals. L'ús que es dóna a l'element restaurat no és, exactament, l'ús a què va ser destinat pels autors, perquè les situacions són irrepetibles.

D'altra banda, l'ús del que s'ha construït implica automàticament la deterioració. Així, no es pot veure res sense enllumenar-ho, siga amb ciris o amb llum elèctrica, cosa que tant en un cas com en l'altre introdueix un factor de degradació; com no es pot experimentar en biologia o en física sense alterar el comportament del que observa. La simple presència de l'observador és sempre un factor degradant. L'experiència que és prova treta dels fets, comporta una aventura, i tota aventura comporta un risc.

Enfront de l'obra d'art viva, és a dir, en transformació permanent, ens preguntem quan arriba el moment de procedir a restaurar-la, en quin instant de la seua existència requereix la intervenció revitalitzadora, igual que en la vida dels individus podem inquirir quin és el moment d'atendre a la cura de la salut. La decantació per la medicina preventiva davant del tractament in extremis , és clarament aconsellable també en el cas de la conservació artística; i la possibilitat de l'aplicació d'aquest tractament radica, en tots dos casos, en la sensibilitat i conscienciació del ciutadà, cosa que es concreta en més recursos humans i materials.

No podem passar per alt la pregunta de què és el que cal restaurar en una determinada obra d'art. La resposta deixa de ser senzilla si es considera que l'objecte que arriba a nosaltres pot haver experimentat ja, al marge de les agressions ambientals, intervencions lamentables, moltes vegades irremeiables, imposades sempre amb criteris subjectius no d'acord amb la idea original.

Apareix així un problema ètic que cal considerar en la restauració artística. Atés que és impossible tornar la primitiva aparença a l'obra d'art que haja passat per successius retocs i afegits, a quin estat anterior ha de conduir la restauració? Quins són els criteris decisoris?

El depurat magisteri de l'honorable doctor Colalucci ens aportarà sens dubte, llum i criteris en el conjunt de la tasca restauradora, al llarg de l'exposició d'avui i en la fructífera col·laboració futura que garanteix el seu ingrés honorari en el Claustre d'aquesta Universitat, honrada avui amb la seua presència.