Joaquín Rodrigo Vidre

Molt Honorable Senyor,
Excel·lentíssims i Magnífics Senyors,
Excel·lentíssims Senyors,
Senyors claustrals,
Senyores i senyors:

Sé que enfilar el fil d'un discurs amb alguna citació il·lustre és un recurs molt socorregut -ho sé-; però, si es tracta d'auxilis, crec que en calen en aquesta investidura solemne, primera en els annals de la Universitat Politècnica de València, el padrinatge de la qual m'ha sigut encomanada per la Junta de Govern.

Faré ús, doncs, d'aquests auxilis, i encara d'altres si n'hi haguera, i citaré per començar dos músics eminents i, en certa mesura, afins. Primera citació: "Ací i allà -el músic parla de música- només els coneixedors quedaran satisfets. Però serà de manera que els no coneixedors queden contents sense saber-ne el perquè". Segona citació: "No he buscat mai -de nou el músic parla de música- lloar el públic, però m'agrada que al públic li agrade".

L'autor de la primera citació és Amadeus Mozart; el de la segona és Joaquim Rodrigo.

"Que els no coneixedors queden contents". "M'agrada que al públic li agrade". L'afinitat de parers és evident. El nostre doctorat d'honor ha confessat, d'altra banda, alguna vegada, la seua devoció mozartiana. I pareix que, al seu torn, ha esguitat de providències aquesta devolució. Perquè Cecilia Rodrigo va nàixer, com Amadeus Mozart, un 27 de gener, sota el signe d'aquari.

El pare -Joaquim- havia nascut un 22 de novembre, dia de Santa Cecília -l'heroïna que la iconografia cristiana representa sempre aplicada a algun instrument musical -i sota el signe de sagitari, que va ser el de Beethoven. Era l'any 1901. I va succeir a Sagunt, ciutat de la nostra terra amb mitologia pròpia, acròpolis heroica i teatre a mig vessant -els sagitaris estimen l'heroïcitat.

Supose que s'espera de mi -un altre socorregut recurs- que òbriga, amb discreció, el bagul dels records. I em creia obligat a obrir-lo, si no em dispensara d'això una feliç circumstància: el fet que Joaquim Rodrigo és músic. I el músic posseeix -i pot compartir- el do de fer present el record i de convertir la memòria en esdeveniment.

Una partitura musicalment ordida és aquest gargot singular que fa possible que allò que ha ocorregut torne a ocórrer. Fa possible, per exemple, que el Parterre de València, amb font sonora, gesmils olorosos i cauts fanalets de gas, el Parterre de joventut de Rodrigo, trenque el marc del record i sone, amb la seua font, els seus gesmils i els seus fanals, ara, o després, un dia en algun lloc, en un de Dos esbozos , per a violí i piano, que es titula La enamorada al lado del surtidor .

El músic és el bruixot que sent i fa sentir una vegada i altra memòries oblidades i que, en sentir-les, deixen de ser memòries -fantasmes de l'interior solitari-, per a ser i estar i succeir al voltant.

El bagul és obert: l'obra de Rodrigo és la nostra. Ell és l'autor: però la seua audició és el present que ell no fa, el present que l'honra i que ens honra, amb un honor que és la causa d'aquesta investidura que, ara i ací, ens reuneix amb ell.

Seria, doncs, presumptuós de la meua part posar-me a evocar allò que la seua música no evoca, sinó convoca i conjura. He citat el títol d'una peça amb remor d'aigua, olor de gesmil i parpelleig de gas: el títol és evocador. Cert. Però la música és més que evocadora: la música ocorre, succeeix. I si hi ha distància -com deia Cervantes- "del món viu al món pintat", és sobrer que jo pinte el que el mestre que es troba amb nosaltres pot fer viu. Quede, doncs, clar que jo no pinte res.

Estalvie així pintures i us invite, amics de la música i d'aquest músic que ens honra i que honrem no pas a recordar, sinó a viure, camins seus del Teatre Apolo dels dijous i diumenges, del clavicèmbal de Wanda Landowska -que havia sigut el de Bach, mestre remot, i anava a ser el de Falla, mestre veí- o d'un Rigoletto que és emblema de la dificultat del que és fàcil. Aquests entusiasmes de primera hora i molts d'altres estan en les seues partitures, tancats amb les soles claus dels seus pentagrames.

Les llunyanes lectures juvenils de Blasco Ibáñez -lectures escoltades, sonores per tant- se'ns acosten en la música que el músic els ha posat. Ell ha posat en solfa els seus records. Contar-los és ociós. És en la seua segona part -en solfa- on es desvela el sentit d'aquesta cerimònia acadèmica.

Perquè així ho entenc, permeteu-me que conte alguna cosa sobre l'obra, i no sobre la vida, del mestre, i que siga l'obra mateixa -ho farà molt millor que jo- la que els conte la seua vida: la seua vida profunda sobretot.

En ocasió del seu ingrés a l'Acadèmia -18 de novembre de 1951- Joaquim Rodrigo deixa caure, entre altres idees de pes que glossaré després, que la música espanyola necessita horitzons . Aquest enamorat del mar -de tots els mars, però del nostre en particular, jo crec- ha dit: "escoltant la mar, un en té prou".

El mar el proveeix d'horitzons: és una de les seues providències.

Una altra providència s'anomena Victòria: ell ha anomenat providència aquesta companya dels seus dies que Unamuno denominava costum . No hi ha més remei que reconéixer al saguntí una superior cortesia. I, ja que m'ha sorgit el parangó, no ho deixaré passar sense al·ludir a una cerimònia semblant a la d'avui -encara que amb un altre teló de fons-, 22 de maig de 1964, a Salamanca.

Com el mar, Victòria proveeix així mateix d'horitzons Joaquim: d'Istanbul a Viena i recalant a París és, en abreviatura, l'itinerari genealògic d'aquesta providència . L'Orient i l'Occident a casa.

I París. A final de la dècada des 20 i al llarg dels 30, París encara assaja horitzons. Entre d'altres, els horitzons de la música d'Espanya. París és una altra providència.

A París s'estreny la relació de Manuel de Falla i de Joaquim Rodrigo: "a pesar de ser andalús -diu aquest d'aquell-, parlava poc, però tenia un gràcia especial: feia gust sentir-lo". Manuel de Falla -"le petit espagnol tout noir" li deien a França- parlava certament poc, incloent-hi la seua llengua pròpia, la de la música: músic parc de sàvies economies. I Rodrigo estimava una de les seues més precioses economies: el cervantí Retaule . Com a músic, Falla tampoc era bromista.

Quan, més endavant, Rodrigo va retre homenatge a Falla en la seua Innovación y danza , per a guitarra sola, l'imperatiu econòmic, sense escarafalls, de l'antic col·lega desaparegut, cobrirà amb la seua mesura cautelosa el tribut que el nostre paisà li ret, contenint -em pareix- el seu natural més generós.

A París, Rodrigo coneix l'autor de la Rapsòdia espanyola , un savi de l'alquímia sonora anomenat Ravel que s'entossudeix a arreplegar les essències de l'antiga música francesa al fil de les seues sèries de danses que les enfilen en enfilades inacabables com les de les peces de l'arquitectura de Versalles -no endebades es parla de suites a propòsit d'unes i d'altres, habitacions i danses.

Amb bon instint marí, Rodrigo ha diferenciat -i així ho diu en el seu discurs de l'Acadèmia- "aigües pesades i aigües lleugeres de la música". Les de l'Occident clàssic i romàntic han arribat a ser aigües pesades. Per a remuntar les fonts d'aigües lleugeres cal retrocedir en el temps -ben entés que, per a la música, no hi ha temps perdut- i escodrinyar l'horitzó sens fi de les danses antigues. Per rutes diverses de diversos països, Ravel i Rodrigo caminen en aquest sentit.

Però Rodrigo a París ha seguit els cursos de Dukas, el poema del qual - L'aprenent de bruixot - ha corregut tan bona fortuna que ha esborrat del mapa de la seua obra altres títols. És l'anècdota, com sabeu, d'un bruixot novell -abans he dit que el músic és un bruixot- que, havent encertat a desencadenar un sortilegi, no és capaç de detenir-lo després i està a punt de sucumbir-hi.

Subtilment, el mestre Rodrigo ha fet seua la història del seu mestre, el professor Paul Dukas, i l'usa com a metàfora de l'esdevenir de la música en aquest segle nostre que ell mateix descriu amb bon humor -aquest que coneix tot el que el coneix, encara que siga poc- com un "caos gojós i tenebrós". La tenebra no és obstacle per al goig.

És la "glòria i servitud -ens ha dit- del músic del nostre temps". El bruixot ha desencadenat una "cascada de sons" -així descriu Rodrigo l'atomització dels intervals en els sistemes actuals de composició- i aquesta el nega sense que ell ho puga o ho sàpiga evitar.

De passada, el mestre ha anomenat els seus col·legues aprenents . Si els músics de sempre -alguns- van ser bruixots, els d'avui -alguns- són aprenents de bruixot . Han desfermat el sortilegi i el sortilegi s'apodera d'ells.

De sortilegis i d'un xiquet amb ells parla una peça de l'altre col·lega francés ja al·ludit i amb vocació de dansa antiga: de Ravel. Rodrigo, que comparteix aquesta vocació, sap, al seu torn, que els horitzons que la música d'Espanya necessita corresponen a la història i no a la geografia. "Espanya -diu en el seu discurs de l'Acadèmia ja citat i que tornaré a citar- no creu en el temps".

La música -hi afegisc i per paradoxa- tampoc. Per això juga amb ell: el trabuca. Però el temps, que per a la música és un joc, juga al seu torn amb nosaltres. I nosaltres, per dissimular i per a resguard de les nostres vanitats, fem com que juguem amb ell.

És el joc -per exemple- de les efemèrides. Una d'elles, a la Sorbona, ofereix a Rodrigo l'ocasió per a parlar d'un col·lega, collidor de danses antigues, anomenat Lluís del Milà. És un músic d'aquesta terra i un dels primers entre els grans d'Espanya, en el temps i en la mestria.

Lluís del Milà havia publicat a València el seu Libro de música para vihuela de mano intitulat El Maestro , el 1535: era la primícia editorial d'una saga de violistes espanyols. I el 1935, la Sorbona -fixeu-vos-hi: la Sorbona- celebra el quart centenari d'aquest esdeveniment capital per a la música d'Occident en la seua era instrumental, que -assegura Rodrigo- encara vivim. I per a aquesta celebració, la Universitat de París reserva al nostre paisà músic el lloc d'honor.

Joaquim Rodrigo parla a la Sorbona de Lluís del Milà. El mestre -nosaltres anomenem així Rodrigo de manera espontània, perquè, entre músics, aquesta tradició s'ha conservat (alguna cosa bona té el poder conservador dels conservatoris )-, el mestre -dic- parla a París del Mestre, amb majúscules, que és el títol que Milà, el violista, ha posat a la seua col·lecció de cançons i de glosses.

I diu que li ha posat aquest títol, no perquè ell es considere a si mateix un mestre, sinó perquè la música ho ha sigut per a ell. La música és el mestre . I dels seus aprenents, no tots són revoltosos, com el del poema de Dukas. Alguns la senten enlluernats: la senten i la fan sentir.

Rodrigo no se separarà -crec- d'aquest paisà antic, però viu amb la sola companyia d'unes cordes, autor de pavanes senzilles i solemnes, que no deixa d'invocar la mar en la dedicatòria del seu llibre i que es confessa posseïdor i possés de la música amb paraules amb regust eròtic.

Entre parèntesis, tots sabem que la viola és l'avantpassat de la guitarra: Milà, doncs, i Rodrigo. Milà és el primer "de la tribu de músics semibàrbars -són paraules de Rodrigo- a què m'honre de pertànyer".

El primer amb nom propi: perquè abans d'ell -i Rodrigo ho subratlla-, músics sense nom, però amb idees fèrtils, han sigut els proveïdors desinteressats per a la incomparable col·lecció de Cantigas de Santa María que va codificar Alfons el Savi.

I Joaquim Rodrigo es recrea en aquestes monodies del tretze que, per ser-ho, són alienes a tota harmonia calculada, cavall de batalla de la gran música occidental. Aquestes monodies són aigües lleugeres, aigües dolces i transparents, sense gruix i sense espessors. A Rodrigo músic li agrada -em pareix- mirar-se i remirar-se amb la mirada interior en aquestes aigües. Són, a més, aigües vives.

Perquè les aigües pesades, massa pesades, de tant espesses arriben a ser aigües mortes, com les d'aquest mar deprimit de la regió de Judà -que per això s'anomena Mort-, a les riberes del qual un pastor va trobar certs manuscrits que han tocat Rodrigo: el Rodrigo de l'Himnos de los neófitos de Qumran , encàrrec de la Setmana de Música Religiosa a Conca, de 1965.

No obstant això, Rodrigo, el saguntí que entén l'avilés Victoria, el místic, com un finis terrae , terra a la vora de l'abisme, infinitud abocada en polifonia, s'até sempre que pot al consell de Maese Pedro a Trujamán, consell que és el de Cervantes i el de Falla als amics de l'un i de l'altre: "segueix el teu cant pla i no et fiques en contrapunts, que se solen rompre de subtils".

He parlat de les Cantigas i de Milà, de monodia i de viola, perquè estan al fons del pensament musical de Rodrigo. I de Victoria, com un calfred. Però cal que encara repassem unes poques claus més.

En el llibre de Milà, que cobreix de Portugal a Itàlia, sobrevolant Espanya per descomptat, es parla ja de tientos . Però el tiento ens remet a un nom crucial per a l'era instrumental de la nostra música que Rodrigo ens ha dit habitar encara: Antonio de Cabezón.

Advertiré, mentrestant, que sovint la veu humana ha protagonitzat episodis de les avantguardes d'aquest segle: però ha oscil·lat normalment entre el crit i el murmuri, aliena, doncs, al cant. Hi ha hagut excepcions, per descomptat, i autor d'algunes d'aquestes, felicíssimes ha sigut un hoste de Rodrigo al seu pis pròxim a la madrilenya Porta d'Alcalà: ha sigut Francis Poulenc, un altre músic del bon humor: he dit del bon humor , i no sols de bon humor. Si hi ha un Libro del buen amor -el va escriure un arxipreste-, potser no pot haver-hi una música del bon humor?. Parle d'ella, perquè Poulenc i Rodrigo, no de la mateixa quinta, però quasi, a la seua manera, la representen.

Però tornem al tiento : la glòria de Cabezón al teclat. Pareix que en el tiento , la música, acabada d'emergir, aigua lleugera, es fa tacte i contacte. Pareix que en el tiento es compleix la intuïció eròtica de Milà, el posseïdor possés de la música. I ens vénen sense voler versos de Sant Joan de la Creu -poeta favorit de Rodrigo, de Joaquim Rodrigo (a vegades no basta pensar el nom: cal dir-lo)-, versos que diuen:

"Oh mano blanda! oh toque delicado,
que a vida eterna sabe,
y toda deuda paga!".

Mà fluixa i toc delicat que suspenen el temps i, amb aquest, tots els deutes. Cabezón i Rodrigo.

Però Cabezón era de Burgos. Després hi hagué un altre músic -aquest d'aquesta terra- que, com Cabezón, governava el teclat i, com Victoria, es va desentendre de les modes europees del seu temps: Joan Baptista Cabanilles. Va ser modern sense proposar-s'ho. O potser perquè no s'ho va proposar.

I en el pol oposat d'aquest personatge tancat en la seua catedral -la de València-, un contemporani aragonés, paisà de Buñuel -Calanda- i amb vocació napolitana, es dedica a la dansa, com Milà, i a la viola que ja és guitarra. I fa que Rodrigo pense que farà de la seua glossa -la d'un gentilhome - el seu segon best-seller al món. Aquest aragonés de Calanda es diu Gaspar Sanz.

Lluís del Milà i Gaspar Sanz -viola i guitarra-; Antonio de Cabezón i Joan Cabanilles -música de tecla-; i en el prosceni, com el cor de la tragèdia grega, el col·lectiu anònim dels autors de les Cantigas de Santa María : heus ací els músics semibàrbars , a la tribu dels quals Rodrigo pertany -ell ho diu- i amb molta honra.

En ells Joaquim tempta les aigües lleugeres de la música d'Espanya, amb el bon ànim dels seus mestres a l'abast de la mà, paisans -com el valencià López-Chávarri i com el gadità Falla- i no paisans, però sensibles a la semibarbàrie d'aquest país tribal -Ravel, Dukas, Poulenc.

"Necessitem -ha dit Joaquim- que es crega en la nostra missió". Així és: cal ser cregut per a creure i cal creure per a crear. Unamuno no ho diu de l'art, però pot dir-se de l'art amb tota certesa: creure és crear. La complicació és que han de ser molts els qui creguen perquè un de sol cree: creure molt és crear un poc.

En la música espanyola no trobem a faltar aquests pocs creadors: jo n'he esmentat mitja dotzena llarga. Hi trobem a faltar, en canvi, aquests molts altres creients. I per això -ho diu aqueix Joaquim i no aquest Joaquim- la nostra música es plega a aquell refrany llatí que diu melior est pusillus cum requie : "més val poc amb descans". La història de la música espanyola és la d'una prolongada sesta, amb algunes genials, però breus, vigílies.

Per això, Joaquim Rodrigo, creient de la música, ha hagut de complir molts anys perquè la Universitat de la seua terra li òbriga els braços com el que ell és i a ella corresponga: home universal.

Que ho és, queda acreditat pels fets. La geografia del reconeixement al músic de Sagunt cobreix el globus -i fins i tot el supera: Aranjuez ha viatjat en una astronau. Però vull destacar dues fites: Califòrnia i el Japó. La Fantasía para un gentilhombre , amb Gaspar Sanz en la rebotiga, gaudeix del seu premiere a San Francicso -1958- amb Andrés Segovia a la guitarra i Enrique Jordá a la batuta.

Però el que em fa pensar, sobretot, és la fortuna, incontestable, japonesa de la música de Rodrigo. Quan mire l'estampa de la sonadora del koto , agenollada, amb les ungles postisses de vori, pense en la substància no occidental, i tanmateix hispana, d'aquella música i intuïsc com una secreta confidència que ha de ser escoltada en els marges d'una modernitat que ha sigut síndrome d'Europa, de la petita Europa -l'Europa de la història és més petita que l'Europa de la geografia, molt més petita.

El koto és un instrument de tretze cordes de seda, endurides amb cera, que es toca de genolls -la qual cosa, en un japonés, és natural, no d'acatament, sinó d'amor a la terra. En clau japonesa, la idea del tiento és l'abecé. Se sent per contacte. Se sent Rodrigo. Perquè, des d'aquesta llunyania, no se'ns demana història, ni menys anècdota, ni es fa qüestió de l'in o de l'out -fora d'un cert espai, el rellotge desvaria-: des d'aquesta llunyania se'ns demana música.

I si aquesta música no creu en el temps, millor. I si aquesta música crea el seu llenguatge, sense dependre d'aquest, com d'una credencial, mel. En la seda encerada del koto Rodrigo ressona bé.

Quan, fa unes quantes setmanes, vam visitar en petit comité el mestre a Madrid, a fi de concertar aquesta investidura i vam fer al·lusió a Aranjuez com a peça obligada d'aquesta cerimònia, les seues paraules van ser: "Bé: és inevitable".

El Concierto de Aranjuez es va posar en camí entre l'hivern i la primavera del 39, al Barri Llatí de París, en espera de tornar a Espanya. Com molts altres treballs del seu autor, aquest concert derivava d'un encàrrec: "Els grans músics -ha dit Rodrigo, en una entrevista- van compondre sempre per encàrrec". L'estricta dependència de la musa -hi afegisc jo- és una invenció romàntica que no va més enllà dels nostres besavis.

Que Aranjuez siga concebut a París és natural, si ens atenim a la naturalesa de l'art. Els grecs van concebre el llenguatge més perdurable de la nostra cultura, l'estil dòric de l'antiga Grècia, des de les colònies jòniques de l'Àsia Menor. El genuí es percep millor des de fora.

Però quin és el sentit d'aquest cognom, semblant al d'algunes, les més populars, de les simfonies d'Haydn, músic desbordant de salut i de bon humor com el nostre paisà i puntual complidor dels seus encàrrecs? Per què Aranjuez?

Perquè no sols aquest: tots els concerts de Rodrigo tenen cognom - heroic, d'estiu, galant, serenata, madrigal, andalús . Per què Aranjuez ? L'autor ens respon. L'autor ens diu: "vaig voler assenyalar-li un temps".

És sorprenent, no trobeu? Per al músic, Aranjuez no és un lloc, sinó un temps. Aquest temps -segueix l'autor- és el trànsit del divuit al dinou a Espanya, de les monarquies de Carles IV i de Ferran VII. És el temps de Goya -hi afegisc jo.

I tampoc no oculta la baralla de les seues intencions: "que agradara molt i que es tocara molt". Poques vegades -Joaquim- pot un home dir-se a si mateix amb tant d'aplom i amb tanta raó: "missió complida".

En alemany, una cosa així, més o menys, es diu amb aquestes paraules: "es ist vollbracht". I a què trau cap -deveu pensar- aquesta citació pedant? La citació pot ser pedant -si voleu-, però no sense causa. Perquè ocorre que és presa d'un episodi crucial del relat de la Passió segons Sant Joan de Bach, en la veu de l'evangelista. I Bach, de tal manera és sensible a aquestes paraules, que les glossa en una ària de contralt que acompanya la viola de gamba com a instrument obligat.

Doncs bé: jo crec -i aquesta estimació és estrictament personal- que en l'estructura d'aquesta ària sobirana es troba en germen el model d'una saga de balades tristes i serenes, de l'estirp de les quals em pareix -i perdó, el senyor Joaquim, si m'erre molt- l'adagio del Concierto de Aranjuez . I cal tenir en compte que, si el Concierto de Aranjuez es queda , és això el primer que es queda. Ambdues partitures, per cert -la de Bach, concisa, i la de Rodrigo, desgranada- coincideixen en la tonalitat: si menor.

És clar que qui coneix només Aranjuez coneix poc Rodrigo. No dic poc i malament: però poc. La seua obra és un hort amorosament conreat, poblat d'espècies diverses i precioses. El Concierto de Aranjuez és tan sols una mostra d'una d'aquestes espècies, rebuda amb justificant de recepció universal. Altres espècies d'aquest hort i altres mostres, tanmateix, no són, ni de bon tros, menys precioses.

Siga o no un tòpic dir-ho, és un fet: l'obra de Joaquim Rodrigo és a penes coneguda a la seua terra. Les seues edicions estan en gran manera absents dels nostres circuits editorials. No poques de les seues obres mai no s'han estrenat en aquestes latituds. I es dóna la paradoxa -què dic paradoxa ?: el disbarat- que gravacions digitals i recents de certes obres seues, realitzades per les primeres firmes de la fonografia mundial, no són distribuïdes entre nosaltres.

Com si l'inefable concert omnipresent ens haguera redimit de sentir i degustar aquests altres cultius d'una música sempre convençuda i, per això mateix, convincent. I no està bé -convindreu amb mi- que un plaer ens redimisca d'altres plaers.

L'elecció és un acte intemporal de l'enteniment que sovint perjudica l'art. O això, o allò. I per què no això i allò? Ara això, i després allò. Per a tota música hi ha un moment oportú, perquè ella mateixa crea el seu moment oportú.

Desitge i espere que aquesta investidura acadèmica, idea feliç d'aquesta Universitat, siga el primer pas per a desterrar d'aquesta terra la ignorància sobre un home que, amb la seua música, l'ha magnificada universalment.

És una música destil·lada gota a gota, fora de perill d'aquella cascada de sons que ha ofegat tants aprenents de músic. Amb parsimònia i amb generositat.

És una música que renova a cada nova peça, sense estridència, com el mar de cada dia, i que no cal que siga nova per a ser nova.

És aigua lleugera que acredita, per ser-ho, el veïnatge de la font. I viva, no sols perquè viu, sinó també perquè fa viure i deixa viure.

Sovint, no sempre, sembla fàcil, perquè és veritat allò que es diu que va dir Mozart: que "la bellesa té l'aire fàcil". Almenys, l'aire. Almenys, ho sembla.

I perquè és substància de música, com la del recollit Cabezón o la de l'airós Cabanilles, s'entén en totes parts i se sent amb encant i encantament: esborra fronteres i dilata horitzons com no han aconseguit altres músiques preocupadament frontereres i viatgeres de tots els límits.

Música a la fi en què el cant -cant de joglar antic-, el cant que no és el crit ni el murmuri, sinó la part més modesta de tot el que sona i es pot sentir -perquè, del que sona, sols se'n pot sentir un poc; i, del que se sent, només se'n pot cantar un poc-, el cant -dic- és l'ànima.

Abans m'he referit a l'adagio -moviment central- del Concierto de Aranjuez i a la seua melodia apegalosa, de seda i cera com les cordes del koto .

I és curiós que l'autor ha escrit la notació cantabile al capdavant de la frase, quan la pren la guitarra. No abans. No quan l'entona, al principi, el corn anglés. No, perquè no calia. Amb una frase com aquesta, el corn anglés, per sempre tenyit amb les nostàlgies del pastor que espera la nau de l'enamorada Isolda, no pot sinó cantar. Canta sense voler. Però la guitarra, que pot fer moltes altres coses, queda prudentment advertida.

Hi ha un cant de Rodrigo que m'acompanya sempre. És el meu favorit. I no ho dic per convéncer ningú. Tothom pot trobar en aquest hort ben cultivat, amb una tècnica que es confon amb la inspiració, una peça propícia al més secret dels seus favors.

La meua peça és una cançó. I la sent tothora dins del cap -sense auriculars- i m'encalma. La sent, a més, a través d'una certa veu: la de Victòria dels Àngels, fa poc investida, com ho és ara el mestre, per la Universitat de Barcelona.

La lletra és de Lope de Vega. La música de Joaquim Rodrigo. Només us en puc dir part de la lletra. Us la diré: potser provocaré, amb això, alguna perduda curiositat. M'acontente amb això. Diu així:

"Zagalejo de perlas,
hijo de Alba,
¿dónde váis que hace frío
tan de mañana?".

Lope i Rodrigo continuen. Jo no continue. Res més.