Avui rebeu, senyor Saramago, un honor universitari que ve de molt antic i que es conferia, sense necessitat d'examen, per causa de l'honor dels mèrits que, per ser altament notoris, el recipiendari posseïa. Jo crec, senyor, que aquesta elevada mostra de reconeixement va ser establida antigament per la universitat perquè així, periòdicament, foren perdonades les culpes que, irremeiablement, cometien aquells homes que, vestits amb faldetes, vivien als palaus, ja foren cort, catedral o paranimf.
Encara avui, i encara els palaus no bunden al nostre campus, a les universitats es continuen cometent errors. ixí, per exemple, ací ensenyem geometria, geometria és que la línia recta és la distància més curta entre dues neurones, i, com sabem, per cada línia recta que es traça es mata una fantasia. Quan ensenyem la loxodròmia, que és la corba que busca el camí més fàcil, emprem més esforç a fer l'explicació que el treball que estalviem a recórrer aquest camí.
L'ètica no és un patrimoni del genoma, no és un patrimoni de l'església com ens va dir en aquest mateix paranimf el cardenal Tarancon quan va ser investit doctor honoris causa , ni és un patrimoni de la universitat, com alguns sabem.
Vós representeu per a nosaltres, les mans del treballador, la capacitat d'imaginar i de crear, la humilitat i la soledat de l'ermità, l'ètica necessària, l'ètica compatible, l'ètica possible, patrimoni de la cultura cívica, de l'exercici ple de drets i deures.
Per això us necessitàvem ací, a la Universitat Politècnica de València. Avui ens heu portat l'equilibri entre els números rojos i els números negres, ens heu portat un inestable balanç de pau.
Gràcies, senyor Saramago, per la vostra presència, per la vostra paraula i per l'exemple de la vostra obra.
Moltes gràcies.
