José Saramago

Molt Honorable Sr. President de la Generalitat Valenciana
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Politècnica
Excm. Sr. President de les Corts Valencianes
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Estudi General
Excm. Sr. Delegat del Govern
Excm. Sr. President del Consell Social de la Universitat
Hble. Sr. Conseller de Cultura, Educació i Ciència
Il·lma. Sra. Secretària General de la Universitat Politècnica
Excel·lentíssimes i il·lustríssimes autoritats
Senyores i senyors claustrals

Senyores i senyors

Excm. Sr. José Saramago

Els geòmetres del segle XIX ja s'havien plantejat un problema que va preocupar, una miqueta més tard, al Dr. Naps, heterònim menor de la constel·lació pessoana: "qui sap si dues línies paral·leles no arriben a trobar-se quan les perdem de vista?" Alguns d'ells, encara més radicals, fins i tot van dubtar de l'existència d'aquelles línies, encara que podem tenir per segur que molts dels seus col·legues, encara abans d'aquesta centúria, van creure a ulls clucs que "el binomi de Newton és tan bell com la Venus de Milo", anticipant-se així al també heterònim Álvaro de Campos. I insistint en els coneixements geomètrics, Pessoa aborda "l'art de la quarta dimensió" per a ensenyar-nos que "les dimensions dels objectes no estan en els objectes, sinó en nosaltres". En aquest mateix paranimf, Rafael Alberti ens confirmava que "una circumferència pot no ser redona" i que "una recta, si vol, pot ser corba o trencada". Aquestes coincidències, de les quals podríem adduir molts més exemples, són explicades per la raó que els homes de lletres, els científics i els artistes viuen tots, en cada època, sobre el mateix substrat social, en les necessitats, en les preocupacions i en els desitjos del qual troben les seues motivacions específiques, i al qual estan destinats finalment les respectives troballes, la qual cosa explica que res d'humà no ens siga alié, com ja es va dir, i en llatí, fa molts segles. No obstant això, el nostre propi àmbit laboral de cada dia, en aquesta Universitat, encara que politècnic i, en conseqüència, ampli, no és totalitzador, perquè queda marginat, per la necessitat ineludible de la divisió del treball, el riquíssim món de les lletres, on necessitem adreçar-nos, sovint, a la recerca de la seua complementarietat, i en què, per fortuna, les nostres incursions solen resultar profitoses, perquè també són capaços de fer bones digestions els llecs en fisiologia, la imperiosa necessitat de nutrició dels quals pot arribar a suplir aquesta ignorància, argument amb què desitge dissipar la perplexitat sentida i confessada pel nostre homenatjat quan va saber que la iniciativa del seu nomenament de doctor honoris causa procedia d'escola tècnica i de persona acadèmicament aliena a les lletres.

La nostra sensibilitat, però, és selectiva. Per això elegim en l'ampli patrimoni d'aquelles lletres, d'aquelles arts i fins i tot de les ciències que s'escapen del nostre quefer diari, les medicines i els tònics que creiem més necessaris per a cada malaltia i en cada circumstància. La presència ací avui de José Saramago certifica l'encert de la nostra selecció i ens excusa de més esforços explicatius, excepte la inevitabilitat de la referència històrica.

Digníssimes autoritats

Excm. Sr. José Saramago

El 1935, Ricardo Reis viu al Brasil, on Pessoa, amb les presses de la seua pròpia mort, que en aquell temps li arriba, l'oblida viu. Va ser un oblit providencial, si és que no va ser una omissió intencionada, perquè donaria lloc a Saramago, un xiquet seriós i malenconiós aleshores, que no havia aprés encara d'Aristòtil que la malenconia és el preu de la intel·ligència, i que ignorava, òbviament, el parador de Ricardo Reis, a esbrinar-ho molts anys més tard, a rescatar-lo d'aquella insòlita orfandat, i a certificar la seua tornada a Portugal, a la Lisboa llavors entristida per la dictadura salazarista, des de la qual li arribarien rumors d'armes que ja presagiaven la guerra civil espanyola. És la recuperació d'aquella heterònima expatriada l'anella que uneix Saramago, per lliure decisió d'aquest, amb la tradició pessoana, encara que transcendisca d'aquest marc, que oferia, sí, un ric i heterogeni mostrari cultural, però que no era, per caòtic, camp sembrat i femat per a una collita concreta.

Aquell serà també l'any de la mort de Ricardo Reis, però, mentrestant, ortònim i heterònim poden conversar a Lisboa, mort ja el primer i -paradoxalment viu encara, encara que per poc de temps, el segon, o, més ben dit, en mort del primer i en vida del segon- i gràcies així mateix a la providència de Saramago, el que acaba de ser repatriat sentirà ressonar dins seu, com una recuperada veu i llunyà eco, al mateix temps, dels seus propis versos: "Vine i seu amb mi, Lídia, vora el riu", premonició d'un immediat lament: "Tem, Lídia, el destí". També es diu Lídia -no podia tenir un altre nom- la dona d'aquesta relació efímera i última.

Encara que Saramago va publicar una novel·la el 1947 i un llibre de poemes, Els poemes possibles , en 1966, espera fins als cinquanta anys per a dedicar-se de ple a la literatura. No es pot oferir una obra madura sense haver assolit la maduresa. Els seus llibres aniran apareixent, des de llavors, amb el segell de definitives obres mestres. La seua producció inclou poesia, cròniques, teatre, el seu diari -aparegut amb el nom de Quaderns de Lanzarote- , contes i novel·la, gènere aquest en què ha aconseguit el més alt relleu literari i la màxima difusió internacional, encara que si fóra lícita l'assignació de categories restrictives, seria més just atribuir-li la d'assagista.

La superior lliçó del dubte no la va aprendre de Descartes, perquè un autodidacte no té a mà als mestres homologats de l'ensenyament reglat. Per a aprendre-la va recórrer al magisteri d'una de les seues criatures, Raimundo Silva, que en la Història del setge de Lisboa amb la simple addició al text de la partícula no, realitza la més revolucionària de les accions que es puguen imaginar. Abans, el 1977, el mediocre pintor de retrats que protagonitza Manual de pintura i cal·ligrafia ens havia ensenyat a reconéixer i acceptar les pròpies limitacions personals i, pocs anys més tard, són tres generacions d'una família de llauradors les que en el llibre Alçat de terra el duen a adoptar el seu estil literari, que construirà "saltant per damunt de totes les regles sintàctiques o sobre moltes", per mor de la intel·ligibilitat d'una cultura rural transmesa oralment en la major part perquè, com ens diu, "el que arribava per escrit eren les lleis del govern, una cosa que estaven obligats a complir però no a llegir", a la qual cosa agrega que "el pas d'una forma narrativa a una altra fidel com si estiguera tornant a aquells llauradors el que ells em van donar a mi...", ja que "...quan parlem no usem puntuació, parlem com es fa música, amb sons i pauses", i "... a això s'afegeix la mímica de les mans, la mirada, l'expressió, el moviment de les celles, tot el que serveix a la comunicació". Que en les seues obres no hi haja gens de retòrica ho explica assegurant que "la gent, els meus personatges, parlen senzillament, tots ells", i així, pot, en efecte, dir: "... el que intente, i no és que ho intente, és la meua forma natural d'escriure, és que aparega davant del lector la persona que sóc, amb independència del que m'ocórrega; el que m'ocorre no té gens d'importància, o només en té per a mi, per al lector, no". Però aquesta persona que ell és, es veu permanentment influïda pels ens de ficció que inventa, fins al punt que es reconega "creador d'aquests personatges i al mateix temps criatura d'ells". Insisteix que "vivim per a dir qui som", i, en conseqüència, pot alarmar que "...hi ha una coherència molt forta entre la persona que sóc, la vida que tinc, la vida que he viscut i el que escric". A partir dels records d'aquell avi que es va acomiadar, abraçant-los, dels arbres del seu hort, abans de morir, aquesta vida ja està delmadades de la seua infància, la qual cosa li permet afirmar que "el xiquet que vaig ser és l'home que sóc". Aquesta coherència fa inseparables la seua creació literària i les seues conviccions ideològiques, que ha sostingut amb inalterable enteresa, moltes vegades en detriment dels seus interessos personals. Podria fer seus els versos d'Alberto Caeiro: "No em penedisc del que antany vaig ser / perquè encara ho sóc". Permanent ha sigut el seu compromís amb els humans més humils o, més ben dit, amb els més humiliats, disposat sempre a donar suport a les seues reivindicacions i a debel·lar les causes de la seua opressió i retard. D'aquí que la seua veu haja lamat, sense parar, per la pau, fins i tot conscient de les escasses probabilitats d'èxit d'aquesta empresa. Després d'una recent visita a alguns dels països més depauperats, escrivia: "La guerra és l'absurd que s'ha fet quotidià, la pau no ressuscita a ningú". Som molts, per això, els qui no volem la pau per a després de la guerra, sinó en lloc de la guerra, encara que també ens confessem militants escèptics d'aquesta causa. Abomina la guerra al llarg de tota la seua vida, al llarg de tota la seua obra. Hi ha un ésser malparat, Baltasar Mateus, Set-Sols, que torna de la guerra per a trobar la misèria del vençut pobre, que suporta en la companyia i amb l'amor sense paraules de Blimunda, -Set-Llunes, és clar-, capaç de trobar el combustible, no altre que la voluntat humana, que necessita la màquina voladora inventada pel pare Bartolomeu Lourenço. Ells, a estones el clavicordi de Scarlatti i, al llarg de tota l'obra, les condicions de vida del poble al segle XVIII, protagonitzen el Memorial del convent .

L'horror de la guerra deslligada per la intolerància entre adoradors d'un mateix déu - in nomine Dei -, apareix amb tota la seua cruesa en aquest relat de l'enfrontament a Munster, al segle XVI, entre protestants i catòlics. Si alguna vegada es pogué pensar que la substitució del politeisme pel monoteisme, amb radical reducció de la població de l'Olimp, abans tan poblat, posaria fi a les guerres religioses o en reduiria el nombre, va ser perquè no es va preveure que els monoteistes serien, després, capaços de desintegrar la seua unitat i fabricar sectes de teologies irreconciliables.

Amb l'abans referida recuperació de l'expatriat Ricardo Reis, Saramago mostra ja la seua decisiva presència en les lletres portugueses d'aquest segle, que abans he considerat providencial i que, per si volem ser més justos, caldria qualificar de necessària.

De l'atzar de Pessoa a la necessitat de Saramago: són dues referències ineludibles del pensament portugués del nostre segle. Aquell, l'últim gran sebastianista, ens anuncia en el seu llibre Missatge , l'únic, precisament, que publica en la seua curta vida, el futur i definitiu Cinqué Imperi, que haurà de succeir els quatre anteriors -el grec, el romà, el cristià medieval i l'europeu, és a dir, el que compendia els imperialismes posteriors al Renaixement- i que, en oposició als anteriors, que ho van ser d'expansió o de domini, serà un imperi cultural. Queda molt lluny en el temps la primera referència d'aquesta història, que arranca de Os Lusíadas , l'epopeia de Vasco da Gama dedicada al rei Sebastià per Camôes, "el geni poètic absolut, el major de la literatura portuguesa", com el qualifica Saramago, que ens recorda en Què fareu amb aquest llibre ? "el portugués més universal, el pobre soldat sense fortuna que, a la recerca d'eminent disposat a publicar la seua obra, havia de sofrir el menyspreu d'"els ignorants de sang i de casta", la indiferència desdenyosa d'un rei (...), l'escarni amb què des de sempre el món ha rebut la visita dels poetes, dels visionaris i dels folls", com recordava a Estocolm. En el poema de Camôes, mescla de fantasia i realisme, de passió i raó, de religiositat i paganisme, síntesi del Portugal del seu temps, obert a l'humanisme renaixentista, va quedar representada no sols la figura del conquistador sinó el conjunt del poble portugués del segle XVI. La desaparició, uns quants anys més tard, de Sebastián davant de les muralles d'Alcazarquivir, va permetre forjar la llegenda, difosa arran de l'annexió de Portugal a Espanya per Felip II, de la seua supervivència i de la seua futura tornada com a alliberador del poble portugués. La metàfora del pensament pessoà, amb la "tornada" del rei Sebastià, esdevé una vehement i esperançada exigència de vivificació cultural del seu país, l'elaboració d'un pensament portugués modern, que adquirisca o recupere, després d'una absència secular, pertinent presència i influència vigorosa en els més amplis àmbits mundials de la cultura. Per aquesta raó Pessoa profetitza la prompta aparició d'un gran poeta, del súper Camôes que prestigiarà al màxim les lletres portugueses, encara que la inextingible grandesa de Camôes impedisca a aquell aconseguir aquest cim, potser reservat a un gegant literari col·lectiu. La humiliació sofrida per Portugal a conseqüència del desconsiderat ultimàtum britànic de 1880, que va ser una de les causes de la caiguda de la monarquia portuguesa, necessitava la il·lusió d'un ressorgiment, visible en el saudosisme que va fundar Teixeira de Pascoaes a través de la revista A Águia , i el moviment cultural de la Renascença portuguesa.

D'acord amb el seu aforisme: "Sigues plural com l'univers!" -confessà Pessoa: "... no tinc principis, avui defense una cosa, demà una altra, no crec en el que defense avui, no tindré fe demà en el que defensaré, (...)", afirmació que no equival a incertesa o a dubte, sinó, més aviat, a l'heterogènia riquesa que s'ofereix al seu pensament en l'encreuament de l'elecció, i on pareix radicar la diversitat ideològica que justifica l'heteronímia, que és el mode de ser tot de totes les maneres possibles. I aquesta pluralitat apareix en la base del paganisme de l'ortònim o, més ben dit, del paganisme d'Alberto Caeiro, perquè, arribat a aquesta complexitat conceptual, aquell prefereix -o s'hi veu forçat- a convertir aquest heterònim en l'astre central de la seua pròpia galàxia. Cameiro va sublimar el paganisme d'antany i respon així, a més de tres segles de distància, al requeriment de Paracels que ja propugnava un neopaganisme europeu.

El llegat o, més ben dit, els plurals llegats d'aquest orbe poètic, eren obligada referència en els anys en què Saramago inicia la seua reflexió intel·lectual. De Ricardo Reis, epicuri trist, el poeta "neoclàssic" d'aquesta diversitat, el poeta "horacià", aprén que: "El déu Pan no ha mort,/.. .1, Pan continua oferint els sons de la seua flauta a l'orella de Ceres .." No, el déu Pan no ha mort; només poden finir les seues successives abstraccions teològiques. Quan Nietzsche afirmava que "la nostra era està bolcada en l'extermini dels mites i dels herois", deia seguidament que "per això cal recórrer, sempre, als de l'antiguitat". Així Pessoa va poder afirmar: "El sol ets tu i la lluna ets tu i el vent ets tu! Tu ets els nostres cossos i les nostres ànimes i el nostre amor ets tu també". I l'heterònim Antonio Mora, que es confessa "místic intel·lectual de la raça trista dels neoplatònics d'Alexandria", afegirà, evocant Pindar, que "la raça dels homes i la dels déus és una de sola", cosa que explica certs llenguatges críptics.

Sovint es parla de coses en què no es creu, perquè els simples noms d'aquestes actuen sobre molta gent, condicionen comportaments i justifiquen conductes. Així, Saramago parlarà de Déu, ja que, a més de bategar en la seua relació amb els animals i les coses un cert sentiment panteista, derivat d'un principi de continuïtat natural, no podria deixar de fer-ho per la raó, que significa el màxim respecte cap al semblant, que "si Déu existeix per a la persona amb qui parle -així ens ho diu- llavors Déu existeix per a mi en aquesta persona". Déu se'ns apareix, així, en la ment de l'eventual interlocutor de cada dia, o està present com a motor i màquina del passat, en una permanent i estereotipada referència històrica. La supressió d'aquesta referència equivaldria quasi a una mutilació. En definició grata als teòlegs de l'alliberament d'Amèrica Llatina i que ha encantat a Leonard Boff afirma que "Déu és el gran silenci de l'univers i l'home és el crit que dóna sentit a aquest silenci". En l' Evangeli segons Jesucrist medita, sempre amb amor, sobre els éssers humans que protagonitzen el drama d'aquella inflexió bíblica, de tan fondes conseqüències.

En una societat distant vint segles d'aquella, i en un altre llibre, Assaig sobre la ceguesa , analitza de nou situacions extremes. És difícil que la misèria i la grandesa de la condició humana puguen expressar-se amb tintes més fortes que les que Saramago empra per a descriure-les. La recuperació de la vista, tan inexplicable com la pèrdua anterior, per aquells personatges, ens trevim a interpretar-la com un auguri d'humana esperança en tantes situacions de metafòrica ceguesa col·lectiva per les quals travessa la nostra societat. L'omissió, en aquest llibre, dels noms propis dels personatges, sense oblidar el gos de les llàgrimes, i la substitució per les més significatives característiques de cadascun, es repeteix en Tots els noms , on, paradoxalment, l'únic explícit és el de Don José, modest funcionari que supera la seua timidesa i introversió per a protagonitzar una commovedora aventura amb el fons del Registre Civil.

Si Saramago ens ha portat, quasi forçat, a conéixer la poesia i la prosa dels autors portuguesos, a iniciar la cancel·lació de l'enorme deute que tenim amb la literatura i amb el pensament de la nació veïna era, sens dubte, amb la intenció de mamprendre la tasca, ara possible, encara que sovint ens envaïsca el desànim, de recuperar el temps perdut en les relacions entre els nostres països. Inclou Espanya en el seu projecte i en la seua esperança, perquè, com deia fa poc, "sense deixar de ser el portugués que sempre vaig ser, he tingut la fortuna de veure en aquests últims dotze anys, com 'el meu país, entés com el lloc de viure, estimar i treballar, s'ha anat fent cada vegada més gran, fins a arribar a coincidir, culturalment i sentimentalment, amb els límits de la península", on queda explicat que el rai de pedra, aquesta gran illa fluctuant que la seua imaginació arranca d'Europa, ens transporta, juntament amb els portuguesos, també a nosaltres -incloent-hi Pedro Orce, símbol del més remot passat comú, i seguint un rumb que s'escapa de la jurisdicció del gegant Adamastor-, a la trobada cultural amb els pobles de dellà l'Atlàntic, desafiant el domini aclaparador d'Amèrica del Nord. Trobem en aquest fantàstic viatge que les utopies poden resoldre molt seriosos problemes: en aquest cas, el de Gibraltar, convertit en illa diminuta en mamprendre el seu viatge l'expenínsula Ibèrica. Dos pobles que han viscut d'esquena des de fa segles, aliens a la seua natural afinitat i fins i tot als seus interessos immediats, inicien aquesta insòlita aventura atlàntica, orientats pel més significat escriptor actual en llengua portuguesa.

Des de Lanzarote, a l'Atlàntic també, i no és coincidència casual, segueix acuradament els rumbs del rai que compartim, i en què molts dels seus viatgers descendeixen també d'un avi berber.

Adés he dit, senyores i senyors, que José Saramago és premi Nobel de Literatura, encara que siga aquesta una informació innecessària per sabuda. Tan merescut guardó, que li va ser atribuït després de la proposta d'investidura del doctorat honorífic per aquesta Universitat, no va influir, òbviament, en la nostra iniciativa, si bé aquest acte, conseqüència d'aquella, ens ofereix l'ocasió d'expressar-li ara la gran alegria que ens va produir la concessió del premi.

Senyor doctor José Saramago, benvolgut amic José Saramago:

Moltes gràcies per haver acceptat el nostre homenatge que ens reporta la gran satisfacció de tenir, des d'ara, tan excepcional company al Claustre Universitari.

Si, com ha dit Pilar, el que a José el fa més feliç és que l'estimen, ha fet molt bé de venir a aquesta Universitat. Serà més feliç a partir d'ara.

He dit.

José Luis Santos Lucas