Luis Blanes Arqués

Excel·lentíssim rector Magnífic
Dignísimes autoritats,
Senyores i senyors membres de la Comunitat Universitària
Excel·lentíssim Senyor D. Luis Blanes

I darrere del silenci, una intrusa melodia.

Este concís i bell vers a què un dia va posar música el mestre Luis Blanes podria ser suficient per a presentar la seua obra: música que trenca el silenci, que dóna existència al que abans era pur buit, que reduïx la paraula a simple soroll. Bastaria per tant, amb este vers i jo haguera de guardar silenci perquè la música del mestre Luis Blanes expressara el que les paraules no encerten a dir. Però vol la tradició, sempre sàvia, que tota investidura honoris causa, ritual de reconeixement simbòlic i solemne del saber, use de la paraula per a glossar els mèrits de l'il·lustre homenatjat. Agraïsc a esta Universitat Politècnica de València l'immerescut honor de presentar la biografia professional de l'home que hi ha darrere d'eixa intrusa melodia que il·lumina el silenci.

Amb este solemne acte, la Universitat Politècnica de València vol rendir un merescut homenatge a la figura i l'obra de l'excel·lentíssim Sr. D. Luis Blanes, però, eixe reconeixement de la trajectòria professional d'un home entregat a la seua vocació, vol ser també un gest de germandat acadèmica de la nostra Universitat cap a la música. La incorporació del mestre al claustre d'honor d'esta Universitat obri així simbòlicament les seues portes a una activitat professional, creativa i docent que s'ha mantingut fins ara, i per motius que no vénen al cas, al marge de la institució universitària. No obstant, no és este el primer acostament de la nostra Universitat al món de la música i, en el seu claustre honorífic, Luis Blanes comptarà amb el padrinatge d'il·lustres precedents com el de D. Joaquín Rodrigo o el de Sra. Monserrat Caballé. D'altra banda, el nostre doctorat d'honor formava ja, d'alguna manera, part de nosaltres i, en este sentit, cal assenyalar que la iniciativa que hui culmina va partir del cor d'esta Universitat que, fa ja temps, va fer seua part de l'obra del mestre incorporant-la al seu repertori, com tindran ocasió de comprovar hui Vds. Del plaer d'interpretar les seues obres va nàixer el desig d'atorgar reconeixement públic i solemne al mestre, desig en què van posar noble interés el director del cor, D. Rafael Sánchez Mombiedro i un dels seus il·lustres membres, l'excel·lentíssim Sr. Vicerector D. Jaime Gómez. Així mateix, la Universitat Politècnica de València ha editat molt recentment dos discos recopilatoris de l'extensa obra del mestre. En el primer d'ells, Emilia Honrubia interpreta una selecció, realitzada pel propi autor, de les seues peces vocals per a soprano; en el segon, el cor Neovocalis, dirigit també per D. Rafael Sánchez Mombiedro, interpreta la major part de l'obra coral de D. Luis, peces moltes d'elles inèdites i que es publiquen en rigorosa estrena. La proposta primera del cor de la Universitat va ser acollida amb entusiasme pel Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l'Art, a qui hui tinc l'honor de representar, departament que desenvolupa un programa de doctorat de música amb notable demanda per part dels professionals i que és pioner a Espanya en l'esforç per incorporar les ensenyances musicals a l'àmbit universitari. En un moment en què, amb l'homologació de les titulacions universitàries espanyoles a la normativa europea, les ensenyances musicals superiors són objecte de revisió, el nomenament del nostre doctorat d'honor adquirix un sentit que és necessari subratllar. Atenta a les noves necessitats professionals, docents i investigadores de la nostra comunitat, la Universitat Politècnica de València vol reconéixer, en la figura degana de D. Luis Blanes, l'excel·lència docent i investigadora del nostre Conservatori Superior.

Efectivament, la trajectòria del nostre doctorat d'honor representa potser millor que ningú l'activitat professional de la música a la Comunitat Valenciana. Compositor i professor, Luis Blanes encarna un model de treball que, d'acord perfecta amb l'ideal universitari, sintetitza harmoniosament el treball creatiu, experimental i investigador amb el treball docent. No per capritx, és costum referir-se als grans músics amb l'apel·latiu de mestre, perquè l'excel·lència com a intèrpret o compositor és inseparable de la capacitat de transmetre saber. És per això que l'ensenyança de la música respon al mateix objectiu que orienta la docència en disciplines tradicionals en la nostra Universitat: formar en l'ofici, formar professionals, capacitar per al domini d'un saber instrumental.

La història docent del professor Blanes ha de considerar-se com a part de la història amb majúscules del Conservatori Superior de València, a què es va incorporar l'any 1963 per a fer-se càrrec de la Càtedra de Composició, Instrumentació i Folklore després de la jubilació de D. Manuel Palau. Van ser els seus primers alumnes professors com D. Eduardo Montesinos, hui director del Conservatori Superior de Música, o els ja jubilats D. Vicente Galbis i D. Vicente Miguel. Després d'una dilatada activitat docent en el Conservatori Superior de Música de Sevilla, D. Luis Blanes va tornar a la nostra ciutat en 1980 per a exercir la Càtedra d'harmonia. La llarga nòmina de mestres que algun dia van ser els seus deixebles recorre diverses generacions de professionals que hui ocupen les càtedres dels Conservatoris en la nostra Comunitat i fora d'ella. El reconeixement de la seua labor s'estén, per tant, a una institució docent i investigadora del més alt nivell com és el nostre Conservatori i a la història recent de la música a la Comunitat Valenciana.

En el terreny docent el nostre doctor honoris causa s'ha distingit per una noble obsessió que es transmet també a la seua obra: la de portar a l'ànim dels alumnes l'entusiasme per l'Anàlisi Musical. Era esta una disciplina que, a pesar de la seua importància per a la formació del compositor, no s'incloïa en els vells programes d'estudi, i per això la labor del professor Luis Blanes ha sigut fonamental per a la modernització i qualificació de l'ensenyança musical a Espanya.

Les seues classes van ser un taller on s'esmicolaven complexes partitures per a descobrir els secrets millor guardats. Pertany així D. Luis Blanes a l'estirp d'aquells músics que, inspirats per Pitàgores, componen More geomètric, subjectant l'expressivitat poètica a una estructura quasi matemàtica. Amb la curiositat d'un xiquet- la que conserva també tot bon ingenyer -Luis Blanes agrada de diseccionar les partitures dels grans mestres per a trobar la fórmula que dóna sentit al tot. Però, una vegada agarrat el fil ocult que subjecta les notes a capritxoses òrbites, agrada també D. Luis del plaer d'alterar i trencar les cadenes melòdiques. És llavors quan la seua música es transmuta en la d'un xiquet roín que, al moure les peces del joc, aspira a imposar-los un orde original. Músic alquimista, D. Luis va saber molt prompte que la fórmula màgica naix d'una mínima alteració del vell orde, com va aprendre també que no hi ha música en el caos i que l'atzar se subjecta a fórmula. Bona part de la seua obra és fruit d'este impuls del joc que domina a tot verdader creador: composicions que es despleguen formant xarxes, que experimenten amb variacions tonals fins a desdibuixar les línies melòdiques, que -com diu el mestre- proliferen a partir d'estructures elementals, creant escales pròpies en el límit entre la tradició i les modernes propostes atonals. Este és el cas, per exemple, de la seua Suite ascètica (1991), transcripció nua de termes abstractes com el buit, el valor vital o l'esforç; una peça en què es concedix plena autonomia a l'instrumentista en l'expressió d'estos conceptes. Estètica del joc que vam trobar també en Bagatel·les (1993), perquè, en una d'elles, titulada "Miroir", el mecanisme de construcció de la primera secció s'invertix especularment en la segona. Al recrear les sèries dodecafòniques del Konzert de Webern (opus 24), Bagatellas suposa una de les aportacions més originals del mestre Blanes a la música atonal. Ironia i joc hi ha, de nou, en Casus vel Fortuna (1991), peça per a clarinet i piano en què el mestre recorre a l'atzar per a ordenar les sèries dodecafòniques.

Però, si en l'aspecte formal l'obra de Luis Blanes respon a un impuls renovador i experimental, el seu profund amor per la música popular i tradicional, li ha permés sortejar eixa massa freqüent actitud elitista dels artistes que, a força de seguir els imperatius de la modernolatría, provoquen el rebuig de la majoria per a guanyar l'entusiasme de l'aristocràtica acadèmia de crítics. Amb la construcció d'escales i acords propis i amb la proposta de formes musicals atonals el mestre Luis Blanes ha contribuït a la renovació formal dels gèneres tradicionals en la nostra Comunitat Valenciana, el repertori de música de la qual coral o de banda ha enriquit i vivificat amb aportacions innovadores. La seua música obeïx així a una doble volença: naix de la constant experimentació formal i, al mateix temps, està composta per a ser sentida i gaudida per la majoria; és música per a músics però també música per a un públic ampli que aprén a disfrutar de la sorpresa.

Brilla perquè, especialment, en la personalitat del mestre Luis Blanes, a qui en este acte rendim sincer homenatge i absolut reconeixement, la virtut de la humilitat, la més rara i preada en un artista. Per tot això espere que els sincers elogis d'esta laudatio no hagen pertorbat la noble austeritat d'un il·lustre home senzill, d'este amant apassionat del seu ofici, de la música.

I darrere del silenci, una intrusa melodia

Moltes gràcies.

Miquel Corella