Marcelino Camacho Abad

El treball ha fet l'ésser, humà i social

Excel·lentíssim Senyor Rector i membres del Rectorat de la Universitat Politècnica de València, vaja en primer lloc el meu agraïment per la seua concessió valuosa del diploma de doctor honoris causa , juntament amb la meua salutació afectuosa per a vostés i tots els qui assisteixen a aquest acte.

Permeteu-me fer algunes consideracions sobre aquest vell militant del sindicalisme i de les causes justes en general, que parteix del fet que EL TREBALL HA FET L'ÉSSER HUMÀ, des del pas del primat cap a l'homínid i el seu pas, en agafar els primers estris, les pedres i pals, a la posició erecta, a la diferenciació de les mans i els peus i al desenvolupament del cervell.

Amb l'ÉSSER HUMÀ i la natura, en desenvolupament entre l'un i l'altra, com a eix central.

Un ésser, a més d'humà, humanista, solidari; en íntima simbiosi amb la natura; en equilibri entre l'intel·lecte i la matèria. Un ÉSSER HUMÀ, ÉSSER SOCIAL, que pel fet de nàixer, i treballant amb les seues mans o el seu cervell, té l'existència -salut, estudi, formació, vellesa- assegurada fins a la mort, sense la qual cosa la societat més lliure seria opressora, si no cobrira aquestes necessitats.

Una societat, per tal de ser lliure, necessita justícia social i igualtat; exigeix, a més, poder elegir entre una o més solucions, fer-ho amb coneixement de causa i disposar dels mitjans necessaris perquè la democràcia puga materialitzar-se i ser realment govern del poble . Sols llavors un ésser humà serà igual a un ésser humà i un vot igual a un vot, sense la injusta Llei d'Hont, amb la qual Izquierda Unida necessita una mitjana de 150.000 vots per aconseguir un diputat mentre que el govern -ahir d'UCD, del PSOE i avui del PP- necessita menys de la meitat dels vots.

Per a la classe social dels assalariats/ades manuals, tècnics professionals i intel·lectuals, constitueix una necessitat vital crear un cert equilibri de forces, ja que existeixen classes socials i repartiment de la renda nacional, entre salaris i beneficis, és a dir, lluita de classes. Solament pot aconseguir-se amb l'existència de llibertats democràtiques, amb els drets d'associació, reunió, manifestació i vaga.

Ni el treball, ni el pa, ni la llibertat es regalen, sinó que es conquereixen.

Per això, l'11 de juliol de 1976 ens reuníem a Barcelona en aquella Assemblea Nacional- Precongrés, i feia la intervenció que llegiré per tal de veure la nostra coherència.

Intervenció inaugural de Marcelino Camacho a l'Assemblea de Barcelona, 12 de juliol de 1976

"Siguen les nostres primeres paraules un record-homenatge als treballadors assassinats, empresonats i represaliats pel feixisme, per la seua lluita per la llibertat sindical, per les llibertats democràtiques i nacionals, pels seus drets i interessos de classe.

Per a nosaltres, la llarga nit de la dictadura no ha acabat.

Aquesta Assemblea General de Delegats de Comissions Obreres ha hagut de ser reduïda a la quarta part i ha de fer-se encara en la clandestinitat; després d'haver-se'ns prohibit, per partida doble, fer l'Assemblea de 2.000 delegats a la Ciudad de los Muchachos de Madrid els dies 27, 28 i 29 de juny.

Malgrat tot, pel moment en què es fa i pel que discutirem ara i ací, aquesta Assemblea passarà a la història.

En el moment que estem a punt de tancar un capítol de la història més negra de l'estat espanyol i quan, després de 40 anys de feixisme i de repressió, estem conquerint la llibertat.

És just reconéixer que, a pesar d'aquesta brutal repressió i de la dissolució de les organitzacions obreres, els treballadors no ens hi resignem.

Tampoc els sindicats feixistes, els verticals, no van confondre ni van posar de genolls els obrers. La classe obrera dels nostres pobles mai no va sotmetre's ni va doblegar-se. A diferència d'altres països on no va arribar a haver-hi un moviment obrer de masses a l'oposició, sota la dominació feixista, al nostre país durant els sis primers mesos d'enguany quasi vuit milions de treballadors s'han posat dempeus i han reclamat al seu dret a la vida, al treball, a la llibertat.
Avui podem afirmar que els principals protagonistes de la unitat i de la lluita, i per tant dels canvis que s'acosten, hem sigut els treballadors. És cert que el que s'ha anomenat "miracle econòmic espanyol", no ha sigut altra cosa que el resultat de l'explotació més despietada que ha conegut la nostra classe i la nostra història. És veritat que aquesta primera gran acumulació capitalista de la història de l'estat espanyol s'ha fet sobre la base de jornades de treball de 12, 14 i 16 hores de la famosa pluriocupació, però també és veritat que la nostra lluita mai no ha cessat.

Amb aquesta "gran acumulació capitalista" com a base de partida, entrem al final de la dècada de 1950 en el neocapitalisme econòmic, en el capitalisme monopolista de l'estat. Aquesta nova etapa del creixement capitalista, per continuar desenvolupant l'explotació dels treballadors, exigint noves formes, augment de la productivitat, amb més intensitat de l'esforç físic o psíquic. Amb aquest objectiu va entrar en vigor la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, al mateix temps que es posava fi a l'autarquia econòmica.

Així, si fins llavors els salaris màxims es fixaven mitjançant ordenances del govern, a partir d'aquesta Llei calia negociar-los entre empresaris i treballadors. Com a conseqüència, apareixia la necessitat d'establir una nova correlació de forces de classe, d'establir un nou equilibri per negociar des de posicions de forts, ja que tota negociació entre classes antagòniques condueix a la submissió del més feble al més fort si no es fa des de posicions fortes. D'aquesta necessitat històrica parteix el naixement primer i el desenvolupament després de les Comissions Obreres.

NAIXEMENT DE LES COMISSIONS OBRERES

No podem comprendre el perquè de les Comissions Obreres si no les considerem com la culminació d'un procés històric. Sense l'heroïsme de vells militants obrers i de les noves promocions d'aquests, que es jugaven la vida o llargs anys de presó, no hauríem arribat al nou moviment obrer sindical organitzat de Comissions. Dotzenes de milers d'acomiadats i empresonats -a més dels que van perdre la vida en l'afany- ha estat el tribut que ens ha tocat pagar a Comissions Obreres; cal no oblidar que més del noranta-cinc per cent del total de processats per qüestions sindicals dels darrers quinze anys són membres de Comissions Obreres. La classe obrera ha fet el seu camí en condicions extremament dures i és precisament en les virtuts i els defectes d'aquest passat gloriós en què s'ha format el ferment del nou moviment obrer organitzat de les Comissions Obreres.

En efecte, indefensos els treballadors davant dels capitalistes, per l'atomització dels reduïdíssims membres de cadascuna de les nombroses sigles clandestines existents, que no tenia contacte real amb les àmplies masses de treballadors, amb uns sindicats oficials (la CNS) al servei dels explotadors, els treballadors dels pobles de l'estat espanyol no tenien cap altra alternativa que generar les seues pròpies formes de defensa primer, i d'ofensiva després, o perir com a classe conscient, capaç no sols d'ESTAR, sinó de SER en la societat.

Els treballadors, fins i tot vivint en una societat malalta, infectada de feixisme, com a cos viu en la societat no podíem morir com a classe sense que perira aquella, i per això, com una necessitat històrica, van crear el seu antivirus, els seus anticossos: les Comissions Obreres.

Així, espontàniament primer, conscientment després, vam crear els embrions del nou moviment obrer com una necessitat per defensar-nos en les noves condicions. A partir d'aleshores va començar un nou equilibri en defensa dels nostres interessos de classe, immediats i mediats. En aquest procés podríem distingir tres fases: l'espontània, en la qual les Comissions naixen i moren amb cada problema concret; la conscient, en la qual passen a ser permanents, se situen en la perspectiva de la classe, estenen i generalitzen les seues experiències, es coordinen a tot l'estat, passant per la creació de les Comissions nacionals de Catalunya, Euskadi i Galícia i creen el Secretariat com a instrument de la Coordinació General de l'Estat; i una tercera fase que s'inicia a començaments de 1976, en la qual Comissions Obreres s'aproximen per la forma i pel fons al sindicat de nou tipus, unitari en la llibertat, concebut com un moviment obrer fortament organitzat, de caràcter sociopolític, de masses i de classe, democràtic i independent.

Com que altres companys s'estendran sobre això i sobre el Congrés Sindical Constituent, permeteu-me que jo no m'hi estenga.

La primera fase, defensiva encara, es caracteritza per un grau d'organització molt feble i inestable, i se situa cronològicament -amb lleugeres diferències, segons els llocs- entre 1956 i 1963, aproximadament.

En la segona fase , la defensiva s'està transformant en contraatac, el grau d'organització és més ampli, abasta tot l'estat; si bé encara és insuficient, per descomptat, és molt superior a totes les altres tendències sindicals que hi ha fora de Comissions Obreres.

La tercera fase , en la qual hem entrat, es caracteritza per una ofensiva generalitzada de la classe obrera, de les forces democràtiques, quan estem a punt de conquerir la llibertat. Però també el règim i la dreta maniobren. Quan no puguen impedir el final de la dictadura, tractaran de salvar les essències d'aquesta; per aconseguir-ho intenten dividir les forces obreres i democràtiques; i si també això els resultara impossible, tractarien de contenir les forces més conscients, les Comissions Obreres, per tal que el buit, el terreny, l'ocuparen forces que des del punt de vista de classe els siguen menys molestes.

En aquestes circumstàncies, desenvolupar al màxim l'organització de Comissions, sense descurar les assemblees, base del moviment, és vital perquè la influència decisiva de Comissions Obreres siga la que passe a ser la que ocupe el terreny que li correspon. És un fet, ja indiscutible històricament adquirit i qualsevol que siga l'opinió que es tinga de Comissions, que han sigut aquestes les principals protagonistes, quan no úniques, de les principals lluites obreres dels darrers 15 anys. Hem tret la classe obrera del reflux de la derrota i l'hem posada dempeus, cosa que li permet fer sentir el seu pes i talla en l'actual conjuntura històrica.

Tothom coneix la nostra alternativa sindical cap a la unitat que passa, a més de pels acords necessaris per dalt amb les altres tendències cristal·litzades, per la convocatòria d'un congrés sindical constituent, després de conquerides les llibertats, en el qual els treballadors van tenir sempre l'última paraula. Nosaltres ens comprometem a respectar la voluntat sobirana dels treballadors, siga la que siga. La nostra proposta és la d'anar a una confederació, federació o unió que creara un sindicat de nou tipus, unitari en la llibertat, com a moviment sindical organitzat, de caràcter sociopolític, de classe, democràtic i independent de tots els estats i de tots els partits. Es respectarien les tendències o els corrents al seu si, les direccions s'elegirien per representació proporcional i les grans decisions es prendrien per majories qualificades de dos terços, tres quarts dels membres d'una direcció donada, moltes vegades sobre la base d'un compromís.

De totes formes, seria ingenu creure que els nostres amics, d'una banda, per unes raons, i els nostres enemics de classe, d'altra banda, i per altres raons, acceptaran fàcilment la convocatòria d'aquest congrés sindical constituent en la llibertat. Per això el més urgent en aquest moment històric és concentrar al màxim els nostres esforços en l'element organitzatiu de Comissions Obreres i estructurar-nos en un procés envers aquest sindicat de classe de nou tipus. Des d'aquest moment hem de considerar la possibilitat d'anar a un congrés de Comissions Obreres, en un termini relativament breu, i fins i tot sense deixar de dir-nos Comissions Obreres, hauríem de pensar de quina manera agreguem alguna paraula que permeta als tècnics i professionals que estimen Comissions veure's compromesos fins i tot en el nom.

Fem d'aquesta Assemblea de Comissions Obreres l'assemblea del salt organitzatiu. De la transformació quant al fons essencial en aquest sindicat obrer unitari de nou tipus.

Estem segurs que som conscients que sense unitat sindical en la llibertat, no hi ha emancipació de la nostra classe, i que sense les Comissions Obreres més fortes i més organitzades no hi haurà unitat sindical.

Visca les Comissions Obreres en la seua tercera fase organitzativa!

Visca la llibertat sindical, les llibertats democràtiques i nacionals!

Visca el socialisme!"

Des del 1976, un procés polític i econòmic ens ha permés conquerir una sèrie de llibertats i millores que valorem, però no podem oblidar que hem passat d'una dictadura de tipus feixista a l'espanyola al servici del gran capital, especulador i corruptor, que va dominar llavors i ara d'una manera més subtil, però que continua dominant, en un país que té 2.200.000 aturats i, com Caritas indica, 8 milions que viuen al llindar de la pobresa. Amb una corrupció com mai no havia existit. L'últim, Gescartera.

El nostre compatriota Ignacio Ramonet, nascut a Galícia, professor de diversos centres universitaris de França, director de Le Monde Diplomatique, va publicar un llibre el 1994 titulat Un món sense rumb (crisi de fi de segle) -on caldria agregar: "i de començaments del nou segle XXI"-, en el qual a la pàgina 13 diu: "Cap a una civilització del caos?":

"Les societats occidentals ja no es veuen amb claredat a l'espill del futur; semblen turmentades per l'atur, guanyades per la incertesa, intimidades per l'impacte de la nova tecnologia, pertorbades per la globalització de l'economia, preocupades per la degradació del medi ambient i àmpliament desmoralitzades per una corrupció galopant. A més, la proliferació de les guerres ètniques estén sobre aquestes societats la sentor del remordiment i una espècie de sentiment de nàusea".

Després, a la pàgina 61, tot assenyalant que apareixen nous horitzons, diu: "Avui no hi ha cap potència que puga rivalitzar amb els Estats Units o oposar-se a les seues ofensives econòmiques. És aquesta una raó per imposar la seua llei al món? Quan ja emergeixen a l'horitzó geopolític els mastodonts del futur -la Xina, l'Índia, la Unió Europea-, per ventura els Estats Units poden persistir en les seues pretensions imperials sense risc d'un ampli conflicte a mitjà termini? Que potser ignoren que 'tot imperi tindrà la seua fi'?".

En un món on 1.300 milions de persones no tenen faena i 60 milions moren de fam cada any, assistim a grans problemes de tota mena, a un agreujament de la crisi econòmica amb una recessió d'abast general.

Sols cal llegir alguns titulars de premsa recents: "La tempesta tropical que va convertir-se en huracà" titula el diari El Mundo del dia 4 d'octubre del 2001, que subtitula amb: "El món camina cap a la primera recessió global en 20 anys de la mà d'una caiguda del comerç sense precedents". I continua amb el que semblava una tempesta tropical: "un aterratge més o menys suau de l'economia dels EUA (el 22 por 100 del PIB mundial) ha començat a transformar-se en un huracà d'escala planetària."

J. Navares en Nova Economia del mateix diari, titula: "La gran banca encaixa la recessió econòmica", "SCH i BBA limiten els seus beneficis, suspenen les estratègies dissenyades abans de l'11 de setembre i demanen més temps".

Una altra anàlisi del mateix diari afirma: "La crisi argentina doblega la borsa espanyola", i en subtítol diu: "La situació a l'Argentina i el temor d'una recessió més profunda als EUA fan perdre a l'Íbex un 3,5 por 100". "Els inversors esperen que el FED i el BCE tornen a retallar els tipus d'interés."

Tots sabem que el Japó fa quatre anys que està en plena recessió. En aquest context, el suplement d' ABC de Catalunya del dia 12 de juliol de 2001 escriu sobre la meua intervenció inaugural de l'Assemblea de Barcelona de l'11 de juliol de 1976, que copie i que diu en capçalera d'una pàgina amb la foto de Fidalgo, Pujol, un dirigent dels sindicats europeus de la CES: "Marcelino Camacho va reaparéixer als actes de celebració del sindicat, una entidat 'clau', segons Pujol i Fidalgo, per tal de frenar els efectes negatius de la globalització".

VINT-I-CINC ANYS DE CCOO

"El símbol més preuat del sindicalisme espanyol, Marcelino Camacho, va assistir ahir a l'església del Pi de Barcelona a uns actes que recorden el XXV aniversari de la fundació de Comissions Obreres. Malgrat la seua discreció i la presència dels actuals líders sindicals al costa de polítics com ara Jordi Pujol i Gaspar Llamazares, Camacho fou un dels personatges més sol·licitats...".

En aquest moment històric, quan el terrorisme i la guerra a l'Afganistan agreugen la situació, la Universitat Politècnica de València, en concedir el doctorat honoris causa a coneguts militants de la vida sindical, aquest vell lluitador per la llibertat, la igualtat i sempre per la pau, repeteix en plena globalització del gran capital: unim els sindicats de tots els treballadors i treballadores assalariats/ades, anem a un Congrés Sindical Constituent.

Doctor honoris causa , avui compromís amb allò que vam plantejar ahir en nàixer, coherència i honestedat, a això ens obliga aquest doctorat avui.

Ho devem al Rectorat, als nostres companys i companyes, a les nostres famílies començant per les nostres mullers/companyes de la nostra llarga i difícil vida.

Abraçades cordials a totes i a tots.