Marcelino Camacho Abad

Camacho, savi real i doctor honorari

Excel·lentíssimes autoritats, amigues, amics, camarades, excamarades:

Des de la meua condició de doctor honoris causa de la Universitat de Bellaterra, estic en condicions d'assumir part de les emocions que experimenten els qui han atorgat a Marcelino Camacho el grau de doctor honorari d'aquesta universitat i també de les que obliguen el doctorat mateix a entendre la seua condició. La Universitat de tant en tant ha d'obrir les seues portes més davanteres als savis que un dia van forçar amb la força de la raó les portes més posteriors. No ens trobem en presència d'un eminent científic que veu avui ratificada la seua condició, sinó d'un ciutadà exemplar que va dedicar bona part de la seua vida a lluitar contra el franquisme, per la reconstrucció de la raó democràtica, al costat del considerat durant el segle XX subjecte històric de canvi, la classe obrera, siga mitjançant el moviment sindical, Comissions Obreres, siga mitjançant el Partit Comunista d'Espanya. Juntament amb la condició de ciutadà exemplar, Camacho exhibeix la de savi o d'intel·lectual en el sentit que Lenin donava a la paraula, més enllà i també més ençà del significant convencional. Per a Lenin, intel·lectual era qualsevol obrer capaç d'adquirir consciència i per tant teoria del seu paper en el procés de producció econòmica i de la seua condició d'individu en lluita contra les condicions d'explotació i alienació.

No es pot anticipar més bé el retrat de Marcelino Camacho com a autodidacte teòric de la situació de la classe obrera a Espanya durant la República, la guerra civil, la posterior resistència antifranquista, la construcció de Comissions Obreres com a sindicat sociopolític i finalment arquitrau fonamental de la nova democràcia. Quan hom llegeix les dades biogràfiques o autobiogràfiques de la majoria dels nostres combatents socials exemplars, des de la Passionària fins a Marcelino Camacho, passant per Sánchez Montero, López Raimundo i tants, tants d'altres, descobrim el paper que van tenir en les seues primeres orientacions i afinitats o un ambient familiar o un mestre o un llibre o un amic, úniques possibilitats de les capes populars de connectar amb la teoria crítica de les clivelles de la realitat que detectaven amb els seus ulls. Aquestes clivelles de la realitat van fer possible el diagnòstic de Marx i d'Engels a propòsit de la I Revolució Industrial i les clivelles de l'Espanya contemporània dels seus primers anys, van forçar el jove Marcelino Camacho a emprendre quaranta anys de tensió dialèctica de pensament, paraula, obra i omissió front a la contradicció de primer pla, el franquisme, i front a la contradicció fonamental, el capitalisme.

Recorde que en temps de clandestinitats, dos camarades meus del PSUC van trobar-se en diferent situació professional. L'un era professor d'Història i l'altre un alliberat, un professional del partit. L'alliberat va preguntar al seu antic amic: "Tu què fas?". "Faig classes d'Història", li va respondre, i al seu torn va inquirir: "I tu què fas?". "Jo faig la història." Va semblar-me ja aleshores una desmesura, prepotent resposta, i m'ho sembla avui, perquè si res vam aprendre els qui vam dedicar part del nostre temps a militàncies clandestines, va ser el valor de cada esforç, dins d'un mosaic d'esforços, i que, la història, la féiem entre tots. Si bé estàvem dotats per a descobrir les clivelles en la realitat i adquirir la consciència de classe com una resultant lògica o com un fet de consciència, en la nostra disposició al compromís van influir els exemples de combatents socials i polítics de la dimensió de Miguel Núñez, Marcelino Camacho, Sánchez Montero, Cazcarra, Narciso Julián, Moreno Mauricio, Joan Comorera, Lobato, Ángel Abad i milers més que sense noms i cognoms tan il·luminables van perdre i van guanyar a la vegada anys de la seua vida en un combat que pareixia desigual contra la dictadura i que sols podia assumir-se des d'una nova, estranya fe, concebuda com a virtut històrica i no com a virtut teologal. Aquella militància va fer de les presons universitats en les quals ningú no concedia el títol de doctor, ni molt menys el de doctor honoris causa , però tots els qui vam passar per la universitat som conscients que bona part del que sabem ho vam aprendre entre murs que invitaven a imaginar tota classe de paisatges prohibits.

Al pròleg a l'edició castellana de S'alçaren abans de l'alba. (1977), Arthur London, un dels més carismàtics comunistes depurats pel sedàs estalinista de la postguerra, explica de quina manera aquesta fe anava cap a la resplendor de la revolució i contra l'obscurantisme de la reacció feixista de la burgesia: "L'enemic era al davant; calia destruir-lo perquè d'això depenia la sort de la humanitat. Llavors no teníem ni el temps ni els mitjans per controlar el que s'esdevenia darrere nostre. La fe incondicional era un dels trets de la nostra generació. Per ventura un revolucionari no ha de tindre fe? Per descomptat que sí, i la fe pot enaltir un home. És necessària per al qui creu en la veritat del seu combat, li permet realitzar-se i fins i tot superar-se, l'ajuda a veure permanentment l'altre extrem del túnel en la pregonesa de la nit. Que potser sense fe hauríem afrontat dia rere dia la mort als diversos camps de batalla, a la resistència, a les presons, sota la tortura i als camps d'extermini nazi?". London també indica que aquesta fe d'aquells anys impedia reflexionar sobre les realitats d'una revolució inconclusa, d'un partit, diu, "que havíem contribuït a crear i que, progressivament, s'havia convertit en una abstracció". Aquesta fe era especialment necessària en temps de lluita des de la clandestinitat i era invocada constantment com a explicació suprema de la cultura de la resistència, com ho va fer Irene Falcón al debat amb Claudín i Semprún el 1964, quan va citar Marx: "Els comunistes són capaços d'assaltar el cel".

Assaltar el cel, heus ací l'impuls de Prometeu, un déu romàntic en opinió de Rafael Argullol (L'heroi i l'únic), que roba el foc o el saber als déus per donar-lo als homes. En la citació de Hölderling que justifica aquesta asserció, el poeta ha oferit als conspiradors romàntics del segle XIX l'audàcia de déus enfrontats als amos del cel, traduïts en amos de la història. Fins i tot els escriptors compromesos de l'esquerra del segle XX seran qualificats de prometeics perquè, com ara Camus o Sartre, han robat la paraula al poder per donar-la als justos que lluiten per l'emancipació humana. Heus ací què diuen els versos de Hölderlin:

"I assegurat el foc diví
es burla la porfídia, i sols llavors
opta la gosadia, menyspreant les senderes
mortals i aspirant a ser igual que els déus".

I com a premi a l'esforç de Prometeu:

"Al poble li sonen les seues paraules
com si vingueren de l'Olimp:
li agraeixen
que haja robat al cel
la flama de la vida i que
la descobrisca als mortals".

D'aquesta disposició a assaltar el cel, Teresa Pàmies en dirà anys després romanticisme militant , per tal d'explicar-se la complexa combinació d'altruisme i credulitat que en nom de la racionalitat dialèctica de la història pot dur a actituds polítiques religioses, és a dir, partidàries del futur com a religió. Amb tota l'ambigüitat del terme romàntic, cal considerar-lo ací com una prolongació de l'esperit de la Il·lustració imbuït de confiança en el progrés, és a dir, d'una religió del futur en la qual el partit elegit per la història per tal d'avançar positivament és el tot instrumental. Argullol tipifica els herois romàntics: l'enamorat, el somnàmbul, el demoníac, el nòmada, el suïcida, el superhome, i encara que no separe el tipus del conspirador que seria carbonari a començaments del XIX, socialista utòpic a mitjan segle i anarquista o comunista durant la primera meitat del segle XX, per ventura no seria la resultant de totes aquestes tipologies? Marcelino Camacho, enamorat, somnàmbul, demoníac, nòmada, suïcida, superhome, és un militant romàntic que ha tractat de robar la història al seus amos per tal de donar-la als homes, vulguen o no els déus, vulguen o no els homes. Vaig escriure en Passionària i el set nans que, en el passat de l'èpica militant absoluta, si el Romanticisme identifica el jo individual com un aspirant a ser l'únic i l'heroi, la inversió instrumental del socialisme científic prefiguraria en el Partit com a subjecte col·lectiu, com a intel·lectual orgànic col·lectiu, totes aquestes característiques, i així, el militant científic i romàntic a la vegada perfecte ha de ser enamorat, somnàmbul, demoníac, nòmada, suïcida i superhome, però totes aquestes connotacions integrades dins del Tot del Partit , dipositari instrumental del sentit de la història.

Vençut en la guerra civil, fugitiu amb ànima de resistent, comunista amb vocació de militància, Camacho va fer del seu pas per Alger en plena joventut el trampolí per a la reconquesta de la raó democràtica a Espanya, especialment al capdavant del moviment obrer oposat al sindicat vertical, és a dir, a una de les peces fonamentals de l'arquitectura de l'anomenada democràcia orgànica. L'esforç de Camacho i dels seus companys va consistir a ficar-se en el sindicat vertical per tal de minar-lo i construir al mateix temps les bases d'un sindicat alliberador dels treballadors. Observem que quan ens pregunten: com és possible que la dictadura de Franco durara quaranta anys?, hem de respondre que Franco va partir d'una sèrie d'avantatges per ell estimulats i va aprofitar-se d'altres avantatges que va trobar-se als plecs del temps històric. Avantatges. Durant quaranta anys va estar en condicions de tallar el cap a totes les avantguardes d'Espanya, i no sols el dels poetes, sinó també el de la classe obrera, una difícil avantguarda forjada durant un segle en el qual va passar-se de l'analfabetisme generalitzat a l'oratòria de la Passionària o als poemes de Miguel Hernández. Regals. Va aprofitar-se de la guerra freda per fer durar la seua dictadura com un mal menor necessari als ulls de les anomenades potències democràtiques. De tots els caps tallats pel franquisme, els que més buits van crear van ser els de l'avantguarda del moviment obrer. Les classes dominants renoven els seus savis dirigents cada cinc anys a les universitats, el proletariat va necessitar cent anys per trobar els seus propis codis i els seus intel·lectuals orgànics. Franco i tot el que representava van aprofitar la guerra civil i una postguerra llarga, com una llarga nit de pedra, va escriure Celso Emilio Ferreiro, per delmar les avantguardes de la universitat, dels professionals, dels artistes i escriptors, dels moviments socials i fins a mitjan dècada dels seixanta no van reeixir noves plataformes afavoridores de les condicions de la transició democràtica i potser d'una transició democràtica més bona que la que es va produir. Encara que aquesta sospita ens duu al terreny banalitzat però de vegades carregat de veritat dels boleros: "no vull penedir-me després / del que pogué ser i va ser".

I en aquesta reconstrucció de les avantguardes com a consciències externes que van forçar la dinàmica parademocràtica de la societat espanyola dels anys seixanta i setanta, va tenir un paper fonamental el voluntarisme d'uns quants lluitadors que, encapçalats per Camacho, Ariza i Sartorius, van construir Comissions Obreres com a experiència sindical de resistència, com un moviment sociopolític que va marcar la pauta a la insubmissió d'altres moviments socials, com ara l'estudiantil, els col·legis professionals i el conjunt de la societat civil antifranquista o afranquista. D'allí va eixir el potencial de la transició que ha sigut mal explicat quan hom la redueix a l'afany d'un rei bo i d'uns conspiradors de sobretaula ben menjats, ben beguts i ben intencionats. La transició, la van fer inevitable els agents socials que van combatre el franquisme a les fàbriques, als col·legis professionals, a la Universitat, primer a les catacumbes, després als carrers.

Camacho va passar a les presons de Franco molts anys de la seua vida, i cada vegada que recuperava la llibertat, recuperava la lluita, i així com d'altres van aconseguir prodigis similars sense perdre la cara, ell ho va aconseguir sense perdre ni la cara ni el jersei, l'únic jersei de consum popular que ha assolit la fama de les mateixes minifaldilles de Mary Quant. És curiós que un jersei poguera convertir-se en el símbol d'una lluita, a manera de revelació del canvi dels gustos èpics. Trenta anys abans, Camacho hauria sigut representat com un heroi del socialisme amb tots els músculs a l'aire, segons l'estatuària soviètica. Ara apareixia com un ciutadà amb jersei que ens volia canviar la història i la vida, segons mandat de Marx complementat amb el de Rimbaud. Lukács, al pròleg a l'obra de la seua deixebla Agnes Heller Sociologia i vida quotidiana, es decanta per trencar la barrera que el rigorisme moral, des de Kant fins als marxiòlegs, havia establit entre activitat ètica i vida quotidiana i arribar a connotar l'ésser social concret, tant de temps reduït a una abstracció historificada. Manuel Sacristán, quan prologa Història i vida quotidiana, també de Heller, subratlla que la preocupació de l'autora per la quotidianitat arriba com a conseqüència de la desil·lusió produïda perquè després de l'enfonsament del feixisme no va aparéixer una nova Europa d'esquerra, i cita Thomas Mann quan es refereix a l'esgotament de l'època moralment bona , en la qual la lluita col·lectiva contra la deshumanització nazi va donar als homes sentit de la comunitat, objectius històrics i suport moral, en línia amb la ironia que bastants anys després jo mateix construiria del desencís dels antifranquistes, ja mort Franco: "Contra Franco vivíem més bé".

Camacho va ser i és un home amb sentit comunitari. En el trànsit del segle XX al XXI seria injust contemplar el doctorat de Camacho com un ingredient més del pastitx de la cultura postmoderna. Cal contemplar-lo com un pas en la construcció d'aquella raó democràtica que va obligar el jove Camacho a implicar la seua vida quotidiana en la història, el seu jo en el nosaltres, la seua lluita modificadora en el conflicte de classes nacional estatal o internacional. En aquest conflicte ha sigut determinant, ho és i ho serà, la pressió factual explícita o implícita dels partits comunistes, dels d'esquerra en general, però també de moviments socials d'ampli espectre, des dels sindicats fins a les associacions de veïns, passant per tota la gamma de l'associacionisme del voluntariat crític. Aquest esforç ha significat una inversió de sacrifici humà difícil de mesurar, però gegantí quantitativament i qualitativament considerat, disposats els comunistes a passar per la privació de llibertat, la tortura, l'exili, la mort guiats per la seua finalitat de la revolució necessària i inevitable, per aquesta religió del futur de la pulsió romàntica progressista, aquesta religió de futur de la qual parlava Bloch com una proposta d'esperança laica. Més ampli i quotidià el sentit de la seua actuació tal com ho reflecteix Doris Lessing a El quadern daurat des de la seua experiència d'excomunista rhodesiana: "La gent s'apassiona massa amb el comunisme o, més aviat, amb els seus propis partits comunistes, i no reflexiona sobre un tema que un dia serà terreny adobat per als sociòlegs. Em referisc a les activitats socials que es produeixen com a resultat directe o indirecte de l'existència d'un partit comunista, és a dir, a la gent o als grups de gent que, sense adonar-se'n, han sigut inspirats, animats o infosos amb una nova alenada de vida gràcies al partit comunista. I això és cert a tots els països on han existit aquests partits per reduïts que foren. A la nostra petita ciutat, un any després que Rússia haguera entrat en la guerra i que l'esquerra haguera recuperat ànims a causa d'això, van aparéixer (a banda de les activitats directes del partit, de les quals no parle ara) una petita orquestra, diverses associacions de lectors, dos grups dramàtics, un cineclub, un informe fet per aficionats sobre les condicions de vida dels xiquets africans de les urbs -que en publicar-se, va commoure les consciències dels blancs i va ser el principi d'un tardà sentiment de culpabilitat- i mitja dotzena de seminaris sobre els problemes africans. Per primera vegada en la seua història, aquella ciutat va conéixer quelcom que s'acostava a la vida cultural i que va ser gaudit per milers de persones que sols havien sentit parlar dels comunistes com un grup odiós".

Ni la brossa propagandística abocada per la contrarevolució internacional per desacreditar el desafiament comunista, ni la llegenda àurea de sants, màrtirs, secretaris generals i herois del treball elaborada pel comunisme en el poder, han de forçar a cercar un asèptic i injust terme mitjà, però tampoc ocultar que el segle XX ha presenciat extraordinaris exemples de sacrifici i altruisme dels comunistes, en tots els llocs de la terra, moguts siga pels fets de consciència , aquest imperatiu moral romàntic, als quals va referir-se el Che davant la injustícia, que encaixen amb el culte a la religió del futur, siga com a conseqüència de les condicions d'explotació i d'alienació que afavoreixen consciència de formació política reclamada per la història per a l'emancipació del gènere humà. Marcelino Camacho ocupa i ocuparà un lloc d'excepció en la lluita per aquesta emancipació i en la seua decisió de sacrificar la seua quotidianitat a canvi de reformar la història, no sols hem de valorar el paper mobilitzador de la utopia o del moviment revolucionari per si mateix, com un element concentrat en si mateix i independent d'efectes de progrés històric: Camacho i altres camarades seus no van lluitar pas perquè la història els donara la raó, sinó per satisfer les necessitats dels homes, i el moviment revolucionari en conjunt ha contribuït al progrés històric d'una manera determinant. Camacho forma part d'una llista impressionant de mal recordats o oblidats combatents excepcionals que al llarg del segle XX van fer possible l'esperança com a virtut laica i solidària.

Per a la immensa majoria de comunistes espanyols i dels combatents socials de tot el món, Marcelino Camacho és i serà un dels seus referents romàntics fonamentals. I recorden que utilitze el patró d'heroi romàntic codificat per Rafael Argullol: ple d'amor, o poden dir-ne pulsió de solidaritat; somnàmbul per somiador; demoníac per fàustic, i d'ací l'afició de Marcelino de fer gimnàstica cada matí; nòmada per clandestí; suïcida pels altres o pel futur que mereix qualsevol sacrifici personal; suprahumà en un univers on els homes han decidit substituir els déus després d'haver assaltat el cel. No és que els mites siguen impossibles en una etapa superinformatitzada del coneixement. Es fabriquen i es destrueixen segons les necessitats del mercat de la mitologia avaladora del sistema i no es toleren els referents que subratllen la diferència entre allò establit i allò necessari.

Establit, necessari i vertader, Marcelino Camacho és a partir de avui doctor honoris causa d'aquesta Universitat i amb ell la institució adquireix un intel·lectual a la vegada orgànic i prometeic, i no voldria que entre tots donàrem a aquest acte el paper de reivindicació d'una espècie protegida en vies d'extinció. Per tot arreu i en qualsevol moment que s'haja de lluitar per necessitats humanes evidents i ajornades, ara marcades per la dialèctica entre globalitzadors i globalitzats, Marcelino Camacho serà un model de conducta, element fonamental en la construcció d'un nou humanisme.