Muna al Hussein

En este Mar Mediterrani, mar de les civilitzacions del llibre i de la revelació, la mà de la Providència que repartix els mars i els rius, les costes i les illes, ens va fer frontalers, fa molts segles, als jordans i als valencians. D'aquelles terres des de les que ens arriba cada dia el Sol, potser per això és tan benèfica la seua llum, ens han arribat, des de l'antiguitat més remota, naus portant-nos béns i interessos de tot tipus, saviesa, art, tolerància ... Fins als prínceps d'Espanya se'ls bateja amb aigües del Jordà!

Per a expressar la meua admiració al seu S.A.R., princesa Muna, a l'aura de llum i lucidesa que en la seua Pàtria deixa, necessite recórrer a Ibn Hazm, filòsof hispanoàrab del segle X, autor d'una de les obres de major bellesa lírica "El collar de la colom", on mostra que la saviesa s'alimenta de l'amistat i de l'amor, i que la intel·ligència així configurada és tan graciosa i tan suau com discreta. Exactament com veiem Sa Altesa Reial, princesa Muna!

Fa 40 anys no existien Escoles d'Infermeria a Jordània, ni tampoc existia esta Universitat, perquè en este sòl que hui ocupem, fa quaranta anys, llauradors valencians hereus de la cultura àrab, treien a esta terra, i encara trauen, fins a quatre collites anuals, i disfrutaven del contacte amb la Naturalesa i dels plaers de la vida. El que sí que hi havia fa quaranta anys eren sers humans que van unir la il·lusió, al treball i al risc. Hui, igual que llavors, continuen havent-hi raons per a viure en pau i llibertat. Només es necessiten persones capaces d'imaginar, idear i treballar solidàriament.

Tenim actualment una intensa relació i rellevants projectes de futur amb universitats jordanes, universitats els Rectors De La Qual ens honren hui amb la seua presència. Gràcies Senyors rectors per vindre a esta Universitat. Desitge que este esforç de col·laboració entre universitats produïsca èxits i resultats beneficiosos per als nostres pobles i que S.A.R. Princesa Muna puga sentir-se orgullosa d'estes accions. Per a nosaltres, per a esta Universitat, S.A.R. Serà com eixa estrela d'orient, font de inspiració, d'ànim i de bon sentit.

Del curs que hui s'inaugura es podria dir que se sap que comença hui però seria temerari atrevir-se a dir molt més, per tant com a conseqüència de la nova Llei Orgànica d'universitats, en enguany acadèmic, està prevista l'aparició d'un elevat nombre de decrets especialment dedicats a la Universitat, que ens obligaran a debatre, treballar i consumir una part important de les nostres energies i temps. Esforç a què caldrà sumar el derivat del propi desenvolupament estatutari d'esta Universitat, amb eleccions de tots els òrgans unipersonals i col·legiats, reglaments, comissions, ...

En la meua modesta opinió, ni la LOU, ni tant decret posterior, eren necessaris, perquè haguera sigut més raonable transferir a les comunitats autònomes la responsabilitat de la formació d'hòmens i dones per a la seua socioeconomia pròxima, cosa que ja veníem fent raonablement bé, i reservar-se una llei diferent, potser una LEU, una Llei d'Excel·lència Universitària, una llei amb ambició reial d'aprofitar l'espai d'oportunitats, i que posara en marxa, que animara, operacions, activitats, ofertes i estructures para-universitarias, capaç de donar resposta a les oportunitats, i vies als esforços i il·lusions que són capaços de fer els universitaris. En altres paraules, deixar als que fan possible la vida quotidiana, la responsabilitat del maneig de la quotidianitat i reservar per als que tenen les més altes cotes de responsabilitat, el finançament, la concepció, l'animació i l'estímul de l'heroic i complex que la Societat global és capaç d'oferir i demandar i que el nostre poble és capaç de fer ací en este mateix fòrum i en anàleg acte acadèmic, déiem fer un any que la LOU només tenia una cosa bona: la millor separació de funcions entre Centres i Departaments. I déiem també que només tenia una cosa roïna: el procés de selecció, progressió, promoció i habilitació del professorat, que recordava sistemes no grats de selecció. El procés d'habilitació és dissuasori per a les universitats ja que estes no participen tan sols per a poder defendre la seua especificitat. El ser humà és essencialment superació, risc, treball, il·lusió, crisi en acció, i necessita reptes possibles i estímuls per a superar-los. El procés d'habilitació no fa creïble, en un termini raonable, l'esperança d'una promoció merescuda.

Cal canviar urgentment la LOU en el capítol de Professorat i fer-la més lògica, o convocar habilitacions sense límit de places, amb remuneració incorporada per als habilitats.

Igual que un indicador de la felicitat és col·laborar amb l'inevitable, un indicador de saviesa és explicar el complex amb paraules senzilles.Al meu parer un complex món com l'universitari, amb la funció que té assegurada constitucionalment, es reduïx a donar sentit i resposta a tres reptes.

El primer és ser capaços d'entendre, quines transformacions estan tenint lloc hui en esta Societat en què estem, i quines altres transformacions poden raonablement ocórrer en el futur. Açò no ho fem bé. Per exemple, les universitats estan plenes de Càtedres d'Història de les coses, però no sol haver-hi càtedres sobre el futur de les coses, per exemple, el futur de la socioeconomia, de l'enginyeria, de l'ocupació, ... Els escenaris socioeconòmics de futur, la prospectives, haurien de meréixer-nos major atenció. Nosaltres en la Universitat treballem amb ingredients de futur i per al futur. Mestres de hui amb memòria d'ahir, hem d'explicar, òbviament, la qual cosa ha d'ocórrer demà.

I hem d'encertar en el que ocorrerà demà, perquè d'això depén que els milers de jóvens que estudien en la Universitat, perquè la Societat ens els envia, tinguen una inserció digna en la dita Societat; inserció de què depén l'èxit del seu propi projecte de vida personal i col·lectiva. Hem de donar-los a este repte categoria de funció objectiu.

El segon repte és el següent: de totes les ferramentes que legitimen la docència, la que procedix de la investigació i de la innovació, és la més preada, la més important, perquè està en l'avantguarda de la generació del coneixement. Se sap que una Universitat del segle XXI ha d'extraure cada professor equivalent necessari per a la docència, d'una plantilla d'entre quatre i sis professors-investigadors, treballant per raons d'investigació, desenvolupament tecnològic i innovació. És veritat que també els plans d'estudis del segle XXI han d'estar menys sobrecarregats que els actuals, potser de l'orde de la mitat. Amb el que es demostra una vegada més, i per un altre camí, la necessitat una nova llei d'inanciación de la I+D+I d'un suma econòmica equivalent a l'encara vigent llei de finançament d'universitats, que també esperem tinga una pròrroga digna. Per a ambdós lleis Sr. conseller comptarà amb la nostra més entusiasta col·laboració. L'àmbit de la Ciutat Politècnica de la Innovació té esta finalitat.

I el tercer repte és: Què hem de fer per a generar entre els que són els legítims agents intel·lectuals, i garants del procés, és a dir, entre els Professors, Investigadors i Personal d'Administració i Servicis, una disposició activa per a estar formats, motivats, il·lusionats i entregats a tan noble causa? Este és el repte de més fàcil solució, perquè només es necessita legislació adequada i els recursos econòmics pertinents.

En 1.999, 29 països europeus van firmar la declaració de Bolonya que ha posat en marxa un procés conduent abans de l'any 2.010 al cridat E.E.E.S., Espai Europeu d'Educació Superior. Quatre anys més tard, encara estant el projecte de Bolonya en la fase de debat i motivació, corre el risc de quedar-se vella la doctrina que ho va impulsar. Primer perquè l'Educació no és quelcom al marge de la socioeconomia i d'altres valors estratègics, i segon perquè en Educació, el concepte Europa es queda clarament insuficient. Esta Universitat, dita amb tota humilitat, té condicions per a arribar a ser una bona Universitat entre les millors del món en eixe futur Espai Global d'Oportunitats Superior.

Moltes gràcies