Norman Foster

Abans de venir ací avui em van preguntar si començava a agradar-me estar a València. Vaig contestar que ja m'agradava la primera vegada que vaig ser ací i cada vegada que torne l'admire més, però mai no havia pensat que arribaria a entusiasmar-me tant. Em sent agraït per això.

Mai no m'he cregut important com a persona, tanmateix, sempre he pensat que la gent per a qui treballe o la gent que treballa amb mi sí que és molt important. Per tant avui és un dia important, és important per a totes aquestes persones i també ho és per a mi.

M'havien demanat que parlara durant vint o trenta minuts, de manera que he preparat unes diapositives que no són més que una excusa per a parlar sobre les coses que ens motiven, coses que ens apassionen i que ens entusiasmen. Per favor, em podrien posar les diapositives i apagar els llums?

La diapositiva de l'esquerra correspon a l'entrada d'una exposició a Londres que va fer un fill molt distingit de la ciutat de València, Santiago Calatrava. L'exposició va tenir un brillant èxit, de fet ha sigut l'exposició que més èxit ha tingut de les que ha organitzat el Royal Institute of British Architects (el Reial Institut d'Arquitectes Britànics). Va batre tots els rècords d'assistència.

La imatge de la dreta mostra una proposta de Santiago Calatrava per a construir un pont sobre el Tàmesi. Es va fer a invitació d'un client nostre i indirectament jo vaig contribuir en part perquè aquest client estenguera la invitació. El govern britànic està estudiant la proposta, i jo juntament amb molts altres arquitectes i la resta de gent interessada he firmat una petició dirigida al govern en un intent de convéncer-lo perquè construïsca aquest pont, pont que és un magnífic monument i tenim moltes esperances que es puga portar a terme.

Les diapositives següents mostren un edifici dissenyat per Steff Bonnell, l'estadi esportiu de Badalona, als afores de Barcelona. Els mostre aquestes diapositives per la raó següent: poc després de visitar l'exposició del treball de Calatrava, vaig haver d'anar a Brussel·les on era el president d'un jurat format per vuit països comunitaris, perdó, 9 països comunitaris i, vuit érem de distints països. Havíem d'elegir a Brussel·les el guanyador de la pròxima biennal d'arquitectura, i el vam atorgar a Bonnell per aquesta construcció d'entre unes noranta propostes.

Vaig tenir l'honor de conéixer Bonnell una setmana més tard a Barcelona, on vaig anar invitat a la cerimònia i vaig fer un petit discurs sobre l'arquitecte i l'edifici. És un edifici meravellós i Bonnell mereixia rebre el guardó. A més és un arquitecte molt afable.

Una setmana més tard vaig ser a París. El govern francés ens havia invitat a deu arquitectes per tal de consultar-nos unes propostes que havíem de preparar sobre un terreny molt important a la part est de París, al costat del Sena. Cadascun de nosaltres havia de formular unes propostes. Un del grup era Esteve Bonnell.

Segons el meu parer, la diversitat d'aquests actes a Londres, Brussel·les, Barcelona i París demostra la mobilitat creixent dels arquitectes a través de les fronteres nacionals. Crec que això és una cosa molt sana i molt progressiva que aporta tota classe d'avantatges. Això ens permet ampliar i compartir els nostres coneixements entre col·laboradors, professionals, arquitectes, enginyers i les persones del món de la construcció. Opine que, d'aquesta forma, les possibilitats de treballar per equips en continents distints ens pot aportar experiències de gran valor.

Vaig exposar les següents diapositives al Japó i ara us les mostre a fi de poder parlar-vos sobre el repte de treballar en una cultura aliena. Vaig usar aquestes diapositives com a introducció a una xarrada sobre el jardí zen i el microxip.

Per a mi un dels aspectes de més desafiament i emoció de treballar en un altre país va ser veure-ho tot com una novetat. No podia donar res per fet i em vaig començar a identificar amb l'ambient del lloc. El Japó em va fascinar. El fet que la tradició i la història convisqueren i formaren una part molt important en una cultura que s'entrega per complet al futur, em va ser demostrat pel microxip al costat del jardí històric zen. Ja que vinc d'un país que, en aquests moments, està consumit per una espècie de nostàlgia perillosa i perjudicial, el Japó per a mi és molt liberalitzador. Té cura de la seua història i cultura i s'hi entusiasma, però és optimista i té energia al mateix temps. Això també ho veig ací a Espanya d'una forma molt positiva i és una cosa sobre què potser en una altra ocasió m'agradaria parlar, però no ara. Crec que és una de les raons per què m'agrada aquest país.

Les dues diapositives següents són realment records de la passió que es pot tenir per entendre, aprendre i intentar potser desenvolupar una certa sensibilitat envers una cultura tradicional, i al mateix temps tenir amor cap a la tradicional arquitectura japonesa. És interessant pensar que és possible que aquests sentiments s'absorbisquen subconscientment en el pensament del dissenyador de manera que sobre un dels últims edificis que acabem de construir, Century Tower (passeu les dues diapositives següents, per favor), uns crítics i escriptors al Japó han comentat que posseeix unes qualitats molt japoneses, per exemple l'harmonia, la serenitat sobretot a l'interior. És probable que no siga casualitat que haja sigut la primera vegada que treballem amb aigua, ací ho veiem en estanys que reflecteixen l'entorn (entorn que no es veu gaire bé en la diapositiva de la dreta).

Avui he tingut una xarrada molt agradable amb un grup d'estudiants a l'Escola d'Arquitectura. Ha sigut un intercanvi d'idees molt entretingut. M'han preguntat que si haguera de construir un edifici ací a València, quina classe d'idees m'influirien. Els he dit diverses vegades que la tradició em serviria com a punt de referència, sobretot l'ús de l'aigua com una llarga tradició històrica. El clima també, la regió, els materials, els terrenys, la terra, literalment els camps de tarongers. Crec que la nostra sensibilitat s'aguditza en llocs nous, sobretot en llocs cap als quals tenim una certa simpatia per diverses raons.

Estava revisant uns antics arxivadors el cap de setmana passat i vaig trobar les diapositives següents. Va aparéixer un dels esquetxos (el de l'esquerra) que va fer un estudiant japonés mentre treballàvem en la construcció de Century Tower. No s'havia acabat encara però l'estudiant estava intrigat per la relació entre les imatges formals japoneses i el tipus d'edifici que construíem. Fins i tot, com mostren les següents diapositives, en el joc de paraules; un passatemps molt japonés. És interessant veure que una cosa que es podria racionalitzar com una estructura (a la dreta) una resposta a les condicions japoneses molt específiques de terratrèmols i tifons pot recordar subconscientment un poc japonés en l'essència. Això és molt diferent de copiar en una espècie d'imitació algunes de les formes d'arquitectura japonesa d'èpoques anteriors que, segons el meu parer, s'acosten més a l'essència d'aquesta cultura que un pareix que absorbeix d'una manera subconscient.

Les diapositives següents no són del Japó, sinó d'un altre lloc de l'Orient Llunyà, de Hong Kong. Mostren dos primitius dibuixos de l'edifici del Banc de Hong Kong. El de l'esquerra és un dels meus esbossos i il·lustra com els rajos del sol podrien filtrar-se cap a la profunditat d'un espai interior, una espècie de mercat o atri de banca i com en tot l'edifici s'escalona el tràfec incessant de l'empresa. L'edifici podria estar construït a un nivell més elevat que l'altura normal de la vorera. La imatge a la dreta és el primer dibuix fet del banc per un fung shui , un geomàntic xinés. El geomàntic parlava en termes místics sobre on hauria d'estar situada l'entrada, i l'altura que hauria de tenir i també parlava d'un edifici que estimularia la prosperitat del banc perquè el banc és un símbol important. És, des del punt de vista econòmic, el nervi de Hong Kong. I per tant si prospera el banc, la fortuna de la colònia i dels seus habitants també anirà en augment. Per això es va parlar molt de no deixar la fortuna escapar i de retenir, i del racó del Drac. No pretenc dir que hàgem traduït literalment tot això. Però crec que sí que va poder sentir-se l'essència d'aquesta idea.

En les dues diapositives següents veiem l'atri del banc a l'esquerra amb la llum reflectida pels espills de dalt, encara que el dia era núvol, i com a la dreta l'escala puja fins al banc, en si mateix un espai molt simbòlic dins de la comunitat de Hong Kong, que evoca d'una manera interessant algunes coses de què parlava l'home fung shui . Aquest edifici és un intent de convertir el fet mundà de cobrar un taló o d'ingressar diners en un fet un poc més espiritual.

La qualitat d'aquesta llum, la qualitat poètica d'aquesta llum, aquesta llum que canvia segons les estacions, que varia segons l'hora del dia, és una important dimensió humana en tots els nostres edificis. Jo diria que en la generació d'edificis pròxima, dels quals ja veiem senyals, això és una visió de conjunt més àmplia, no sols relacionada amb la nostra pròpia arquitectura

Crec que la importància del sol en les diapositives següents va més enllà de tenir només unes qualitats humanitzadores. Pareix que suggereix una forma de vida més assolellada des del punt de vista social i també va cap a una arquitectura que podria donar una resposta més sensible en termes d'energia a la dimensió solar.

Si passem a Alemanya crec que podem continuar aprenent. Alemanya té una legislació molt interessant quant a l'ecologia. Hem treballat a Duisburg en uns projectes pioners. Aquestes dues diapositives mostren una maqueta d'un edifici menut; és un edifici de quatre projectes a Dwisburg, tres dels quals formen part del mateix complex. La diapositiva a l'esquerra mostra l'edifici en vies de construcció. La vaig fer fa molt poc de temps, dilluns passat precisament. Mostra la paret exterior amb les seues quatre capes, tres de vidre i una de persianes controlades per ordinador. No està acabat encara, de manera no es veu bé com quedarà des de l'exterior, però en les maquetes (les següents, per favor) el sostre encorbat està orientat cap al sud i prompte s'instal·laran en aquest sostre plaques solars i elements fotovoltaics. Serà el primer edifici d'oficines del món que tinga un sistema d'aire condicionat refrigerant alimentat per energia solar. A Duisburg hem estat treballant amb un promotor que està entusiasmat amb les energies alternatives i ha sigut una col·laboració molt interessant amb els city fathers , amb l'alcalde i el consell municipal.

L'ús de la tecnologia controlada per ordinador és molt significatiu. També és important per a aquesta ciutat (les següents, per favor). Baix hi ha l'edifici que us acabe d'assenyalar, hi ha un altre edifici redó més amunt i un parc gran. En la imatge de l'esquerra hi ha aquest edifici de vidre que té les seues arrels en la història del segle XIX, ací demostrat per una casa de palmeres . Es tracta d'una nova forma de mirar l'ecologia d'un edifici i dels nuclis urbans i de com es pot donar la volta a la desintegració d'aquests, revitalitzar-los i fer del parc una part integrada en el sistema energètic de l'edifici.

(Les següents, per favor). La creació d'un parc gran al mig d'una ciutat industrial proporciona una forma d'absorbir el diòxid de carboni produït per l'ús cada vegada més creixent dels cotxes, genera oxigen i forma part d'un sistema d'espirals dins de la terra, de llacs nous que, en ajuntar-se, convergeixen en un edifici totalment autosuficient quant a l'energia. Aquesta és l'àrea de microelectrònica i contindrà noves indústries, és el pròxim edifici que es construirà. El segon ja està a punt de completar-se (les següents, per favor). El seu cor és un tipus d'espai central i dins d'aquest espai, a la part de baix hi ha una àmplia àrea de reunions per al públic, un espècie de fòrum local (les següents). Es va fer una inauguració simbòlica d'aquest edifici i va ser literalment una jornada de portes obertes. Van acudir-hi els ministres i la comunitat local. Va començar amb un magnífic esmorzar, després va haver-hi un concert que seguí la celebració durant tot el dia, i va culminar en una festa que no va acabar fins a la matinada de l'endemà.

Igual que molts altres projectes a Alemanya aquest ha reunit la industrial local, la comissió per al foment del comerç, l'alcalde i l'ajuntament. Tenim un altre exemple semblant en un poble que es diu Ludenscheid on intentem reajustar alguns dels problemes socials i crear un millor entorn. Estem examinant edificis antics en un intent de donar-los un ús nou, reciclar-los per dir-ho d'alguna forma. En introduir nous edificis d'una manera discreta podríem transformar el poble o la ciutat en qüestió.

(Les següents, per favor). A Duisburg la qüestió es redueix a què és el s'ha de fer amb les antigues indústries contaminants que van desapareixent de la ciutat; Mannesmann, Thyssen i Krupps ja s'han retirat d'aquesta zona molt industrialitzada, i com es fa per a atraure indústries modernes; la indústria dels microxips i de l'electrònica neta (les següents) que proporcionen llocs al centre de la ciutat que siguen vàlids tant per a la indústria com per als xiquets. No es tracta només de veure la pròxima generació a curt termini sinó també a llarg termini.

Aquestes diapositives mostren com les influències estrangeres poden donar idees sobre els problemes contemporanis. Sempre m'ha captivat la forma de la tradicional casbah pel fet de no tenir una forma de construcció exterior en el típic sentit occidental. És sobretot una ruta, i té un estil d'arquitectura interior que permet les identitats individuals d'àrees separades. Per davall d'aquest sostre anodí trobem una gran riquesa i pluralitat.

En la imatge de la dreta veiem en termes moderns una proposta per a una empresa mexicana que es diu Televisa situada a Mèxic D. F., que podria respondre a les necessitats de les indústries de telecomunicacions i d'entreteniment. El holding de Televisa tenia diverses filials, empreses separades, i cadascuna necessitava una identitat pròpia juntament amb els seus estudis, etc. Havíem de trobar la forma d'expressar això en un país amb molts problemes econòmics i amb una gran dependència dels materials indígenes. És molt car importar l'acer perquè està subjecte a impostos elevats. Les dues següents mostren l'arquitectura que obtindríem d'això. Combina d'una forma composta el ciment com a material bàsic amb un ús molt reduït de l'acer que resulta en un elegant sostre en forma de paraigua.

En un lloc molt lluny de Duisburg, als afores de Londres, prop de l'aeroport de Heathrow, hem construït per a un promotor un edifici a Stockley Park a una escala totalment distinta i amb un pressupost molt reduït. És interessant assenyalar que és el mateix promotor que va invitar Santiago Calatrava a dissenyar el pont. En aquest edifici a Stockley Park, amb el seu sostre de paraigua, hi ha una espècie d'atris de vidre que recorren tot l'edifici, és a dir edificis dins d'altres edificis. El pressupost per a aquesta construcció va ser mínim i es va construir ràpidament. No va arribar a un any des del primer contacte per telèfon fins a l'entrega de les claus i tampoc se sabia si es destinava a un, dos o tres clients distints. Hi ha una tradició molt arrelada en el despatx, que va començar fa trenta anys, que creu que és possible treballar amb solars en males condicions, pressupostos baixos i circumstàncies normals i corrents, i es demostra des d'un punt de vista popular que es pot construir alguna cosa millor, d'un cert estil de vida, sobretot si tenim en compte que passem més temps a la faena que a casa.

Les següents diapositives daten dels anys setanta, l'any 1970 per a ser exactes, i són d'un projecte (la diapositiva de la dreta) per a IBM, que en aquell temps dedicaven pressupostos normals a la construcció d'edificis tradicionals per a les seues oficines principals. No obstant això, el que feia IBM era construir abans una oficina provisional. Al fons del solar es veurien edificis prefabricats com els que veiem ací a l'esquerra. Després, quan els edificis definitius estaven acabats, es retiraven els prefabricats. Aquests edificis no són bonics. Tenen un pressupost molt limitat i s'han de construir en un mínim termini de temps però el que vam fer va ser demostrar que era possible construir una cosa millor pel mateix preu i en el mateix termini de temps, i això és el que veiem a la dreta: és un edifici molt flexible . Dins d'aquest concepte pot canviar, es perd, es fa invisible dins d'un parc; un parc que creem d'un abocador en omplir-lo de vegetació. Va guanyar molts premis, s'ha convertit en un edifici permanent i fa uns cinc o sis anys vam tornar a equipar-lo tot. Té una vida intensa i duradora.

Veiem uns principis semblants en les diapositives següents. Mostren una vista d'un edifici que ha sigut esmentat en aquesta citació tan generosa en el meu nom; l'edifici Willis Faber. No us ensenyaré l'exterior de l'edifici, que és interessant sobretot no per la paret de vidre en si, sinó perquè aquesta segueix la línia de la vella ciutat medieval, la qual cosa recorda l'antic carrer. En aquest sentit, encara que està construït de materials moderns, té les arrels en la tradició d'una època anterior. Tanmateix, l'interior de l'edifici és molt interessant des d'un punt de vista social. No té ascensors, té tres plantes i el sostre. Les dues d'oficines estan intercalades entre el sostre i la planta baixa. En aquesta hi ha una magnífica piscina per a l'ús del personal i fora d'hores de treball també per als seus familiars. Aquest tipus de passeig en pendent és el focus social, el cor social de l'edifici. És interessant observar la gent i la seua forma de saludar, d'intercanviar paraules agradables i com es reuneix en grups petits a l'escala per a parlar del treball del dia. Crea un ambient familiar al lloc de treball entre 1.500 persones. Tothom vol treballar ací. Hi ha molt poc de moviment de personal. El sostre es converteix en una espècie de jardí en el cel , de manera que aquest terreny tan valuós torne a crear-se al nivell del sostre com un jardí per a descansar, per a prendre el sol o per a observar des del restaurant les vistes que ofereix. Va crear també altres noves idees com ara la d'un edifici que necessitava poca energia. En aquest aspecte ha batut diversos rècords. D'una forma inesperada s'ha convertit en un monument nacional. Encara que és un edifici modern, té el mateix estatus que una catedral, la d'Ely per exemple, en termes històrics, i és l'únic edifici modern al Regne Unit que el té. Fa poc va ser premiat per ser el millor edifici de 25 anys de vida. Encara que els materials són barats, no és més que ciment pintat, subratlla la importància del lloc de treball i la influència social d'aquest sobre l'estil de vida.

Un esperit de celebració, en les diapositives següents veiem alguns dels reptes de construir un edifici contemporani, en aquest cas un centre d'art, una sèrie de galeries i també els arxius i la biblioteca per a la ciutat de Nimes. És un projecte que l'alcalde de Nimes, Jean Bousquet, va ensenyar fa dos dies als alumnes a la London Architectural Association (Associació d'Arquitectura de Londres). Segons el meu parer, la celebració reuneix moltes coses. Es tracta d'un preciós temple romà que ni tan sols s'arriba a tocar. Aquest edifici està inspirat en la geometria del carrer romà. Respecta la plaça, no toca els altres edificis, defensa també un gran arbre antic, s'han retallat els fonaments al voltant seu. L'edifici està literalment construït al voltant d'aquest arbre. Inserim subtilment una columna d'acer per les velles branques. En aquest concepte de celebració l'alcalde ha transformat la ciutat de Nimes i la fira, que va començar sent local, s'ha convertit en un esdeveniment nacional en què tota la ciutat es dedica a la celebració, en què l'edifici esdevé el teló de fons i forma part de la mateixa celebració.

Avui em sent molt humil, ha sigut una celebració extraordinària. Aquesta diapositiva mostra la celebració del llançament de l'exposició Nomos Furniture for Techno, va ser la festa d'inauguració a Milà. Des del meu punt de vista hi ha pocs dies en la vida d'una persona dels quals es pot dir de veritat que són inoblidables. No m'oblidaré mai d'avui, en tots els aspectes, la bona acollida, el menjar, la música, aquesta cerimònia, tot m'ha commogut molt. Només vull dir gràcies.