Norman Foster

"De la mateixa manera que els antics van trobar la inspiració per al seu art en els elements de la natura, nosaltres -materialment i espiritualment artificials- hem de trobar aquesta inspiració en els elements del novíssim món mecànic que hem creat, del qual l'arquitectura ha de ser l'expressió més bella, la síntesi més completa, la integració artística més eficaç".

Aquest fragment del Manifest de l'Arquitectura Futurista va ser publicat per Sant'Elia i Marinetti el 1914 i, per tant, només pot ser aplicat a Norman Foster com una premonició.

Tanmateix, la comparació que proposen els futuristes entre ambdues fonts d'inspiració ens proporciona les claus per a comprendre aspectes rellevants de l'arquitectura de Norman Foster: la seua disposició a donar compliment a les noves necessitats de la societat a través de formes i tècniques extretes de les indústries més avançades del nostre temps, i la sensibilitat i precisió amb què aquestes tècniques han sigut emprades com a elements del llenguatge arquitectònic, amb la qual cosa han proporcionat una nova expressió a l'arquitectura moderna.

El mecanisme pel qual els materials que constitueixen els edificis es converteixen en signes, i les tècniques constructives en lleis sintàctiques, ja és present en els orígens de l'arquitectura clàssica, però Norman Foster té el mèrit d'haver trobat una adequada representació de l'arquitectura dels nostres dies, els seus materials i les seues tècniques.

La seua obra encarna la síntesi de diferents posicions i propostes anteriors: la tradició vuitcentista de la construcció en acer i vidre; l'organicisme en la recerca d'harmonia entre forma i estructura i la interpretació tecnològica de l'arquitectura i les propostes no compositives desenvolupades als anys 50. S'hi detecta la presència de Brunel i Paxton, de Mies i Fuller, i també en Kahn i Wright, per esmentar només les més evidents. És, per tant, una arquitectura perfectament arrelada en la tradició del Moviment Modern, una de les principals tendències de la qual personifica: aquella en què l'estructura es manifesta com a raó principal del sistema compositiu general de l'edifici i els sistemes constructius es converteixen en els sintagmes del llenguatge arquitectònic modern.

Per tot això, la producció de Norman Foster constitueix un dels punts de referència més destacats de l'arquitectura de la segona meitat del segle XX. Els arquitectes formats en aquest període no hem pogut sostraure'ns a la força de les idees arquitectòniques desenvolupades per ell: la reinterpretació racional dels programes de cada nou edifici més enllà de les premisses preestablides; la construcció amb materials secs ; el tancament amb vidre sense fusteria, penjat directament de l'estructura; l'agrupació de les funcions més diverses davall d'un mateix sostre ombrel·la; l'ús dels tancaments, verticals i horitzontals com a contenidors de tots els serveis de l'edifici; i el recurs a les tecnologies més avançades dels nostres dies, com l'aeroespacial, per a emprar-la en la construcció d'edificis.

La Universitat Politècnica de València s'honra a incorporar al seu Claustre de Professors, a proposta de l'Escola d'Arquitectura i del Departament de Projectes Arquitectònics, l'arquitecte Norman Foster. Amb això reconeix, i en certa manera fa seues, unes aportacions al món de la cultura arquitectònica que no s'han quedat només en el terreny de les propostes teòriques o de les realitzacions fragmentàries, sinó que s'han materialitzat en bells edificis, presents ja arreu del món.

En aquest, necessàriament breu, elogi del professor Norman Foster, que se m'ha encarregat pronunciar en el solemne acte de la seua investidura com a doctor honoris causa , m'és absolutament impossible analitzar, i fins i tot enumerar, una obra que va començar el 1963 amb un refugi semienterrat a Cornualla i culmina, de moment, en la torre de comunicacions del parc de Collserola de Barcelona. Però no puc deixar d'esmentar ací un selecte grup d'edificis sense el magisteri dels quals no seria possible entendre l'arquitectura dels nostres dies:

La seu central de Willis, Faber i Dumes a Ipswich (1973/74), on Foster reinterpreta l'ideal miessià de l'edifici d'oficines recobert de vidre i organitzat en planta lliure, i per al qual va desenvolupar els sistemes de vidres penjats directament dels forjats i units entre si per juntes de silicona que després s'han distribuït comercialment.

El Centre d'Arts Visuals de Sainsbury (1974/1978), edifici contenidor que amb els seus 6.200 m2. Acull una escola d'art, un restaurant, espais per a exposicions, petits estudis i laboratoris. En la construcció d'aquest edifici es van emprar només tres tipus de plafons: de vidre, de placa d'alumini i de reixeta d'alumini, i una gran estructura tubular, que per si mateixos configuren una pell profunda capaç d'acollir tota mena d'instal·lacions tècniques i de constituir-se en autèntic espai servidor de tot l'edifici.

La seu central del Hong Kong & Shanghai Banking Corporation a Hong Kong (1979/1986) que és l'aportació de Foster a la tipologia dels gratacels. Ací el centre de la planta, que tradicionalment es reservava als serveis i comunicacions, a causa del difícil contacte amb l'exterior, s'ha convertit en espai de relació, d'altura múltiple, o en espais per a oficines ben il·luminades, i les comunicacions i els serveis queden adherits a la pell exterior. L'estructura, patent en la imatge exterior o interior, es converteix en el sistema generador de la composició i configura un ordre gegant d'arrel tecnològica que marca l'escala de l'edifici.

El Centre de Distribució de Renault U. K. a Swindon (1982/1983) on Foster demostra, una vegada més, la manera com un tema aparentment secundari pot convertir-se en suport d'una excel·lent arquitectura.

El tercer aeroport de Londres a Stansted (1981/1985) on la lleugeresa de l'estructura, l'ús de sistemes constructius propis de l'aviació, la separació per plantes dels espais servidors i servits, i la integració en el paisatge natural i artificial es converteixen en poètica metàfora del contingut arquitectònic.

I la Torre de Comunicacions de Barcelona (1988/1992), una enorme estructura dissenyada per a simbolitzar la nova tecnologia i per a respectar l'entorn natural, tant durant el procés de construcció com en la implantació definitiva.

Afortunadament, el valor de la producció de Norman Foster ha sigut internacionalment reconegut des dels seus començaments: els crítics i els teòrics de l'arquitectura del Moviment Modern han dedicat una especial atenció a l'avaluació de la seua obra; les revistes especialitzades han publicat repetidament els seus projectes i edificis, i organismes de tot el món han premiat la seua obra reiteradament.

Sense esmentar els premis i les medalles, he de recordar que sir Norman Foster és doctor honoris causa de les universitats de Bath, East Anglia i Humberside; membre honorari de la Royal Academy of Arts de Londres, de la Society of Industrial Artist and Designers, de l'Acadèmia Internacional d'Arquitectura de Sofia, de l'American Institute of Architects i del Bund Deutscher Architekten.

Encara que potser, la imatge més apropiada del nou doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de València és la frase amb què Kenneth Frampton concloïa la seua presentació com a Premi Europeu d'Arquitectura pavelló Mies van der Rohe:

".els presente Sir Norman Foster, arquitecte i poeta de la construcció".