Paul Anthony Samuelson

Quan un economista rep l'honor de ser investit amb el títol de doctor honoris causa , aquest no hauria de considerar aquest honor com un reconeixement del seu propi valor acadèmic.

Basant-me en la meua experiència, crec que, més aviat, hauríem d'adjudicar aquest honor a l'art i a la ciència de l'economia.

Amb aquesta idea al pensament em sent feliç en expressar el meu agraïment en aquesta important ocasió. Espanya té una antiga tradició en la disciplina de l'economia política, disciplina que Amèrica pot molt bé envejar, ja que sols des de 1935, els Estats Units han avançat fins a aconseguir la seua actual importància en el camp de l'economia i de la història econòmica.

Quan vaig començar els meus estudis, fa uns seixanta anys a la Universitat de Chicago, els treballs que llegíem eren fonamentalment d'autors britànics. Ja en coneixen els noms: John Maynard Keynes, Alfred Marshall, A. C. Pigou, John R. Hicks i molts d'altres. Actualment, per als estudiants espanyols o japonesos que volen estudiar economia i per als llicenciats i investigadors de tot el món, la meca és Cambrigde (Massachussets) o Standford (Califòrnia), abans que Oxford o Cambridge (Regne Unit). La pròxima generació de líders en el camp dels negocis, probablement passarà una temporada a les Escoles de Ciències Empresarials de Wharton o de Harvard.

Per què aquests canvis? I és cert que l'economia es mereix l'admiració que actualment rep? Compartiré amb vostés algunes idees i experiències relacionades amb aquestes qüestions.

Va ser Thomas Carlyle qui va donar a l'economia el nom de ciència lúgubre . Això va ser al segle XIX, quan els veïns escocesos de Carlyle solien tenir famílies amb molts fills i la creixent població omplia l'escàs sòl, més enllà dels límits de la Llei dels Rendiments Decreixents. La vida d'aquells temps era vertaderament horrible, curta i brutal. Avui, quan vostés i jo mirem cap al segle XXI, la perspectiva és qualsevol cosa menys tètrica gràcies a la riquesa produïda per la ciència i l'enginyeria postnewtonianes.

Les expectatives de vida han augmentat pràcticament a tot el món. Els xiquets nascuts avui a Espanya poden esperar viure, per terme mitjà, vuit dècades -més enllà dels 70 anys bíblics-. I seran anys d'alt nivell de vida, més enllà del que Adam Smith o Karl Marx van poder somniar.

Podem garantir que l'economia ja no és una ciència lúgubre. Però Carlyle tenia raó en donar el nom de ciència a l'economia? El físic, l'astrònom, el biòleg molecular i el cardiòleg poden enorgullir-se de l'exactitud i del rigor de les seues disciplines. Com gosem nosaltres, els economistes, pretendre un domini similar dels fets i principis de l'economia política?

Crec que les disciplines econòmiques han avançat molt l'últim mig segle. Però si he de ser franc amb vostés, he d'admetre, més ben dit, he d'insistir, que l'economia es troba a mig camí entre l'art i la ciència.

Conec i utilitze moltes matemàtiques superiors. Els meus alumnes tenen els seus màgics ordinadors electrònics i empren els més intricats mètodes economètrics. Les seues bases de dades són cent vegades més completes que les emprades per la generació dels meus professors i, potser, la precisió d'aquestes bases de dades s'ha duplicat. Però encara no podem estar segurs de quin serà el producte interior brut de 1992 d'Espanya o dels EUA. I encara continuen els debats acalorats entre un reformista social, com jo mateix, i un vell amic des de fa 57 anys, el professor Milton Fridman, que és un conservador convençut.

Estem d'acord en moltes coses, però no en tot. Els economistes d'ara prediuen millor del que solíem fer nosaltres; però encara ens enfrontem a errors variables. I, hi he d'insistir, no pareix que la nostra disciplina assolisca el 100% de precisió en el futur, ni tan sols el més llunyà.

En resum, l'economista encara necessita, en gran part, la saviesa i el bon judici. El bon sentit no és el mateix que el sentit comú i és tremendament difícil distingir el bon sentit del roín. Per això, quan van nomenar-me professor emèrit, vaig haver de dir, en la meua darrera lliçó magistral:

"Durant tota ma vida, els meus ensenyaments sols han sigut correctes a mitges. Malauradament, mai no podré estar segur de quina meitat era la correcta!"

Vivim en una era de sorpreses. Sobtadament, cinc-cents milions de persones de l'Europa de l'est i de l'Àsia s'han tornat contra la ideologia comunista. L'estudi acadèmic de l'economia no pot deixar de veure's afectat per semblants terratrèmols polítics. Les inscripcions als seminaris avançats sobre marxisme ja van disminuint en les més prestigioses universitats dels EUA. El corrent principal de l'economia -una amalgama d'Adam Smith i Keynes- adquireix importància a expenses del marxisme, galgraithisme i sraffianisme. Un cínic diria que els economistes són uns oportunistes que s'allisten sota qualsevol bandera que estiga actualment de moda. I més concretament, dins del corrent principal del pensament econòmic, els paradigmes del laissez faire adquireixen atractiu. Friedrich Hayek, Milton Friedman i el meu antic mestre Joseph Schumpeter reben actualment una nova i més respectuosa atenció.

La meua funció com a aspirant a científic és la d'intentar distingir entre una moda momentània i la tendència que es mantindrà durant molt de temps. Per tant, cada any he de rescriure per a mi mateix la Riquesa de les nacions d'Adam Smith i Què és el que fa que cresca. No és aquest el moment ni l'ocasió per a un discurs complet sobre aquest tema. Vostés s'adormirien abans que jo arribara a la meitat de la conferència. En lloc d'això, recalcaré uns pocs punts que necessiten més èmfasi del que habitualment reben. Les meues afirmacions seran breus i dogmàtiques.

1. Darwin té raó quan afirma que l'escassetat està sempre molt prop. Això pot ser il·lustrat pel que trobe que és el diagrama més interessant entre els centenars de gràfics del meu llibre de text Economics. Els remet a la pàgina 228 de la 13a edició anglesa, Samuelson/Nordhaus.

El gràfic mostra de quina manera els índexs de salaris monetaris han crescut des de l'any 1250 fins al 1990. No hi ha res de destacable ací. Començant fa 500 anys amb Colom, l'or i la plata espanyols van fer apujar els preus pertot arreu. Vostés ja coneixen aquesta història.

El que és fascinant és la corba del gràfic que mostra allò que els salaris monetaris poden comprar. Durant els primers cinc segles després de 1250 no observem cap progrés en els salaris reals. Solament observem alces i baixes degudes a les grans plagues i unes petites edats de gel. Després, pels volts del 1750, i començant a l'època posterior a Newton, observem a tot el món una cosa completament nova sota el sol: una tendència creixent dels salaris reals de la gent en general.

Com poden explicar Charles Darwin o Robert Malthus un creixement, tant de la grandària de la població com del salari real per càpita? No poden explicar-ho. Això desafia la llei dels rendiments decreixents.

Ho podem comprendre, ja que la vida és una carrera entre els científics i els rendiments decreixents. Qui diu que no existeix quelcom de paregut a un entrepà gratis? Els nous coneixements ens proporcionen una producció extra amb menys recursos. Nou de cada deu de nosaltres no seríem ací si de veritat no hi haguera entrepans gratis.

2. Independentment dels nous coneixements tècnics i comercials, la història econòmica mostra que les nacions augmenten la seua productivitat quan sacrifiquen el gaudi del consum actual i desvien recursos per a la producció de més i millors béns de capital. Una economia d'oferta idònia -i jo mai no la confonc amb la reaganomics del 1981 i la seua esmunyedissa economia de l'oferta- demostra que són els coneixements nous i el nou capital -maquinària, factories, formació i habilitats humanes i el saber fer empresarial- els elements que creen la riquesa i el progrés de pobles i nacions.

3. Encara no he finalitzat, fins i tot encara que els meus discursos de fa quaranta anys pogueren acabar ací. La societat produeix milers de béns per mitjà de milions de persones, alhora que utilitza diversos centenars de milers d'articles que apareixen als catàlegs dels fabricants.

Puc escriure les equacions matemàtiques que tota economia ha de satisfer si ha de funcionar de forma eficient i viable i en resposta als desitjos i les necessitats humans. Però escriure aquestes equacions sols significa donar un salt de deu peus cap als milers de milles que hi ha fins a la Lluna. Quan IBM i Cray milloren els seus ordinadors cent vegades, el meu salt cap a la lluna no haurà arribat ni a 12 peus!

La burocràcia de Franco no va poder fer el treball d'una organització econòmica efectiva. Tampoc no va poder fer-lo la Utopia de lord Bacon. Lenin, el 1917, entre la revolució popular del febrer i la presa del poder l'octubre pels bolxevics, va escriure un llibre sobre economia mentre estava en la clandestinitat. Ingènuament, Lenin pensava que una vegada el capitalisme haguera arribat al seu estat de 1917, els comunistes sols necessitarien utilitzar la regla aritmètica de 2 + 2 = 4. Després, tots viurien feliços. L'or, deia Lenin, seria relegat a la producció de seients de vàter. La producció d'energia elèctrica crearia la democràcia. La desigualtat podria ser abolida per decret.

Avui, cinc mil milions de persones saben que les coses no són tan senzilles. Un sistema de preus de mercat, amb els beneficis i les pèrdues que representen la destrucció creativa de Schumpeter, no és un sistema perfecte. Però pot funcionar, sobreviure i progressar. Ja que no m'he convertit al friedmanisme, permeteu-me la llibertat de dir que una societat sana desitjarà que la major part del producte nacional brut siga determinada per l'inhumà i despietat mecanisme del mercat. L'experiència demostra que als EUA, al Japó, Suïssa, Suècia i, gose dir, a Espanya, els governs democràtics poden utilitzar d'un terç a un quart del PNB per tal de rectificar les desigualtats extremes de les rendes personals produïdes pels mecanismes del mercat.

Amb la finalitat de mostrar que sóc un economista eclèctic i no un fanàtic, vull fer una solemne advertència que potser fa quaranta anys no hauria pensat que seria necessari fer.

L'experiència amb l'economia mixta de l'etapa postkeynes indica que quan l'estat comença a controlar -mitjançant els impostos, les transferències i la regulació- aproximadament la meitat del PNB, en aquest punt, l'economia mixta comença a ser autodestructiva pel que fa a l'eficàcia, al progrés i l'equitat interpersonal. No vull ser dogmàtic quant al valor exacte de la fracció.

Acabe amb una disculpa. No ha sigut la meua intenció fer un sermó. Però la majestuositat de les robes que vestisc m'han encisat i vostés han hagut de ser un auditori captiu.