Història, nomenament i protocol

Doctor -aquell qui ensenya, el docte- és una paraula que defineix el mestre, el professor, ja en Ciceró i en Horaci, com a complement de la persona que aprèn, l'indocte -per això "docti dicant et indocti discant"-, i s'usa en castellà als segles XIV i XV amb el mateix contingut.

Com a definició d'un títol universitari, apareix per primera vegada en una llei de l'any 1462. Atribuït a determinades persones, a les quals potser es volia adular o sobre les quals realment requeien aquestes excel·lències tan extremes, el vocable ha anat acompanyat de vegades per adjectius laudatoris com angelicus, eximius, mirabilis, subtilis, illuminatus..., sense que aquesta relació pretenga ser exhaustiva.

Definit ja el títol de doctor com el de major rang acadèmic, va ser desig natural de cada universitat asseure's al seu claustre -prendre seient és el mateix que assentar càtedra- als més eminents pròcers del coneixement.

I només hi calia fer realitat aquest anhel a títol honorífic en el cas que aquests estigueren ja adscrits a altres entitats docents. Amb aquesta distinció rebrien honra -i fins i tot de vegades profit- tant la persona homenatjada com la institució.

Aquest va ser l'origen del doctorat honoris causa o ad honorem, només atribuïble amb motiu de mèrits acadèmics rellevants. La concessió d'aquesta dignitat a polítics, financers o altres persones per qualssevulla altres raons es podria entendre com a simonia.

Símbols

En el solemne acte públic d'investidura d'aquesta dignitat, el rector imposava al recipiendari el birret llorejat, venerat distintiu del més alt magisteri, com a símbol del títol discernit. Li conferia el privilegi d'emetre dictàmens i evacuar consultes, mitjançant el lliurament de l'anell a utilitzar per a signar i segellar aquests documents.

I, amb els guants blancs que tot seguit li posava a les mans, li recordava l'ètica estricta que ha de presidir tota activitat universitària. El protocol actual conserva aquests ritus, encara que en molt poques universitats se segueix utilitzant amb aquesta finalitat el llatí tradicional.

Antiguament

Corresponia la col·lació d'aquest títol -amb la proposta prèvia de la candidatura per una o diverses facultats- al Claustre de Doctors, màxim òrgan de govern de la universitat fins a temps no molt llunyans, amb la composició que el seu nom explica.

L'argument secular del similis similibus, d'acord amb el criteri d'autoritat, no permetia imaginar tan sols que algú pogués accedir a una dignitat acadèmica per un procediment distint a aquest: l'elecció pels seus parells o superiors, sistema corporatiu avui ja bandejat per als nomenaments honorífics però que es conserva en l'atribució de graus acadèmics ordinaris i en els concursos per a la provisió de places del professorat.

En l'actualitat

Aquest col·lectiu ha evolucionat, democratitzant-ne la composició, amb alts i baixos imposats per la situació política en cada etapa històrica, fins convertir-se en el Claustre Universitari actual. El record ancestral d'aquest roman, com a relíquia digna de ser venerada, en la inscripció gravada en la medalla que llueixen els doctors en les solemnitats acadèmiques sobre la musseta del color que, simbòlicament, correspon al seu títol.

En aquesta transformació, no obstant això, les competències executives fonamentals han recaigut sobre l'actual Consell de Govern per raons d'agilitat rectora. Així, és aquest l'òrgan que confereix, en l'actualitat i en el nostre cas, tant el títol de doctor honoris causa com la medalla de la Universitat.

Marc legislatiu

Després de la guerra civil, no es procedeix a regular la col·lació del doctorat honorífic fins a l'any 1957 -per la llei de 20 de juny- en un to d'acord amb les cauteles polítiques que inspiren la legislació de l'època. Aquest precepte legal no va poder incloure cap procediment per a la concessió d'aquell grau acadèmic des de les anomenades en aquell temps escoles especials d'enginyers , perquè llavors no existia el títol de doctor en les carreres tècniques.

Aquesta mancança va obligar més tard a completar la deficitària normativa jurídica mitjançant la llei 99/1966, de 28 de desembre, coetània, a més, de la creació de les primeres universitats politècniques

La necessitat de proveir-se d'una reglamentació pròpia que desenvolupara aquest precepte no va ser abordada per la nostra Universitat -cosa que va haver de fer mitjançant el nomenament d'una comissió redactora ad hoc el 4 de juliol- fins a l'anunci per part de la Facultat de Belles Arts, al començament de l'estiu de 1979, de la intenció d'aquesta de presentar un candidat al doctorat honoris causa, propòsit que es va acomplir el 17 de setembre.

Reglamentació de la UPV

Si s'observa que, entre aquesta data i la d'aprovació per la Junta de Govern, el 30 del mes següent, de la normativa de concessió del títol de doctor honoris causa , elaborada per aquesta comissió, transcorre poc més d'un mes, queda justificada la immaduresa del text. Una bona mostra d'això és l'exigència, que allà s'estipula, de la votació a favor de més de dos terços dels membres d'aquest col·lectiu per a fer prosperar les propostes.

I així, amb que s'emeteren uns pocs vots desfavorables, quedaven aquestes condemnades al fracàs si el nombre d'assistents a la sessió no superava àmpliament el nombre requerit de sufragis favorables. Un altre filtre estret era l'exigència de ratificació -si se suposava favorable l'escrutini en la llavors Junta de Govern (avui Consell de Govern)- per part del Claustre Universitari.

Només anys més tard es va arbitrar una normativa pròpia raonable que permetria plantejar la concessió d'aquestes distincions sense por a la vergonya de rebutjos injustificables. Resulta com a mínim sorprenent que transcorregueren gairebé deu anys des de la redacció d'aquella fracassada norma primera fins a la investidura, en 1988, de Joaquín Rodrigo Vidre com a primer doctor honoris causa per aquesta Universitat, mitjançant un sistema viable. La nòmina de les persones distingides des de llavors amb aquest excepcional títol certifica que s'ha recuperat el temps perdut.

En l'actualitat, la col·lació del grau de doctor honoris causa s'inicia a proposta d'algun centre docent o departament, passa a informe del Consell d'Investigació i, si aquest és favorable, el considera finalment el consell de Govern per a la darrera decisió.

El nomenament de doctor honoris causa s'ha anat produint successivament per diversos procediments, segons les normatives vigents en cada circumstància.

Actualment, els nomenaments es realitzen amb les finalitats que s'especifiquen al Reglament vigent de distincions honorífiques de la Universitat Politècnica de València, aprovat per la Junta de Govern al juliol de 1989, el primer article del qual diu:

Article 1r: De les finalitats de les distincions honorífiques de la UPV

La Universitat Politècnica de València institueix les distincions honorífiques que es regulen en aquest Reglament, per a fer patent el reconeixement a persones individuals o institucions, tant nacionals com estrangeres, que han destacat en el camp de la docència, de la tècnica o de l'art, o que han prestat serveis destacats a la Universitat Politècnica de València.

El procediment actual a la UPV és el següent

Es realitza la proposta de nomenament per part de la junta d'algun dels centres o del consell d'alguns dels departaments o instituts d'aquesta.

Tot seguit, el Consell d'Investigació elabora un informe a partir d'aquesta proposta. Posteriorment, l'informe passa al Consell de Govern, el qual és l'òrgan encarregat finalment de prendre la decisió sobre el nomenament de doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.

Es reuneixen a la Universitat Politècnica de València les persones integrants de la comitiva acadèmica. Poc després, aquesta comitiva es trasllada cap a la sala de juntes, on els components ocupen els llocs que se'ls ha reservat.

Ja a la sala, el secretari general de la Universitat diu: «Tots en peus» i l'agrupació musical, dirigida pel titular d'aquesta, interpreta l'himne Veni creator.

Una vegada acabat el càntic, el rector de la Universitat Politècnica de València proclama: «Senyors claustrals, asseieu-vos i cobriu-vos. S'obri la sessió. El Sr. secretari general llegirà l'acta de nomenament com a doctor/doctora honoris causa a favor de l'Excm. Sr. / l'Excma. Sra. ...». El secretari general procedeix a la lectura de l'acta.

Tot seguit, el rector anuncia: «El senyor / la senyora... té la paraula per a presentar l'Excm. Sr. / l'Excma. Sra. ...». El padrí/la padrina llegeix el seu discurs.

En acabar, el rector continua: «Es va a procedir a la solemne investidura com a doctor/doctora de l'Excm. Sr. / l'Excma. Sra. ...» . Pren la paraula el secretari general: «Tots en peus». Els assistents es posen en peus, i el padrí / la padrina, acompanyat/acompanyada del recipiendari / de la recipiendària, se situa enfront de la presidència.

El rector diu: «Pel consell de Govern de la Universitat Politècnica de València, a proposta de ... i en testimoniatge del reconeixement dels vostres rellevants mèrits, heu estat nomenat doctor/doctora honoris causa. En virtut de l'autoritat que m'ha estat conferida, us lliure aquest títol i us impose com a símbol el birret llorejat, venerat distintiu de l'alt magisteri espanyol. Dueu-lo sobre el vostre cap com la corona dels vostres estudis i mereixements. Rebeu l'anell que l'antiguitat lliurava en aquesta venerada cerimònia com a emblema del privilegi de signar i segellar els dictàmens, les consultes i les censures de la vostra ciència i professió. Preneu també els guants blancs, símbol de la puresa que han de conservar les vostres mans. Els uns i els altres són, així mateix, signes de la distinció de la vostra categoria.»

Acabada la investidura, el nou doctor / la nova doctora és abraçat/abraçada pel rector, qui exclama: «Perquè us heu incorporat a aquest Claustre rebeu ara, en el seu nom, Excm. Sr. / Excma. Sra. ..., l'abraçada de fraternitat dels qui s'honren i congratulen de ser els vostres germans i companys». Seguidament l'abraça el padrí / la padrina. Després tots s'asseuen.

El rector declara: «té la paraula l'Excm. Sr. / l'Excma. Sra. ...». El distingit / la distingida llig el seu discurs.

El torn de paraula torna al rector i, tot seguit, intervé la presidència. Al final d'aquesta al·locució, el secretari general indica: «Tots en peus». Es posen dempeus tots els assistents i els doctors del Claustre es descobreixen.

Finalment, el rector acaba la cerimònia dient: «S'alça la sessió» i l'agrupació musical interpreta el Gaudeamus igitur. Acabat el cant, s'inicia l'eixida de la sala de juntes en ordre invers al de l'entrada.