Rafael Alberti

Excel·lentíssim Senyor Rector Magnífic;
Digníssimes autoritats;
Senyors claustrals;
Senyores i senyors:

Excel·lentíssim senyor Rafael Alberti, poeta Rafael Alberti, amic Rafael Alberti.

T'hem dut, Rafael, a aquesta Universitat perquè, encara que esclaus del nombre i devots del teorema, podem dir amb tu . . . 25, 24, 23, 22, 2pr, pr2, i ajudar-te a desxifrar el motiu pel qual Alicia podria estimar-te amb "aquesta pena profunda d'equació de segon grau". (Supose que Harold Lloyd era mal estudiant), perquè no trobem paradoxal que "un amor pur" -encara que siga "delicadament idiota"- siga "capaç de fer plorar la quadratura del cercle", i, sobretot, perquè la teua circumferència no redona era entesa sols pels topòlegs, quan "5 x 5 no eren encara 25" i Georgina estava a punt d'obtenir el "doctorat en la vertaderament útil carrera ciclista".

I sabem que les paradoxes solen correspondre a deficiències d'un llenguatge escleròtic que sols supera la poesia. Per això Maiakosky volia "fer estelles la vella llengua, incapaç de galopar al ritme de la vida".

Volem reconciliar-te amb l'aritmètica, a tu, definidor del zero com un "cércol dels profunds barrils en penombra", i reconéixer-te mestre en la més subtil de les àlgebres, que vas idear amb Bergamín, més tard quan es va imposar la pirueta imprescindible del criptollenguatge.

Equis soy.Equis eres... Equis fuimos.
Y somos, de repente,
dos equis juntas en el siglo XX.

Pedro Salinas ens va dir que les teues fugides infantils et conduïen a la més àmplia de les aules, al "col·legi del port -despenjades les majúscules- escola de la vora del mar, ensenyaments gratuïts, nit i dia, de la marina".

Quant que vas aprendre en la "mar de Cadis, la mar més bella..., del món, el golf més ric de poesia sud-oest", com va precisar Juan Ramón.

Després, ja a Madrid, el teu lament -"Per què em vas desenterrar del mar?"-, i l'enyor -el primer enyor- de l'arbreda perduda, que buscaria l'únic refugi:

"El Museu del Prado! Déu meu! Jo tenia pinedes als ulls i alta mar encara, amb un dolor de platges d'amor en un costat, quan vaig entrar al cel obert del Museu del Prado!".

Abans, de menut, eres "un xiquet capaç d'estimar Goya i Zurbarán, de comprendre poc després fins el cubisme...", encara que la tia Lola -potser temorosa d'ensurts i aventures- endevinara en tu un Murillo, i no un Goya o un Velázquez.

I, més tard,

"Mil nou-cents disset. La meua adolescència: la follia per una caixa de pintures, un llenç en blanc, un cavallet".

Sempre, després, pintura i poesia. Sí "Rafael, amb el seu vers, ha cantat la pintura", com entenia Vicente Aleixandre, també la seua pintura és sempre poema inquiet, cal·ligrafia de la vida.

Quan, davant del tribunal més sever i qualificat -Carlos Arniches, Antonio Machado, Menéndez Pidal, Moreno Villa i Gabriel Miró- Alberti guanya el Premi Nacional de Literatura el 1925, s'obrin de bat a bat les portes per les quals irromprà gojosa l'alta marea de la poesia, de l'anomenada generació del 27, en què Juan Ramón Jiménez percep "el fresc foc juvenil de García Lorca, el noble accent de Pedro Salinas, la perfecció lineal de Jorge Guillén., la senzillesa inicial de Dámaso Alonso, preparant-se a rebre al seu terrat els aires més recents que prompte ascendirien amb els noms d'Altolaguirre, Prados, Cernuda, Aleixandre.".

A través de la senzillesa bategant de Gil Vicente Alberti es va endinsar en la millor poesia tradicional. Després vindrà el descobriment de Garcilaso.

Prompte esclata -el 1926- l'entusiasme gongorí en el tercer centenari de la mort del culterà poeta cordovés, tan injustament oblidat durant els dos segles anteriors.

A Salinas, Fernández Almagro, Gerardo Diego i Alberti, s'hi uniran Antonio Marichalar, García Lorca, Bergamín, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Alfonso Reyes, Moreno Villa, Hinojosa, Miguel Artigas, Gerardo Diego i Ernesto Halffter (que aporta l'àlbum musical), en la preparació de l'homenatge a Góngora, convulsiva efemèrides de la poesia.

Però aquella recuperació gongorina no va comportar una mimesi classicista. Va representar, per contra, un alliberament, com explica Gerardo Diego: "Fer dècimes, fem sonets, fem lires perquè ens dóna la gana ... La gana és sagrada. I és lògic, per la mateixa raó, que els pintors s'obstinen a dibuixar bé i els músics a aprendre contrapunt i fuga. Però hi ha una diferència amb els nostres raonables avis del XVIII. Per a ells, l'estrofa, la sonata o la quadrícula eren una obligació. Per a nosaltres, no. Hem aprés ja a ser lliures. Sabem que això és un equilibri i res més".

Per això, Rafael, podies dir a Picasso:

Eras ya desde hacía mucho
el absoluto escándalo, la pura libertad

Més d'un segle abans, Goya va usar la deformació per a "estigmatitzar la pretensió dels seus models", en una afirmació de llibertat pionera.

I aquesta ruptura amb el model o, més ben dit, la multiplicació interpretativa del model que el cubisme duu a la pintura, s'esdevé al mateix temps que la superació de la geometria euclidiana i, en conseqüència, del criteri de veritat, refermat en els kantians judicis sintètics a priori , en què se sustentava el nostre edifici geometricocosmològic, i correspon, també, a aquesta lliçó d'humilitat que comporta el principi d'incertesa de Heisenberg de la física contemporània. Sorgeix una disposició mental nova, alliberada de motles exclusius. Tota una epistemologia que naix. i que configura el segle XX.

Quan dius a Picasso:

¡Oh monstruos, razón de la pintura, sueño de la poesía!

mostrant les teues dues vocacions entrellaçades, o la teua única vocació bicèfala, adverteix que també en altres parcel·les tenim monstres que ens esgarrifen, des dels de Cantor i Peano fins a la geometria fractal de la natura, per exemple.

Si a la teua escola del Puerto -quan fugies del llatí i de l'aritmètica- hagueres sabut que la matemàtica conté uns monstres o quimeres, figures intermèdies entre punts i línies, línies i superfícies, o superfícies i volums, i que les seues noves estructures són monstres emparentats amb la pintura cubista i la música atonal, potser t'hauries aficionat a aquestes màgies. Però covaves altres portents, encara que -comprensiu- disposares

Vírgenes con escuadras y compases, velando las celestes pizarras

i completares el recer poètic a l'escampada geometria amb el necessari àngel dels nombres .

Et vas decantar cap a l'únic lloc indeformable, fins a estar a punt de ser torero l'any 1927, sense detenir-te davant de la reprimenda de Juan Ramón: "He sabut que Alberti va amb gitanos, banderillers i altres arreplegats", comentari al qual afegia l'auguri de la teua perdició, que no va arribar, és clar.

Vingueren altres coses.

Els nous temes "que andaban golpeándole las sienes", despert ja l'entusiasme per Góngora, inspiren Cal y Canto , on és màxima l'exigència de perfecció.

I arriba la incorporació d'Alberti a un univers nou amb l' Elegía cívica , el 1930, que converteix Azorín en profeta. En efecte, va endevinar que poble i natura serien per sempre, inseparables, el necessari punt de suport de la vida i l'obra de Rafael.

Pel mateix temps, des d'aquell esperançador laboratori i taller obert que va ser la Residència d'Estudiants de Madrid, diràs adéu a Federico, que deixa mut "el piano de sus canciones", "aquel Pleyel de los años felices", per a obrir a la seua poesia, a Nova York, "un extraño paréntesis de confusión y sombras", precursor del seu anorreament últim, a Granada, uns pocs anys després.

Ja era imminent "el poeta en la calle", que arrossegarà prompte enfervorida companyia, abans que la història irremeiable quedara escrita, abans que multituds identificades amb la teua veu, Rafael, trobaren "detenido reloj, paralizada hora en el llanto, el odio y la condena".

Per a tu, el 1939 va començar l'amargor sens fi de l'"español del éxodo y del llanto", com diria León Felipe, la teua vida bilingüe, al principi i al final, amb un llarg intermedi en idioma espanyol transatlàntic. En aquest interminable caminar, quants "retornos de lo vivo lejano"! Molt lluny, "La arboleda perdida", en pèrdua, per fortuna, provisional, encara que dilatada en el temps, perquè vas tornar al teu mar i vas tornar a la teua terra, vas retrobar els blaus i els blancs del Puerto de Santa María i el viu record i l'agraït homenatge de la nostra gent que avui es particularitza en el d'aquesta Universitat, honrada i distingida amb la teua presència.

Rafael: en el passeig que en aquest campus durà el teu nom plantarem una murta per tal d'universalitzar els nostres coneixements.