Rudolf A. Marcus

Tinc l'enorme honor i plaer de ser el padrí de l'honorable senyor Rudolph Marcus, professor honorífic del Califòrnia Institute of Technology. Em sent molt orgullós perquè la nostra Universitat va considerar oportú acceptar la proposta del Departament de Termodinàmica Aplicada del qual forme part, d'investir el professor Marcus doctor honoris causa de la Universitat Politècnica de València.

El professor Rudolph A. Marcus és un científic de reconegut prestigi mundial que desenvolupa les seues investigacions en el camp de la teoria de reaccions químiques per transferència de càrrega elèctrica. Els seus treballs han sigut claus per a entendre millor i començar a utilitzar els processos tan fonamentals per a la ciència i tan importants per a la pràctica com la transformació d'energia solar per plantes, producció fotoquímica de combustibles fòssils, quimoluminescència, conducció elèctrica en polímers conjugats, corrosió, etc. Es pot dir sense gens d'exageració que les seues investigacions han canviat la metodologia de treball en química, física i biologia.

Als anys cinquanta van despertar molt d'interés i van començar a estudiar-se de prop les reaccions d'oxidació i reducció en les molècules orgàniques procedents de plantes i altres organismes biològics. Aquestes reaccions ocorren quan una molècula obté un o més d'un electró (es redueix) d'una altra molècula que els perd (s'oxida). Amb el temps es va veure que alguns d'aquests processos transcorrien molt lentament, cosa que no tenia explicació raonable.

El professor Marcus va ser el primer a elaborar una teoria que permetia explicar aquestes dades experimentals controvertides. Va elaborar un algorisme matemàtic que va permetre calcular i explicar les reaccions químiques que transcorren amb transferència de càrrega elèctrica entre molècules. Així, molts fenòmens que no s'havien comprés fins llavors van tenir explicació.

He de ressaltar que aquesta teoria tènia caràcter revolucionari, ja que les seues prediccions anaven en contra del que s'esperava segons les teories químiques tradicionals. Van passar quasi 30 anys fins que es va poder obtenir la confirmació experimental definitiva de les seues prediccions.

Durant els anys 1956-1965 el professor Marcus va publicar una sèrie de treballs en què desenvolupava la seua teoria. Va suposar dos postulats bàsics: que les molècules que prenen part en la reacció han de tenir una interacció feble entre si i les que no participen en la reacció també influeixen en aquesta indirectament movent-se a través de la solució i canviant el valor de barrera enèrgica. El professor Marcus va trobar una fórmula matemàtica que permetia calcular aquesta barrera a partir de les propietats de les molècules que entren en la reacció.

La teoria predeia que la velocitat de la reacció disminueix quan la seua energia lliure augmenta i no al revés com pensaven els químics en aquell temps. Va aparéixer el terme zona d'energies invertida o inverted regió en anglés. Els químics dels seixanta no tenien mitjans per a comprovar la predicció i s'hagué d'esperar fins als vuitanta quan per fi van arribar resultats experimentals que van confirmar la teoria. Poc després el professor Marcus va ser guardonat amb el Premi Nobel de Química.

Avui tenim la possibilitat de sentir aquesta història de llavis del protagonista, el senyor Rudolph Marcus, el professor honorífic de l'Institut Tecnològic de Califòrnia, el Premi Nobel en Química de 1992.

Per la meua part, per a presentar el Professor Marcus preferisc parlar de coses menys oficials, com els meus sentiments personals o aquests detalls petits que potser no es troben en la biografia oficial però que es recorden millor i diuen molt sobre la vida d'una persona.

Em va sorprendre molt assabentar-me que el professor Marcus tenia tan sols 23 anys quan va rebre el seu títol de doctor en Química per part de la Universitat MacGill, que per cert va ser l' alma mater per a altres tres premis Nobel. Ara té deu doctorats honorífics per part d'universitats nord-americanes i europees i arriba el moment d'obtenir un títol per part d'una universitat espanyola, la nostra, Universitat Politècnica de València.

Recorde perfectament el dia 12 d'octubre de 1992, quan el Comité de Premis Nobel va anunciar el seu veredicte. Jo era al Congrés de la Societat Electroquímica que se celebrava a Toronto, al Canadà. Era dilluns, primer dia del congrés. Vaig veure un dels meus col·legues, gran especialista en química quàntica, un xic jove i amb ambicions. Caminava pel vestíbul del congrés murmurant alguna cosa. Vaig preguntar-li què li passava i em va contestar: "Ja podem oblidar-nos d'obtenir un Nobel en electroquímica en la nostra vida. El professor Marcus acaba de ser guardonat".

La sorpresa va ser més gran encara perquè el professor es trobava entre els participants. Immediatament hi hagué una celebració espontània amb galetes, un poc de vi i possibilitat d'acostar-se al nou premi Nobel i felicitar-lo per aquest moment històric. Em va firmar un autògraf en l'identificador del Congrés.

Conservaré els records d'aquell temps per sempre. No perquè en els nostres estudis de polímers conductors i processos de corrosió de semiconductors emprem els conceptes introduïts pel professor Marcus. Encara més important que les seues aplicacions, considere la seua teoria com un símbol d'inconformisme científic, el coratge i l'energia d'una persona per a treballar, fins i tot contra corrent, desenvolupant les idees en què creu.

Molts dels qui ens trobem ací som professors universitaris. Impartim assignatures molt diferents, però crec que tenim un fi comú, i la història del professor Marcus pot ser un bon símbol d'aquest fi. El de despertar en els nostres estudiants l'esperit de creativitat. El d'animar-los que s'esforcen per crear noves idees i que no tinguen por d'anar contra corrent. Que no temen el futur i que no esperen que algú els arregle res per ells. Que comencen a pensar i a treballar pel seu compte, a aconseguir resultats propis i que siguen capaços de defensar-los davant de les crítiques del món exterior.

Per la meua part vaig invitar tots els meus alumnes a acudir a aquella inauguració com la classe més important del nostre curs. I la conclusió d'aquesta classe és que la ciència no es desenvolupa per la quantitat de científics sinó per la seua qualitat. Cal elegir si seguir el grup que corre en la mateixa direcció esperant que la veritat es trobe allí i quedar encallat en l'entrada juntament amb tots els altres, o buscar noves direccions i obrir noves portes, com va fer el professor Marcus.

Tinc esperances que aquest nomenament començarà a construir un pont entre València i Califòrnia. Tenim alguna cosa en comú: el clima, les taronges, joves amb esperit de creativitat, professors amb dedicació. Potser en el futur tindrem una relació profitosa entre les nostres universitats.

Per acabar, vull fer esment que el professor Marcus és ací amb la seua muller, Laura, que per cert parla molt bon espanyol. Es van casar molt joves i enguany celebren les seues bodes d'or. Senyora i senyor Marcus, Laura i Rudi, us desitgem una llarga i feliç vida junts!