Santiago Grisolía García

Sr. Rector,
Benvolguts amics,

Vull agrair de tot cor la vostra generositat i amistat i especialment, molt especialment, la del meu padrí el doctor Primo Yúfera, que és no solament un gran científic, sinó també un gran amic, un amic de veritat i, com han sentit, una persona que m'estima molt. Jo voldria correspondre al seu preciós discurs com vertaderament es mereix, però em pense que els meus dots d'oratòria a més de la meua emoció no ho permetran. També vull agrair, i m'enorgulleix, el padrinatge del meu benvolgut amic i un dels millors científics d'aquesta comunitat, Vicente Conejero, amb qui m'uneixen estrets lligams d'amistat més recent que amb el Prof. Primo però no per això menys estrets. Repetisc que aquest acte és una prova de veritable amistat i m'enorgulleix enormement. Gràcies a tots per estar amb mi. És un moment molt emocionant per a mi. Gràcies de tot cor.

En realitat la meua intenció era, i és, parlar-los un poc de ma vida i fer-ho d'una forma informal. També és cert que una gran part dels comentaris que volia fer els ha fet ja el doctor Primo Yúfera, que, com vostés veuen, coneix la meua vida quasi millor que jo.

Voldria iniciar els meus comentaris incidint en un aspecte que crec que és molt important i que vaig sentir per primera vegada, com potser vostés recorden, al doctor Abraham White. El Doctor White era un cardiòleg molt famós i flamboyante -per exemple, va fer un electrocardiograma per primera vegada a una balena-, però també un gran metge que va cuidar entre d'altres del president Eisenhower quan va tenir l'atac de cor. Ell deia que la vida, sobretot la vida professional, està feta de casualitats, i jo crec que vertaderament és l'exemple al qual volia referir-me i comentar amb tots vostés i que crec que ha guiat la meua vida professional. Així, en realitat, el meu interés per la medicina i per la ciència va començar d'una forma casual.

A principi de la guerra civil vaig completar dues assignatures que em quedaven i vaig acabar relativament molt prompte, als 13 anys, el Batxillerat a Conca. Mon pare tenia un amic que treballava en un hospital i perquè no perdera el temps i m'ocupara en alguna cosa, li va proposar que jo anara amb ell a ajudar-lo . Així vaig començar la meua vida en hospitals. En realitat, vaig veure més ferits i malalts abans de començar la carrera de medicina que després. Com he indicat, era ben jove, vaig començar a treballar als 14 anys en un hospital controlat per la CNT i la FAI, on vaig veure per primera vegada la crueltat de la guerra. Així, com a primera mostra, vam rebre un gran contingent de ferits que procedien de la batalla de Guadalajara, al març del 37. Com a conseqüència d'això va començar en certa forma el meu interés per la medicina a pesar de ser una cirurgia i medicina molt primitives, sobretot pels mitjans a la nostra disposició. Vull, així, insistir en l'enorme desenvolupament d'una medicina que en 50 anys, els 50 anys durant els quals jo hi he tingut relació, ha passat de ser una medicina diagnòstica en què les úniques autèntiques cures han sigut una gran part de les malalties infeccioses, l'eradicació de la poliomielitis i altres grans però limitats èxits, especialment tècniques de diagnòstic, que ens duran a una medicina del futur en el qual ja anem entrant, que serà una medicina predictiva, preventiva i fins i tot vertaderament curativa.

Crec fermament que de la mateixa manera que en aquests 50 anys s'ha avançat més en la terapèutica i en els coneixements mèdics que en tots els segles passats, els pròxims anys augmentaran d'una forma logarítmica els nostres coneixements biomèdics, i per això el metge ha d'estar preparat o preparar-se, sobretot el metge general, que sens dubte és el que exerceix la medicina més difícil. Dic això perquè, com tots sabem, és relativament fàcil exercir la medicina en un gran medi hospitalari perquè sempre pots preguntar o trobar ajudes per a allò que no saps. És com l'ensenyament, és molt més difícil ensenyar un curs elemental que un curs especialitzat. Això ho vaig aprendre molt bé quan vaig necessitar conéixer més química i física per a la meua carrera com a investigador. Així, a la Universitat de Chicago, on podia matricular-me gratis per la meua posició aleshores com a professor ajudant, vaig prendre alguns cursos entre d'altres de física elemental, amb el premi Nobel i líder del projecte Manhattan, i responsable de la reacció en cadena que desgraciadament va dur a la bomba atòmica, el professor Enrico Fermi, que insistia a ensenyar el curs elemental de física perquè era, com he dit, molt més difícil.

Però tornem als meus records personals anteriors a l'estada a Chicago. Aquells anys de la guerra civil tot l'armament mèdic de què es disposava eren benes que es rentaven i es tornaven a rentar, permanganat, aigua oxigenada, un poc d'alcohol, èter o cloroform per a anestesiar, un poc de morfina, digitalis , aspirina, iode i poc més. Els hospitals d'aquella època eren vertaderament atrotinats, tenebrosos, bruts i pudents; en realitat estaven en gran part ocupats, abans i després de la guerra, per desnonats, indigents, i eren bastant depriments. Aquesta situació va canviar potser als anys 50-60, no puc precisar-ho més; però, com vostés saben, tot això ha millorat afortunadament. La veritat, i així m'anticipe un poc al final d'aquesta xarrada, és que progressivament al món i especialment a les nacions més industrialitzades hi ha hagut i hi ha, cada vegada més, un interés més gran per la medicina i la salut. No sols el nombre de consultes és més alt, sinó també els constants anuncis als mitjans de comunicació estimulen aquest interés de manera que sens dubte la salut ha arribat a considerar-se una part de l'economia de l'èxit. El gran fracàs és morir-se o almenys així es considera.

Com tots vostés saben, el desenvolupament dels mètodes i nous coneixements farmacològics comença en realitat els darrers anys de la dècada dels 30 als 40 amb el descobriment de les sulfamides. Recorde la novetat que era per a nosaltres, els estudiants de medicina d'aquella època, i, a propòsit, he d'aclarir que no vaig començar la carrera enterament per vocació, perquè el que jo volia en veritat era ser marí de guerra. No obstant això, en acabar la guerra civil, ma mare, que era molt intel·ligent, va suggerir-me que, al capdavall, i a més de tenir familiars mèdics, havia adquirit l'experiència suficient per començar a estudiar medicina, i per convéncer-me em va dir: "sempre pots ser metge de l'armada".

En realitat, vaig començar, com ha dit el meu padrí, el professor Primo Yúfera, com a estudiant de medicina a Madrid a l'Hospital de San Carlos, i ja en aquell temps hom començava a parlar, com he dit, de les sulfamides i poc després del gran miracle de la penicil·lina. En realitat fa ara precisament 50 anys que va tractar-se el primer pacient amb penicil·lina. Fa unes setmanes era a la presentació dels Premis URIAC i vaig comentar que feia 50 anys que s'havia descobert la penicil·lina, però el Sr. Pujol va corregir-me i va dir-me que era la primera vegada que va usar-se, i tenia raó.

És curiós que anys després iniciara una amistat profunda i duradora, primer a Viena i després a Ginebra, amb Ernest Chain, que conjuntament amb Flory i amb Fleming va rebre el premi Nobel per aquest descobriment.

En realitat, quan vaig dictar aquestes notes a l'Institut d'Investigacions Citològiques, la meua amiga Ramona, la bibliotecària, va estranyar-se, com molta gent ho fa, perquè creia que només Fleming va ser responsable del descobriment de la penicil·lina. Precisament aquest punt enutjava moltíssim Ernest Chain, que venia bastant per València des del meu retorn ací. Chain va dir-me que sols havia vist Fleming durant la cerimònia del lliurament del premi Nobel i a més molts altres comentaris que no repetiré, entre altres coses perquè no tenim temps. No obliden, tanmateix, que el mateix que va succeir amb aquesta enemistat encoberta, també va succeir amb Cajal i amb Golgi. Aquesta és més fàcil d'explicar, ja que Flory era australià; Fleming, com saben vostés, era escocés, i Chain era jueu rus. Naturalment, la fama se la va endur en mitjans anglosaxons, com és lògic, l'escocés.

A meitat de carrera i per trasllat de mon pare, com ha dit el professor Primo Yúfera, vaig traslladar la meua matrícula de Madrid a la Facultat de València. Ací també per casualitat durant les festes de Nadal vaig conéixer en un café el professor García Blanco, que acabava d'arribar des de Salamanca com a catedràtic de Fisiologia i Bioquímica. José García em va preguntar si m'interessava anar al laboratori a treballar de vesprada amb ell. Jo vaig accedir-hi i així va començar el meu interés per la investigació bioquímica. Voldria dedicar unes paraules i, desafortunadament, no tinc gran capacitat d'oratòria, com he dit, per a indicar encertadament el meu pregon afecte per qui va ser el meu primer mestre, José García Blanco, i per l'enorme tasca que ell va fer per València. En realitat, estic convençut que la major part de la biologia que s'ha desenvolupat a València va ser iniciada al seu laboratori. Així hem pogut unir-nos als grans avanços que hi ha hagut els darrers anys en biologia molecular o en bioquímica, ja que molts de nosaltres vam eixir d'aquell laboratori. Encara que no tinc temps d'esmentar tots els meus amics d'aleshores, vull recordar especialment Antonio Ventura, que era una persona enormement afectiva i treballadora i que va ajudar-me molt en l'establiment de la Fundació Valenciana d'Estudis Avançats; María Mora, ja morta també; Tomás i Vicente Alcover, Royo i tants d'altres.

Segurament els farà gràcia, però en aquella època érem tan pobrets que el professor Alcover va tenir la idea i la capacitat de convéncer la Diputació que costava el mateix mantenir els bojos que eren al manicomi que si foren a l'Hospital Provincial i treballant al laboratori de Fisiologia, de manera que els nostres assistents durant bastants anys van ser alguns pacients del manicomi que ens ajudaven en els experiments de fisiologia, i ens ajudaven molt bé. A més eren molt amables, ja que en qualsevol cosa que necessitaves estaven disposats a treballar i a ajudar-te.

José García Blanco tenia ben clar que era important eixir a l'estranger com ell havia fet durant molts anys, i com ha dit el prof. Primo Yúfera, sovint esmentava Ochoa i comentava que era l'únic jove que estava preparat per al futur en bioquímica, perquè José García havia sigut membre suplent del tribunal d'oposicions a la càtedra que no donaren al Dr. Ochoa, encara que va demostrar la seua brillantor, però aquesta és una altra història.

En acabar la carrera i encara que havia tingut l'oferta per a una beca a Alemanya, vaig preferir anar-me'n als Estats Units, ja que tenia la intenció d'aprendre les noves tècniques isotòpiques per tal de tenir alguna cosa especial quan tornara a Espanya. Per tant, vaig anar a veure el prof. Vicent DuVigneaud, però ell no tenia espai per un any i llavors vaig recordar les converses de José García i, per mitjà d'un metge espanyol, i d'una forma també casual, vaig arribar a contactar amb el prof. Nonidez, un gran embriòleg espanyol, desconegut aleshores a Espanya, però no als Estats Units, i que va posar-me en contacte amb l'últim deixeble de Santiago Ramón y Cajal, el professor Lorente de No, que va estar prop del premi Nobel. Acaba de morir fa poc.

Per mitjà de Lorente vaig arribar a Ochoa que, com ha dit Primo Yúfera, havia sigut feia poc nomenat professor assistent. No tenia laboratori, li n'havien prestat un al departament de Química, i d'allí vam passar a Farmacologia. Per no cansar-los, els diré que a la cafeteria de l'hospital, que era molt menuda, es reunien petits grups de persones, dels quals va eixir un gran nombre d'excel·lents investigadors i almenys dos premis Nobel: Arthur Konberg, André Cournand i d'altres que ara no recorde.

Per mitjà de Severo Ochoa i després del meu inici en l'enzimologia, vaig anar a parar a la Universitat de Chicago, que era un dels pocs llocs on es podien aprendre les noves tècniques d'isòtops radioactius. Com els he dit, en aquella Universitat, que era com ara és, capdavantera, vaig prendre classes de física i química, vaig investigar en la fixació d'anhídrid carbònic, com ja ha indicat el professor Primo Yúfera. No els molestaré més amb això, però seguint els consells de Severo Ochoa vaig anar a la Universitat de Wisconsin. Allí vaig conéixer el professor Krebs, el descobridor del cicle de la urea i de l'àcid cítric que molts de vostés han estudiat.

A Madison, a Wisconsin, on vaig passar set anys, vaig rebre un nomenament com a investigador de la Societat Americana del Cor, i això és important perquè moltes societats privades com aquesta es dedicaven a subvencionar investigadors per períodes molt llargs, és a dir, aquest tipus d'ajuda no existeix encara a Espanya, encara que alguns de nosaltres hem intentat que es pose en marxa, per tal de promocionar i ajudar els joves després d'uns quants anys de postdoctorat amb la cooperació desinteressada d'alguna associació. En realitat, a la Societat Americana del Cor li importava poc si treballaven en el cor o no, l'important era que cercaven gent que tinguera la potencialitat de ser bon investigador. Després, com ja ha indicat el professor Primo Yúfera, vaig anar-me'n a Kansas com a director del Laboratori McIlvain i professor associat de bioquímica i medicina interna. La raó d'aquesta estranya combinació era que el cap del departament, un gran cardiòleg, el professor E. Grey Dimond, era gran amic del professor White, que creia fermament en el fet de tenir una estreta relació entre ciència bàsica i clínica i atreia professors de ciències bàsiques al seu departament. Fins i tot va atraure un dels científics alemanys que, independentment de les seues possibles relacions polítiques amb l'Alemanya de Hitler, van ser requisats pels americans en una famosa operació que es deia paper-clip , entre ells Kurt Reisman, el descobridor de l'eritropoetina. Es parla poc d'aquesta operació , però és interessant perquè immediatament després de la guerra els americans van reunir tots els científics europeus de l'àrea nazi de categoria que van poder i els portaren als Estats Units. No els cansaré amb més detalls però sí que afegiré que el laboratori que jo dirigia a Kansas estava pagat i subvencionat per l'herència de la senyora Lettie McIlvain, a la qual s'ha referit el professor Primo Yúfera. Aquesta, quan va sofrir una hemiplegia, va preguntar al Dr. Roberts, que va ser catedràtic a la Universitat de Kansas i persona clau en el meu trasllat de Wisconsin a Kansas, què podia fer per ella. Ell li va contestar: "per tu poc, però tu pot fer molt pels altres deixant la teua herència -perquè no tenia fills- per a investigació biomèdica". Encara hi ha un programa per a dur estudiants de medicina de la Universitat de Kansas, i molts dels visitants que van o que han anat de la Universitat de Kansas a l'Institut d'Investigacions Citològiques, han sigut pagats amb els diners que fa més de 40 anys va deixar la Dra. McIlvain.

El professor Primo Yúfera s'ha referit a l'anècdota de quan vaig haver de demanar prestat un esmòquing per a sopar amb el president Truman. L'explicació és que el Dr. Roberts havia sigut metge de Truman -aquest va ser capità d'artilleria durant la II Guerra Mundial i va quedar una mica sord-, i aleshores, com que era amic personal d'ell, va ser capaç de fer això per mi, encara que quan m'ho va dir, jo creia que feia broma. Si vostés també recorden i si tenen curiositat per fixar-se en la foto que hi ha de Severo Ochoa a l'Institut d'Investigacions Citològiques quan va rebre el premi Nobel, s'adonaran que duu uns pantalons curts, molt més curts que els del rei de Suècia. La raó és que havia demanat prestat el frac al professor Tatum, que se'l va fer per rebre el premi Nobel l'any anterior.

Em sembla important recordar-los que la ciència de final del XIX a Alemanya es nodria d'ajudes privades en gran part. Així, el kàiser Wilheim invitava a sopar persones que donaven en aquella època 1.000 corones d'or pel privilegi de sopar amb ell, amb la qual cosa van iniciar-se els famosíssims instituts Kàiser Wilheim. A propòsit, molts dels grans investigadors jueus com ara Warburg o el mestre d'Ochoa, Meherhof, i el mateix Severo, van treballar en un d'aquests instituts i després molts van anar als Estats Units a causa sobretot de la persecució jueva, cosa que va significar, en gran part per aquesta transferència, el desenvolupament increïble de la investigació i dels avanços mèdics als Estats Units. Ja hem parlat de la penicil·lina. Com que les quantitats que se'n podien obtenir eren molt menudes -tant és així que es reaïllava de l'orina-, Chain va anar als Estats Units a fi de produir-ne en grans quantitats. A propòsit, la penicil·lina va ser un dels factors decisius en les campanyes dels aliats.

Poc després, com vostés saben, Waksman va descobrir l'estreptomicina, i des de llavors el desenvolupament dels antibiòtics ha sigut imparable com tothom sap. Aquells anys va haver-hi grans plagues de poliomielitis als Estats Units; recorde bé el terror dels pulmons d'acer als hospitals. Entre el 1948 i el 1950 el doctor Anders amb la denominada marxa dels deu centaus, és a dir, una fundació privada basada en petites donacions dedicades enterament a la lluita contra la pòlio, va descobrir amb l'ajuda d'altres investigadors de quina manera el virus de la poliomielitis es podia mantenir viu, cosa que va portar poc després a la preparació de vacunes que l'han eradicat del món sencer amb l'ajuda curiosament de membres del Rotary Club. Durant els meus anys de professor de medicina i bioquímica a la Universitat de Kansas es desenvolupen les primeres i fortes campanyes per reduir per mitjans dietètics l'enorme nombre de morts per problemes cardiovasculars, arteriosclerosi, etc., i la paraula colesterol es fa de domini públic, tot això a pesar que hi ha una gran resistència, ja que molts estats dels Estats Units són productors de mantega, ous, etc.; per exemple, hi haurà una llei a Wisconsin, un dels grans estats productors, on jo treballava, que requeria servir sense cost addicional formatge amb el pastís de poma. Ja a Kansas, com que el cap del Departament de Medicina era cardiòleg, com ja he dit, va atraure molts investigadors en cardiologia, una àrea que a més va rebre molta ajuda a causa de l'atac de cor del president Eisenhower, al qual ja m'he referit, que consumia una dieta molt rica en greix i en colesterol.

Vull comentar breument que una de les àrees que a Mèxic han tingut bons investigadors ha sigut la cardiologia, principalment a l'Institut Nacional de Cardiologia iniciat per Ignacio Chaves, que va enriquir-se amb la presència de Rafael Méndez, molt amic meu i també de Severo Ochoa. Rafael, com alguns del grup de científics de Negrín, va ocupar llocs importants al Govern Republicà.

Continuant la història del colesterol, en temps moderns arribem al descobriment de receptors del colesterol i al reconeixement dels diferents tipus de risc d'acord amb les descripcions clàssiques del grup del professor Frederickson, que va visitar València unes quantes vegades i que va ser conseller científic de l'Institut d'Investigacions Citològiques de la Caixa d'Estalvis de València. Podria contar-los moltes de les meues relacions durant aquests anys, però vull tornar a insistir en el colesterol, ja que il·lustra un dels meus nombrosos errors. Vaig formar part d'un comitè per a un gran premi a Bèlgica; entone el mea culpa , perquè vaig preferir un altre candidat mentre que un any després aquests investigadors, Brown i Goldberg, rebien el premi Nobel! Ells van començar a investigar basant-se en els treballs de Frederickson, els aspectes genètics de la hipercolesterinèmia i també la de pacients en què l'augment de colesterol no és degut a problemes genètics sinó a la dieta; i, com dic, el seu treball els va dur al premi Nobel. Aquells anys, entre els 50 i 60, la indústria farmacèutica es desenvolupa d'una forma increïble amb conseqüències insospitades per a les malalties mentals, començant pel vàlium, descobert pel jueu Lio Steinberg, la clorormicina, etc., que és el que s'ha descrit com el principi de la psiquiatria biològica. Ací té un paper principal Otto Levy, que va rebre el premi Nobel pel seu descobriment sobre la transmissió nerviosa. La meua primera presa de contacte amb Otto Levy va ser potser poc afortunada però demostra la seua generositat i sentit de l'humor. Cal remuntar-se al laboratori de farmacologia que Ochoa va començar a dirigir el 46. Jo estava preparant ATP, i com alguns de vostés saben, és moneda corrent en el metabolisme de la cèl·lula. Aquell any Otto Levy i Axelroad van contactar amb la Universitat de Nova York. Jo no sabia qui era aquell senyor que em pareixia tan gran, molt més jove que jo actualment, amb el qual compartia un banc de treball els dies que preparava ATP. A poc a poc jo espentava el seu quimògraf per tal de tenir més espai al banc que compartíem, i ell l'espentava cap al meu lloc el matí següent. De totes formes, anys després per mitjà del seu fill polític vaig assabentar-me que li feia gràcia i li vaig caure bé. Recordem que Axelroad, també premi Nobel, en un treball inicial amb Levy aclareix que comença el canvi de la psiquiatria freudiana a la psiquiatria biològica i farmacològica.

Durant els meus anys als Estats Units, com ha indicat en certa forma el doctor Primo Yúfera, es van estrényer paradoxalment les meues relacions amb la universitat espanyola, no sols pel fet de tenir bastants postdoctorals espanyols al meu laboratori, els quals avui ocupen llocs líders a la universitat espanyola, sinó també per la meua amistat amb Carlos Jiménez Díaz, que va ser president de la meua tesi doctoral i era molt amic, com vostés saben, del professor Ochoa, ja que aquest va dirigir el departament de bioquímica de l'Institut d'Investigacions creat per Carlos Jiménez. En un viatge que vaig fer a Espanya, ja que m'havia invitat el professor Jiménez Díaz a donar una conferència, a mitjanit a l'avió ens van dir que havia mort un gran metge a Espanya; desgraciadament era Carlos Jiménez. Quan vaig parlar amb els meus amics de la Fundació i amb els nebots de Carlos Jiménez, va semblar lògic no fer la conferència però van insistir i la vaig fer sobre un tema d'enzimologia. En acabar la meua conferència se'm va ocórrer suggerir que la millor forma d'honrar la seua memòria era la de crear una Lliçó Memorial. Aquest suggeriment va ser acceptat pels membres de la Fundació, i després Conchita, la viuda de Carlos Jiménez, quan va veure la importància de la Lliçó, va decidir deixar la seua fortuna per a una fundació que a més de beques organitza i promociona la Lliçó Memorial, la qual ha sigut pronunciada per moltes personalitats i està en la 26a edició. Entre les persones que van donar la Lliçó va participar Krebs, que, com deuen recordar, els he dit que vaig conéixer a Madison, Wisconsin, quan treballava fonamentalment sobre el cicle de la urea.

Després se'ns va ocórrer fer un homenatge a Krebs reunint els principals investigadors que havien sigut responsables del coneixement del cicle de la urea, ja aleshores molt avançat, i de la seua regulació.

Els recorde que, com ha dit el professor Primo Yúfera, l'amoníac és un tòxic i la toxicitat amoniacal va ser descoberta per Pavlov, més conegut pels seus descobriments de reflexos condicionats. Al seu laboratori Eckman estudia el fetge, l'exclou de la circulació i demostra la toxicitat aguda de l'amoníac, encara la cinquena causa de mort per encefalopatia i cirrosi hepàtica.

La reunió es va fer a València a l'Institut d'Investigacions Citològiques, que acabava de ser inaugurat a la nova seu pel seu primer director, el professor Forteza, per raó del fet que ell també havia fet els seus primers passos com a investigador amb José García Blanco. Com a conseqüència d'aquesta reunió es va elaborar una monografia que va esgotar-se aviat amb la col·laboració dels Drs. Báguena i Frederic Mayor, a qui aquesta Universitat també va concedir l' honoris causa .

Poc després d'aquesta reunió Forteza va morir i aleshores, per insistència de molts amics i sobretot per la Caixa d'Estalvis, vaig tornar a Espanya. He de dir que abans de tornar-hi m'ho vaig pensar molt. Era molt difícil per a mi, per a la meua dona i per als meus fills -com vostés han sentit van nàixer als Estats Units-, però jo crec que hi havia diverses raons; a més, naturalment, de l'amor intrínsec a la terra on un ha nascut i les seues arrels, tenia ja excel·lents col·laboradors que s'entrenaven per consell del professor Forteza per a l'Institut, com ara Vicente Rubio, que avui està precisament en camí cap a Suècia, i Consuelo Guerri; i quan jo vaig veure, en fi, el tipus de persones a l'Institut, estava segur que podria iniciar una nova etapa i vaig atrevir-me a tornar a Espanya, i des de València hem anat mantenint una filiació molt estreta amb la Universitat de Kansas no solament fent treballs bàsics, sinó també mantenint una relació molt interessant, i a l'Institut -i afortunadament, com els he dit, amb l'ajuda de tots, molts dels ací presents- jo crec que s'han fet alguns descobriments importants. Vull aprofitar l'oportunitat per donar les gràcies a tots ells en tots aquests anys en què tant m'han ajudat, i la poca tasca que haja fet és únicament perquè ells hi han contribuït d'una forma evident i generosa en cada moment. No puc per raons de temps esmentar-los tots; francament no hi ha ni una sola persona de l'Institut que voldria oblidar en aquests moments.

Ja s'ha parlat d'alguns dels treballs que hem fet a l'Institut, sobretot de recanvi de proteïnes i del metabolisme de l'alcohol, etc., i últimament amb algunes de les persones més joves, per exemple el professor Vicente Felipo i la Dra. Miñana, han localitzat finalment el receptor cerebral responsable per la toxicitat amoniacal i creiem que estan en camí de poder controlar una cosa que seria naturalment de gran interés clínic, ja que aquest control podria fer-se amb substàncies provades ja clínicament per altres raons.

Hi ha dos punts més que vull recordar-los, i és el recent interés en un element que s'ha arribat a conéixer com l'aventura, més ben dit, el programa més excitant de la biologia i medicina, l'anomenat programa o iniciativa sobre el genoma humà. Com tots vostés saben, en la major part de les facultats de medicina del món s'ensenya poc o gens de genètica i menys de genètica molecular. Per això i per la meua amistat amb Frederic Mayor, he acceptat la presidència del Comitè Científic de Cooperació de la UNESCO en el programa sobre el genoma humà, i els puc anunciar que és intenció i proposta formal de la UNESCO crear una sèrie de càtedres UNESCO, i tinc entés que una de les primeres la concediran a aquesta Universitat.

Curiosament el treball més important després de Mendel, iniciador de la genètica, va ser publicat per un jove estudiant de Kansas a principi de segle. Després del seus principals treballs va fer-se cirurgià i va morir molt jove. Hi ha un aspecte molt interessant que vull recordar: des del punt de vista tecnològic, el descobriment més important dels darrers anys, la denominada polimerasa de reacció en cadena, la que permet a una quantitat menudíssima de substància, per exemple la quantitat de ADN en una arrel dels cabells, multiplicar aquest ADN en unes quantes hores, fet que permet entre altres coses identificar qualsevol persona i bastants malalties.

Ho dic perquè aquesta tecnologia, amb l'aparició de la genètica a la Universitat de Kansas ja indicada, va ser descoberta per Kary Mullis, que, quan jo estava a la Universitat de Kansas, era una espècie de hippie a qui no féiem gran cas, i que demostra que molts ens equivoquem sovint.

Els diré que ara mateix als Estats Units s'està intentant, mitjançant aquesta tecnologia, amb petites mostres de sang en un mocador i os depositats al Museu Smithsonià de Washington que pertanyen al president Lincoln, a qui mataren d'un tret al cap, extraure'n el suficient ADN per intentar saber si va patir la síndrome de Marfan. Qui hauria pogut pensar que això era possible fa uns anys. I aquesta classe de medicina és la que no solament és possible a través de les ciències i tècniques de la biotecnologia. Recorden que no sols hi ha més de 4.000 malalties gèniques, sinó un gran nombre de malalties poligèniques, incloent-hi les malalties mentals, bastants tipus de càncer, diabetis i, en realitat, molts creuen que totes les malalties tenen una base genètica.

Per tant, la nova medicina comença ara, però abans de res ens preocupa que en tots els avenços hi haja un enorme respecte a l'individu, ja que la informació genètica no sols afecta una persona sinó que afecta els familiars, especialment pares i fills. Per tant, cal prendre precaucions.

Vull tornar a agrair especialment la seua generositat, la generositat d'aquesta Universitat i la generositat dels meus companys. Jo els diré que si em donaren una altra vegada l'oportunitat d'elegir, elegiria exactament el mateix que he fet, perquè crec que al final d'una vida, quan un va fent-se gran, s'adona que l'important a la vida no són els treballs, els honors, els diners, etc., sinó el que un pot fer pels altres; precisament els professors de la Universitat són paradigma, ja que són els que es dediquen a fer coses pels altres, i per tant vull donar les gràcies a tots vostés de tot cor, especialment als meus padrins.