La humanitat avança a salts de tenebres. A salts de gegants per camins de dubte i de por. Un pas avui i un altre demà, com caminen els pobles vells. Sempre ha sigut així.
Valentina Tereixkova no va saltar, va volar, no pas a pas sinó a mil, a milers de quilòmetres per hora, no cap a les tenebres sinó cap al sol i les estreles a la recerca de llum.
De segur que Valentina va tenir por. La por és el sentiment més autèntic. Va tenir por quan va caminar cap a l'univers i va escapar de la Terra, de la gravetat, que és la mare de totes les mares.
Va quedar òrfena de la força, desconeguda encara en la seua essència, que la Terra exerceix sobre les coses corrents, sobre nosaltres; força de Terra. Va quedar òrfena d'amor de Terra vestida de núvia de vestit d'acer, i quan Valentina va tornar, la humanitat va ser millor.
Avui Valentina està amb nosaltres en aquesta modesta Universitat, tan necessitada de comprensió com ella ho va estar amb la solitud, i quan demà se'ns en vaja de València, recordarem aquesta dona-heroïna que amb la seua sola presència ens va fer més forts i que amb la seua sola paraula ens va fer més savis.
