Vicente Aguilera Cerní

Molt Honorable Senyor,
Excel·lentíssims i magnífics senyors,
Excel·lentíssims senyors,
Senyors claustrals,
Senyores i senyors:

Em pertoca una extraordinària i difícil missió: glossar la personalitat, tant humana com intel·lectual i professional, d'algú tan admirat i tan estimat. Tretze anys de convivència, quasi diària, amb Vicente Aguilera Cerni han representat per a mi una importantíssima experiència, fins al punt de poder afirmar que la meua formació intel·lectual en l'àmbit de la cultura artística s'ha anat forjant, pas a pas, al costat d'aquest home eminent de qui em sent orgullós deixeble.

És per això que m'honra, en aquests moments, prosseguir les paraules de l'Il·lm. Sr. Degà de la Facultat de Belles Arts, qui va iniciar el procés que avui culmina en aquest acte solemne d'investidura. Proposta de nomenament de doctor honoris causa que amb el vot unànime de la Junta de Facultat va elevar-se a la Junta de Govern de la Universitat Politècnica de València, al si de la qual -i també per unanimitat- es va rubricar aquesta proposició. He de dir, en honor a la veritat, que aquesta investidura de doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València ha sigut rebuda per Vicente Aguilera Cerni de molt bon grat, pel que aquest guardó encarna de reconeixement en el marc universitari valencià de la seua trajectòria intel·lectual i professional.

Permeteu-me que abans de passar a comentar, amb la brevetat que el cas requereix, la prolífica obra d'Aguilera Cerni, em detinga un instant a assenyalar una dada biogràfica, per si mateixa suficientment eloqüent. Era l'any 1937. Espanya estava sumida en plena guerra civil. L'adolescent Vicente Aguilera, de disset anys, s'afilia a les Joventuts Socialistes Unificades, deixa família, amics, estudis i comoditats i se'n va al front. A Madrid s'ocuparà de dirigir una revista combativa el títol de la qual és Trincheras. Ací tenim ja, plenament definit, l'Aguilera ulterior: un intel·lectual compromés, al servei de la llibertat i del progrés, que farà seues -anys després- les paraules del professor Tierno Galván: "No hi ha socialisme sense revolució. No hi ha revolució sense moral personal".

L'experiència bèl·lica li ha gravat el seu especialíssim segell. Tornat a la seua ciutat natal, València, i malmesa la salut, una llarga convalescència li permet cultivar, obsessivament, l'afició per la lectura. Li interessa l'art dels "primitius" valencians, i amb el suport de Felipe María Garín y Ortiz de Taranco i Leandro de Saralegui s'aboca a la seua vocació medievalista. A aquesta època corresponen les seues aproximacions historicoartístiques sobre Jacomart -entre altres pintors valencians de l'edat mitjana- i els estudis dedicats a tractar la personalitat i l'època de Vicent Ferrer. Però ell està cridat pel temps històric que li ha tocat viure, i aviat recondueix la seua activitat intel·lectual cap a la complexa problemàtica de la cultura artística contemporània. Sembla haver sentit les paraules de Marc Bloch: "L'historiador ha d'anar allà on siga la carn humana". I a aquesta nova empresa es llança, decidit.

En aquesta línia d'investigació, els seus primers treballs se centren en l'apassionant camp de l'aventura creadora en què ressalta trets definitoris d'eminents representants de la cultura literària i plàstica. Assajos que versen sobre Thomas Mann (l'ofici i el dimoni), el Greco (la passió), Espronceda (el sentiment), Maurice de Vlaminck (la rebel·lia), Marcel Proust (la paciència), Rainer Maria Rilke (la solitud) i Vincent van Gogh (la demència). La aventura creadora, Introducción a la pintura norteamericana i Arte norteamericano del siglo XX són els tres primers llibres d'Aguilera Cerni, als quals en seguiran d'altres fins a arribar a la xifra de quaranta-sis, algun d'ells traduïts a diversos idiomes. En aquesta vasta producció bibliogràfica és necessari subratllar algunes obres fonamentals, com ara Arte y libertad, Panorama del nuevo arte español -que, publicat el 1966, és avui obra d'obligada consulta-, Ortega y d'Ors en la cultura artística española, El arte impugnado, Iniciación al arte español de la postguerra, Arte y popularidad -pel qual l'autor manifesta una especial estima-, Posibilidad e imposibilidad del arte, Documentos y testimonios, Arte y compromiso histórico, Textos, pretextos y notas. Escritos escogidos (1956-1987), etc.

Al llarg de la seua dilatada obra, un ampli ventall de temes s'ofereix al lector i a l'estudiós. Momentos y figuras de la historia del arte -Tell al-Amarna, Rafael d'Urbino, Leonardo da Vinci, Velázquez, William Morris,... Qüestions i temes candents -el problema social en l'art abstracte, llibertat i alienació, art i llibertat, tècnica i ideologia, art i insurrecció estudiantil, la crisi de l'art, l' art i l' artista , la crítica d'art, la il·lusió en l'art, artesania i disseny, l'estètica al carrer, l'art popular, les arts aplicades, l'art tecnològic i la semiologia gràfica, les noves tècniques de la imatge,... Revisions de moments històrics i problemes de l'art en la present centúria -la desestalinització de l'art socialista, el surrealisme, l'art conceptual, la transavantguarda, la postmodernitat,... Anàlisi de trajectòries i aportacions de cèlebres artistes estrangers -Raoul Dufy, Paul Signac, Max Beckmann, Frank Lloyd Wright, Willem de Kooning, Emilio Vedova, Lucio Fontana, Max Ernst, Man Ray, Gérard Schneider, Eduardo Paolozzi, Roberto Matta, Wolf Vostell,... Incursions en les poètiques plàstiques de les figures més destacades del panorama espanyol -Pablo Picasso, Manolo Millares, Jorge de Oteiza, Lucio Muñoz, Antoni Tàpies, Ángel Ferrant, Rafael Zabaleta, Gerardo Rueda, Hernández Pijuán, Equipo 57, Manuel Viola, Rafael Canogar, Modest Cuixart, José Caballero, Fernando Somoza, Orlando Pelayo, Juan Barjola, Alberto Sánchez, Lorenzo Frechilla, Pablo Gargallo, Vázquez Díaz, Vaquero Palacios, Joan Miró,... I, és clar!, el seu penetrant judici crític sobre l'obra de valencians històrics i contemporanis -Ignasi Pinazo, Joaquim Sorolla, Joan Baptista Porcar, Tonico Ballester, Manolo Gil, Eusebi Sempere, Juana Francés, Salvador Sòria, Anzo, Amadeo Gabino, Joan Genovés, Joaquim Michavila, Manuel Boix, Rafael Armengol, Antoni Miró, José María Yturralde, Ramón de Soto,... i molts d'altres.

Entre les seues monografies sobre determinats artistes plàstics cal ressaltar tant el seu inestimable treball sobre l'escultor Juli González -obra no superada-, com el dedicat a l'eximi pintor valencià Ignasi Pinazo.

La significació de Vicente Aguilera Cerni en l'àmbit de la cultura contemporània té, al meu modest parer, dos vessants clarament definits: la valenciana -que s'estén a la resta del solar espanyol- i la internacional.

He esmentat algunes de les seues publicacions sobre temes, problemes i artistes valencians. Cal afegir-hi la seua presència en el terreny de la cultura valenciana en liderar grups i moviments artístics d'indissimulat tarannà renovador. Haver sigut el principal teòric i animador de grups com ara Parpalló (1957), Crónica de la Realidad (1964) i Antes del arte (1968), tots ells promoguts i encoratjats contra les modes a l'ús i contra corrent -i no cal explicar ara les dificultats que el règim de Franco plantejava a aquests aires de modernitat-, li va comportar, òbviament, contrarietats i vexacions que potser, ara, no fan al cas. Però cal proclamar en veu alta que sense homes tan preclars i de tan fermes conviccions, com és el cas d'Aguilera, València no hauria pogut eixir d'aquell marasme d'ignorància i obscurantisme. Imaginem, si no, el revulsiu que revistes, dirigides per ell, portaven en si, com ara Arte Vivo o Suma y Sigue del Arte Contemporáneo, nascudes en l'ambient hostil de la nostra València dels anys cinquanta i seixanta. O, més encara, fundar un Museu d'Art Contemporani -amb tota intenció denominat Popular - en la petita localitat de Vilafamés, l'any 1970, quan -encara- termes com ara els d' art contemporani eren sospitosos de cultura, d'avantguarda, de denúncia del paisatge erm del franquisme. Un museu -aquest de Vilafamés- que sols seria inaugurat oficialment, per voluntat manifestada per Aguilera mateix, quan a Espanya ens donàrem una constitució democràtica i els valencians haguérem segellat la nostra diferenciació com a poble amb l'Estatut d'Autonomia.

O, més encara, fundar un Museu d'Art Contemporani -amb tota intenció denominat "Popular"- en la petita localitat de Vilafamés, l'any 1970, quan -encara- termes com ara els "d'art contemporani" eren sospitosos de cultura, d'avantguarda, de denúncia del paisatge erm del franquisme. Un museu -aquest de Vilafamés- que sols seria inaugurat oficialment, per voluntat manifestada per Aguilera mateix, quan a Espanya ens donàrem una constitució democràtica i els valencians haguérem segellat la nostra diferenciació com a poble amb l'Estatut d'Autonomia.

Però no insistiré en aquestes qüestions de caire local -a més de significar la importància de la Historia del Arte Valenciano, obra col·lectiva, de gran envergadura, que ell dirigeix-, perquè entenc que, abans de res, Aguilera Cerni "és un autèntic ciutadà del món", reprenent les paraules del seu mestre Giulio Carlo Argan.

En efecte, la seua dimensió internacional és encara més notòria i transcendent. La seua firma ha estat present en prestigioses publicacions periòdiques de Roma, Torí, Milà, Venècia, París, Atenes, Praga, São Paulo, Buenos Aires, Caracas, etc. Ha participat en múltiples congressos, entre d'altres els celebrats a Rímini, Hèlsinki, San Marino, Munic, Venècia, São Paulo, Roma, Lausana, Milà, etc., juntament amb personalitats de renom universal, com ara Jean-Paul Sartre, Pablo Neruda, Ilya Ehrenburg, Miguel Ángel Asturias, Lionello Venturi, etc. Ha format part de nombrosos jurats internacionals, com ara els de les biennals de Venècia, Alexandria, San Marino, Medellín, São Paulo, la Triennal del Japó., en companyia d'il·lustres personalitats de la crítica d'art, com ara Giulio Carlo Argan, Pierre Francastel, Pierre Restany, Umbro Apollonio, Alberto Sartoris, Eduardo Westerdahl, René Berger, Gillo Dorfles, Jorge Glusberg, Lamberto Pignotti, Herbert Read, Zdzislaw Kepinky, Nello Ponente, Giuseppe Marchiori, Rosario Assunto, etc.

Entre els premis i guardons internacionals mereix especial menció el Primer Premi Internacional de la Crítica, per la XXIX Biennal de Venècia, concedit el 1959. Amb aquest motiu Argan va dir que "tots els països envegen Espanya perquè té un crític d'art com Aguilera". Així mateix, li va ser atorgada, el 1962, la Medalla Premi Especial de l'Academia dei 500 de Roma i, el 1965, la Medalla d'Or de la Presidència del Consell de Ministres d'Itàlia, "pels múltiples mèrits contrets en el camp de la cultura artística contemporània", en el Convegno Internazionale Artisti, Critici e Studiosi d'Arte. I molts altres reconeixements que seria excessivament prolix enumerar.

Vicente Aguilera Cerni és -si haguérem de definir-lo amb dos simples traços- un escriptor, crític d'art.

Des d'un punt de vista literari el conjunt de la seua obra traspua claredat -enfront del gastat cripticisme dels qui no tenen les idees massa clares-, com si haguera fet propi el consell cervantí: "Senzillesa, xiquet; no t'encobrisques, que tota afectació és roïna "; i és que Aguilera escriu amb la preocupació que l'entenguen. Els seus escrits són portadors d'una elegància d'ascendent clàssic, més procliu a la síntesi conceptista que als excessos barroquitzants o culterans.

Com a crític d'art -tasca en la qual Jorge de Oteiza ha destacat el seu "rigor científic", la seua "penetració" i "l'atenció amb la qual se segueix el procés del pensament creatiu"-, el seu ofici, amb l'autoimposada vocació de crear i servir, ha tingut sempre present la interdependència i unitat de sentit en un moment donat i ha aliat conceptes com ara temps, espai, home i història. Per a Aguilera, l'art, fill de la vida, "és també un producte dialèctic i conflictiu, crucificat entre la dimensió vertical de la història i l'horitzontal de la societat". La seua crítica és una "crítica dels continguts": estudiar, copsar, explicar i investigar, no sols el significat pregon de determinades actituds humanes, sinó condició de dades per tal d'entendre el món que vivim. Crítica que, en la seua pròpia entitat constitutiva, implica el reconeixement de certs valors, l'exercici d'una estimativa i l'actuació d'una axiologia; axiologia que no pot prescindir de la vida, ni eludir la història, que és l'àmbit de la seua realització.

El reconeixement a la seua pròpia terra d'aquesta ingent tasca com a escriptor, historiador i crític d'art va arribar per fi. I així, el 1989, se li concedia el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana "en atenció a la importància de la seua tasca com a assagista i crític, a la diversitat de les seues publicacions en relació amb l'estudi, la divulgació i la promoció de la cultura i de l'art, i també per la seua projecció internacional". És més, gosaria dir que Aguilera ha sabut -cosa que és ben difícil- combinar, a l'hora de plasmar les seues idees en un text, tres nivells temporals tan indissociables com dialèctics: el sentit de la memòria històrica que convergeix en un moment donat, la consideració global dels vectors culturals que defineixen cada moment-frontissa entre l'ahir i el demà, i la consciència de responsabilitat amb els temps venidors. Aquest saber disseccionar parcel·les de la realitat, sent a la vegada recipiendari del pòsit cultural pretèrit, home del seu temps, i escorcollador i endeví d'allò que encara no és, li confereixen una singularíssima caracterització.

Però l'obra d'Aguilera Cerni no està coronada. La presència pública d'aquest intel·lectual nascut el 1920, al valencià carrer de la Mar, és ben patent, d'acord amb les seues responsabilitats actuals: és vicepresident del Consell Valencià de Cultura, president de l'Associació Espanyola de Crítics d'Art, president d'honor de la Associació Valenciana de Crítics d'Art, director i fundador del Museu Popular d'Art Contemporani de Vilafamés, director de la revista d'art internacional Cimal, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València i membre societari de l'Associació Internacional de Crítics d'Art.

Crec no equivocar-me si afirme que el gran mèrit d'Aguilera Cerni rau no sols en el fet d'haver establit sòlids pilars per a una edificació de la cultura artística valenciana i espanyola connectada amb l'àmbit internacional -cosa que, en si mateixa, ja seria prou meritòria i digna d'agrair-, sinó, molt especialment, en el fet d'haver intuït lúcidament el futur.

El futur. Ja està dit. Aquest és el tema predilecte del somniador, de l'esperit crític, avantguardista, moralista i utòpic que és Vicente Aguilera Cerni. Aquest home honest i cívic que continua creient que "el més bonic és pretendre l'impossible", alhora que es lamenta que "en la nostra època s'ha perdut, en gran part, la voluntat d'incidir en el futur". Precisament de la utopia, el futur i el temps tracta el llibre en el qual es troba ocupat en l'actualitat; obra que esperem, expectants, aquells que sabem de la seua capacitat per a sembrar llum, fins i tot fora de l'obscuritat.

El futur, sí..., i l'ètica. Perquè la seua figura moral, "exemple de dignitat, de coherència, de valerosa fermesa...", com ha estat retratada pel seu mestre Argan, ens serveix avui de senyal, magisteri i autoritat.

Avui, la Universitat Politècnica de València, en nomenar doctor d'honor aquest home senzill, tímid i tendre, que repudia -des de la seua saviesa- la pedanteria i l'autocomplaença, dóna prova fefaent d'esperit pregonament universitari.

De iustitia est.
Gaudeamus omnes.