Vicente Enrique y Tarancón

Hi ha honors que aclaparen i honors que complauen. Honor és, i no pas petit, el que m'ha atorgat la Universitat Politècnica de València en demanar-me que en nom seu expose els mèrits del cardenal Enrique i Tarancon per a ser nomenat doctor honoris causa del seu Claustre; honor complaent, a més, perquè m'ofereix l'ocasió d'expressar en públic, i fins i tot amb una certa ressonant solemnitat, la gratitud que tantíssims espanyols devem a aquest nou doctor. De l'església ha rebut, com a sacerdot, les màximes distincions que l'església pot concedir. De la societat espanyola, en veig dues en primer terme: la que avui se celebra i la que fa vint-i-cinc anys va tindre lloc a Madrid, quan la Reial Acadèmia Espanyola, per votació unànime, el va incloure entre els seus membres de número. Per sort meua, he pogut participar en totes dues.

Sense altre mèrit que el de ser universitari vell i revell encara actiu, permeteu-me que amb la brevetat del cas expose a la meua manera la raó i el sentit de l'acte que avui celebrem: la investidura del cardenal Enrique i Tarancon com a doctor honoris causa d'una universitat espanyola. Vull fer-ho mostrant l'existència d'un rigorós paral·lelisme entre el més essencial de la universitat, com a institució consagrada en saber, i les línies rectores de l'obra d'aquest nou doctor, com a home d'església.

Com a educadora i promotora del saber, la universitat ha de complir la seua missió segons el triple imperatiu que expressen aquests tres termes: tradició, actualització i innovació.

Fins quan és més revolucionari, fins quant, com ara és tòpic dir, consisteix en l'enunciat d'un nou paradigma, tot coneixement parteix del que fins llavors se sabia. Per a oposar-se a la física d'Aristòtil, d'aquesta hagueren de partir Galileu i Newton. Conseqüència: per a ensenyar als seus alumnes en què consistia la novetat que Galileu i Newton van aportar en coneixement físic, el professor universitari dels segles XVIII i XIX necessàriament havia d'ensenyar el que Aristòtil havia ensenyat. En termes generals: per a ser responsablement revolucionari, cal conéixer amb serietat allò respecte del que s'és revolucionari. Cal heretar, doncs, fins i tot el que ja no té vigència; i encara més, és clar, quan el que s'ensenya no ha perdut vigència. Aquest és el secret sentit d'una subtil paradoxa orsiana: "El que no és tradició és plagi". Perquè, etimològicament, tradició és transmissió. En el cas de l'ensenyament universitari, transmissió de tot el necessari per a entendre bé el que s'ensenya.

La qual cosa comporta implícitament el compliment del segon dels termes que abans he enunciat: l'actualització. Hi ha vigències històriques -en vigor, totes, fins i tot les més òbvies- que han de ser actualitzades. És molt probable, no ho sé, que molts dels principis de l'arquitectura de Vitruvi conserven encara vigència; però només actualitzant aquests principis podrien ser ensenyats a les facultats d'arquitectura dels nostres dies. I encara que la validesa científica siga per a nosaltres més immediata i ferma, no menys ha de ser aplicada aquesta regla a la teoria física de la relativitat o a la teoria biològica de la selecció natural.

Corona d'aquests dos imperatius -tradició i actualització- és el que fa a la innovació. Amb indubtable encert, Schleiermacher va distingir tres nivells en la difusió social del coneixement: l'escola, en què s'ensenya i no s'investiga; la universitat, en què s'ensenya i s'investiga, i l'acadèmia, en què, encara que no s'ensenya ni s'investiga, els savis es reuneixen per a comunicar-se els seus descobriments i les seues idees. La universitat ensenya i investiga; transmet coneixements antics i actuals i -tant com pot- conquista coneixements nous i els lliura a la societat en què existeix i a què serveix. En suma: dóna al passat el que el passat es mereix, serveix el present d'acord amb allò que el present exigeix, i ofereix al futur alguna cosa per la qual, en fer-se present, podrà ser eficaçment actual.

Tradició, actualització i innovació. Mirada amb perspectiva històrica i la vida del cardenal Enrique i Tarancon, no són aquestes, em pregunte, les línies cardinals de la seua obra eclesial i espanyola? Així ho pense i així ho pensaran els qui amb informació correcta i bona voluntat contemplen aquesta vida i aquesta obra.

Tradició; servitud a la tradició. En un bon sacerdot, i més en un bon cardenal, res de més obvi. Doctrinalment i jurídicament l'església existeix i actua -més precisament: ha d'existir i actuar- heretant i transmetent l'ensenyança de l'Evangeli i tot allò realment valuós i heretable que al llarg dels segles haja aportat la successiva elaboració i la successiva exigència d'aquesta ensenyança. Tasca tan ineludible com àrdua, perquè en la recepció d'aquest llegat no és sempre fàcil decidir el que és veritablement essencial i el perennement valuós del que en tal o tal altra ocasió històrica haja pogut paréixer adequat i útil. La publicació del Syllabur pogué ser adequada i útil el 1864? No ho crec. Però tot i admetent que llavors ho fóra, quin catòlic, sacerdot o seglar, podria considerar avui digne d'herència aquell discutible i discutit document? Doncs bé: atenint-se a l'àmbit evangèlicament i eclesialment més essencial -predicant i practicant "el regnat de l'honradesa, la sinceritat, la justícia i la caritat", deia el primer dels seus documents pastorals- segons aquest mode d'entendre la tradició cristiana, ha sigut tradicional l'obra del sacerdot que aquesta Universitat Politècnica fa avui doctor honoris causa .

La qual cosa equival a dir que, com a sacerdot i com a bisbe, el cardenal Enrique i Tarancon ha sigut, ja abans del Concili Vaticà II, i de manera més resolta després de tan decisiu esdeveniment, eficaç actualitzador del missatge cristià. Des que en la societat secular d'Europa van prevaldre la secularització i el pluralisme religiós i ideològic, l'església catòlica necessitava, cada segle més urgentment, un profund aggiornamento , per dir-ho amb la paraula italiana que es va fer tòpica. Molt més a Espanya, en què el tradicional catolicisme portava en el seu si i en la seua projecció social tantes relíquies de temps ja caduques i irrevocablement passades. No, no era fàcil ser aggiornanto , actualitzador, en la catòlica Espanya de 1945, any en què el futur cardenal va ser preconitzat bisbe de Solsona, i encara menys, per a un sacerdot que, amb totes les reserves íntimes que es vulga, figurava entre els vencedors de l'encara recent guerra civil. Però des de llavors, primer predicant i promovent la reconciliació, dins de la seua diòcesi, entre els vencedors i els vençuts, després predicant i practicant el mode de ser cristià que el Concili Vaticà II urbi et orbi havia de proclamar: una religiositat doctrinal i socialment oberta a la realitat del món modern, actualitzadora, per tant, del més vertaderament essencial del missatge evangèlic i la tradició cristiana. En la mesura en què el catolicisme espanyol haja fet seu aquest llegat del bisbe Enrique i Tarancon, en aquesta mesura li devem agraïment, catòlics o no, tots els espanyols.

I amb la tradició i l'actualització així enteses -com en el cas de la Universitat- la innovació, la creació d'hàbits capaços de fer desitjable el futur. Pense en el d'Espanya, en el destí d'aquest fragmentet de la humanitat a qui des de fa segles donem aquest nom, i més vegades de les que voldria, he de confessar-ho, amb un cert sobresalt. Qualssevol que siguen les vicissituds polítiques, l'Espanya que comença avui mateix, ¿sabrà realitzar culturalment i socialment l'innovador ideal de pluralitat que, a cristians i no cristians, des de fa mig segle, cada vegada amb més explicitesa, amb lúcida i prudent gosadia ha proposat el sacerdot espanyol i valencià -"sóc espanyol valencià" deia de si mateix el gran pintor Josep Ribera- dit Vicent Enrique i Tarancon? El temps ho dirà. Malament per a Espanya, si la resposta del temps a aquesta necessitada interrogació no és la desitjable i desitjada.

M'he proposat, recordeu-ho, mostrar amb poques paraules l'existència d'un secret paral·lelisme entre el que com a educador ha de fer la universitat i el que com a pastor de l'església ha dit i fet el cardenal Enrique i Tarancon, des de molts anys abans de ser-ho. Digueu-me ara si no reuneix mèrits més que sobrats per a ser doctor honoris causa d'una universitat civil i espanyola. I ja que la vostra opinió, n'estic segur, ha de ser la que aquests mèrits exigeixen, permeteu-me que, avançant-me al ritu de la solemne investidura de què som testimonis, acabe la meua intervenció amb un desig expressat a la manera antiga: Vivat et in senectute floreat Cardinalis Vincentius Enrique i Tarancon, novus doctor valentinae Politechnicae universitatis