Juan Roig

Francisco Pérez García;
Senyor Rector Magnífic;
Honorable Senyor Conseller;
Doctor Honoris Causa;
Senyor President del Consell Social;
Senyor Defensor de la Comunitat Universitària;
Senyor Secretari General;
Distingides autoritats;
Membres de la comunitat universitària;
Senyores i senyors:

La Universitat Politècnica de València m'ha convidat a pronunciar la laudatio de Juan Roig Alfonso, qui serà investit doctor honoris causa en aquest acte, a proposta de la Facultat d'Administració i Direcció d'Empreses. Vull agrair molt sincerament a la Universitat, i en particular al rector, Juan Juliá, aquest honor no merescut que es converteix en un vertader regal, ja que el nou doctor és un antic company d'estudis i un amic.

Intentaré correspondre-hi amb unes reflexions personals sobre la naturalesa i la importància de les contribucions de Juan Roig, a qui conec des de 1968, quan tots dos i Hortensia Herrero -qui després seria la seua dona- iniciàvem junts els estudis d'Economia en les modestes aules d'un convent del barri del Carme. Hi havia, acabada d'emancipar i encara de lloguer, la primera Facultat d'Economia d'aquesta ciutat, la de la Universitat de València , en la qual encara treballe.

D'aquells temps d'estudiants llunyans han passat quasi quaranta anys i la trajectòria empresarial de Juan Roig ens impressiona tant a tots, que molts hem sentit curiositat per identificar les causes de l'enlairament fulgurant del seu projecte, sobretot en la darrera dècada.

Agraïsc l'oportunitat d'exposar davant d'aquest auditori les raons per les quals, des de la meua visió, aquest empresari nascut al Poble Nou l'any 1949, projecta el seu lideratge a tot Espanya i mereix, àmpliament, aquest important reconeixement acadèmic.

Els avance la meua conclusió: els seus èxits són el resultat dels seus coneixements i d'un esforç continuat per comprendre les claus de l'activitat empresarial en els nostres dies. Al meu entendre, la saviesa que Juan Roig ha acumulat reflecteix una visió encertada de l'empresa, que ha dut a la pràctica amb èxit i que és més rellevant perquè és socialment responsable en estar basada en el foment de la confiança recíproca, una virtut de la qual les societats quasi sempre estan necessitades. El seu projecte és la conseqüència d'haver comprès que alinear els interessos dels diferents grups humans que es relacionen amb l'empresa, i promoure la cooperació en un món complex i canviant com l'actual, no solament és èticament desitjable, sinó que és factible i rendible. Per l'originalitat de les seues idees, l'amplitud amb la qual les ha dutes a la pràctica i les implicacions socials del seu model mereix ser distingit amb el doctorat honoris causa que la Universitat li atorga amb molt bon criteri.

No és l'únic empresari que ha descobert que, en les circumstàncies actuals de canvi continu, és productiu substituir una visió que té en compte només els propietaris (shareholders) per una altra que considera també altres grups d'interessos (stakeholders), i promoure-hi una cooperació duradora.

L'interès creixent de moltes empreses per transmetre a l'entorn que se senten socialment responsables, i l'atenció que es presta en múltiples fòrums a la responsabilitat social corporativa, són manifestacions d'aquesta ampliació d'horitzons i objectius. Però l'aposta de Mercadona en aquest sentit és molt rellevant perquè presenta resultats brillants seguint aquest camí, i perquè hi ha poques empreses privades que formulen expressament aquesta filosofia i la projecten amb la força que Mercadona ho fa, gràcies al seu rapidíssim creixement.

És important advertir que també en l'estratègia relacional el benefici és condició necessària per a la supervivència de l'empresa, però el fonament de l'honor que avui es concedeix a aquest emprenedor no és la xifra de beneficis, sinó una concepció de l'empresa de la qual es deriven un conjunt molt més ampli d'aportacions a la societat.

Per a concretar el que acabe de dir assenyalaré que si els resultats obtinguts per Mercadona són impressionants, socialment ho és molt més la contribució que fa a la renda o a l'ocupació. Importen tant les aportacions directes com els efectes d'arrossegament que té sobre la resta del teixit productiu amb què l'empresa es relaciona, en les nombrosíssimes companyies agroalimentàries i d'altres sectors que hi subministren. Amb unes quantes dades n'hi ha prou per a perfilar la dimensió i els trets d'aquesta empresa familiar que obri cada matí les portes de més de 1.060 supermercats amb la seua marca, en els quals treballen directament 59.000 treballadors, tots fixos. Per a abastir-se, es relaciona amb 2.000 proveïdors i manté contractes per temps indefinit amb més d'un centenar, als quals denomina interproveïdors. Aquesta organització, capdavantera a Espanya en el sector de supermercats, atén les necessitats d'alimentació, neteja de la llar i higiene de 3,5 milions de famílies, és a dir, vora deu milions de consumidors, amb els quals manté relacions estables, com es desprèn de la xifra anual mitjana de vendes per casa, la qual supera els 3.200 euros.

Qualsevol empresa d'aquestes dimensions du a terme, per descomptat, aportacions socials destacades. Però Mercadona no sobreïx només per tenir actius materials sinó per l'actiu immaterial que representa el capital de confiança que se'n deriva del model. Des del meu punt de vista, el més admirable i més convincent és que demostra amb fets que és intel·ligent i rendible invertir en l'actiu que representen les relacions estables de la seua organització amb clients, treballadors i proveïdors, i amb la societat que l'envolta. A la vista dels resultats, és raonable admetre que el seu plantejament -del qual hi ha més exemples entre empreses de naturalesa fundacional o cooperativa que entre les de propietat privada- representa una opció competitiva que, lluny de debilitar la rendibilitat, pot fer més sòlida una companyia i adaptar-la més bé a les circumstàncies actuals.

Aquesta visió de l'empresa no està renyida amb les teories més brillants sobre la funció de l'empresari. Ben al contrari, les dues figures més influents del segle XX en aquest camp, Knight i Schumpeter, defensen que la contribució de l'emprenedor és, primer de tot, coneixement. Knight considerava que el coneixement essencial de l'empresari és la seua qualitat de judici per a seleccionar i executar projectes rendibles en situacions arriscades. Schumpeter, en canvi, va subratllar que el que distingeix l'emprenedor és la capacitat que té de competir mitjançant la innovació en productes i processos. No hi ha dubte, quan es considera la trajectòria de Juan Roig s'aprecien aquests trets que els millors analistes de l'emprenedor consideren crucials: qualitat de judici, atenció a la innovació i a les noves oportunitats, tensió per l'eficiència i esforç continu. Però, a més, ha entès que, en una economia avançada, per a gestionar les enormes quantitats d'informació i respondre a les altes dosis d'incertesa derivades del canvi continu en què vivim, integrar diferents interessos i generar confiança pot també afegir valor.

En aquest mateix sentit, ja al llindar del segle XXI, el professor Casson defensa que el que distingeix els emprenedors en la societat actual és la capacitat més gran que tenen de processar i sintetitzar informació per a adoptar decisions, i d'encertar més que uns altres, a pesar que la informació siga sovint incompleta i, a voltes, contradictòria. Per tant, un empresari és, primer de tot, algú que sap fer servir la informació disponible per a identificar noves oportunitats de negoci, i que sap aprofitar-les mitjançant una coordinació de recursos i direcció de persones eficaç.

Per a tenir èxit, l'emprenedor necessita tenir una rara combinació de dots que Keynes apreciava en el seu mestre Alfred Marshall, de qui va dir que pertanyia alhora a la tribu dels savis i dels pastors. A la dels savis, perquè l'empresari que descobreix les oportunitats més bones demostra una intel·ligència viva. I a la dels pastors, perquè les oportunitats no es materialitzen sense tenir l'habilitat necessària per a assignar bé els recursos i, sobretot, dirigir les persones millor.

En la interpretació de com i per què exerceix l'emprenedor aquestes tasques, sovint s'han simplificat a l'excés les motivacions i els aspectes que té en compte, presentant-lo com un simple maximitzador del benefici a termini curt. Per això no tots els empresaris es reconeixen en la imatge que predomina sobre ells, ni el paper que duen a terme és adequadament valorat per la societat.

No obstant això, hi ha dues raons poderoses perquè l'empresari amplie els objectius i s'interesse per l'entorn: la primera és instrumental i la segona més de fons, ja que de l'interès per altri podria derivar-se que els valors i motivacions de l'empresari no siguen només utilitaristes i egoistes.

Segons la raó instrumental, tenir en compte l'entorn pot ajudar a maximitzar els beneficis, i el comportament cooperatiu d'un empresari una estratègia més intel·ligent, el reflex del fet que comprèn més bé les situacions. Gràcies a aquesta visió més àmplia, hi ha persones que descobreixen oportunitats on altres no les aprecien, o triomfen on altres fracassen. Això pot succeir perquè no tenen accés a la mateixa informació, però també perquè contemplen la realitat amb una altra perspectiva. En aquest sentit, les visions més estretes no són les més realistes i, a vegades, tampoc són les més rendibles, per més que la versió egoista de l'homo economicus ens ho suggerisca.

Des del meu punt de vista, per a comprendre la trajectòria i la filosofia de Juan Roig s'han de considerar diferents elements que han influït en la seua visió. Sens dubte, cal considerar decisives les qualitats personals que té, però també que aquestes es van gestar en una família en la qual abunden les vocacions empresarials i van ser modelades per la seua formació universitària i la seua manera d'estar sempre immers en la societat. Aquesta àmplia obertura a l'entorn es reflecteix en el model que porta a cap, en el qual no només són importants els canals formals de captació d'informació sinó també els informals, constituïts per dues xarxes. La primera, la formen les relacions personals i duradores amb els clients, gestionades per una plantilla formada per treballadors fixos i compromesos amb l'empresa, que són a les botigues donant continuïtat a la xarxa de contactes amb l'entorn. La segona xarxa, la formen els vincles que altres treballadors i directius desenvolupen amb els proveïdors, amb els quals es construeixen estructures de cooperació duradores.

Si gràcies a aquestes xarxes Mercadona aconsegueix reduir la incertesa que acompanya a una activitat tan competida com la distribució comercial, en la qual les pressions dels rivals són contínues i molt intenses, aquestes relacions es converteixen en un actiu productiu. Per això cerca una relació estable amb els clients basada en la qualitat total mitjançant una oferta de productes adaptada als desitjos de qualitat de la clientela, i que perceba els avantatges d'uns preus sempre baixos i estables.

Quan aquest objectiu s'aconsegueix, el consumidor se sent ben tractat, confia en el servei del proveïdor i es fidelitza. Juan Roig ha percebut que, per a portar a bon port aquesta estratègia, li és més positiu especialitzar-se en el que més bé coneix que diversificar l'activitat cap a altres terrenys. També ha descobert que necessita gaudir d'estabilitat en l'entorn i estendre la tasca com a coordinador de recursos més enllà de la seua empresa. Per això reclama als polítics una atmosfera de confiança i ha teixit relacions estables amb els proveïdors, signant contractes indefinits amb més d'un centenar. Els proposa un horitzó de cooperació durador ja que l'objectiu és concentrar esforços en el compromís d'oferir al client qualitat i preus baixos, sense perdre de vista la necessitat d'innovar. Cooperar i innovar són les bases per a respondre eficientment als canvis continus de la demanda en una societat més pròspera i culta, societat que trasllada a les seues pautes de consum valors com ara la responsabilitat social i ambiental, o el gaudi d'una vida saludable. Fa l'efecte que Juan Roig ha descobert una fórmula per a mantenir eficaçment vinculats molts dels elements dels quals depenen els resultats de la seua activitat. No els integra directament i jeràrquicament en la seua organització, però tampoc no renuncia a influir-hi, ni a promoure-hi la cooperació recíproca. Per aquesta raó, Mercadona constitueix un exponent de com reforçar la posició en la cadena de valor basant-se a invertir en capital social, un actiu intangible fet de confiança i que resulta productiu perquè redueix els costos de transacció.

He dit adés que la decisió d'un empresari d'impulsar la seua empresa en aquesta direcció, a més de ser una estratègia rendible, es pot deure també a motivacions diferents de les de l'homo economicus utilitarista, com ara valorar les millores que aconsegueixen altres persones de l'entorn o contribuir al benestar col·lectiu. És que si m'endinse en aquest territori seré escoltat per molts amb escepticisme, perquè la tradició de considerar el comportament econòmic estrictament guiat per l'interès propi és molt antiga i potent, i més si es tracta d'interpretar la conducta d'un empresari. De fet, els professors d'Economia amb prou faenes parlem als nostres alumnes d'una altra mena de conductes. No obstant això, vull advertir que els desenvolupaments recents en l'economia de la informació, l'economia experimental, la psicologia econòmica, l'ètica, la sociologia i la teoria de jocs, ens ensenyen que la representació del comportament humà basada en l'egoisme a termini curt és massa simple. Molts treballs d'especialistes competents insisteixen en el fet que aquest arquetip d'individu no és l'únic racional, ni el que té més suport per una evidència empírica cada vegada més abundant. I indiquen que ignorar aquests fets -com fan encara la major part dels llibres de text d'Economia- esbiaixa la visió del món i de les persones en les quals eduquem als estudiants. Hi ha, per tant, bones raons per a admetre que certes apostes empresarials per generar confiança al voltant d'una empresa i contribuir al capital social pot ser que no siguen només un càlcul interessat.

Poden respondre al valor intrínsec atribuït per l'emprenedor a altres finalitats: a les relacions amb altri, a certs sentiments morals, a la preocupació pel bé comú o al desig de contribuir al desenvolupament d'una economia civil, en la qual importen les relacions humanes i no només les mercaderies.

M'és difícil pensar que no hi haja elements d'aquesta naturalesa en el fons del comportament del nou doctor. Només és una conjectura, ja que ni estic en condicions de contrastar aquesta hipòtesi, ni la seua discreció personal m'ajuda a verificar-la expressament. Però hi ha indicis en aquest sentit en la seua trajectòria dels darrers anys, en els quals, en intensificar-se la seua projecció pública, es percep amb més nitidesa la preocupació que té per defensar els avantatges del clima de confiança recíproca en el qual ha crescut la seua empresa. Gràcies al ressò creixent de les seues intervencions, he constatat que transmet aquesta visió reiteradament: quan defineix la seua posició davant de la resta d'empresaris valencians o els titulars d'empreses familiars de tot Espanya; quan parla als economistes o als emprenedors en formació als centres universitaris, i, també, quan es manifesta davant dels polítics com el líder empresarial que és.

Des de Maquiavel, sabem que el líder ho és perquè interpreta correctament les aspiracions dels seguidors. El carisma que avui posseeix Juan Roig es deriva del fet que, en alinear altres interessos amb els de la propietat de l'empresa, assumeix els valors socials de molts ciutadans que prefereixen no haver de triar entre ètica i benefici. El seu lideratge es reforça per l'èxit del seu model i perquè hi arrisca els diners. Si no fóra així, els elements més nous de la seua visió serien considerats retòrics i, en efecte, hi ha incrèduls que encara es pregunten on hi ha el truc. Però, no es tracta de trucs sinó d'actius intangibles, com ara la reputació, i Mercadona figura entre les empreses més respectades per la ciutadania del seu entorn, segons l'anàlisi recent de 600 companyies internacionals que ha fet el Reputation Institute.

He d'anar acabant aquesta laudatio i ho faré després de tornar breument al període que vaig passar amb Juan Roig i Hortensia Herrero a la universitat. En aquells anys, es va iniciar a Espanya un dels canvis clau per al progrés que ens ha conduït fins al present, el qual serà encara més decisiu en el futur: l'accés a la formació superior de la major part dels futurs empresaris i directius, dels professionals que adopten les decisions estratègiques, tecnològiques i de gestió en unes empreses i organitzacions que, cada vegada més, es basen en el coneixement.

El que succeeix durant la formació universitària és, per a bé o per a mal, molt rellevant. Els joves arriben a la universitat a una edat en la qual els seus somnis sobre el futur són tants i tan grans com curta l'experiència que tenen. Pot ser que, per això, només algun d'aquests somnis arriben a convertir-se en projectes de vida. Els estudiants de la promoció de 1968 havíem sigut convidats des d'un mur de París a anar al gra a l'hora de formular desitjos, per mitjà d'un grafit que deia: "Sigueu raonables, demaneu el que és impossible". Encara que a alguns els semble una frase absurda d'una primavera que ha de ser oblidada, jo crec que era l'expressió d'algú que percebia l'esgotament d'una època i la il·luminació d'una altra i, per a nosaltres, fer-nos veure que érem en aquell llindar va ser un bon consell. De fet, les demandes més importants dels estudiants espanyols d'aquells anys, com ara viure en llibertat i ser ciutadans d'un país desenvolupat i democràtic, semblaven utopies però s'han aconseguit en les dècades posteriors. També disposar d'una empresa com Mercadona pertanyia llavors a la categoria dels somnis: va haver de ser primer imaginada per un jove emprenedor capaç de descobrir els signes del seu temps, però avui és una realitat esplèndida, que contribueix i reflecteix alhora el progrés de la nostra societat.

Si algú necessita pensar pel seu compte i percebre de seguida en l'entorn els canvis en els quals s'engendra el futur és l'emprenedor. Per a ambdues coses, la formació universitària hauria de ser una gran ajuda. Als estudiants de començaments dels setanta, l'atmosfera d'aquells anys, amb mancances en tantes coses però molt estimulant en altres, ens va habituar a mirar al carrer i a estar atents a les conseqüències d'un remolí de canvis en el qual s'incubaven moltes de les mutacions socials i econòmiques que van emergir en acabant. No sé si és l'enyorança de la joventut, però trobe que va ser l'experiència universitària la que ens va inocular a molts aquell lema amb què Kant definia l'esperit de la Il·lustració, sapere aude: atreveix-te a pensar per tu mateix els problemes i a revisar els punts de vista existents sobre qualsevol assumpte. En efecte, sapere aude és un dels enzims que més eficaçment catalitza el coneixement i el progrés. Ara més que mai, la universitat necessita transmetre-ho i ensenyar a practicar-ho, perquè és imprescindible per a enfrontar-se al llarg de la vida al canvi continu que, com diu Juan Roig, és una de les poques realitats certes del nostre temps.

En aquest país, l'acceleració històrica del darrer terç del segle XX ha coincidit amb un període de progrés social i econòmic sense precedents. Em sent afortunat d'haver viscut en unes dècades en les quals hem aconseguit corregir un rumb que va estar esguitat de fracassos, per a avançar d'una manera indiscutible en les esferes individual i col·lectiva. Aquest canvi de rumb ha sigut possible pel predomini de les actituds cooperatives en la societat espanyola en molts àmbits. Avui, 15 de juny, és un bon dia per a recordar-ho, perquè celebrem el trentè aniversari de les primeres eleccions democràtiques. I en aquest acte cal subratllar, també, que moltes de les experiències de cooperació s'han desenvolupat en el si i a l'entorn de milers de projectes empresarials. El bon funcionament de la nostra economia ha sigut, sobretot en els darrers vint anys, un acumulador magnífic de capital social i confiança col·lectiva que hem d'agrair, en bona mesura, als més emprenedors.

El que distingeix a Juan Roig i justifica aquest doctorat que la Universitat Politècnica ara li concedeix és la magnitud de la seua contribució a aquest actiu que és la confiança recíproca, una contribució feta alçant una gran empresa que respon al model que defensa. Per això, al meu entendre, avui se li reconeix un mèrit de la mateixa naturalesa que el d'altres doctors: es premien idees originals, contrastades empíricament amb resultats excel·lents. A diferència d'altres tesis doctorals, la seua no ha sigut escrita en un volum, però si que està gravada en la memòria de clients, empleats i proveïdors d'una empresa ciutadana que cerca la legitimitat responent a tots els grups que s'hi interessen.

Acabe la meua intervenció felicitant, de nou, a la Universitat Politècnica i al nou doctor. A la Universitat, per incorporar al claustre de doctors aquest gran emprenedor. A Juan Roig, per recordar-nos amb la seua trajectòria la visió preferida de l'Economia d'Alfred Marshall, quan deia en les primeres pàgines dels seus Principis: "Indubtablement, els homes, fins i tot en els nostres dies, són capaços de prestar un major nombre de serveis d'una manera desinteressada del que generalment presten. I la finalitat suprema de l'economista serà descobrir de quina manera aquesta qualitat social latent pot ser desenvolupada més ràpidament i aprofitada intel·ligentment". Tant de bo s'estenga l'exemple. Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració que s'atorgue i conferisca al senyor Juan Roig Alfonso el suprem grau de doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.

Moltes gràcies.