Adolfo Suarez González

Excel·lentíssim senyor rector Magnífic; Excel·lentíssim Senyor President de la Generalitat Valenciana, Excel·lentíssim Senyor President del Consell Social, Excel·lentíssima senyora viuda del capità general Manuel Gutiérrez Mellado. Claustre de professors i alumnes:

Les meues primeres paraules són de salutació per al president de la Generalitat Valenciana i d'agraïment a la Universitat Politècnica i a l'Escola d'Enginyers Industrials per l'honor que se m'atorga.

La circumstància que en aquest mateix acte es distingisca amb la Medalla d'aquesta Universitat a títol pòstum, el capità general Gutiérrez Mellado, és per a mi un valor afegit de significació. No podria estar en aquest moment en millor companyia. El seu record sempre m'acompanya, i avui de manera especial.

El capità General Manuel Gutiérrez Mellado va ser un excepcional militar del nostre temps. Amor a Espanya, sentit de la disciplina i culte a la lleialtat van ser sempre els seus principis.

Si, com Calderón assenyalava, la milícia és una religió d'homes honrats, ell va practicar sense fissures aquesta religió. Una lliçó permanent d'ètica de la qual tots hem de continuar aprenent. Jo sempre ho tinc present.

Vull deixar constància, també, del meu agraïment al professor José Luis Manglano de Mas que m'ha honrat en ser el meu padrí. Les seues paraules d'elogi cap a la meua persona només són dictades per la seua enorme generositat.

Pense que la meua intervenció com a nou doctor ha de cenyir-se a un tema que a tots ens pot interessar. I per descomptat que és més propi d'un polític com jo. La consideració de la nostra Constitució com a marc jurídic dels valors que la informen. I sobre això, vull portar a terme una reflexió que no està urgida per successos o esdeveniments polítics immediats, sinó, com deia Ortega, sine ira et estudio . És a dir, des d'una perspectiva freda, analítica, científica, quasi professional.

Promulgada el 29 de desembre de 1978, després de ser aprovada per àmplia majoria de les Cambres de les Corts Espanyoles, va ser referendada el 6 de desembre del 77, pel 87,78 per cent dels vots emesos. Per això, el 6 de desembre se celebra el Dia de la Constitució. A final d'enguany doncs, arriba al vinté aniversari. No és mal moment per a reflexionar.

Per ser meua i tenir un marc universitari, aquesta ha de ser la meditació d'un polític que ja està retirat fa anys de l'ofici, encara que aquest imprimeix caràcter.

M'atrevisc a subratllar quatre fets que al meu entendre emmarquen aquesta consideració:

Primer: bona part del poble espanyol, els menors de 40, han assolilt la majoria d'edat o han nascut davall els mandats constitucionals. De fet no han tingut consciència de viure en un ordre polític distint de l'estat social de dret que la Constitució consagra. No han viscut una altra cosa. La transició és per a ells pura història que han sentit a través de mitjans de comunicació, aules o converses familiars; una cosa que xoca i pareix fins inconvenient als qui hem viscut intensament aquesta etapa.

Hi ha qui pensa que aquesta majoria, en no viure aquesta etapa preconstitucional ni el règim que la va precedir, confessional, centralista i uniformador, en què els drets humans i les llibertats públiques no eren reconeguts, pot infravalorar un procés que va costar tant d'esforç als homes i les dones que el vam viure intensament.

La tolerància, el diàleg polític, el respecte a l'opinió aliena, a qui no té les nostres mateixes creences, la mateixa llibertat d'expressió, són valors naturals que els vénen donats com l'aire que respiren, a aquests nous espanyols. Poden lluitar pel perfeccionament en la pràctica d'aquests valors, però no els han de conquistar.

Tot això, a més de ser un fet natural, implica un enorme avantatge. La Constitució és un punt de partida, i no d'arribada. Hem de felicitar-nos-en tots encara que produïsca un cert solatge amarg el no-reconeixement d'esforços passats. És el solatge constructiu que queda d'una cosa que vam fer bé, i creure en les joves generacions.

Aquesta actitud de la nova generació d'espanyols ens impedeix viure mirant el passat i convertir-nos en estàtues que es van petrificant. El canvi natural és el que fa progressar als pobles, i encara que una falta explícita de reconeixement no ens resulte satisfactòria, és el tribut que cal pagar en el millor dels casos.

En un marc de respecte, convivència i valors solidaris, no hi ha res si es proposa que no es puga aconseguir. En reflexionar sobre els preceptes constitucionals i els valors que els inspiren ens adonem que en aquests no se sent el fragor de les batalles, ni el rancor que sempre deixen les guerres. El diàleg, la pau, la concòrdia i la solidaritat emanen del conjunt del text. Hi ha molt pocs missatges així en la nostra història recent.

Segon: en aquests dinou anys de vigència s'ha assentat l'estat de dret, la democràcia avançada, la nova planta autonòmica, el respecte als drets humans i les llibertats públiques i tot això sota l'empara de la corona en la monarquia parlamentària que la Constitució prescriu. Aquest missatge és el primari i més important.

Sota les seues normes Espanya s'ha obert a Europa i al món, i avui és present significativament, amb protagonisme solidari, en la Unió Europea i en tots els fòrums internacionals.

A l'empara de la Constitució s'han produït esdeveniments que han fet de l'Espanya d'avui, amb totes les tensions i problemes que es vulga, un país molt distint i millor del que existia fa vint anys, quan iniciàvem, amb tots els auguris en contra d'aquells que sempre pronostiquen desgràcies eternes, el difícil procés polític que avui denominem transició.

Tercer punt: és evident que vint anys de vigència és un període inusual en la nostra història contemporània i constitucional. A penes una o dues constitucions la superen, i això sense comptar els llargs períodes de suspensió que per una o altra raó ens afecten.

En certa manera podem afirmar que la vigent Constitució espanyola és la culminació d'un llarg període que s'inicia al Cadis de les Corts Generals i extraordinàries, de la nació espanyola.

El text de 1812 prescrivia per a tots els espanyols, com vostés saben, el deure de ser justos i benèfics. I aquest llarg procés de mes de segle i mig es jalona amb set constitucions: la gaditana de 1812, l'Estatut Reial de 1834, la Constitució progressista de 1837, la moderada de 1845, la revolucionària de 1869, la conservadora de Cánovas de 1866, i la republicana de 1931. I això sense comptar l'Estatut de Baiona i les lleis fonamentals del règim anterior.

En aquest llarg procés, els espanyols amants de la llibertat han estat condemnats a sofrir els suplicis de Sísif i Tàntal. Han estat condemnats sempre a tornar a començar sense parar, a col·locar la pedra en la fita més alta i veure que quan l'aigua arribava als seus llavis, es retirava sense poder apagar la seua set. Aquest esforç que han patit tants espanyols no ha sigut inútil. La pedra, a força de caure i ser portada fins al cim més alt, ha obert camins de tolerància i diàleg, i la set ens ha fet trobar camins de pau i concòrdia per a saciar-la.

Però totes aquestes constitucions no van ser d'aplicació immediata i total. Limitaven la seua eficàcia a l'organització dels poders de l'estat. Només contenien normes programàtiques que el legislador podia desplegar o no, segons convinguera, i poques vegades principis legals d'aplicació immediata i directa en l'administració de justícia. Aquesta tesi ha estat en vigor fins ara.

Fruit de consens, l'acord més ampli possible entre totes les forces polítiques i parts territorials en les línies mestres de convivència pacífica entre tots els espanyols, la Constitució del 78 és obra d'un vertader esperit constituent general i popular. No consagra el predomini d'uns espanyols sobre altres, la imposició d'un grup partit o classe sobre les altres. És un pacte de convivència entre tots. Amb la Constitució a la mà han governat o podran fer-ho, dreta, esquerra i centre.

La Constitució de 1978 reconeix al poble l'origen exclusiu de la sobirania. En el poble resideix la sobirania de mode exclusiu, originari i indivisible. I només en ell resideix. El titular és només el poble espanyol. Tot ell, i ningú més que ell. Perquè, en residir en tota la nació espanyola, no es pot interpretar a partir de voluntàries entregues dels pobles d'Espanya com si fóra fruit d'una autolimitació d'aquests voluntàriament retallats en els seus drets en una cessió a l'estat.

Una altra cosa és el respecte als drets històrics dels règims forals que la nostra Constitució empara i arreplega en la disposició addicional primera.

L'actualització del dit règim foral es durà a terme en el marc dels estatuts d'autonomia. Les actituds confederalistes o secessionistes poden ser tan respectables com es vulga en el marc del debat polític, però la consecució d'aquestes plantejaria una radical reforma constitucional.

La radicació de la sobirania en el poble espanyol, indivisible en el seu conjunt, impedeix que el poder constituent puga ser atribuït a una facció.

Això no vol dir que les opinions, les que siguen, no puguen expressar-se i escoltar-se amb el màxim respecte. En democràcia tota expressió és lícita. El que succeeix és que cada opinió ha de ser responsable amb les conseqüències que comportaria la materialització d'aquesta. En els supòsits de confederació i secessió és necessària res més, i per a alguns res menys, que la reforma de la Constitució.

La Constitució és reformable, però n'hi ha prou amb llegir els articles que estableixen el procediment per a adonar-se que la reforma comporta un període constituent que ha de basar-se en el consens i la voluntat de tots els espanyols.

Hi ha qui planteja la conveniència de reformar-la. Respecte profundament aquesta opinió, però no la compartisc. La senda constitucional és prou àmplia perquè puguem transitar-hi tots els espanyols, siguen les que siguen les nostres inquietuds socials, polítiques, culturals o econòmiques. En una democràcia fermament assentada com la nostra tot és possible però no tot és convenient.

Jo crec que l'única cosa que els espanyols, que tots els espanyols, no hem de practicar, és la destrucció insana d'allò que s'ha aconseguit amb tants esforços en pro de la unitat i de la pluralitat en què aquesta unitat s'assenta.

Un il·lustre jurista ha distingit entre la reforma de la nostra Constitució i la destrucció d'aquesta. La primera pot aconseguir-se modificant els seus preceptes seguint el procediment establit. La segona pot aconseguir-se quan es canvia el subjecte del poder constituent que és el fonament de la Constitució.

Si es negara que el poble espanyol és l'únic titular de la sobirania nacional i per tant del poder constituent del qual emanen tots els altres, això sí que significaria la destrucció de la Constitució, i en aquesta destrucció arriscaríem l'estat social i de dret, perquè no sols caldria partir de zero; és que hauríem perdut el punt de partida.

No puc imaginar que en la ment dels espanyols hi haja la idea de destruir l'estat més antic d'Europa en la seua actual moderna configuració, que encara no ha desenvolupat totes les seues potencialitats. I per això no hem d'experimentar inquietud o desassossec davant d'un debat important però normal en l'àmbit d'una democràcia consolidada com la nostra.

Jo crec que únicament la violència ha de preocupar-nos i ocupar-nos per a eliminar-la, amb totes les possibilitats que l'estat de dret, la democràcia i la mateixa Constitució ofereixen.

El consens bàsic que va permetre crear-los és ferm i encara sòlid.

La política no és un mercat en què tot es compra i es ven. No és que hi haja coses sagrades que no es puguen tocar, però sí que hi ha valors, els que fonamenten la convivència democràtica, que no han d'estar en la negociació política, perquè sense aquests valors cap negociació no és possible.

Cervantes deia que per la llibertat es pot arriscar la vida. Jo no vull que cap espanyol, siga basc, català, castellà, valencià o andalús, arrisque la seua vida. Alguns ja ho han fet com testifica la llista de víctimes del terrorisme.

El diàleg és l'instrument d'acord. Però hi ha una regla d'or inviolable en tota negociació: no demanar el que no es pot entregar. Si aquesta regla es respecta, tot és possible.

La Constitució és a més el signe de la reconciliació nacional. Clou un llarg període d'enfrontaments entre espanyols. En plena guerra civil, Manuel Azaña, a l'ajuntament de Barcelona, el 18 juliol del 38 va deixar un dramàtic missatge a tots els espanyols: "Quan la torxa passe a altres homes, a altres generacions, que recorden, si alguna vegada els bull la sang iracunda, i una altra vegada el geni espanyol s'enfureix amb la intolerància, que escolten la veu dels morts i la seua lliçó, la d'aquests homes que han caigut en la batalla embravits per un ideal grandiós i que ara, arrecerats per la terra materna ja no tenen odi, ja no tenen rancor, i ens envien amb els centellejos de la seua llum senzilla i tranquil·la com d'una estrela el missatge de la pau eterna que diu pau, pietat, perdó".

Nosaltres, en circumstàncies molt distintes, conquistades per la tenacitat i l'esforç de tots els espanyols, en ferma i solidària convivència democràtica, pensem que els principis de la Constitució ens envien des de la seua promulgació un missatge esperançador i solidari i demanen tolerància, diàleg, esforç comú, i ètica en els nostres comportaments.

Quantes vegades, llegint les pàgines més dures de la nostra història hem pensat que en els nostres enfrontaments civils tal vegada hauria bastat per a evitar-los uns pocs minuts de diàleg i comprensió. No va poder ser i sempre va perdre Espanya.

I és una lliçó que molts hem aprés i que no estem disposats oblidar.

La nostra Constitució és formal i escrita, i rígida quant a les possibilitats de reforma, i norma superior de totes les lleis i actes de l'estat. El poder legislatiu té en aquest text el seu límit infranquejable. Quan el Tribunal Constitucional declara inconstitucional una llei o un acte de l'estat, susceptible de ser recorregut, o decideix una qüestió d'inconstitucionalitat, la llei o l'acte seran nuls. L'article número u de la Constitució declara que els ciutadans i les institucions públiques estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic. Amb això reconeix el seu caràcter normatiu i universal en totes les seues parts i continguts. En vincular tots els poders públics vincula també jutges i tribunals de justícia, i en vincular els ciutadans, els preceptes de la Constitució són al·legables davant dels tribunals.

El caràcter normatiu de la nostra carta magna es fa patent en la jurisprudència constitucional, i especialment en la funció del Tribunal Constitucional de control de la constitucionalitat de les lleis, fins al punt que pot arribar a anul·lar-les.

Però també es manifesta en l'actuació dels tribunals ordinaris, perquè hi ha dos nivells jurisdiccionals, el Tribunal Constitucional i els ordinaris, i cal veure com l'un i l'altre apliquen la Constitució com a instrument de decisió.

El Tribunal Constitucional, com assenyala García d'Enterría no monopolitza el control de la constitucionalitat. Només té un monopoli negatiu, el d'expulsió o rebuig de les lleis que contradiguen la Constitució. De l'article 163 de la Constitució resulta que tots els tribunals han d'aplicar i interpretar la Constitució, i quan "un òrgan judicial considera en algun procés que una norma de llei aplicable al cas de la validesa de la qual depén la resolució, pot ser contrària a la Constitució, plantejarà la qüestió davant del Tribunal Constitucional".

D'això podem deduir que un tribunal ordinari no pot declarar per si mateix la no constitucionalitat d'una llei, perquè és competència del Tribunal Constitucional, però sí que té la competència de poder considerar que aquesta contradicció pot produir-se, i també per a resoldre aquest dubte a favor de la constitucionalitat abstractament plantejable.

Seguint el que ja és doctrina fonamentada, es poden resumir les facultats d'aplicació directa de la Constitució per part dels tribunals ordinaris en els casos següents:

Primer: als tribunals els correspon "el judici previ de constitucionalitat de les lleis, que precedeix a l'aplicació d'aquestes ".

Segon: els correspon resoldre aquest enjudiciament previ en sentit positiu a favor de la constitucionalitat d'una llei que precedeix l'aplicació com a norma de decisió d'un procés.

Els correspon el judici de possibilitat de la no constitucionalitat d'una llei que obliga a plantejar davant del Tribunal Constitucional la qüestió d'inconstitucionalitat i per a això no n'hi ha prou amb els dubtes que ells mateixos poden resoldre. Ha de tractar-se d'una contradicció formal entre la llei i la Constitució.

Queda exceptuada d'aquesta obligació la possible inconstitucionalitat dels reglaments que els jutges i tribunals han de decidir per si mateixos, en què no han d'aplicar els reglaments contraris a la Constitució.

El mateix succeeix quan es tracta d'actes jurídics públics o privats, en què la no constitucionalitat implica la ineficàcia d'aquests actes. Especial relleu té la tutela dels drets fonamentals que la Constitució estableix en el capítol 2 del títol primer i que vincula en la seua salvaguarda tots els jutges i magistrats. Els drets enunciats en l'article 53 paràgraf 2 són reconeguts sempre en el contingut constitucional declarat d'aquests, sense que les resolucions judicials puguen restringir, menyscabar o inaplicar aquest contingut.

Els jutges i magistrats estan obligats a interpretar d'acord amb la Constitució tot l'ordenament jurídic. Els jutges són competents per a declarar la derogació de lleis per inconstitucionalitat sobrevinguda a l'entrada en vigor de la vigent Constitució. La derogació poden declarar-la per si mateixos encara que es possible que la porten al Tribunal Constitucional almenys en qüestions de no constitucionalitat.

El més important de l'actual judicialitat respecte de la nostra norma suprema és el principi d'integració de tot l'ordre jurídic. Ha sigut arreplegat per l'article 51 de la Llei Orgànica del Poder Judicial segons el qual "la Constitució és la norma suprema de tot el nostre ordenament jurídic i vincula tots els jutges i tribunals que interpretaran i aplicaran lleis i resoldran els preceptes constitucionals d'acord amb la interpretació d'aquests que resulte de les resolucions del Tribunal Constitucional en tota classe de processos".

Però la Constitució no sols és la norma suprema, la pedra cantonera del sistema jurídic, és també l'expressió del sistema de valors que articula les bases de la convivència del nostre país, Espanya.

És informadora de tot l'ordenament jurídic i, per dir-ho en paraules de García d'Enterría, la part general de l'ordenament Jurídic.

La Constitució, en incorporar-se al sistema de valors essencials que ha de constituir l'ordenament polític i informar tot l'ordenament, no sols és la norma fonamental de tot l'ordre jurídic, és també la norma que fonamenta el mateix ordre jurídic. I perquè té aquest caràcter no sols regula una sèrie de relacions jurídiques determinades sinó que fonamenta tot l'ordenament al qual és superior.

I no sols amb un conjunt de regles, juntament amb aquestes hi ha també principis i tots intenten servir un sistema de valors dels quals l'article u paràgraf u en proclama quatre com a valors superiors a la mateixa Constitució: la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

Aquest sistema de valors ha sigut assumit pel poble espanyol com a decisió constitucional bàsica. Sobre aquests es va construir un consens fonamental que va possibilitar la transició i l'aprovació política de la Constitució.

Són els que li atorguen el seu últim sentit. Totes les regles, totes els principis que conté, al meu entendre han d'ordenar-se al servei d'aquests valors immaterials que especialment es troben al títol preliminar i en el títol u del text escrit.

Com a especificació del valor superior de la llibertat hi ha els drets inherents a la dignitat de la persona, que són el fonament de l'ordre jurídic i de la pau social; i aquests drets fonamentals tenen caràcter estructural, són elements essencials d'ordenament de la comunitat el que els dóna un caràcter preferencial, i postula sempre una interpretació favorable a la seua plena efectivitat: " in dubio, pro llibertat ".

Com a especificació del valor superior del pluralisme polític i del principi democràtic, adquireix especial rellevància la circumstància que el marc constitucional permeta el desenvolupament d'opinions polítiques no sols diverses sinó fins i tot contradictòries. El legislador ordinari, que és en cada moment el representant històric de la sobirania popular, és qui ha de regular en cada moment les condicions de l'exercici dels drets. Unes vegades les interpretacions seran restrictives, altres vegades seran més obertes. Depén de les directrius polítiques a què obeïsca i sempre que no sobrepassen els límits imposats per les normes constitucionals concretes i del límit general de respectar-ne el contingut essencial. Totes les altres són vàlides.

Una sola opció política seria la negació del pluralisme, i aquest és el valor polític superior que permet preveure diverses solucions sobre moltes matèries, totes constitucionals.

Perquè el pluralisme és llibertat i configuració dins dels límits constitucionals. El sistema de valors que informa la nostra constitució és el nucli essencial del consens constitucional. En la mesura en què tots, qualsevol que siguen els ideals que vulguem servir, els respectem, assegurarem la vigència de la nostra carta magna.

Fora d'aquests valors o en contradicció només hi ha la confusió i l'enfrontament.

Tal vegada és aquesta la gran lliçó que es desprén d'aquesta reflexió sobre la nostra norma fonamental. Amb això només he volgut fer patent el valor polític de la nostra norma fonamental. Moltes gràcies.