Amparo Rivelles Ladrón de Guevara

Exm. Sr. D. Javier Sanz Fernández, rector Magnífic
De la Universitat Politècnica de València
Autoritats Acadèmiques i de la Generalitat Valenciana
Benvolguts amics
Públic assistent

Bé, ja veuen, dic públic i comence a trobar-me més tranquil·la. Esta escena no és fàcil per a mi. Per descomptat mai vaig pensar que una escena d'estes característiques fóra a tindre'm al meu com a protagonista, una actriu Amparito Rivelles, en una universitat, honoris causa, al meu càrrec paraules des d'un estrada docta, donar peu a rèplica a senyors professors. Jo convertida en tota una batxillera. No ho haguera somiat, eixa és la veritat.

Els còmics segurament tenim eixe mal assente que se'ns atribuïx, però no per haver xafat moltes taules, tarimes o senzillament sòls sabem encertar a la primera en una plaça nova. Jo sóc nova en aquesta plaça universitària i en este paper que per una vegada no és un paper. Millor dita, vull pensar que són tots els papers que he interpretat, sumats i resumits en la meua persona, paraula que significa "màscara", com bé saben vostés, i que precisament adquirix el seu sentit últim en el teatre, a què pertanc des de xiqueta.

Però bé, on ho estic contant. Estic en la universitat, i jo fent etimologies. Bo, al cap i a la fi potser no em coste tant ubicar-me i posar-me en situació. Encara sort. Alguna cosa he degut aprendre amb els anys.

Pense, en el marc d'aquest aula, en ma mare, María Fernanda Ladrón de Guevara, actriu, però per a mi també mestra, la meua gran mestra, encara que diuen que en les maneres d'actuar he eixit a mon pare. Bé, no sé.

M'estrene en este saló amb seriosos dubtes d'estar a la seua altura; parle de l'altura de l'afecte i la consideració que vostés m'estan demostrant.

Per a assossegar-me jo un poc venia jo dient-me, tranquil·la Amparo, les senyores i senyors professors ja coneixen el més important del teu ofici. Passe el que passe, eixir cada dia a la palestra, no oblidar el paper i, si s'oblida, que no es note. Donar el millor d'un mateix com si cada sessió fóra l'única. Saber-se la lliçó en definitiva. Ja saben els professors ací presents del que parle.

En canvi de cap manera sóc nova en aquesta ciutat; tinc arrels familiars molt profundes. Conserve tants amics i companys i atresore tants records de funcions i rodatges, desenes de representacions i pel·lícules que han perviscut en la memòria dels espanyols i que són memòria d'este país. Vull pensar que una cosa tindrà a veure amb tot això la present distinció que ací se'm concedix que per a mon, no ho dubten, és una responsabilitat gran i que m'agradaria compartir amb tantes persones, escenes i moments.

També vull parlar del futur. Perquè no m'ho perdonaria ací i ara el no dir que el públic renovat del nostre teatre ha d'estar en les aules i en les persones Cal rebel·lar-los als jóvens que el teatre, forma substancial però fràgil de l'art de la representació, no és una rèmora ni una antigalla i que suposa sempre present i futur i que parla el seu llenguatge sempre que ho sàpien aprendre i escoltar.

Em trobe aquest matí de dimecres davant d'una part recognoscible de la meua vida i això em dóna confiança. Em vaig sentint més tranquil·la i a gust cada segon que passa, s'ho confesse. Les peces teatrals es dividixen en parts i en això com en tantes coses, el nostre succeir els imita. La meua vida no és una excepció ni la meua trajectòria personal i professional ha tingut les seues entre Espanya i Mèxic, on vaig passar 24 anys; entre el teatre, el cine i la televisió, entre la comèdia i la tragèdia, entre els gojos i les ombres. Pareix mentida que tant moure's no li esborre a una del record dels altres en compte de fixar-nos i per això em pregunte contínuament que és el que queda imprés del meu en els altres i per quina raó succeïx. M'aclapara i em fa feliç el saber-me part de moltes vides. Em compromet i m'ajuda a calcular alguns passos i em mou. El teatre és el meu motor, és el que em fa actuar, literalment

Mai he pensat en els premis ni en les recompenses. Per al meu és suficient i no és un tòpic, de poder seguir en el meu que ho és també de molta més gent, del públic, per descomptat, i dels meus col·legues i de tots els que ho fan possible.

Però arribat el moment de rebre de la mà d'esta universitat la Toga que m'investix ni més ni menys com doct6ora d'esta casa recorde que sóc només una actriu i que va haver-hi un altre temps, no tan llunyà, que el meu ofici, especialment el de les actrius no comptava amb enhorabones ni homenatges. Vull fer este tribut al meu treball i un homenatge a les meues companyes de l'ahir, del hui i del demà especialment al seu esforç, el seu sacrifici, els seus amargures i al seu poderosa brillantor en escena. Moltes vegades s'han trobat moltes mirades en un escenari i ens ho hem contat tot entre línies de les paraules dels autors.

Tant de bo no siga esta l'última vegada que una universitat o que el món acadèmic que ara em doctora es recorde d'una actriu o d'un actor.

Fins ací el meu monòleg, gènere delicat on els hi haja sobretot pel que fa a la mesura del temps i de la qualitat dels motius que nodrixen i justifiquen el seu discurs. Esta actriu que acaba d'entretindre'ls uns minuts amb el pretext d'agrair de cor i de paraula el seu gest de reconeixement, Amparo Rivelles Ladrón de Guevara és filla d'un actor valencià del Cabanyal, l'eximi actor el senyor Rafael Rivelles Guillén qui es pujara per primera vegada a un escenari en el teatre Eslava d'aquesta ciutat i néta per la seua banda dels també actors i valencians senyora Amparo Guillén i el senyor Jaime Rivelles.

Esta filla adoptiva de València i, en fi, sense carrer a Madrid gràcies a Déu i a les ordenances municipals madrilenyes que impedixen tindre carrer als vius. Esta còmica per a tota la vida que declara tindre intacta la il·lusió de qui s'ha mantingut a peu d'obra des dels 14 als 80 anys que compliré el mes que ve. Intacta igualment la seua voluntat de donar gust i de fer feliços a la gent amb la veu i màscara que toque en repartiment en cada moment. Un joc de mitjans sers, que diria el meu admirat Javier Poncela, un joc a què afortunadament no deixem de jugar. I potser per que burla burlant ens juguem molt en això.

Com concloïen aquelles comèdies daurades a què es deu nostra professió espere que les meues paraules els hagen resultat amenes i adequades i sàpien disculpar les meues moltes faltes. Si de cas apreciaren alguna malaptesa, tinguen per segur que es deu a l'atropell que em provoca la gratitud, el deute i la por escènica que no el curen ni l'edat, ni el teatre si és que es poden separar, que jo no puc.

I per últim donar els gràcies a tots els persones que han fet possible aquest acte i aquest dia que recordaré com un dels mes importants de la meua vida. Moltes gràcies i mutis... però no definitiu