Federico Mayor Zaragoza

València té els ulls plens de mar, d'oliveres i detarongers, i així és oberta de visió i d'esperit a tota la rosa dels vents i éspacífica i hospitalària, i és conscient de la redonesa i l'amplària de la Terrai dels qui habiten prop i lluny.

Molt Honorable Senyor President de la GeneralitatValenciana, Magnífic Rector, Senyor Alcalde, benvolguts membres del Claustre,Senyor Rector de la Universitat de València, col·legues, amics meus, senyores isenyors:

En aquesta triple dimensió, la del mar, la de l'olivera,la del producte que sempre representa i simbolitza aquesta terra, es trobenl'obertura a la pau i la globalitat, i en el fet de defensar-les, de defensaraquesta obertura d'esperit, la relació de tolerància i de comprensió entre lespersones i els pobles i la visió del conjunt de la terra, i no sols d'aquellspobles més afavorits, en això precisament rau la vida de la universitat i alsqui ha de dirigir la seua formació, els seus recursos humans, els seus equips, elsseus mitjans.

És cert que en el procés de formació de la universitat hiha un coneixement i una tècnica, unes destreses, unes habilitats ques'adquireixen. Aquesta és una part exògena, és allò que es rep, però hi ha unelement més important, és allò que s'ofereix. Allò que s'ofereix i que tansovint s'oblida i empobreix la vida universitària.

Allò que s'ofereix és sentir, pensar, viure cada dia elsjoves que tenen la sort o el mèrit de ser joves universitaris. Formar-se com apersones de tal manera que poden adquirir plenament aquesta capacitatdistintiva de la condició humana. La capacitat creadora, convertir-se, i aixòés finalment on apunta tot procés universitari, en ciutadans plens, és a dir,convertir-se en els qui en un context municipal, regional, nacional ointernacional poden participar i expressar plenament les qualitats d'aquestaciutadania en llibertat i en participació plenes. La Universitat Politècnicaés, per tant, un lloc poblat per persones que pretenen posar en pràctica idesenvolupar el seu bagatge creatiu, el seu potencial intel·lectual.

Perquè politècnic qualifica la universitat, completa el seu significat, però no supleix ni limitala irretractable expressió humanística i social d'aquesta.

Gràcies, doncs, senyor rector de la UniversitatPolitècnica, per haver proposat, per haver acceptat que se'm concedira aquestadistinció; per a mi és un gran honor a partir d'aquest moment poder pertànyeral Claustre de la Universitat Politècnica de València. Gràcies també perl'alegria que em dóna que siga el professor Eduardo Primo Yúfera qui m'hajapresentat. Per la laudatio que ha fettothom deu haver endevinat que som amics des de fa molts anys. Eduardo Primo ésun gran científic i ha tingut a Espanya un paper extraordinàriament importanten el desenvolupament de la seua capacitat i de les seues estratègiescientífiques, i és un espanyol internacional.

En una cosa no ha exagerat: dir que mon pare, que no vatenir la sort de poder estudiar ni d'anar a una universitat, ha sigut certamentla persona que ha influït i que continua avui als seus vuitanta-cinc anysinfluint més en la meua vida. Encara, quan fa uns dies de pas per Madrid vaiganar a veure'l i li vaig comunicar que les coses anaven bé, va dir-me: "Nodeus estar tornant-te dòcil, veritat?".

Vuitanta-cinc anys, això és el que reflecteix unapersonalitat que va saber fer-se a si mateixa i assolir en la vida nacionalllocs rellevants en la vida productiva i empresarial.

I en una altra cosa no s'ha equivocat: que la meua dona,a més del mèrit de suportar-me, ha sabut durant molts anys ajudar-me,orientar-me i educar, com Eduardo Primo ha dit molt bé, la meua família.

I per últim i no en últim lloc, gràcies, rector magnífic,per haver fet coincidir la meua investidura amb la del comandant Jacques-IvesCousteau, el meu admirat amic, el meu admirable amic, per tantes raonscientífiques i tecnològiques, el nom del qual evoca profunditats submarines,belleses i coneixements ignots gràcies a ell avui accessibles, però que evocasobretot la permanent lluita en favor del nostre planeta blau. La imaginació ila capacitat divulgadora, el crit d'alerta sobre aquest llegat preciósinesgotable que apareix avui vençut i maltractat, ningú com ell ha lluitat illuita amb renovat ímpetu tenint com a única arma, com la UNESCO, com launiversitat, la força de la seua veu. I una espasa d'aigua. I així, amb laforça del coneixement i de la convicció, hem de proclamar que mai la humanitatno ha disposat de tantes possibilitats i recursos per procurar a les generacionsvenidores un horitzó més lluminós. Dir ben alt que amb la memòria del passathem de construir tots junts un futur més equitatiu i just. Proclamar que lallibertat és la premissa per a tot, conceptualment i pràcticament, que laguerra no és mai inevitable i que és sempre la més roïna de les solucionspossibles.

Que els militars tenen com a funció, molt més importantque fer la guerra, evitar-la; que la pau i la justícia no són dons sinóconquestes personals, quotidianes, conreades en terrenys aspres d'interessos,pressions i perjudicis que és indispensable mirar alt i lluny, que el nostrepatrimoni comú no és sols la nostra biosfera i uns monuments que reflecteixenla capacitat genial d'alguns avantpassats, sinó l'immens llegat de valors,principis, sons, traços, colors, paraules, llengües, pensaments, coneixements,acumulats per tots i pertot arreu.

Anònimament acumulats, grans de sorra portats perinnumerables desconeguts però per rellevants mans al llarg de la història i queavui constitueixen el nostre cabal espiritual, intel·lectual i moral. Aquestpatrimoni, no físic, és el més important tresor que cal preservar i hem deprotegir-lo d'inundacions uniformitzants d'altres cultures, d'altresenfocaments i estils de vida; hem de compartir aquest planeta, aquest llegatfísic, aquest llegat no físic.

I avui podem dir que gràcies a ell existeixenpossibilitats d'acció que estan a l'altura dels desafiaments. No m'agrada queem diguen optimista, m'agrada, com a llevantí, que em diguen raonablementdisposat a considerar quines són les armes per a enfrontar els reptes de cadadia, i avui puc proclamar, malgrat que tinc els ulls molt cansats de veuredisbarats intolerables, de veure malalties que podrien guarir-se, de veure lacivilització occidental, que durant anys hi ha hagut milions de persones quesofrit, però que pertanyen a aquest món ocult, darrere d'altres murs que encarano han caigut. El mur de Berlín, tots l'hem mesurat; ara, estic segur que d'acía poc sabrem usar aquestes possibilitats a què abans em referia, aquestsconeixements acumulats per científics anònims durant anys, segles, aquestspensaments, aquesta, finalment, riquesa intel·lectual, i podrem canviarradicalment en vigílies del proper mil·lenni el curs d'una cultura guerrera capa una cultura de pau. Si sabem pagar el preu de la guerra; si sabem en el futurconsiderar que el preu de la pau seria no sols en termes quantitatius sinó desofriments molt menor que la factura que fins ara hem pagat per la guerra; sien lloc d'invertir cada any 980.000 milions de dòlars en armes i 400.000milions en drogues, sabérem invertir una bona part de la primera xifra, i lasegona sencera en educació, en higiene, en nutrició, en sanitat, en justícia,en medi ambient, aleshores el món s'endinsarà amb joia i amb renovada dignitaten els anys 2000.

Senyor rector, el 1945, després de la guerra europea, elsgrans dignataris del món van reunir-se a Breton Bouche i a San Francisco;volien abordar el problema de la seguretat i de la pau en un món que acabava depassar no sols una guerra, sinó un dels més abominables períodes d'exclusió, dediscriminació racial, de genocidi.

Van decidir per això constituir una sèrie d'institucionsde tipus financer internacional, de tipus laboral, de tipus sanitari, educatiu,industrial, etc.

Aquest ha sigut el sistema de les Nacions Unides fins al'any 1988; ha exercit la gran tasca d'establir ponts, de procurar el diàlegentre una sèrie de països. En el que se subscrivia estaven d'acord en elsaspectes fonamentals, però després es trobaven aïllats, ocults darrere de lesadscripcions territorials respectives.

Aquell món, l'octubre de 1988 va deixar d'existir; la fide la guerra freda no sols ha imposat una nova dinàmica, un nou rumb alsesdeveniments internacionals, sinó que ha fet una cosa molt més important: hafet que l'amenaça nuclear de la confrontació atòmica basada en un enorme poderdestructiu haja començat a esvair-se; davant d'aquesta amenaça els ciutadans noeren sinó espectadors, a cap de nosaltres no se'ns podien demanarresponsabilitats sobre un poder que únicament unes poques grans superpotènciespodien exercir.

Tanmateix, al terme de la guerra freda ens trobem amb unnou concepte de seguretat, ens trobem que ja no són les amenaces de guerrabasades a més en la disponibilitat per part d'uns països determinats d'unsmitjans de destrucció extraordinaris, sinó amb una amenaça que sí que ensimplica a tots els ciutadans. És cert que en distinta mesura segons les nostresresponsabilitats públiques, ja no som espectadors; ja tots som actors del nouconcepte de seguretat que emergeix del fet que en lloc d'una amenaça nuclear,global, tinguem un medi ambient que es degrada com a conseqüència de lesactivitats pròpies de la humanitat, del nostre comportament, dels nostres hàbits,de la nostra conducta; tenim pandèmies que ens amenacen a tots per igual. Elque vull deixar ben clar des d'aquest moment és que després d'aquests tres anysd'experiència de poder compartir amb moltes persones que tenen lesresponsabilitats concretes de la marxa del seus respectius pobles, estar sempreen la base de totes les preocupacions, de tots els problemes a què ens hemd'acarar avui.

És la ignorància, és la pobresa, és la població, és elrespecte als drets humans, és, en poques paraules, aquests pilars sobre elsquals es basa, aquests baluards de la pau, sobre els quals es fonamenta aquestfutur que hem de forjar entre tots.

I en parlar de població, com ho comentava aquest matí ambel comandant Cousteau, no podem deixar de pensar en la joventut, en aquestajoventut que en alguns països, en virtut d'un creixement demogràficextraordinàriament accelerat, constitueix el 50% de la població, amb menys de14 anys en alguns casos o amb menys de 19 en d'altres.

I en parlar de població, com ho comentava aquest matí ambel comandant Cousteau, no podem deixar de pensar en la joventut, en aquestajoventut que en alguns països, en virtut d'un creixement demogràficextraordinàriament accelerat, constitueix el 50% de la població, amb menys de14 anys en alguns casos o amb menys de 19 en d'altres.

Per tal d'elevar aquests baluards de la pau, el 1945 aSan Francisco va constituir-se la UNESCO, l'Organització de les Nacions Unidesper a l'Educació, la Ciència i la Cultura.

Al principi el ministre anglès Patler havia pensatúnicament en Educació i Cultura, però va adonar-se després amb una enormeclarividència que hi hauria un component progressivament important d'elementscientífics en el procés de la presa de decisions.

Per a mi la lectura de les seues reflexions constitueixun exemple de lucidesa, poder establir amb tanta anticipació allò que avui éspatent. Hi ha uns límits a la decisió estrictament política, basada en dadeseconòmiques o en dades d'activitats socials més patents, i és necessari que pertal d'encarar les necessitats de poder que progressivament les decisionsrequereixen i que per tant hàgem d'oferir els elements científics per a ladecisió,

evitar no sols la incorrecta utilització del coneixement i les seuesaplicacions de les tasques més urgents de la comunitat científica en aquestsmoments i així podem preveure una cientificació -m'agrada dir-ho així, en cursiva- progressiva de l'agricultura, la utilitzacióadequada dels fertilitzants, dels plaguicides, dels herbicides, de totesaquestes substàncies que han de proporcionar-nos collites més bones però quehem d'utilitzar amb la mesura adequada perquè no produïsquen efectescol·laterals indesitjables, i de la mateixa manera en les activitatsindustrials, l'emissió dels productes tòxics que contribueixen en aquestsmoments, i no pense tractar-ho ara, a la contaminació de l'atmosfera, a laproducció d'uns certs gasos, uns gasos d'efecte hivernacle, que en aquestsmoments són tractats al màxim nivell científic; acabe d'acudir a Ginebra a laConferència Mundial sobre el Clima, on precisament la comunitat científica s'hareunit amb responsables ministerials amb la intenció de començar els primerspassos almenys, encara que molt tímids, d'activitats conjuntes a escala d'estatper tal d'evitar el creixement de l'anhídrid carbònic (CO2) i altresgasos amb efecte d'hivernacle.

Per tant, hem de fer tot el possible per establir millorsnexes entre científics i governants, perquè cooperar -i nosaltres som una agència de cooperació internacional- significa treballarconjuntament. I aquesta és la nostra missió a escala internacional. Ben entésque en l'escenari del món actual, el que més ens interessa són els més desafavorits,el que més ens interessa són els països menys avançats en els quals aquestrequisit d'educació, de ciència, d'accés al coneixement, de transferència detecnologia, de comunicació és més important, buscar dins d'aquests llocs i,dins dels països industrialitzats, també els sectors de població menysafavorits, els sectors de població més discriminats, els emigrants, la dona...La dona -i ho dic amb un profund pesar- és en aquests moments, sens dubte, elgran objectiu de la cooperació internacional si volem encara donar la volta alsesdeveniments.

En les nostres campanyes d'alfabetització queda ben clar,i així ho diu un proverbi, que qui alfabetitza una dona, alfabetitza una nació;això no obstant, en la major part dels països, fins al punt que representen lesdues terceres parts de la població sense alfabetitzar, són les dones -que viuenen uns contextos socials i culturals difícils o perquè viuen en medis rurals-les més inaccessibles a la cooperació internacional en matèria d'educació.

Quin era el somni d'Artibal McLein o Clene Atil quan vanredactar la constitució de la UNESCO? Què pensaven que podia fer-se en el futurper tal de construir realment la pau entre els pobles? És molt probable que desd'un punt de vista històric, per la mateixa experiència que té un de vosaltresque es troba ací, José Blat, podria contestar aquesta pregunta molt més bé quejo, però vull resumir-vos molt ràpidament la resposta d'avui de la UNESCO,d'aquesta UNESCO d'avui, de després de l'any 88, de la UNESCO que ha d'avançaral ritme dels esdeveniments que han començat i que seran fantàstics, i no pothaver-hi avui cap polític ni cap estadista que no sàpiga anticipar-los, unsesdeveniments propis d'aquesta postguerra freda que afortunadament vivim.

Aquesta UNESCO ha fixat quatre o cinc grans prioritatsper elevar els baluards de la pau. L'educació per a tots, que va aprovar-se enuna gran conferència mundial a la qual van acudir no sols els països queintegren l'organització sinó també aquells que en aquests moments se'n trobenabsents. Les organitzacions no governamentals, perquè és gràcies precisament aaquest enorme potencial que presenten els mestres, els artistes, elsintel·lectuals, els escriptors, els periodistes, tots aquells que tenen a veureamb el nostre àmbit de competència, tots ells s'hi trobaven també representats,perquè la crida era urgent; es tractava de dir-los: hem d'encarar la situacióde 1.000 milions d'analfabets al món.

I es tracta, per tant, de recaptar no sols dels fonsinternacionals, que van donar una resposta, per cert, molt favorable alrequeriment. Sols el Banc Mundial proporciona 1.000 milions de dòlars més al'any per a l'educació per a tots. Es tractava sobretot d'arribar als qui hande donar la resposta, als qui tenen el poder per a donar-la, als governants, estractava que s'hi comprometeren, que expressaren la seua voluntat política queen el nou ordre de prioritats l'educació per a tots els ciutadans era realmentla prioritat que s'havia de col·locar en primer lloc.

Doncs bé, educació per a tots, ciència bàsica, el fomentde la ciència bàsica i l'accés d'aquesta a tothom, sabent -i m'agrada dir-homolt particularment a la Universitat Politècnica de València-que no hi haciència aplicada si no hi ha ciència per aplicar, com deia el professorBernardo Jusait. Sabent que, al mateix temps que facilitem la transferènciatecnològica, hem d'ajudar els països més necessitats perquè constituïsquen unnucli de científics i tecnòlegs que puguen seleccionar, que puguen reparar,adaptar la tecnologia que reben de l'exterior, perquè, si no, la seuadependència científica i tecnològica és cada vegada més gran.

Facilitar que els coneixements actuals i especialment elsdominis on la UNESCO ha treballat més durant molts anys: la reserva de labiosfera, el programa intergovernamental d'investigació oceanogràfica, elprograma de correlació geològica, el programa d'investigació biològica, en totsells afavorir la cooperació, els nexes internacionals per tal de poder oferirals qui decideixen, als governants, aquests elements científics sòlidamentfonamentats en el rigor de la investigació i de la ciència perquè prenguen lesdecisions.

El desenvolupament cultural, que és una de les facetes-cada dia n'estic més convençut- més importants de cara al futur, els problemesdel dia de demà, si aconseguim solucionar el problema del medi ambient, siaconseguim detenir decididament la xacra de la guerra, especialment la xacra dela guerra nuclear, en aquest cas ens trobarem al davant d'una civilitzaciómestissa, d'una civilització multiètnica, multicultural, i sabrem reconéixerl'altre, sabrem establir aquests lligams d'afecte que ens permetran realmentviure i compartir el planeta.

Aquest diàleg multicultural és sens dubte un delsaspectes més importants d'aquests baluards sobre els quals es pot construir idefensar la pau.

Quin és el paper de la Universitat i el paper que la UNESCO té per afavorir les relacions entre les universitats dels països mésindustrialitzats i dels països en procés de desenvolupament? Procurem que laformació, l'especialització, el paper crític en la mesura que puga establir-se,comence a desencadenar-se amb anticipació als esdeveniments. Que comence,també, a poder donar-se en la major part per a les universitats en els païsosen vies de desenvolupament i especialment en els que anomenem PMA (països menysavançats), pretenem que es faciliten els cursos intensius de manera queestudiants i professors dels centres universitaris del món en desenvolupamentpuguen beneficiar-se dels assoliments, dels equips, de totes les facilitats ques'ofereixen a les universitats dels països més avançats, i així hem format dosgrans projectes. Si volen, seria la manera que les universitats es poden enviarentre distintes universitats dels països en desenvolupament als països jadesenvolupats perquè es faciliten aquests intercanvis i aquestes ofertes dedotacions experimentals, bibliogràfiques, etc. Especialment pel que fa al'Amèrica Llatina i a l'Àfrica, Europa té un compromís especial; a mi, com adirector general de la UNESCO, m'importa igualment qualsevol altra part delmón, però em trobe a València, a Espanya, a Europa. I per tant, he de cridarl'atenció sobre la necessitat que fomentem al màxim aquests intercanvis.

L'establiment d'aquestes relacions, aquestes càtedres quela UNESCO promou i facilita, les denominades càtedres UNESCO, als centresuniversitaris africans, especialment al sud del Sàhara, i amb l'Amèrica Llatinai el Carib; tenim responsabilitats molt específiques al meu parer amb aquestspaïsos.

Senyor rector, acabaré dient-li que una altra de lesexperiències que he adquirit al capdavant de la UNESCO els darrers anys ésconsiderar que sovint encarreguem informes quan ja teníem dades per a prendredecisions; estem en el que, en l'últim capítol d'un llibre que acabed'escriure, en dic la reporting-society, lasocietat que es passa la vida fent informes, anàlisis, diagnòstics. Jo sé, coma analista científic, que en determinats moments, especialment amb malaltiesdel neonat, havia de prendre decisions quan el diagnòstic més complet és el quees pot establir quan el malalt ja ha mort.

Espere que no siga aquest el cas, i que nosaltres ara,amb els elements i els coneixements de què ja disposem, comencem a actuar. Éstemps per a l'acció, i així m'ha agradat titular totes les nostres campanyesper al foment de l'educació per a tots sobre "Temps d'acció". Haarribat ja el moment en què coneixem bé quins són els perfils de tots elspaïsos, les característiques culturals, quines són les diferències queexisteixen entre les possibilitats econòmiques i socials dins d'un país. Haarribat el moment de la presa de decisions que comprometen el futur de lahumanitat; per a fer-ho es necessita visió, recursos i coratge. Ja deia abansque disposem dels coneixements necessaris, disposem d'una anticipació raonable,d'unes projeccions raonables del futur; hem de tenir en compte les generacionsvenidores, com deia el comandant Cousteau, i ara, sols ens falta prendre ladecisió política de començar a escriure la primera pàgina d'aquesta novacultura de la pau, d'aquest nou període que ara s'inicia.

Per a això es necessita consciència pública, i elsmitjans de comunicació tenen un paper importantíssim en la creació, el foment iel manteniment d'aquesta consciència pública, i tots nosaltres com a ciutadanstenim un importantíssim paper mantenint a ultrança la democràcia; no hi hamillor sistema que el de les llibertats públiques perquè els ciutadans, elscientífics, tots aquells que han de contribuir, que poden contribuir a fer queles decisions que s'adopten siguen les correctes per a aquest món que amb tantaprecisió el comandant Cousteau ens ha expressat al terme de les seues paraules.

Els deia abans que mon pare em va preguntar: "No deusestar tornant-te dòcil, ...". Doncs jo voldria dir-los el mateix al terme deles meues paraules; voldria recomanar als claustres universitaris, voldriarecomanar a tots aquells que avui tenen damunt la responsabilitat de forjar unmón millor, que no siguen dòcils! Que no siguem dòcils! I que puguem trobar-noscada dia, cada aurora, sabent els perills, però que sapiguem que disposem delconeixement i de la voluntat política per a encarar-los.