José Antonio Marina Torres

DISCURS DE L'EXCM.
SR. D. JOSÉ ANTONIO MARINA

Excm Sr. Rector Magnífic,
Excmes. I Il·lmes Autoritats,
Srs. Claustrals,
Sres. i Srs.

Agraïsc profundament l'honor que em dispensa la Universitat Politècnica de València, honor que, per descomptat, atribuïsc a la seua generositat més que als meus mèrits. Hi ha en esta concessió dos aspectes afegits que m'agradaria destacar perquè crec que definixen bé l'ambient intel·lectual d'esta Universitat. En primer lloc, concedix un doctorat "Honoris Causa" a un catedràtic de batxillerat, amb la qual cosa demostra que està lliure d'un corporativisme universitari ben sovint malsà. En segon lloc, sent una Universitat científica i tècnica concedix este honor a un filòsof.

Per què em pareix rellevant este aspecte? El món modern ha separat de forma inclement les ciències i les humanitats. L'expressió renaixentista "lletres humanes" s'oposava a "lletres divines", la qual cosa suposava posar a un costat la teologia i en l'altre tots els sabers humans. Però el segle XIX va introduir una nova separació -confonen-te, al meu mode de veure entre les ciències de la naturalesa i les ciències de l'esperit. Com a conseqüència va sorgir un recel mutu i una constant incomprensió, basats sens dubte en la ignorància. Ni els científics, per regla general, creien que podien trobar quelcom d'interés en les humanitats, ni els humanistes tenien la tenacitat necessària per a aprendre ciència.

A pesar del que s'ha dit, tota la meua tasca investigadora ha pretés anar contra esta esquizofrènia cultural. Ja sé que l'especialització és inevitable, i que les ciències i les tècniques es fan cada vegada més complexes i, per tant, inabastables. Si cada any es demostren dos-cents mil teoremes, si es parla de dos mil especialitats matemàtiques, açò vol dir que no hi ha cap gran matemàtic que sàpia en l'actualitat més del cinc per cent de les matemàtiques que es fan. I el que dic sobre les matemàtiques, en honor al doctor José Luis Santos, que m'ha emocionat amb els seus elogis, podria dir-se de totes les altres ciències i tecnologies.

No obstant, a pesar de l'especialització inevitable, crec que es pot buscar una doble unificació de ciència, tecnologia i humanisme. Una unitat en el seu origen i una unitat en la seua meta.

Començaré per l'origen. En l'origen de totes estes magnífiques obres de l'esperit està la intel·ligència creadora, i sense conéixer el seu dinamisme no podem comprendre què és la ciència ni què és l'art o la filosofia. No oblidem que una cosa és fer ciència i una altra saber el que s'està fent al fer-la.

Amb l'espècie humana apareix una inesgotable inquietud. No podem parar quiets. Necessitem explorar, inventar, conéixer, canviar, innovar. El ser humà ha estat sempre mogut per dos grans impulsos, U és la busca del benestar. Un altre, el desig d'ampliar i expandir les pròpies possibilitats. Són dos tendències contradictòries, perquè una busca l'estabilitat i una altra l'aventura; una la seguretat i l'altra el risc; una, la rutina i l'altra el descobriment; una, disfrutar amb allò que s'ha inventat, i una altra disfrutar inventant. Al dedicar-nos a una activitat creadora disminuïm sens dubte un cert tipus de benestar, però aconseguim a canvi el compliment de la nostra altra gran motivació. La felicitat no és més que l'harmoniosa satisfacció d'eixos dos impulsos contradictoris: el benestar i l'expansió de possibilitats vitals.

Crear és, abans que res,, anar a la realitat amb un projecte nou. El seu oposat és la passivitat, l'automatisme, la rutina. Hi ha, almenys, tres grans tipus de projectes creadors: transfigurar la realitat, conéixer-la, transformar-la. De transfigurar la realitat s'encarrega l'art, la poesia o la religió. De conéixer-la, les ciències. De transformar-la, la tècnica, el dret, i, com a últim motor de transformació, l'ètica. Totes estes activitats creadores tenen una estructura molt pareguda.De fet, podem descriure-les sempre com el plantejament d'un problema nou, o com la solució Nova d'un problema antic. Per a utilitzar un llenguatge científic recordaré que hi ha dos modes de resoldre un problema. Un mètode algorítmic i un mètode heurístic. La resolució creadora sempre apareix heurísticament, és a dir quan no hi ha un camí automàtic, segur, per a solucionar-ho.

Com a homenatge a l'arquitectura, Facultat que em distingix i acull coneste doctorat, em referiré a un exemple arquitectònic per a explicar este mode de concebre la creativitat. El constructor s'ha enfrontat sempre amb un problema, un problema, per tant, antic, crònic: ensostrar un espai. Però sobre este problema constant, els arquitectes van ser plantejant-se contínuament problemes nous. Per exemple, Com poder ensostrar una església alta i ampla? Com aconseguir que, a més, pogueren obrir-se grans finestrals en els murs? L'invent de les voltes nervades va ser una colossal creació tècnica i estètica. Una solució genial per a un superb problema. Quelcom paregut succeïx en la construcció de ponts. El problema crònic és com travessar un gual. L'adaptació creadora és com aconseguir que eixe gual siga cada vegada més ampli o en llocs cada vegada més difícils. En una apassionant història del pont sobre el riu Forth construït a finals del XIX per Benjamin Baker - que va utilitzar el principi de cantileverleo: "El creador d'un quadro o un altre artefacte històric és un home que aborda un problema la solució concreta i acabada del qual és el producte". Té raó. Així podríem contar tota la història de la creativitat humana.

La pintura s'ha enfrontat sempre amb el problema de la representació d'una realitat tridimensional sobre una superfície plana. La invenció de la perspectiva va ser una solució, però una altra va ser la solució cubista. Citaré un text del "Picasso" de Kahnweiler, que exposa la seua experiència pictòrica en terme d'un problema que cal resoldre:

"El començament del Cubisme! El primer atac. Desesperada lluita titànica amb tots els problemes al mateix temps. Amb quins problemes? Amb els problemes fonamentals de la pintura: la representació del tridimensional i d'allò que s'ha pintat sobre la superfície plana, i la seua compressió dins de la unitat d'eixa superfície plana.(...) Atrevidament, Picasso comença a intentar resoldre tots els problemes al mateix temps.

Ara posa imatges agudament angulars sobre el llenç, caps i figures nues principalment, amb els colors més brillants, groc, roig, blau, negre. Després de mesos d'intensa busca, Picasso percep que el problema no pot ser completament solucionat seguint eixe camí.

També la creació literària pot interpretar-se com la resolució d'un problema. García Márquez ens ha comptat que mentres escrivia Cent anys de soledat se li va ocórrer que el personatge de Remedios la Bella havia d'eixir de la narració. L'autor desitjava que Remedios desapareguera d'una manera fantàstica, d'acord amb la lògica màgica de la història. Ha contat com se li va ocórrer la solució per a liquidar-la: Inicialment havia prevista que desapareguera quan estava brodant en el corredor de la casa, amb Rebeca i Amaranta. Però eixe recurs quasi cinematogràfic no em pareixia acceptable

Remedios se m'anava a quedar de totes les maneres per allí. Llavors se'm va ocórrer fer-la pujar al cel en cos i ànima. El fet real? Una senyora la néta de la qual s'havia escapat amb un sergent en la matinada i que per a ocultar la fuga va decidir córrer la veu que la seua néta se n'havia a nat al cel

L'entrevistador comenta: "Has contat en alguna part que no va ser fàcil fer-la volar". I l'autor explica: No, no apujava. Jo estava desesperat perquè no hi havia manera de fer-la pujar. Un dia "pensant en este problema", vaig eixir al pati de ma casa. Hi havia molt de vent. Una negra molt gran i molt bella que venia a llavar la roba estava tractant d'estendre els llençols en una corda. No podia, el vent se les portava. Llavors vaig tindre una il·luminació. "Ja està" vaig pensar. Remedios la bella necessitava llençols per a apujar al cel. En este cas, els llençols eren l'element aportat per la realitat. Quan vaig tornar a la màquina de escriure, Remedios la Bella va apujar, va apujar i va apujar sense dificultat.

Perquè puguen comprovar el que va resultar d'eixe procés de busca, d'absorció d'elements, de transfiguració de la realitat, transcric la redacció final, la pàgina de la novel·la:

Una vesprada de maig en què Fernanda va voler doblegar en el jardí els seus llençols de bramador, va demanar ajuda a les dones de la casa. A penes havia començat, quan Amaranta va sentir un tremolor misteriosa en les randes dels seus polleretes i va tractar d'agarrar-se al llençol per a no caure, en l'instant en què Remedios la bella començava a elevar-se. Ursula, ja quasi cega, va ser l'única que va tindre serenitat per a identificar la naturalesa d'aquell vent irreparable,i va deixar els llençols a mercé de la llum, veient a Remedios la bella que li Deia adéu amb la mà, entre l'enlluernador aleteig dels llençols que apujaven amb ella, que abandonaven amb ella l'aire dels escarabats i les dàlies i passaven amb ella a través de l'aire on acabaven les quatre de la vesprada i es van perdre amb ella per sempre en els alts aires on no podien aconseguir-la ni els més alts pardals de la memòria.

Strawinsky hi ha comptat en Crònica de la meua vida el procés de composició de la Simfonia dels Salms. Volia compondre una obra simfònica i per això va acceptar l'encàrrec que li van fer. "Vaig voler crear un tot orgànic sense conformar-me als diferents esquemes adoptats per l'ús, però conservant l'orde periòdic pel qual la simfonia es distingix de la suite". Este era el problema. Havia de triar el material sonor amb què construiria la seua obra. Seria una obra de gran desenvolupament contrapuntístic. "Finalment, vaig fixar un conjunt coral i instrumental en què estos dos elements estarien elevats al mateix rang sense cap predominança de un sobre un altre. En açò, el meu punt de vista sobre les relacions mútues de les parts instrumental i vocal coincidia amb el dels antics mestres de la música contrapuntístic que, ells també, els tractaven com iguals i ni reduïen el paper dels cors a un cant homòfon, ni la funció del conjunt instrumental a la d'acompanyar". Després va haver de trobar el text.Tota esta tasca de composició es va desenvolupar possiblement abans d'escriure una sola nota.

De tots estos exemples només pretenc traure una conclusió. Crear és resoldre problemes de manera eficaç i nova. Esta definició permet expandir l'activitat creadora fins a un grup de problemes especialment urgents i transcendentals: els que es referixen a la felicitat personal i a la dignitat de la convivència. Tan colossals problemes han donat lloc a una gegantina creativitat afectiva, relacional, comunicativa, política, jurídica, ètica. De la mateixa manera que totes les cultures s'han enfrontat amb el problema de crear música o d'elaborar religions i ho han resolt a la seua manera, també han hagut d'inventar mètodes i procediments per a conviure. Han hagut de resoldre una sèrie de problemes universals i ubics que cridem problemes morals. La valoració de la vida i de la mort, els béns materials i la seua distribució, la sexualitat i la procreació, el poder i els seus límits, l'atenció als dèbils, malalts o ancians, el tracte amb els estrangers i amb els déus, estos problemes han exigit un desplegament continuat de creativitat.

Després d'una experiència multisecular, podem observar que l'espècie humana ha dissenyat un gegantí projecte creador: instituir-se a si mateixa com una espècie dotada de dignitat. Res hi ha en la naturalesa que ens permeta deduir de la realitat esta afirmació. El ser humà és, sens dubte, l'animal més intel·ligent però açò té una lectura positiva i una altra negativa. Podem realitzar actes dignes i actes indignes, possibilitat de què manca la resta dels animals. La dignitat no és una propietat natural sinó un projecte magnífic, arriscat i en curs. Podem considerar que és la culminació de l'activitat creadora de la intel·ligència.

Fins ací he parlat de com totes les relacions humanes, científiques, tècniques, humanistes s'unixen en la font de què procedixen: la intel·ligència.Però també els vaig advertir que s'unixen en la seua meta. Cada activitat té la seua legalitat pròpia. No es poden construir edificis amb metàfores, sinó amb càlculs. I de la mateixa manera no es poden escriure poesies amb un sistema algorítmic. Però el que defenc és que hi ha una teleologia de la intel·ligència, una finalitat que subtendix totes eixes activitats concretes i, al mateix temps, es revela i s'oculta en elles. La humanitat ha anat inventant coses al llarg de la història en un intent de humanitzar-se ella mateixa. El valor de les distintes creacions pot jutjar-se pel mode com col·laboren a la realització d'este gran projecte. No es tracta que el criteri ètic s'aplique a les altres activitats. Amb bons sentiments pot fer-se molt mala poesia i, sens dubte, no es pot fer ciència. Però, en canvi, els criteris ètics poden situar les distintes creacions, amb les seues legalitats privades, dins d'un marc unificat d'avaluació. Les obres humanes adquirixen així un doble valor, a saber, el que tenen dins del seu propi camp -artístic, científic, polític- i el que reben pel mode com col·laboren en el gran projecte ètic.

Recentment Robert J. Sternberg, un dels més coneguts psicòlegs de la intel·ligència, ha publicat un llibre titulat "Per què les persones intel·ligents poden ser tan estúpides". Este títol revela la mateixa distinció que es desprén de mes anàlisis anteriors: la distinció entre la intel·ligència com a facultat i el comportament intel·ligent. Este últim és la referència definitiva per a avaluar la intel·ligència i, evidentment, es tracta d'una avaluació ètica. Al cap i a la fi, l'ètica no és sinó el mode més intel·ligent d'usar la intel·ligència.

De tot el que s'ha dit es desprenen algunes conseqüències aplicables a la Universitat. Crec que hauria de recuperar el seu caràcter universal, i que açò no pot fer-se pretenent que tot enginyer sàpia una mica de filosofia, o tot físic una mica d'història de la música, sinó emmarcant totes les ensenyances, les especialitats, les tècniques, dins d'un poderós marc teòric que seria, sens dubte, una teoria de la intel·ligència creadora. Estic segur que l'estudi de tal disciplina tindria nombrosos avantatges. En primer lloc, proporcionaria una profunditat reflexiva al que estem fent. Un investigador universitari, per posar un exemple, no ha de treballar de la mateixa manera que un investigador d'una empresa comercial. Ambdós han d'utilitzar els mateixos mètodes, sens dubte, però l'universitari, a més de fer bona ciència o bona tècnica, ha de saber el que està fent, el lloc que el seu treball té dins d'una visió universal de l'activitat creadora, de la societat, del moment històric que viu. En segon lloc, esta disciplina estimularia la creativitat científica i tècnica, aspecte absolutament necessari en un món que no pot prescindir de la innovació. Però, finalment, i este és l'aspecte que més m'interessa, permetria que la Universitat prenguera consciència del seu paper en el gran projecte ètic en què estem embarcats i que no és sinó el desplegament lògic i definitiu de la intel·ligència creadora. Este acte renova la meua esperança que tot açò és possible.