José Antonio Marina Torres

Excm. Sr. rector Magfc.
Excmes. i Il·lmes Autoritats,
Srs. Claustrals,
Sres. i Srs.

Si bé ha sigut el conjunt dels abundants i excel·lents mèrits que concorren en el professor Marina la causa determinant de la proposta inicial que hui ens permet la satisfacció de celebrar el seu nomenament de doctor "Honoris Causa", permeten-me que destaque, molt en especial, que va ser la seua rellevant aportació a la tasca de l'elaboració ètica - que a tots ens apressa - el desencadenant primer de tal iniciativa. De la sensibilitat del nostre Claustre cap eixes preocupacions inexcusables - perquè també ací, i conscients de la nostra condició de nàufrags, aspirem a sobreviure per mitjà de la imprescindible construcció ètica - És bona prova la recent constitució de la Comissió d'Ètica d'esta Universitat, indici d'una feliç sintonia amb l'obra de l'homenatjat, la qual cosa afig una especial motivació, en conseqüència, a la oportunitat de l'acte solemne que ara ens reunix. Estem segurs que el seu ingrés en este claustre potenciarà l'aportació cultural i humana de José Antonio Marina a la nostra Universitat, que ha tingut ja el privilegi, des de fa anys i en distintes ocasions, de comptar amb el seu magisteri excepcional a través de nombroses conferències i altres actes culturals.

El procés històric conduent a l'adquisició de drets i a la invenció del concepte de la dignitat humana ha sigut molt lent, veient-se sembrat el seu camí d'abundants obstacles. Des de Sòcrates - la del qual mort va ser una insuperable lliçó d'ètica -, Plató - per a qui el procés del coneixement racional és, al mateix temps, un procés de conversió moral -, i Aristòtil - Que va considerar que l'ètica i la política són les ciències pràctiques que fan referència a la conducta dels hòmens -, transcorrerien molts segles abans que sorgira, amb el "imperatiu categòric" de Kant, a finals del XVIII, la formulació d'una norma ètica, universal i no supeditada a morals o ideologies particulars. Pels mateixos anys, en 1789, l'Assemblea Francesa promulga la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, on aquells drets, i la conseqüent dignitat de l'individu, són reconeguts per primera vegada en la història. Molt més tard, finalitzant ja la II Guerra Mundial, la Carta de les nacions Unides va afirmar "la fe en els drets fonamentals humans, en la dignitat i valor de la persona humana i en la igualtat de drets d'hòmens i dones, així com de les nacions grans i xicotetes", amb la següent proclamació, en 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans per l'Assemblea General d'aquella organització.

L'enorme distància que ens separa encara de tan plausibles anhels, parla de la lentitud del nostre caminar, o del que dilata del camí que conduïx a la plena consecució de tals drets, perquè estos i la dignitat no són béns naturals, sinó pacient construcció i èxit dels humans en la seua àrdua tasca d'humanització de si mateixos. El dret - I la dignitat i la llibertat consegüents - és requisit primer, amb la tolerància, per a l'elaboració de l'ètica. Però a la tolerància, provinent de la raó, que és un ús de la intel·ligència, s'oposa, ben sovint, la intolerància, fruit danyós de la irracionalitat, amb el resultat d'ajornar aquelles expectatives. Així, la superació, l'eliminació, dels comportaments irracionals és condició necessària per a progressar en el camí que porta cap aquell objectiu; només la raó permet afrontar decididament la resolució dels greus problemes socials que aclaparen a l'espècie humana, començant per la fam i les guerres generades per la injustícia.

José Antonio Marina explica que estem "vivint un període ètic constituent", després de dir-nos que l'ètica - Eixa ètica que "aclarix que el mode més intel·ligent de ser intel·ligent és crear la llibertat, la veritat i la Dignitat"- és la meta de la intel·ligència creadora i essencial tasca humana, i que li competix l'anàlisi dels problemes morals universals i l'estudi de les solucions que se'ls ha donat al llarg de la història, així com l'elaboració del criteri vàlid per a l'avaluació de les mateixes. Així com la intel·ligència clàssica culminava en la ciència, la intel·ligència de la ultramodernitat aconseguix la seua cima en l'ètica, que és, sobretot, una poètica de l'acció, en la que també, clar, té el seu lloc la ciència. Ja per a Hegel, l'eticidad es troba en un nivell i en un moment dialèctic superiors als del dret i la moralitat, que la precedixen en el procés intersubjectiu de la realització de la llibertat. Encara que no ho vullga, José Antonio Marina, sempre incidix en eixe terreny. Ho diu ell mateix: "Mai vull escriure sobre ètica [...] i sempre acabe fent-ho", inconseqüència esta que li agraïm, donant-li també les gràcies pel seu optimisme quant a la possibilitat d'eixa construcció racional, optimisme que, recurrentment, és també, al seu torn, una exigència ètica, i és l'única alternativa a la desesperació. Identifica la creació, com a aportació valuosa i positiva de quelcom abans inexistent, amb la bondat, i la destrucció amb la maldat, alarmat per les possibilitats destructives de totes les subclasses de l'estupidesa. En este mateix paranimf, el cardenal Tarancón, amb referència als valors ètics en la democràcia, va assenyalar que l'existència d'un buit ètic és un factor greument desestabilitzador, perquè revela la persistència d'unes formes de monopoli ideològic, incompatibles amb una societat tolerant.

La universalitat de les matèries i dels problemes que atrauen l'atenció de José Antonio Marina, implica el fracàs anticipat de qualsevol temptativa de resum i encasillamiento de les seues indagacions i treballs, dels que han nascut una dotzena de densos i molt documentats llibres - Diverses vegades reeditats cada un d'ells - , escrits sempre amb el millor estil literari - és a dir, amb la màxima claredat, només possible quan s'ha explorat, com ell ve fent, en la intricada selva del llenguatge -, i en els que el rigor científic, sempre present, és compatible amb el més fi humor, quan l'ocasió ho requerix. És orientatiu, i quelcom menys arriscat, oferir una llista dels seus oficis i aficions, que han fet possible tan copiosa obra, inclosos els seus freqüents articles de premsa, les seues nombroses conferències i les seues ponències en congressos i simposis. A través de les seues publicacions es descobrix, en efecte, la seua condició simultània de psicòleg, sociòleg, pedagog, lingüista, filòleg, així com horticultor o jardiner - atent sempre en este quefer al "jardí que cal cultivar",cultiu que també ocupa, en el seu metafòric sentit voltairià, l'ampli palmito de tan variades tasques -, coronant tantes activitats i sabers la seua condició de filòsof. I si li preguntàrem com s'arriba a eixa cima, estic segur que ens contestaria que per mitjà de l'exercici del seu ofici fonamental, el de "investigador privat", títol que bé mereix, després d'haver indagat molt sagaçment tant en l'embolicada química interior del propi individu com en la física, no menys intricada, de la relació d'este amb la societat.

Els seus primers llibres - Elogi i refutació de l'enginy (tan esperat des de Paul Valery) i Teoria de la intel·ligència creadora (eixa intel·ligència que aconseguix caminar encertadament per sendes incertes) - van nàixer ja com a obres mestres. I han seguit, sempre dignes d'esta qualificació, les seues altres obres, en les que analitza extensament i profundament tots els amagatalls del comportament humà, les seues necessitats, sentiments i aspiracions, les seues alegries i els seus crebants, el seu difícil caminar - obligats tant per l'herència rebuda del passat com pel llegat que ens exigix el futur - darrere de la seua realització com ser racional, de la busca de la felicitat.

No és Marina un d'aquells "filòsofs encaputxats i amb barba per a infondre respecte, que afirmen que només ells posseïxen la saviesa i que tots els altres mortals no són sinó errants ombres", com els definia Erasme. És una altra classe de filòsof, sense barbes ni disfresses, atent, ací i ara, als problemes del nostre entorn, als problemes de l'educació, de la ciència, de la política, de la comunicació, de les relacions humanes, permanent model de tolerància, filòsof que, sempre en el "cercle profà" de la raó, entén la filosofia com a servici públic, i és, com hi ha el dit Llindar, "un home que té la pau en la seua persona", un pensador que ha triat "un magisteri de pau", que ell confirma a l'entendre que la guerra, com a sistema regressiu és sempre "una demostració de l'estupidesa humana" per imposar la "lògica de la força sobre la lògica del dret", inclús, en una contradicció insalvable, quan es pretenga acabar amb el terrorisme per mitjà de la guerra, que és també una forma de terrorisme. Per això, el nostre filòsof ens convoca a una "revolució tranquil·la", encapçalada per una ciutadania il·lustrada, tenaç i sensata.

Doctor Marina, amic José Antonio Marina, benvingut al Claustre de la Universitat Politècnica de València, que tant s'honra amb la teua incorporació com a nou i distingit membre, i que tant espera de les teues sàvies ensenyances.

He dit.

"Així, considerats i exposats tots estos fets, dignísismes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament prec que s'atorgue i conferisca a l'Excm. Sr. D. José Antonio Marina el suprem grau de Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València"

José Luis Santos Lucas

26 de juny del 2003