José Calavera Ruiz

Aventura tècnica, però aventura a la fi, és donant a aquesta paraula l'accepció d'empresa de risc incert. He elegit, dins del camp de les nostres professions, un tema que, com que a mi em sembla apassionant, tendisc a creure que ho ha de semblar a tothom. Aquest tema és el de les torres, entenent per torres tant les que ho són en sentit tradicional com els edificis de gran alçària i algunes noves construccions que després veurem.

Aquesta classe de construcció és el resultat d'un esforç titànic de l'home per assolir més alçàries, esforç tan vell com l'home mateix, ple de fracassos estrepitosos i d'èxits brillants als quals les nostres professions han contribuït de forma medul·lar.

Si hom pensa en els problemes que la construcció d'una torre representa i en la ignorància que fins fa molt poc es tenia de tot allò referent a l'avaluació racional de les accions de vent i sisme, del càlcul estructural mateix i dels problemes geotècnics que tenen els fonaments, es comprén millor la intuïció, el valor i l'experiència que ha emprat l'home en el desenvolupament de les torres.

L'home ha fet torres pels motius més diversos, com anirem veient. Amb el pas dels temps aquests motius han sigut la religió, la guerra, la ciència, l'habitatge, la tècnica, la indústria, etc., sense oblidar la vanitat, present al rerefons de moltes d'aquestes construccions.

La de Babel va ser un esperó obsessionant tal com recorda el quadre de Brueghel. Observarem la increïble bellesa de les que envolten la Mesquita Blava a Istanbul, que gràcies al seu llarg i savi període d'oscil·lació han sobreviscut als terratrèmols; o l'encant de la Torre de Pisa, que ens duu el record de Galileu, qui des de dalt va llançar els seus pesos i que a la catedral contigua va distraure's probablement alguna vegada en missa veient oscil·lar pendularment els llums.

Encara que Europa siga pròdiga en torres, també els països àrabs i asiàtics en van construir amb profusió. Com a mostra, la figura 4 representa la cèlebre Giralda, amb una rèplica gairebé exacta a Marràqueix.

La figura 5 representa les bellíssimes torres de la catedral de Chartres, amb 115 metres d'alçària, i la 6 presenta el Campanile de Venècia amb 98 metres, ensorrat en un sisme i reconstruït posteriorment.

No puc deixar les torres antigues sense fer referència a les bellíssimes torres de Quart ací a València, i mereix esmentar-se també l'obelisc del Vaticà, amb el record de Fontana, que el va traslladar 300 metres i el va posar en peu de nou, proesa que va donar lloc a la bella però falsa anècdota del "mulleu les cordes".

Impacte tremend va causar a la seua època la torre Eiffel, "torre de 300 metres", la bellesa de la qual avui acceptem però que a la seua època va rebre del poeta Guy de Maupassant tremends atacs (a la seua Vida errant Maupassant en diu esquelet desgraciat ).

La idea de la torre va ser atacada per molta gent, però especialment pels artistes en l'anomenat "Manifest dels Artistes", on figuraven bastants persones que no ho eren, però en el qual juntament amb Maupassant hi havia Gounod, Dumas, Leconte de L'Isle, Sully Prudhome, etc. Curiosament l'esplèndida realitat de la torre va véncer a tots, i també els artistes, que l'han immortalitzada, especialment els pintors i poetes. La figura 10 mostra uns curiosos versos d'Apollinaire.

La proesa que la construcció de la torre representa és difícil que siga valorada avui amb justícia. Menys conegut és que Eiffel va ser un gran constructor i un gran organitzador, però no un especialista en càlcul estructural. La torre, com gairebé totes les seues gran obres, va ser calculada per Koechlin, cap de la seua Oficina Tècnica. Realment va ser Koechlin qui va tenir la primera idea de la torre, per bé que tan cruament estructural que Eiffel de seguida va comprendre que no seria admesa i va encarregar a l'arquitecte de la seua Oficina Tècnica, Silvestre, un nou projecte, evidentment recarregat. Eiffel va elaborar la síntesi final.

Torre en certa manera és l'Estàtua de la Llibertat, l'estructura de la qual va projectar també Eiffel, i ens els estudis preliminars de la qual va intervenir Violet le Duc, fins a la seua mort.

Modernament, les necessitats de la ràdio i la televisió han provocat un desenvolupament impressionant de les torres.

La figura 14 resumeix les torres més importants quant a alçària. La figura 15 correspon a la de Seattle, que amb 523 metres és la construcció de formigó més alta del món.

El rècord total d'alçària el té de moment l'antena de Ràdio Varsòvia, amb 645 metres.

La figura 17 mostra la torre de Collserola, que acaba d'obtenir el premi Puente de Alcántara.

Nous tipus de torres sorgeixen a cada moment, com ara el dipòsit d'aigua de la figura 18, amb un fust de molt menuda dimensió perquè la zona és crítica en dimensions per al trànsit; la torre observatori del Monument de Peña Cabarga, a Santander; o les plataformes d'extracció de petroli, que han assolit ja els 267 metres a Noruega, i actualment n'hi ha una en projecte de 400 metres.

El desenvolupament de la tècnica de les plataformes de formigó és un dels majors èxits del formigó als nostres dies, tant des del punt de vista del projecte com dels materials i l'execució.

Més amunt hem esmentat els nombrosos fracassos ocorreguts en antigues torres per falta de base tècnica per al seu projecte. Tanmateix, encara actualment ocorren accidents. L'agost del 1991 la Plataforma Sleipner A, davant de Stavanger (Noruega) es trencà i s'ensorrà i originà oscil·lacions que l'Observatori de Bergen va rebre com un terratrèmol de grau 3 en l'escala de Ritcher. El cost del sinistre superarà probablement els 50.000 milions de pessetes.

I per últim, passem a aquestes torres que són els edificis de gran alçària. La figura 21 en resumeix l'evolució. De nou aquest és un bon exemple de com al desenvolupament teòric segueix la realització pràctica i que poc pot la pràctica sense la base teòrica. Penseu que la màxima alçària en 10.000 anys a penes va arribar als 150 metres, mentre que s'ha multiplicat per quatre en vuitanta anys.

Curiosament el terme edifici alt té una definició formal. L'Associació Internacional d'Edificis de Gran Alçària classifica com a edifici alt el que arriba a deu plantes, en record del primer edifici alt construït a Chicago el 1890 i avui demolit, que tenia aquest nombre de plantes. La figura 22 mostra una litografia de l'època.

La figura 23 conté les siluetes dels gratacels més destacats. La 24 és el vell Empire State amb 101 plantes, l'audàcia del qual pot ser més ben valorada si pensem que l'any que es va acabar (1930), Hardy Cross va publicar el seu mètode de càlcul d'entramats hiperestàtics.

La 25 correspon a l'hotel Westin Bonaventure de Los Ángeles, i les 26 i 27 a les torres del Trade World Center de Nova York amb 110 plantes.

La 28 correspon a les Torres de Marina City a Chicago, i la 29 al South Wacker Tower també a Chicago, de 79 plantes, rècord del món en formigó, amb resistència de 830 kp/cm2. La 30 correspon a les torres bessones inclinades de la Porta d'Europa, a Madrid, amb 25 plantes, no importants per l'alçària, però sí per la complexitat estructural.

Les figures 31 i 32 són de l'edifici Sears, a Chicago, també amb 110 plantes però amb més alçària que les torres bessones de Nova York (442 metres), rècord actual del món en edificis. Amb això acaba la nostra aventura, ben emocionant per cert, i no acabada. La tècnica permet assolir avui alçàries molts més altes en qualsevol dels tipus de torre que hem contemplat, i si no s'ha fet és perquè no ha sorgit encara la necessitat de fer-ho.
He elegit aquesta aventura, la de les torres, perquè és molt propera a la meua pràctica professional, però es podria parlar de l'epopeia dels ferrocarrils, d'eixa altra gran aventura de les cobertes de gran llum, de la dels grans ponts, de la descomunal tasca de les grans preses, de la gegantina aventura de les autopistes, etc.

Ni puc ni he d'oblidar que em dirigisc a estudiants i per tant a futurs professionals, i vull deixar ací una consideració final. Hi ha una cosa en comú en tot el que hem vist: que les obres valuoses són sempre fetes per persones que, tinguen la capacitat que tinguen, viuen la seua professió d'una forma apassionada, viuen intensament l'aventura de construir. Sempre amb una professió es poden fer tres coses: explotar-la, exercir-la o professar-la. L'important és atrevir-se a professar la professió.

Hi ha una vella anècdota d'un home que va per un camí i veu a la vora tres obrers que treballen pedra i els pregunta: "Què feu?". Un contesta: "em guanye la vida". Un altre: "partisc pedra". El tercer diu: "construïsc una catedral". El tercer professava la seua professió.

De nou, Sr. Rector i membres de la Universitat, moltes gràcies per l'honor que m'han fet i moltes gràcies a tots vostés per la seua atenció.