Tots els cursos acadèmics tenen condicions per a ser importants. Tots els cursos acadèmics tenen condicions per a l'esperança. Això és evident, ja que no existeix un ventre intel·lectual més fecund que la universitat. Aquest curs, més de 26.000 joves, entre els iniciats, els que peregrinen un any més, que a ells els pareix etern, per les aules i els laboratoris, i els que tenen l'ànsia de finalitzar els estudis per tal de posseir la realitat del carrer, més de 26.000 joves rebran aquest curs la seua dosi de ciència, tecnologia i art.
La societat pot estar-ne satisfeta. La universitat, a més, continuarà sent motor, un motor més, de la socioeconomia valenciana, perquè una part del seu esforç s'emprarà, solidàriament, en generació de riquesa i solució de problemes de les nostres empreses. I, per si fóra poc, també contribuirà amb el seu debat intel·lectual a elevar la cultura cívica, tecnològica i artística de les nostres institucions i de la nostra societat, opinant en tots aquells temes en els quals creu tenir magisteri i criteri. Tenim el pressentiment de complir la nostra responsabilitat. És més, tenim la convicció que qualsevol projecte d'innovació de tecnologia i d'art que avui es plantege a la Comunitat Valenciana tindrà més èxit si té al costat la Universitat Politècnica de València. I això és perquè la societat no pot admetre avui projectes de futur que no resistisquen una anàlisi simultània de rendibilitat social i d'optimització econòmica. Cada vegada estem més satisfets amb una societat que any rere any ens envia més fills seus. La societat ens ha perdut la por, que és el mateix que dir que ha perdut la por a la tecnologia. Cada vegada estem més lluny del que ha sigut un dels pecats capitals dels espanyols, quan calia fer-se perdonar per dir que el que és útil és bo o per dir que és roín que els informàtics es formen amb àbacs o que les telecomunicacions s'ensenyen mitjançant senyals de fum.
Seria un error ignorar que la Universitat Politècnica de València és el primer sistema integrat de ciència, tecnologia i art de la Comunitat Valenciana i que més de 26.000 alumnes, 2.200 professors i personal d'administració i serveis tenen la important tasca d'introduir progrés tecnològic i artístic en aquesta societat nostra. La tecnologia és una de les tres eines de progrés real que tenen els pobles. Les altres dues eines són la cultura cívica i la cultura solidària. Avui, quan el futur és el resultant d'una confrontació entre problemes que creixen exponencialment en quantitat i varietat i entre les eines de resoldre problemes, que creixen també exponencialment en sofisticació i potència, aquesta afirmació és més veritat que mai.
Estem abocats a recórrer el futur des d'un present difícil, des d'un present amb una cultura de funcionament pública i privada un poc irreal, no afinada.
Aquesta irrealitat, aquesta manca de rigor de la societat i de les seues institucions, ha originat dos errors en relació amb la universitat.
En primer lloc, l'ha idealitzada: la societat creu que la universitat dignifica tot allò que toca. La societat creu que qualsevol producte que emergeix de la universitat, pel fet de ser-ho, és més bo que el que realment és. D'ací el nostre interés de ser examinats dia rere dia per la societat, de sentir-nos part de la societat, de fondre'ns amb la societat per conéixer els seus problemes i que coneguen els nostres i les nostres limitacions.
El segon error és que la societat i les seues institucions solen creure que les eines del present són vàlides per a afrontar les decisions que el futur exigeix. Com si el futur fóra una mera prolongació de la ideologia del present!
Aquest freqüent error es deu al fet que en la memòria individual de les persones i en la memòria col·lectiva dels pobles els records grats solen desplaçar els menys grats, i com a conseqüència, sempre validem el present, en acceptar tàcitament que, llevat de deshonroses excepcions, el passat sempre compleix.
D'altra banda, no podria ser d'una altra manera. No podríem viure amb la presència constant, davant nostre, dels errors i les injustícies de la història.
I aquest relaxament és especialment greu quan es tracta de la universitat. Ja que la universitat ha d'estar, per definició, avançada al seu temps. Mestres d'avui amb memòria d'ahir hauríem d'explicar coses que han d'ocórrer demà. Si la formació que reben els nostres joves és una formació d'avui, els enganyem. Ells han d'estar formats per tal d'entendre el que els passarà demà quan eixiran de les aules i s'incorporaran a la societat. No vull qualificar el que seria si la universitat formara els joves amb coneixements d'ahir. La societat ha de nodrir la universitat perquè siga possible aquesta formació de futur. En cas contrari, seria preferible donar el títol als alumnes i que no vingueren per la universitat. I la societat ha d'exigir aquesta qualitat a la universitat. La universitat ha de deixar de ser un santuari intocable per la societat.
Estem inexorablement obligats a recórrer un temps de crisi. Si sabem estimular la potencialitat del nostre poble valencià, si sabem sumar iniciatives, si sabem invertir en el que és fonamental, i la formació ho és, eixirem reforçats de la crisi. I donarem, n'estic segur, gràcies a la crisi que ens ha permés afinar el nostre funcionament, optimar la nostra cultura cívica i fer el salt conceptual cap a avant que donen periòdicament els pobles lúcids en situacions anàlogues. Com molt bé saben vostés, tota universitat que es pree està en crisi permanent, realment està en crisistivitat , és a dir, crisi en acció. Perquè, per definició, la universitat és crisi en acció.
