Kisshomaru Ueshiba

Molt Honorable Senyor,
Excel·lentíssims i Magnífics Senyors,
Senyors claustrals,
Senyores i senyors:

Pretendre descriure tanta humanitat, intentar resumir o sintetitzar la cultura d'un poble, voler esquematitzar els sentiments d'un esperit noble és una missió extraordinària i difícil. Tot això ens portaria a haver de relatar tanta quantitat de fets que seria inabastable comprendre'ls en tan curt espai de temps.

Per això els procuraré descriure les raons fonamentals que ens van induir a proposar com a doctor honoris causa l'honorable Kisshomaru Ueshiba.

Té alguna relació l'aikido amb les ciències que estudiem en aquesta Universitat?

L'aikido i el judo són arts marcials per a les quals es requereix una comprensió intuïtiva de les lleis de la física relatives a les forces, moments de gir, equilibri i moviments de rotació.

L'aikido és una forma d'art marcial relativament moderna (podem datar-ne l'inici l'any 1925) en què el tret més característic és l'estricta norma d'evitar tota lesió al contrari. Per això, més que un esport de competició, és una forma d'autodefensa en què no intervenen tècniques que puguen considerar-se atacs. Probablement l'aikido és una de les arts marcials més difícils d'aprendre a alt nivell, perquè les exigències de destresa, desimboltura i coordinació rivalitzen amb les del ballet.

Moltes tècniques de l'aikido es basen en la desviació d'una força dirigida directament cap a nosaltres. Suposem que un atacant ens llança una punyada al rostre. Per a resistir el dit colp, potser superior a 3.000 newtons, fa falta suportar un gran impacte que probablement produïsca fins i tot ruptura d'ossos. Un procediment més prudent és desviar el colp ja que, encara que per a parar-lo de front siga necessari una força elevada, per a desviar-lo n'hi ha prou amb una força reduïda. Així, una força de 10 newtons pot ser prou per a desviar en un centímetre un colp directe.

L'aikido posseeix centenars de tècniques per a usar habilitats enfront d'un contrincant determinat. En quasi totes una petita força de desviació serveix per a evitar l'escomesa del contrari i guiar-lo de forma que siga ell qui es faça caure a si mateix. Sempre que es contempla una defensa d'un mestre d'aikido, els moviments són tan fluids i sense esforços que un es veu induït a pensar que hi ha truc i que el contrari fingeix quan cau a terra. Però la caiguda no és simulada; ho sembla perquè el mestre ha invertit anys a desenvolupar una sensibilitat intuïtiva sobre les lleis físiques relatives a les forces, els moviments de rotació i els moments de gir.

Originàriament, les arts marcials japoneses s'inspiraven en l'objectiu de la victòria en el camp de batalla, però la victòria té curta vida; cessa ràpidament i desapareix. Un pot alegrar-se amb les victòries obtingudes, però aquestes mai constitueixen la satisfactòria victòria final. Aquesta contradicció es va resoldre en crear-se el budo (la via de les arts marcials), el principal exponent modern del qual és l'aikido, que ensenya la manera d'obtenir la victòria absoluta basant-se en la filosofia de la no resistència. No resistència significa reduir els instints agressius, combatius i destructius d'una persona i canalitzar-los a través del poder de l'amor creatiu. Aquesta filosofia crida més l'atenció perquè s'expressa mitjançant un art marcial; però és aquesta l'essència del budo.

Però, com ja posava de manifest el mestre fundador Ueshiba en els anys 20, l'aikido no consisteix només en un art marcial més, sinó que porta un desenvolupament espiritual en el seu entorn que el feia proclamar constantment que "el vertader budo és la via de la gran harmonia i del gran amor per tots els éssers", i que cada moviment té el seu origen en el funcionament de la unitat del ki amb la ment i el cos.

El mestre Ueshiba afirmava que un art marcial ha de ser una força generadora d'amor, que al seu torn ens conduïsca a una vida rica i creativa, perquè cal tenir en compte que el vertader budo requereix ordenar l'energia de l'univers, tot protegint la pau del món, modelant i preservant en la forma justa tot el que existeix en la natura, i per tot això entrenar-se en el budo equival a enfortir dins del propi cos i de la pròpia ànima, l'amor a la natura, als nostres semblants i en definitiva a tots els éssers.

A l'inici dels anys 50 el nostre apadrinat va anar assumint el comandament de tots els assumptes relacionats amb l'administració, l'organització i la promoció d'aquest art i va contribuir així en gran manera a l'extensió de l'aikido a tot el món. Tot això ha enfortit l'acostament de la cultura japonesa a la cultura occidental i ha contribuït a una millora en les relacions entre els diferents pobles que habitem aquesta aldea planetària.

Avui la Universitat Politècnica de València, en nomenar doctor d'honor l'honorable doshu , ret homenatge a tots aquells que estimen la pau al món, cerquen l'harmonia entre els homes i desterren l'egocentrisme que la societat actual vol imposar en l'ésser humà.

Per això no voldria deixar passar aquest moment sense tenir un record per a Francisco Fernández Ordóñez (proposat també com a doctor honoris causa en la mateixa Junta de Centre), el qual durant tota la seua vida va buscar l'harmonia entre els homes i veié fructificar els seus esforços en l'èxit d'ajuntar diferents cultures durant la Conferència de Madrid. Desgraciadament, la seua mort prematura ens impossibilita oferir-li l'homenatge de què era indiscutible creditor.

Amb aquest acte voldríem també distingir i exalçar tots els esportistes que dia a dia practiquen un esport amb l'única raó de buscar un perfeccionament personal i assolir així mens sana in corpore sano.

Molts es deuen preguntar per què una escola tècnica va proposar l'honorable Kisshomaru Ueshiba com a doctor honoris causa . Personalment els diria que la proposta va sorgir no sols perquè els nostres alumnes són esportistes amateurs , algun amb prestigi internacional, recordem que la nostra alumna Amparo Dolz va obtenir una medalla olímpica a Seül, sinó també perquè tractem de potenciar al nostre centre (en la línia de l'aikido) una formació global que possibilite el desenvolupament harmònic de la personalitat, perquè opinem que la tècnica no ha de deshumanitzar el treball i destruir la natura, sinó que cal evitar que un enginyer reba una formació unidireccional en la línia de traure el màxim partit als mitjans materials sense importar-li més que la rendibilitat del present, encara que això comporte una certa degradació de la natura.

Com que la filosofia de l'aikido es pot estendre a tots els camps, m'atreviria a demanar, com a conclusió, que tots els nostres universitaris reben una formació que valore la solidaritat amb els semblants, la no-agressió al medi ambient, la recerca de l'harmonia del seu cos i esperit amb la naturalesa cap a la consecució d'un món millor com ens ensenya el nostre apadrinat.