Luis García Berlanga

Honorable Sr. Conseller de Cultura, Educació i Ciència
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández
Digníssimes autoritats
Senyors membres de la comunitat universitària
Senyores i senyors:

Les meues passejades adolescents per València em conduïen inevitablement a les tàpies dels col·legis de monges, Godella sobretot, a sospirar per les xiques allí tancades, adorables receptores de les lleugeres i tendres cartes d'amor que juntament amb José Luis Colina i Vicent Andrés Estellés llançàvem llastades amb pedres per a arribar a l'altre costat del mur; pedres que, estic segur, degueren badar algun cap cobert per la toca.

Però, de tant en tant, mirava una miqueta més que les romàntiques fronteres dels internats. Molt abans de la meua vocació cinematogràfica, sense saber-ne el perquè, una estranya curiositat m'impulsava a recórrer la ciutat carrer per carrer, balcó per balcó, placeta per placeta, buscant escenaris, per reduïts que foren, en què, situant-me al lloc apropiat i a causa de certes característiques de les façanes, dels fanals, dels arbres i dels dissenys dels aparadors, la meua mirada desembarcava en llocs tan distants i distints com Hong-Kong, Londres o Tombouctou.

Què era allò? Un simple joc d'imaginacions?, un latent desig de fuga? o potser una premonició del valor que els decorats tenen en el cinema? No ho sé, però en tot cas, en aquesta recerca d'espais de realisme màgic també hi havia una altra obsessió que m'ha acompanyat tota la vida. València com a ciutat per desxifrar. Aquell joc de trucar paisatges podria ser també el somni de qui diversifica els seus espais multiplicant a través d'aquesta visió transvestida els àmbits que desitjaria per al seu esdevenir de passejant.

Jo mateix, en aquest moment, em pregunte què faré, què miraré, què desitjaré quan a les set i un quart de la vesprada em detinga en qualsevol vorera, ni més ni menys que enmig de l'espai, a pensar en la ciutat que desitge. I potser descobriré que, darrere d'aquest vertigen, es trobe un complex de Déu, ignorat per Freud, i consistent a crear el nostre propi univers; un complex de què estan contaminats fonamentalment directors de cinema i arquitectes.

És fàcil comprendre, doncs, per què em considere abans que res ciutadà del món, encara que no haja deixat mai de ressaltar unes certes característiques personals que em vinculen a aquesta ciutat i a aquests litorals on rebem l'escuma d'aquestes onades que ens porten la mediterraneïtat.

Sempre he declarat que les meues pel·lícules són falleres, pirotècniques i rodades sobre la base de la inspiració instantània, és a dir, el pensat i fet de què ens preem, almenys jo i espere que algun dels presents.

Tanmateix, és la meua obligació desvelar certes contradiccions en aquest bagatge valencià que he descrit. Amb això entre en la vocació que vaig tenir en la meua joventut cap al món de l'arquitectura, que avui amb tant d'honor em guardona, a la qual no vaig poder dedicar-me atés que els dos anys de Ciències Exactes, que exigien per a entrar en l'Escola, es van convertir en un mur infranquejable.

Una de les contradiccions a què heal·ludit es basava en per què un valencià, que ja tenia sedimentada aquesta visceral connexió amb un barroc excessiu, podia apassionar-se amb el depurat i pascalià moviment racionalista que descobríem després del festeig amb La Bauhaus de Gropius, Van der Rohe i els ismes simultanis. Què tenia a veure la meua admiració per les construccions festives de Cortina, Villalba o Regino Mas, els quadres de Pinazo, Sorolla, Muñoz Degraín, Mongrell o les escultures de Benlliure amb l'expressionisme de Mendelson, el funcionalisme expressiu d'Alvar Aalto, l'arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright o la ciutat radial de Le Corbusier? Aquests amors pendulars tan violentament distints en quinadirecció inclinaven els meus processos creatius?

Excepte alguns esbossos que potser paren per les meues golfes, la solució va ser rotunda. El cinema em va condemnar a l'opció màgica. Recorde que la decisió va ser presa al cinema Rialto, a mitja projecció d'una obra de Pabst i, de forma quasi miraculosa, com si jo fóra Bernardette i la pantalla la gruta de Lourdes on apareixia la Mare de Déu, en aquest cas la pel·lícula. No havien influït abans circumstàncies com la que un oncle meu, Lluís Martí Alegre, haguera rodat abans El fava de Ramonet , la primera pel·lícula parlada en valencià, ni tampoc que un altre parent rodara amb una Pathe Baby escenes familiars. Aquesta duplicitat dels meus amors artístics no es va produir en el cinema. Entre Bergman, Bresson, Antonioni i Lubistch, Billy Wilder, Preston Sturges, Chaplin, Keaton o els germans Marx, no hi hagué dubtes o inquietuds. La comèdia es va convertir en el missatger de les meues idees i, des de la meua primera pel·lícula fins a Blasco Ibáñez -la meua última obra-, l'humor va guanyar la batalla. A banda que crec que la comèdia és el gran gènere per excel·lència, quin seria el lloc exacte on cal posar la meua obra cinematogràfica? Totes les meues pel·lícules, davall de la seua closca divertida, tenen el mateix discurs. Comencen amb algú que té un projecte de futur en què naturalment hi ha inclòs el benestar desitjat i les dotacions per a aconseguir-ho. I al costat d'això, òbviament, la llibertat personal com a necessitat paradoxalment imperiosa.

Però en cap d'elles, des d' Esa pareja feliz fins a l'última, el protagonista no pot aconseguir la seua meta. La societat li para sinuosament les trampes suficients perquè el seu somni, individual o col·lectiu, no arribe a realitzar-se. La lletra impagada de Plácido, la venda de porters automàtics de l'industrial català que paga una cacera per a aconseguir-la, el poble castellà que es disfressa d'andalús per a rebre als americans i el seu pla Marshall, el científic que fuig del seu país i es refugia en un poble dit Calabuig, el dentista parisenc que renuncia a tot per tancar-se amb una nina, i sobretot el pobre empleat d'una funerària que per casar-se i rebre una vivenda, esdevé un botxí, i assassina legalment un ciutadà, són en resum on els protagonistes converteixen les seues vides, o millor dit, les meues pel·lícules en cròniques d'un fracàs.

Aquest pessimisme, aquest recel davant de la societat que m'arrecera, és traslladable a la meua pròpia biologia? Possiblement. Vivim un envelliment social que ens condueix inevitablement a una soledat per a la qual no estem preparats. En una pel·lícula meua, Tamaño natural , intuint ja aquesta tendència a la incomunicació, vaig retratar un personatge que, tenint la lucidesa d'endevinar aquesta programació robòtica, decidia inventar una soledat lúdica. Abandonava la muller, l'amant, els amics, la professió, etc., i s'aïllava en un recinte per tal de gaudir tant com poguera de la vida no compartida.

El seu error va ser fer partícip de l'aïllament a una nina de grandària natural, la qual esdevindria el cavall de Troia d'on sorgien tots els virus que ell havia volgut eradicar: la relació forçada, la rutina, la gelosia, les mortals seduccions del desig, que finalment l'espenten al suïcidi. A propòsit, l'únic suïcidi en la meua filmografia.

Però encara que aquesta història fóra una ficció, la realitat és molt més greu. Avui estem més prop d'una impossibilitat ciutadana de donar-nos les mans. Excepte en les misses, on a banda de ser imposada com a cerimònia, no pots acompanyar-la del diàleg necessari per a la discussió afectuosa. Ja hi ha molts éssers tancats amb un sol joguet. Avui serà Internet, demà un altre invent que convertisca la realitat virtual en un viatge sense retorn.

No pense demanar auxili perquè evitem això. Ja hi ha hagut persones que han aconseguit enriquir aquesta soledat creant un univers a la seua mida en què l'androgínia és l'únic cens. Parle del meu amic Pierre Molinier, el pintor surrealista que és el pioner d'una societat capaç d'eliminar tot el col·lectiu, com ara sectes, religions, partits polítics, ideologies, estats, etc.; una societat que començara a alliberar individus que al seu torn generaren el seu hàbitat; una societat possible, en definitiva, i algun dia a l'abast de les nostres mans. En tot cas permeteu-me la utopia. Però mentre l'esperem, intentem calmar els nostres paisatges, llevar pol·lució a les mirades i aguantar el tipus una miqueta més feliços del que som ara.

En posaria un exemple: València. Si observem qualsevol plànol de la ciutat, millor el del Pare Tosca, veurem clarament que la seua planta és exacta a la secció d'un caragol, el centre de la qual seria més o menys la plaça de la Mare de Déu i la fi de la seua espiral serien les torres de Quart. Aquesta condició de centrípeta i centrífuga conferiria al cos vital, allí enclaustrat, la doble opció de tancar-se o facilitar-li la fuga. Crec que aquesta és la proposta que sempre ha fet la nostra ciutat; projectar-se cap a l'exterior a nivell humà. Les torres de Quart serien com les banyes del caragol, temptejant l'eixida cap a una Espanya que sempre va segrestar els nostres enginys. Però en la part material, en el cos biològic i en els seus vitals excrements, la tendència ha sigut sempre centrípeta fins a destruir amb el temps el seu propi embrió, la ciutat vella i erosionant la resta del mol·lusc gasteròpode.

En aquest moment aquesta ciutat-caragol, que ha derrocat el meu bressol i la de tants altres; aquesta ciutat, que es nega a acostar-se al mar per a acariciar-lo o al revés, no ha deixat que les onades entren per les seues finestres; aquesta ciutat que un insensat va batejar com la de les flors quan precisament no hi ha cap balcó que en lluïsca; aquesta ciutat que es conforma que no lleven el sol al Botànic en lloc d'exigir multiplicar el seu vegetal espai; aquesta ciutat, que tarda anys a recuperar el seu més genuí Palau -el del marqués de Dosaigües-, que tampoc no pot arribar a inaugurar dins de l'any d'Ausiàs March el gran Museu Marítim que es mereix, ni fer viu, sa i funcional el sector supervivent del seu centre històric; aquesta ciutat que va perdent l'esplendor de la seua horta, que congela l'esperança d'uns ciutadans de poder seure en un banc del parc Central promés; aquesta ciutat, repetisc, que sabem millorable, exigeix irremeiablement l'esforç de tots, perquè, tot i ser evidents els èxits de les institucions, hem de desterrar de nosaltres, de l'habitant, aquesta absurda comoditat que tenim que només les institucions ens arreglaran la vida. I més encara a València, on al suposat mannà de l'estat del benestar, enfrontem el nostre tradicional menfotisme, indiferència que a vegades ens avergonyeix amb escasses mobilitzacions ciutadanes en moments en què tot Espanya havia eixit al carrer.

Precisament aquestes dues immenses concentracions que tots sabem que van ser espontànies i sobretot no convocades per cap organisme, magnifiquen una resposta civil que és capaç d'ocupar el carrer amb autoritat suprema. Potser aquests dos esdeveniments són el comiat agònic d'una ciutadania responsable, però en tot cas aquesta reacció ens podria servir per a deixar resoltes unes quantes mancances actuals.

Jo estic exiliat a Madrid, però tinc aproximació a aquests problemes a través del Consell de Cultura de què sóc membre. I m'agradaria que a través seu ens trobàrem tots els valencians per a canviar-nos els cromos tal com féiem de xiquets. No parle d'un cabinisme on dipositar propostes que pareguen vots. Es tractaria d'establir unes converses entre aquells que pogueren articular solucions possibles i no faraòniques o quimèriques, per tal de poder trencar les barreres entre l'administració i els administrats; que aquesta presència sobtada, no redactada, siga l'inici d'una esperançadora participació ciutadana en l'arranjament de la nostra casa comuna, que no sols és València, sinó totes les cases i terres de la Comunitat Valenciana.

I ja que pareix que no podem fer-ho amb la filologia, fem-ho almenys amb totes aquelles coses en què se suposa el consens. Comencem a parlar entre nosaltres, no sols de futbol o de tómboles; comencem a mirar cap a les nostres ciutats, com us deia en iniciar aquestes paraules, posant entusiasme en cada cantó, en qualsevol recinte urbà; esguitem, doncs, d'esperança aquest desig. I quan estiga acabada, tant de bo! aquesta ciutat-paisatge, és a dir, el decorat de la pel·lícula, obrim els carrers, les cases, els parcs, els museus, els teatres, els hotels, els comerços, etc., als protagonistes, que en aquest cas serien, o millor dit seria el veïnat sencer, que narren als espectadors històries que ens recorden les de Blasco Ibáñez. I sobretot, que el final de la pel·lícula no siga ni tan sols el mil·lenni.

Moltes gràcies.