Luis García Berlanga

Honorable Senyor Conseller de Cultura, Educació i Ciència,
Excel·lentíssim Senyor Rector Magnífic de la Universitat,
Excel·lentíssim Senyor Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández,
Excel·lentíssim Senyor Luis García Berlanga,
Digníssimes autoritats,
Senyores i senyors membres de la comunitat universitària,
Senyores i senyors:

Imaginen, o recorden, València, abans que Túria fora també el nom d'una cartellera de cinema capaç de desbordar-se a la tardor a cada inici de curs. Imaginen, o recorden, com Manuel Vicent, en blanc i negre, la ciutat en temps de grisos, que quasi tan sols les línies de tramvia grogues i blaves acolorien les vides, imaginades o recordades per Ferran Torrent, d'éssers corrents o notables, habitants, transeünts, investigadors, periodistes, boxejadors, cambrers, comissaris, tafurs o prostitutes.

Doncs bé, en aquella València, a principi dels anys 40, Luis García Berlanga va iniciar els estudis de Filosofia i Lletres. Llavors també considerava la possibilitat d'estudiar la carrera d'Arquitectura però, afortunadament, es va matricular en l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid i va dedicar la seua vida al cinema.

Aquella primerenca afició del director de cinema per l'arquitectura connecta i es correspon avui amb l'afició sentida per estudiants i professors d'Arquitectura cap al seu cinema. L'interés pel magistral exercici d'una professió que convoca quasi totes les arts i tècniques ha sigut compartit per tots els estaments de la nostra comunitat universitària i ha culminat naturalment amb el reconeixement de la Junta de Govern de la Universitat Politècnica de València quan, unànimement, acorda atorgar-li el més alt grau i títol d'honor acadèmic.

L'honor que causa la investidura és el que correspon als mèrits extraordinaris aconseguits com un dels més grans cineastes espanyols, com l'autor, o artesà si es prefereix, de comèdies considerades entre les millors de la història del cinema, com a director del rescat, de la recuperació, de l'arqueologia i la restauració del patrimoni cinematogràfic espanyol, com el rellevant mestre que ha ensenyat l'art i ofici de la direcció des de les aules de l'Escola Oficial de Cinema i des de la seua exemplar filmografia, com el director de cinema per a televisió, director de representacions teatrals, o director de la literatura que ha donat un gir de noranta graus al nostre somriure. No obstant això, avui l'alegria i l'honor més grans són els nostres per comptar amb la seua apreciada presència entre nosaltres.

Els seus treballs i la seua estètica superen les tòpiques classificacions identificadores de significats o ideologies i es resisteixen a la crítica que pretén explicar-los o que els engrandeixen intel·lectualment més enllà de les intencions de l'autor.

Les primeres promocions de l'IIEC es van formar amb la influència dels mestres del cinema soviètic, com Eisenstein o Pudovkin, i del primer neorealisme italià. Tanmateix, com bé ha explicat Joan Àlvarez, en certa manera Berlanga ja era neorealista en la seu valenciana caixa de gos molt abans que Vittorio de Sica rodara El Lladre de bicicletes o Federico Fellini L'inútil .

La seua pròpia biografia i llegendària personalitat són conegudes creditores d'un art que ha incorporat el fruit de la perspicaç i vocacional observació de l'espectacle que ofereix el món del públic.

Davall la mirada recelosa dels experimentats directors formats en l'ofici, la primera promoció de novells directors titulats de l'IIEC va començar a treballar enmig d'una societat supervivent de la guerra civil espanyola. Així va sorgir un cinema de soterrada desobediència al sistema que s'inspirava en la misèria i en la glòria dels éssers humans, en les institucions i en les inexorables lleis que els regeixen. Des de llavors manté el macabre privilegi de ser un dels directors més intervinguts pel censor governatiu.

Els disbarats i absurds distintius del règim de Franco van ser desafiats amb una sinceritat candorosa des de la llibertat del seu art personal en la clau d'un humor nou que confonia la censura.

La significació múltiple del seu humor va arribar a la comèdia popular des de la intel·ligència, des del cor i. des de tot el que ocorre més avall del cor. Ha filmat amb tendresa dissimulada de burla fina l'estupor surrealista que l'infortuni i la sort produeixen en la vida ordinària, i ha fonamentat les seues imatges sobre històries seriosament inventades en feliç emparellament, com feren Buñuel, Fellini o Hitchcock, amb els directors i guionistes Juan Antonio Bardem, Miguel Miura, Luis Colina, Ennio Flaiano, Rafael Azcona o Jorge García Berlanga.

Sense una representació visual prèvia, només amb el concepte de la història i de les situacions, ha procurat que el rodatge mateix convertira el text en la imatge fílmica definitiva, ha confiat la interpretació principal a la professionalitat d'un elenc habitual de fantàstics i suggeridors protagonistes i ha dipositat en els objectius de precisos operadors i directors de fotografia, com Paco Sempere, Alfredo Mayo, Carlos Suárez o Hans Burman, l'organització dels límits de la seua actuació.

És així com exerceix una direcció global, sintètica i, simultàniament, manté un increïble control dels detalls. Diuen en religió que Déu està en els detalls. Puc donar fe que el creador Berlanga detecta a 25 metres i a contrallum una tallada de cabells anacrònica entre la massa de figurants que assisteixen, inopinadament reclutats, al míting d'un insòlit Blasco Ibáñez. Llavors amb santa paciència diu: "Que li posen un barret!".

Des d'una visió profundament individual ha traduït les naturaleses, els gèneres i els arquetips humans en complexes escenificacions corals l'harmonia de les quals es concerta sense més efecte especial que a penes els recursos bàsics del cinema.

Projectes en els cafés de guionista. Contenció, voluntat d'economia, d'aconseguir més amb menys, de simplificar el muntatge definitiu del material filmat i, simultàniament, desbordament, pur plaer pel cinema i per l'acció en si. Predilecció cap a la successió ininterrompuda de les preses o cap al doblatge en estudi del so original. Persecució als actors des del seu ubic tràveling en els plans seqüència més llargs i més aconseguits del cinema espanyol. Adequació de la banda sonora, aquest moment de festa que corona el final d'una completa i laboriosa direcció mantinguda en tots els passos del procés gradual que és la creació artística d'una pel·lícula.

D'aquesta manera s'entreveu la poètica que fa el seu cinema, que pot formar el seu univers a la veu d' acció ! Així és el seu que s'encenguen els llums i les ombres que estimula i persisteix més enllà de la pura retina, que infon vida a les imatges i fa aparéixer les accions humanes com naturals davant dels nostres ulls espectadors. L'art del cineasta dóna un sentit humà a l'invent tècnic i científic. És l'art el que fabrica els somnis i la catarsi.

En l'antiga terra els éssers humans creien que els déus projectaven la seua vida sobre una euclidiana pantalla plana. Després el món va ser redó i estàtic. Després el cosmos es va moure absolutament i mecànicament. I després de newtonià es va convertir en relatiu i einstenià. Però avui sabem que la vida de tots nosaltres en tots aquests universos és berlanguià, neologisme l'ús del qual, segons el professor José Luis Santos, "està àmpliament justificat perquè és inimaginable un altre terme equivalent".

Joan Àlvarez en "La vida casi imaginaria de Berlanga" defineix així aquesta nova paraula: "Berlanguià -ana. adj . Es diu d'un succés, una situació o una circumstància de gran confusió i enrenou en què el quotidià pareix extravagant i l'estrafolari pareix comú, i en què les coses, sobretot les institucions, solucionen un empastre amb el recurs a un altre empastre encara més gros. En les situacions berlanguianes sol haver-hi un o diversos individus indefensos que corren el risc de sofrir en la seua pell els rigors d'un sistema el maneig del qual pareix estar fora de control. // Subjecte que es posa en ridícul tractant d'aconseguir un guany amb el recurs al favor dels poderosos o privilegiats. // Des d'un punt de vista artístic, caldria dir que en el món berlanguià es mesclen la deformació de l'esperpent, la caricatura del sainet i l'excés humorístic de l'enginy faller."

Gràcies a les paraules l'ésser humà conceptua el món, parla amb el món, l'expressa, s'expressa, es comunica i s'intenta orientar en el caos, berlanguià, de la vida. El desordre és element de la condició humana i l'argument per a la creativitat artística.

Podem reconéixer-nos en la seua filmografia. Per parelles, feliços en la pobresa assetjada per les estratègies comercials. Transvestits d'espanyol típic donant la benvinguda als americans que passen de llarg. Traint la puresa juvenil per les conveniències socials. Canviant la guerra nuclear pels focs artificials en una platja de Calabuig. Rendibilitzant, cada dijous, la religiositat popular. Venent tramvies. Humiliant plàcidament el pobre amb la falsa caritat. Sofrint l'abús de les preceptives municipals. Entrampats fàcilment per un sistema sinistre. Devorats per una soledat de mida natural. Negociant en els rius tèrbols de la indolència nacional. Desllustrant una il·lustre ascendència. Pilotejant la cultura. Evitant el fratricidi bèl·lic. Venent torrons a qualsevol preu. Presoners, tots, de l'ambició. I escoltant atònits un Blasco Ibáñez. amb accent de Bruce Willis.

Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament pregue que l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València atorgue i conferisca a l'Excel·lentíssim Senyor Luis García Berlanga el suprem grau de doctor honoris causa .

Honorable Conseller de Cultura, Educació i Ciència
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Excm. Sr. Rector Magnífic de la Universitat Miguel Hernández
Excm. Sr. Luis García Berlanga
Digníssimes autoritats
Srs. membres de la comunitat universitària
Senyores i senyors

El cinema torna a entrar, fermat a la solapa del valencià Luis García-Berlanga, a les acadèmies, als consells generals de cultura, els premis nacionals a les arts i a les universitats, i amb ell, en companyia seua, els còmics, els goliards, els actors, els guionistes, un cert tipus de músics, de tècnics, de fotògrafs, com després d'un barbut Hammelin que, si fóra d'altra manera, tal vegada quedaríem fora del concepte d'art, com si aquest fóra tan restrictiu que únicament es deixara besar pels éssers excepcionals.

El cinema és un art que, a diferència de la majoria dels altres, no és un ofici de soledats, sinó d'equip, i en aquest no hi ha tasca petita o poc significativa. Depén, és clar, de l'autoestima de cadascú. Recordem que una vegada hi havia un pedrapiquer que colpejava una robusta roca, quan algú li va preguntar: Però, bon home, què feu? I va respondre: catedrals!

En el cinema, el resultat és obra d'un director, en aquest cas excepcional, que coordina el treball de tots, de desenes d'homes i dones, en què cadascun és especialistes en el seu quefer. Ara bé, l'elogi del treball realitzat amb pulcritud i vocació no vol dir que la navegació perfecta d'un bergantí es dega a grumets i marineria sinó a la destresa, als coneixements i a l'encert del capità; o que un pont de bellesa excepcional siga mèrit del soldador o de l'obrer de vila: l'art, per al qual molt pocs estan dotats, de dirigir, de contar bé una història, de suggerir més que de dir, només és possible si es té la finesa de saber trobar els col·laboradors adequats, els ajudants eficaços que sàpiguen entendre'l i materialitzar la intel·ligència de l'enginyer o el capità de la nau en aquesta transparent catedral que pot arribar a ser una pel·lícula.

També els universitaris necessiten aquest encert. La Universitat Politècnica de València és un dels més prestigiosos centres d'investigació, estudi i formació no sols d'Espanya sinó en l'àmbit internacional i al mateix temps que una atenció més refinada ha prestat al vessant humanístic i en concret a les belles arts al campus de la qual, fins i tot, pertany una facultat d'aquest nom, aspecte que ens crea la nova i només aparent contradicció entre els velats conceptes d'Universitat Literària i Politècnica. Aquesta última podria fer creure a algú que només presta atenció a aspectes teoricotècnics, quan els fets ens demostren que no. Permeteu-me que us recorde que ha investit doctors a causa d'honor set valencians més el que ho serà en l'acte que avui ens reuneix, i no pot ser una casualitat que hagen sigut un músic, un crític d'art, un pintor, un sacerdot i un cineasta, llista que completen un arquitecte amb notabilíssima inclinació a la poesia, un jurista de lírica capacitat expositiva i un científic pur que al final ha esdevingut president del Consell Valencià de Cultura. Els senyors Rodrigo, Aguilera Cerni, Lozano, Tarancón, García Berlanga, Calatrava, Attard i Grisolía han destacat perquè l'ésser humà està en el centre de les seues obres, de la seua comprensió, de la seua meditació i de la seua mirada.

Amb Luis García-Berlanga s'afegeixen, a més, altres conceptes que formen la seua irrepetible personalitat: pintor amb una miqueta més que afició; intencionat crític cinematogràfic; director de debats de cineclub abans que els debats foren el que avui són; personatge, en fi, que ha omplit amb el seu cinema l'últim mig segle, exacte, de la cultura espanyola, perquè va ser el 1947 quan va ingressar a l'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques, dada clau per la rotunditat de la data: fa cinquanta anys, quasi tants com té Esa pareja feliz (1951) que va dirigir amb Bardem o fa quaranta d'aquella obra esplèndida Los jueves, milagro (1957), fetes miquetes per la censura però que ens portava aquella Espanya aclaparada, els aires del neorealisme italià, la comèdia anglesa i la tendresa francesa. Al mig, Bienvenido Míster Marshall (1952), peça inesquivable, com el tan italianitzant Calabuch (1956) o la millor de totes: Novio a la vista (1953).

Tanmateix, i com anava dient quan em referia als equips necessaris, és en la col·laboració amb Rafael Azcona, el seu humor negre i el que s'ha denominat tendresa, amb el que aconsegueix el cim de Plácido (1961), El verdugo (1962) que va ser, per cert, el primer, frontal i contundent al·legat contra la pena de mort dins del nostre cinema, o amb el valencià Asins Arbó que va acolorir amb la seua música tants fons i paisatges. A partir d'ací la censura es va acarnissar en el nostre director fins que hagué d'anar-se'n a rodar a l'Argentina, a França, etc. Aquesta espècie d'exili necessari que s'ha constituït en un trist cànon dels nostres intel·lectuals des de fa poc més de dos segles. Trista herència tan violenta i endarreridora que La vaquilla , per exemple, es va filmar vint-i-cinc anys després de ser escrita i concebuda.

Les pel·lícules de García Berlanga, en algunes de les quals he tingut l'oportunitat de treballar, es reconeixen per les seues pròpies vestidures; causticitat, comprensió, tendresa, crítica i reconciliació. No són la ficció d'una imaginació desbordant, sinó "una altra mirada" sobre la realitat, present o passada, una lupa sobre la nostra manera de ser col·lectiva, un tractat de la nostra personalitat com a poble, com a espanyols, com a éssers humans.

El cinema espanyol, per això, té un deute impagat amb García Berlanga: aprofundint en els nostres tics -que no anomenaré defectes perquè no cauré en l'arrogància de perdonar als altres la seua forma de ser-, ha sabut trobar l'univers de la quotidianitat darrere de la qual s'amaga una concepció del món, de la societat, de les relacions humanes, del lloc que finalment cadascú ocupa al món, en contrast amb un altre cinema més d'evasió, diguem-ho així, més lleuger encara que no més divertit perquè el cinema de García Berlanga és, a més, enginyós i d'una amabilitat somrient quan no divertidísima.

L'escriptor alacantí Juan Gil-Albert va escriure un llibre que va titular Contra el cine ; els títols, si ho són en sentit ortodox, han d'informar-nos del contingut i en aquest cas la regla es compleix de forma implacable, i tant que sí. Gil-Albert tenia una opinió molt seua sobre aquest art del segle XX, i malgrat tot era admirador de Visconti, admiració que el va portar a escriure un altre llibre que va titular Viscontiniana . Per aquesta aparent contradicció, un crític li va demanar que aclarira com es podia estar contra el cinema i admirar Visconti al mateix temps, i l'escriptor d'Alcoi va respondre: És que Visconti no és el cinema. Amb la mateixa temptació de matís hauríem de dir que García Berlanga no és el cinema espanyol d'aquests últims cinquanta anys, sinó que és i representa una altra cosa. No intente fer un judici de valor, faig una matisació intencionada i ad homine . García Berlanga, deia, representa una altra cosa, això que és reconegut per les acadèmies, pels consells generals de cultura, pels premis nacionals i per les universitats, que té aprovació internacional i que va fer que per aquesta vegada, els espanyols no ens quedàrem despenjats de les estètiques i qualitats que s'imposaven als nostres països veïns. A més ha sabut obrir la finestreta i que entraren les noves generacions guiades, quan no tutelades, pel seu instint i cordialitat. Todos a la cárcel (1993) ja la firma amb el seu fill Jorge en una generosa alternativa. És el que Ricardo Bellveser va assenyalar en un dels seus poemes quan va dir:

Es preciso vivir intensamente
para saber tender la mano con orgullo,
ceder el paso, el asiento y la almohada
sin sentirse por ello atropellado.

El cinema, doncs, ha tornat a entrar a la Universitat i confie que ara s'hi quede, que no vinga de visita sinó que s'estudie, juntament amb l'obra tota del doctorand, com una de les arts belles que ens fan el món més explicable, més habitable i bell.

He dit.